Tres mesos!! massa temps en silenci, de ben segur que em costarà recuperar la quota dels milers de seguidors d’aquest bloc.
No vull entrar en detalls sobre les raons que han produït aquest llarg silenci. Podríem dir que han estat de tot tipus.
Però no us penseu que tot aquest temps he estat aturat, he fet el que he pogut, llàstima que no hagi pogut compartir-lo amb vosaltres.
Entre d’altres, he fet un petit tast, amb la millor companyia possible, d’un tram del Pastoret, també he aconseguit el pin que avala que he pujat a Montserrat a l’edició 2018 de la montserratina i,
he provat la GoPro tot baixant des de Can Maçana.
I no puc deixar-me les pujades amb el Joel pel camí veïnal.
he provat la GoPro tot baixant des de Can Maçana.
I no puc deixar-me les pujades amb el Joel pel camí veïnal.
El pitjor? Jo crèia que era la pèrdua de la forma física, però... ostres el pitjor és la pèrdua del callo del cul. Ja no sé com seure a la bike. No ho entenc, m’havia assegurat d’un bonic coixí de 10 kg...
I us preguntareu, per què se li acut ara de fer una crònica?
Dons la raó és obvia, s’acosta l’esdeveniment que mou a tot Bikedeferro i cal començar a fer bullir l’olla.
Sí, el 15 farem la darrera proposta del Carles, jo no me’n fiaria gaire, aquesta vegada l’ha fet en un Garmin... a veure si no arribarem a puestu... (és broma, que el track l’ha dibuixat amb el Land).
Es tracta de tornar a deixar-nos l’ànima tot patint per les rampes del Montnegre, es tracta de demostrar als del Maresme i als del Vallès Oriental com les gastem pels corriols els del Montserratí.
Però sobretot, es tracta de fer el dinar anual plegats, que enguany tindrà regust a dinar nadalenc.
Vale, ara només cal que digueu qui vol venir i la talla que voleu per a l’equipació d’hivern.
