Adrenalina

Desprès de la descàrrega d’adrenalina de la setmana passada fugint dels senglars malferits i de les postes dels caçadors, tocava una sortida relaxant, un passeig lliure d’emocions acompanyat d’una bona xerrada i d’un bon esmorzar asseguts a la terrassa d’un bar.

Tampoc disposava de gaire temps, justament es feia la fira Exporecerca Jove i, com ja ve sent costum els darrers anys, m’havia apuntat com a jurat.

Davant aquestes expectatives, no volia molestar als Bikedeferro per fer-los perdre l’escàs i tant preuat temps que tenim per gaudir de la bike. Però em vaig fer memòria i en Josep Aniento em digué que havia descobert uns camins divertits que et portaven fins a la Beguda.

Volia demanar-li el track, però com feia més de dos anys que no sortíem plegats, va preferir de mostrar-me de primera mà els camins.

Com són aquests riders, abans de començar sents les típiques frases: uff que estic fatal, a la pandèmia només he fer soffing, que m’he engreixat lo que no esta escrit, que la bike a la que em veu surt espantada, ... Lo típic per prendre’t desprevingut i deixar-te clavat a la primera de canvi.

I és el que va passar, a la primera alçalera, veié com el maillot groc del Josep s’esvaïa entre les fulles dels sinuosos corriols de la Beguda.

I es que sí, els meus companys m’han tingut enganyat tots aquests anys, és possible arribar a La Beguda fent corriols, deixant a banda l’avorrida pista sense cap “descansillo” que et deixava tocat només de pensar-hi. Sou uns malvados!!

Havia de ser una sortida tranquil·la i l’adrenalina contínuament pujava al no saber que et deparaven els senders. Si aneu per aquesta zona, aneu amb cura perquè molts corriols acaben amb desnivells de més d’1 m fets amb una retro per impedir el pas rodat.

La premissa que si que es va complir és la de la bona conversa (quan l’oxigen m’arribava al cap), desprès de dos anys i un confinament hi ha moltes històries bikeres que explicar.

Com havia de de ser una sortida equilibrada, primer en Josep em mostrà els que ell coneixia, desprès vàrem improvisar i també recular perquè no tots els camins tenen sortida i des de can Garrigosa era jo qui marcava els camins.

Vaig gaudir com un enano, que sortidon!! poc més de 30 km classificats com a divertidíssims. Trams tècnics, d’altres ràpids, terreny tou que es deixava ciclar. Només va fallar el tema del bon esmorzar (tots dos estem fent dieta i no ens ho podíem premetre).

 

Tinc abundant material gravat a la GoPro, a veure si trobo un moment per muntar un petit vídeo de 15 minuts (és que no sé què descartar!!).  

On fire

 Combatre les malalties immunitàries és basa en quatre pilars (allò que els anglesos diuen corner stones): dieta adequada, una bona dosi d’esport i absència d’estres i de tòxics.

Las primera, controlada. La tercera no depèn de de les meves accions sinó de la maleïda feina,. De la quarta, hauríem de parlar si els gintònics es consideren tòxics, perquè no acabo d’entendre gaire bé com aquests productes naturals no puguin ser assimilats correctament pel nostre cos.

I la segona? Dons finiquitat el segon semestre del 2020, de mica en mica intento remprendre l’activitat bikera a un nivell decent. Haig de reconèixer que ha estat la Maria José que m’ha esperonat a sortir setmana rera setmana: quina mandra, si a casa s’està de fàbula!!

Desprès de la intentona fustrada de la setmana passada, vaig enviar un missatge per provar de sortir amb els meus antics companys de singladures. La resposta immediata, tant en David com el Sebas em respongueren positivament per anar a fer un vol per la Beguda.

Coneixent-me, aquesta vegada si que vaig sortir amb anticipació per poder arribar a La Beguda abans de les 9:00, que era l’hora de retrobament. Les mirades al rellotge eren constants, es tractava de tenir el mateix sincronisme que les naus Soyuz o l’Entreprise tenen amb l’estació espacial.

NOTA: Per cert, si teniu NETFLIX, no us heu de perdre la darrera temporada de STAR TREK – DISCOVERY, sens dubte, la millor season que recupera l’essència original de la millor sèrie del mon.

Tornant al tema, si, increïblement vaig arribar deu minuts abans de l’horari establert, ara tocava esperar als meus companys. Passava l’hora convinguda i no apareixien... Ja portava vint minuts quan decidí de fer-los una trucada. En David em respongué donant-me la mala noticia de la baixa d’última hora del Sebas (desconec si era un problema de ronyons o de distàncies del salt del tigre). Sebas, recupera’t que hem de sortir plegats!!

Tanmateix, en David no venia sol, l’acompanyaven un Bartu en procés de recuperació i l’Antonio, el seu cunyat que calçava una e-bike.

Al principi em va caure bé, se’l veia maco, de bona fe, però quan la pendent s’enfilà, no se com dir-ho, com que fa ràbia veure a algú que puja sense que li surti el fetge per la boca.

 
Per sort, el camí no tenia gaires pujades “cardio” i arribàvem als Hostalets amb un ritme prou digne.

Els que no tenen problemes de malalties autoimmunes, es van fotre un suculent croissant (això també fa molta ràbia, pot-ser més que l’e-bike), i havíem de tornar.

S’havia aixecat força vent, no era gens ni mica còmode anar per carretera i en David proposà de prendre un trencall passat l’abocador de Piera.

Preníem la riera direcció Esparreguera, el camí a l’inici era força ciclable, però arribà una cruïlla on havíem de prendre una decisió: pujar una forta pendent fins a Can Fosalba o seguir per la riera.

Per allò de putejar a l’e-bike decidírem de seguir per la riera. Diguem-ne que vàrem aconseguir descavalcar a l’Antonio i també al Bartu un parell de vegades, però el pitjor estava per arribar,

Desprès d’un parell de quilòmetres per la riera i d’haver-nos menjat uns quants esbarzers, ens trobàrem a un caçador que ens informà que ens havíem ficat de quatre grapes ben bñe al mig d’una batuda de senglars!!.

La riera no era una via segura, podríem ser les víctimes de algun tret errat d’un caçador miop o, pitjor encara, de les envestides d’alguna bestiota malferida. Cercàvem, desesperadament, corriols que ens portessin a un lloc segur, ben lluny de les postes que sentíem fregar per sobre dels nostres caps.

En aquesta recerca desesperada s’hi van afegir un parell de motoristes que, com nosaltres, estaven desorientats.

Que us haig de dir, BTT en estat pur, com li agrada al Sebas, que de ben segur se n’estarà penedint de no haver vingut amb nosaltres.

I, per fi, la llum. Per sort l’Antonio anava fent de sherpa, avançant-se amb la meravellosa e-bike per veure que els camins no ens portàvem a un cul de sac del que haguéssim de recular. El camí ens portava a les pendents de Can Fosalba que no havíem volgut prendre de bon inici.

Des d’allà tot baixada fins a Esparreguera on vaig fer un Fulgui, es a dir, se m’havia fet molt tard i necessitava que algú m’apropés en cotxe a casa, on feia més de mitja hora que havia d’haver arribat.

Tot i així la sortida han estat més de 41 km i un desnivell de quasi 800 m, un bon entrenament per preparar-nos pel Mariner.