Alçalera

Ja som al maig, o al menys això és el que diu el calendari perquè la temperatura exterior sembla més pròpia del mes de març.

Avui s’ha confirmat allò que ahir escrivia a la crònica reclam per fer les pedalades nocturnes, podríem dir que va ser una crònica premonitòria.

Desprès del mal tràngol de la setmana passada, amb la lliçó ben apresa, sortia amb roba d’hivern a trobar als companys de ruta.

En Sebas ja feia estona que s’esperava, sense baixar de la bici per no pelar-se de fred. De seguida arribava en David encara amb símptomes de l’enconstipat que l’ha mantingut en el dic sec dues setmanes.

Jo no tenia noticies que hagués de venir algú més, però a casa la meva parella si (m’havia equivocat de telèfon). Diguem que tindré un castic similar al de l’Efren fa dues setmanes per arribar tard a l’aniversari de la sogra.

Així que decidírem de sortir perquè els meus companys de ruta volien celebrar aquesta festa tan bonica que el corte inglès creà per felicitar a totes les mares.

NOTA: En David diu que això no és veritat, que és una festa tradicional, molt arrelada a Catalunya i que ve de fa molt de temps, des d’abans de la renaixença i dels jocs florals. Ah i que si algú se n’ha oblidat, a ca l’Abelaira fan unes ofertes impressionants. 

Feia dies que el Fulgui no sortia amb nosaltres i l’havíem de posar al dia. Tenim un corriol nou i ell l’havia de conèixer.

Tornar d’hora+Fulgui+David=Sortida corriolera.

Així que començàvem la ruta tot prenent tots el corriols que poguéssim trobar fins a l’enllaç del corriol del senglar.

No havíem fet cap a Collbató quan un cinquè integrant s’ajuntà al grup: era en Josep que m’havia estat trucant i enviant whatsapp al mòbil que m’he deixat a la tauleta de nit i que de ben segur havia malmès els dolços somnis de la meva parella…. 

Amb la veu entretallada s’afegí al grup en el dur ascens a Collbató, cosa que al ritme que portàvem no li va costar gaire.

El ritme no era dur, feia fred i no ens volíem fer mal. l’oxigen regava amb abundància la nostra sang que fluïa amb prou força pel cervell, tant que en Fulgui creà una nova paraula per al nostre diccionari: ALÇALERA (Pompeu, tremola!!).

Molt bo el comentari que va fer sobre al Titans, que formarà part de les frases mítiques.

Darrera de la fàbrica de ceràmica alguna ànima caritativa havia arreglat el corriol, perdó l’alçaler, que fins avui era terreny exclusiu del David. Quasi tots el vàrem pujar.

Al Bruc preníem el camí de la riera per apropar-nos a la barrera del camí de les batalles. Seguia fent fred, era millor pedalar que aturar-se. 

Crec que aquest va ser el principal motiu pel qual, sense pensar-m’ho gaire, no vaig fer cas de les indicacions del pulsòmetre i enfilava les ondulades amb més força que mai… Per fi es veien els fruits de l’esforç de cada matí al corró (rodillo), el Fulgui i el Sebas m’animàvem a cada cop de pedal, ja ho tenia, havia superat la fatídica rampa intermitja, bona tracció, transmissió nova que m’assegurava que la cadena no saltaria… només 10 metres, sentia els aplaudiments del públic. 5 metres, ara la pendent ja afluixava, ja ho tenia. 2 metres, començava a assaborir aquest petit gran èxit, últim metre i ZASCA!! derrapada i peu a terra. 

Decepció? només durant els primers quinze nanosegons, ja tinc fita per les propers sortides. Ara ja tinc clar que la versió 3.0 del Ferran pot superar aquesta barrera psicològica. Tots els riders tenim unes quantes i aquesta fa molts anys que la tenia enquistada. 

Des de can Maçana preníem la baixada per prendre el corriols del gos blanc, en Fulgui no va caure a la juguesca del toll a mig camí, i enllaçavem ams la pista que ens havia de dur fins al corriol del senglar.

Coincidirem amb un grup de senderistes que circulaven cap a la font del ferro (ei, que aquesta és nostre). Aquí les senderistes començaren a vitorejar al Fulgui que anava amb calça curta. Tant que es va haver d’amagar al mig del camp i inclús se les va tenir amb els paparazzi.

Amagant-se inutilment de les seves fans

Instantània de l'agessió al Paparazzi

Finalment el nou corriol va superar l’esforç de les alçaleres. Per evitar més episodis amb les boniques senderistesn en Fulgui decidí tornar ràpid per carretera. En Sebas, de forma totalment altruista, es va oferir per acompanyar-lo.

 Amb més calma, immortalitzant la sortida

Quedàvem només l’Aniento i jo. Tocava improvisar la ruta de tornada: a gaudir!! 

Si, vaig pedalar per camins nous, totalment desconeguts per mi i que amagaven petites trampes a cada revolt (les rampes formigonades realment son odioses). Per sort anàvem sobrats de forces, no vam patir cap cristazo als exigents corriols que varem ciclar.

Vistes des del TORO

Finalitzàvem la sortida amb una merescuda CFR tot gaudint del sòl que ja començava i, ja era hora, a escalfar la temperatura.

Quasi 50 km i un desnivell de 1200 m

i AUPA ATHLETIC