La Portals 2016 - Test

Com ja sabeu soc d’idees genials. A qui se li acut fer una sortida llarga desprès del canvi d’horari? dons a un servidor.

Diguem-ne que el cap de setmana ha estat inspirat en la crònica del Carles (s’ha cascat les tres nacions tot sol), el divendres vaig deixar anar la meva proposta... Ningú no va picar, ni en Manolo, ni el Dani, ni en Sebas (ja no parlem dels desapareguts Fulgui i Efren), però ja ho havia dit: dissabte un Vacarisses i diumenge La Portals.

Els 40 km de Vacarisses els vaig trobar durs, havia de tornar a casa d’hora i només em vaig aturar per prendre la barreta de salvat abans de baixar cap Olesa. La tarda de dissabte va ser pitjor, pujant i baixant pels diferents nivells de CosmoCaixa darrera del petit de la casa.

I diumenge, el gran repte: aquesta Setmana Santa m’he dedicat a confeccionar l’e-voice-roadbook de la portals 2016 i calia provar-lo. En Sebas m’havia dit que m’acompanyaria fins a Can Maçana, però a partir d’allà havia d’anar tot sol. En circumstàncies normals hauria esperat a la setmana vinent per fer-ho amb més penya, però no deixaria que la punyetera crònica del Carles em deixés en evidència. Tot i això els astres s’havien confabulat en contra meva: els convidats els vaig haver de fer fora a altes hores de la matinada, diguem-ne que un granet m’ha estat fent la guitza des de que estic fent corró (rodillo) cada dia, i tocava canvi d’hora, es a dir, menys de quatre hores de somni reparador....

Sona el despertador, m’arrossego fora del llit, quatre exercicis amb desgana i un got de llet. Miro per la finestra i veig la figura del Sebas que anava direcció al PIR2. A corre cuita m’acabo de preparar i surto pel portal de casa, just quan me n’adono que m’havia deixat l’eina multi utensilis a la flaca...

Quasi sense aturar-me aconsegueixo activar el track a l’anima i comencem a pujar a Collbató pel camí veïnal. La idea era anar cap a Can Maçana directes, saltant-nos la part inicial del track (total, això ho hem fet un centenar de vegades i no cal tornar a provar-ho).

Pensava que pujàvem a bon ritme, però dos riders del Bike Team Esparreguera (Quique i Fran) ens avançaven tot dient que els hi agradava més el nostre ritme.

He gaudit durant la pujada amb una bona conversa amb el Sebas, i sense adonar-nos ja enfilàvem les ondulades. A les primeres de canvi he posat el peu a terra. En Sebas quasi ho aconsegueix (la setmana vinent segur), un petit cristazo a la darrera rampa (la de la barrera) i directes a la carretera on ens esperonava el xicot responsable del punt d’informació de can Maçana. 

Ens acomiadàvem i començava l’aventura tot sol. De baixada, cap problema, en un tris estava a Marganell. Començava la part nova, començava el test del roadbook. Que us haig de dir, soc un puto crack!! Totes i cadascuna de les cruïlles ben indicades (alguna pot-ser redundant). Mireu que va ser àgil la conducció que vaig donar caça als rides del Bike Team Esparreguera (en Fran i en Quique), tot i la diferència evident de nivell.

A partir d’aquí i fins a Monistrol vàrem anar plegats, bé diguem que a les pujades els hi deixava que marxessin per comprovar que el camí continuava sent-hi.

Vàrem deixar que les veus de l’Aina i del Joel ens guiessin, i como no, vaig fer la típica errada de navegació (res greu en un terreny pla). Haig de reconèixer que a aquests riders els hi agrada, quasi tant com a mi, baixar i saltar.

Em van convidar a fer un little esmorzar a Monistrol, però no podia renunciar a la meva estricta dieta (colló, ara m’estic fotent un GinTònic). Intercanvi de telèfons i a continuar la ruta.

A part dels tolls del camí del riu, només hi havien dues barreres que superar: La Puda i els Blaus. Ningú no hauria dit res si me’ls hagués saltat, però de nou la maleïda crònica del Carles tornà per evitar qualsevol intent de fugida. La Puda la superava bé, força bé. Els Blaus diguem-ne que també però a un altre ritme. La idea de prendre una merescuda cervesa en arribar a casa m’esperonava.

Somriure d’orella a orella i res de cervesa, només em quedaven forces per dir dues paraules:

AUPA ATHLETIC!!

L’equilibrista

Amb el que està plovent, el millor que podem fer és quedar-nos a casa gaudint d’un bon àpat i d’un bon vi. L’àpat el deixo a la vostra elecció però el vi us aconsello que tasteu, a poder ser, una varietat local. Si sou d’Esparreguera pot-ser una bona elecció és l’equilibrista, una varietat que conreen a Ca N’Estruc i que personalment m’agrada molt.

Si sou dels tossuts que malgrat el temps preferiu sortir a pedalar i arriscar-vos a arribar a casa totalment xops, llavors l’equilibrista pren una altre significació, perquè el fang, els basalts, les arrels mullades feien que de la sortida una pista de patinatge.

Per culpa d’un bikedeferro que em va dir que ell sortia encara que plogués, ara jo pertanyo a aquest segon grup (aquest individu també ha provocat que prengui el cafè sense sucre). 

Hores d’ara suposo que tots ja sabeu que en aquestes condicions ciclar La Portals és un acte més que temerari, el tram del riu és pràcticament impracticable. Això afegit a que en Josep i en Manolo sàviament decidiren fer altres activitats i quedar-me sol per fer-la, em va fer descartar aquesta ruta.

Tampoc hi eren els professionals Bikedeferro Pro (B-PRO a partir d’avui) que tenien previst fer la Ports del Maresme, tot i que el radar anunciava pluges intenses al territori.

Els meus companys de ruta eren en Sebas i en David, que casualment havien de tornar d’hora a casa. Vàrem estar esperant la presència de l’Efren que havia manifestat el dissabte que faria una sortida suau, però no es va presentar (algun judici sumaríssim d’urgència segur que el va retenir).

Hauríeu d’haver vist la fila d’en David que es presentà sense guants (si la classificació seguís en marxa això hauria estat una penalització de 20 punts sobre la ruta), un altre s'hauria quedat a casa, però aquest rider està fet d’una altre pasta.

Desprès de l’essarronada de la setmana passada, en Sebas no em va deixar parlar i proposà fer una sortida corriolera: pujar a Can Massana, des d’allà fins al coll del Bruc per prendre el corriol de l’os blanc, anar a buscar el corriol del senglar i enllaçar amb el corriol nou que anomenarem “no hay dos sin tres”. A partir d’aquest punt i en funció de l’hora decidiríem la resta de la ruta. La temperatura era força suportable, fet que les mans del David van agrair.

NOTA: Fer corriols en dies de pluja és mes temerari que fer La Portals

Sortíem a bon ritme (el rodillo d’aquesta setmana ha anat força bé), però a Can Roca els pneumàtics slicks que porto començaven a fer de les seves. De tant en tant la bike decidia prendre un camí alternatiu, però era controlable.

Per pujar al Bruc se’ns va ocórrer la brillant idea d’afegir un nou corriol, el que surt darrera de la fàbrica de ceràmica. A la rampa que hi ha tot just sortint del Bruc residencial era en Sebas que perdia la tracció. A la fàbrica de ceràmica vàrem canviar la modalitat BTT per la de fat-Bike, l’argila humida s’adheria als nostres pneumàtics exponencialment al ritme de les nostres pedalades. Impossible pujar en aquestes condicions per la trialera. 

El primer obstacle l’havíem passat sense cristazos, tot i que teníem tots els números a la rifa...

Passada la barrera del camí de les batalles, quan la pendent s’incrementa, era jo el que relliscava. Posant peu a terra en llocs pocs habituals, les ondulades el David les va fer sense despentinar-se i en Sevas quasi, evitant un cristazo a l’últim moment traient una miraculosa mà per subjectar-se. 

La pista que ens duia cap al Coll estava enfangada però ciclable, aquí les patinades eren controlades, fins i tot divertides. I ara tocava el corriol de l’Os Blanc. Aqui vaig ser una mica malparit i recordant una juguesca que el Manolo i el pali ens van fer al Dani i a mi, vaig deixar que en Sebas i el David, m’avancessin. El resultat:

Equilibristes al Bruc

Aquest segon conato de cristazo també ho tinc en vídeo cliqueu aquí

Vàrem riure una bona estona (sobre tot jo), i ens fèiem creus que encara ningú no hagués caigut. Es veu que vaig perdre la força per la risa perquè em van deixar clavat tot pujant per agafar el corriol del senglar.

Aquest estava, senzillament perfecte per fer-lo a tota bufa. Els basalts (no gaire profunds) no feien nosa ja que estàvem de fang fins a les orelles. Avançàvem a uns riders que el ciclàven amb totes les precaucions del món i només quedava mostrar al David el nou corriol.

En Sebas s’avança, el David el seguia de ben aprop... i en el petit tram que s’enfila el corriol el primer cristazo. El que liderava el grup va perdre la tracció i al no poder treure les cales impactà contra les branques que hi havia al llit del camí.

Sense temps per poder-se recuperar, als cinc metres tornà a repetir la jugada i com “no hay dos sin tres” tornà a caure als pocs metres, davant dels incrèduls ulls del David. Per sort el terreny estava suau i no va prendre mal, a més, la baixada del corriol s’ho val tot aquest esforç.

Mireu darrera del David

Se’ns havia fet tard, així que preníem la carretera per baixar fins al Parador del Bruc. El corriol ens portava cap el Bruc de Dalt, aquí en Davis va estar a punt de tenir un cristazo, però va poder controlar la bike amb un cop de maluc. Jo el seguia de prop , però en Sebas es va distanciar... però que molt, i es que ens vàrem perdre la quarta caiguda. 

Desprès d’això ja no va haver cap incident més, directes a rentar les màquines i cap a casa.

Em vaig creuar amb el B-Pro, que no havien pogut fer la Ports per culpa del Maresme. Bé sempre es millor no ciclar que arriscar-se a tenir un accident amb la flaca, que l’asfalt no s’estova amb la pluja.

La setmana vinent La Portals... AUPA ATHLETIC!!

Desorientat

NOTA: Ei! Desprès de llegir aquesta crònica, llegiu la del blog del Carles que és la bona.

Deu n’hi do quina pajara que porto, encara els símptomes del viatge a l’extrem orient (d’on venen els reis màgics) fan que el cos i la ment no reaccioni com cal.

Havia proposat provar el recorregut de la portals 2016, el millor que es pot fet desprès de tres setmanes d’inactivitat i més de 20000 km en avió. Sort que els d’aquí, més cabals, ràpidament desanimaven aquesta agosarada idea.

A més, encara estic elaborant l’e-voice-roadbook per a que la podeu pedalar sense perdre’s.

Disposats a dir tonteries, la segona proposta era la de sortir mitja hora abans de l’habitual. Aquí no va haver cap ment sensata que em fes entrar en raons. Fins i tot van aplaudir la idea. 

Diumenge es despertava clar, des de la finestra s’aventurava un dia assolellat, sense mirar la previsió meteorològica, nomes dues capes i cap a fora. Just tancava la porta i em vaig adonar que m’havia deixat l’ànima. Bé, res, ja trobarem alguna cosa fàcil a fer. 

A l’obrir el portal de l’edifici la crua realitat es feia palesa: quina rasca!! Ja no podia tornar per abrigar-me més (la pena mínima per despertar algun membre de la família és d’arrest domiciliari, i no me la volia jugar).

Dels quatre que havíem confirmat la sortida era el segon (però si sempre arribo l’últim!!). En Sebas ja feia estona que estava al PIR2, desprès arribà en Vives, però el David no donava senyals de vida... Bé, si que les donava, però no em vaig adonar perquè portava el mòbil en modus silenci.

Se’m va ocórrer repetir la darrera ruta realitzada que l’Aniento m’havia il·lustrat, tot i que no portava GPS confiava plenament amb la meva memòria. Com l’inici era cap avall, vàrem anar a la cerca del David que estava tot just a portal de casa seva. Feia pinta d’haver empalmat (si si, com la de l’anunci aquell).

Més tard les nostres sospites es confirmaven, pràcticament no obria paraula per comentar-nos amb detalls els indrets que estàvem ciclant, i ens confessà que havia estat de sortida amb uns col·legues fins a altes hores de la matinada.

Fins a la Beguda tant en Sebas com el David anaven obrint via. Mes enrere, en Vives i jo, que anava ben perdut.

Avançava el matí però la temperatura no pujava. Als trams d’asfalt el ritme segui igual que pels camins, ningú no volia accelerar el pas. A Masquefa, en David ens va obsequiar amb un camí alternatiu, una petita errada de navegació sense importància. 

A Hostalets ens dividíem, d’una banda en Vives amb dinar familiar i el David que volia dormir prenien el camí directe cap Esparreguera.

Jo vaig convèncer al Sebas de continuar cap a Can Aguilera per fer el corriol que hi ha pujant i que tant em va agradar dues setmanes enrere. 

Passàvem Can Martí, Can Aguilera i iniciàvem l’ascensió, seguint l’estela d’una runner que cada vegada s’allunyava més. Possiblement va ser la causant de la meva desorientació. Sense GPS ja em coneixeu, estic perdut.

Vaja, ni corriol ni res, una pujada d’un kilòmetre al 10% minvava les poques forces que ens quedaven. Sort del Sebas que de seguida va reconèixer el corriol del senglar que ens duia camí cap a casa. 

Tot i que estàvem baldats, res de prendre la carretera, tornàvem pels camins de la llarga (els darrers metres en modus stand-by).

Vaja que el tram final en Sebas es va en recordar de mi i de les meves propostes d’última hora.

Al final ens han sortit 52 km i mes de 1000 m de desnivell. Davant del gràfic, sabríeu reconèixer els errors de navegació?

La propera crònica la intentaré fer el diumenge (serà la crònica de La Portals 2016?)

PD: Aneu preparant-vos pel colibrí i AUPA ATHLETIC!!