El bueno, el feo y el malo

El titular d’aquesta crònica és de l’Efren, que, tant subtil com sempre, me la proposat quan ja fèiem la tornada.

El malo sóc jo. No hi ha dubte,les meves cròniques han fet que es trenqués l’harmonia del grup que estava en un equilibri ZEN inigualable. Vaja érem l’enveja de tots els ciclistes de la comarca (Frodo, Sam, Gandalf, Isra, …). 

El Feo sense cap mena de dubte l’Efren. És molt lleig ensarronar als teus companys de ruta tot proposant fites assolibles i canviant-les per putejar al personal (en especial al redactor d’aquest blog).

El bueno, dons en Manolo, que ha hagut de ciclar una ruta a un ritme lent, molt lent, i esperant-nos, suportant-nos i animant-nos a no defallir en el nostre propòsit.

Tornant al tema, avui tornàvem a fer una sortida en mini grup. Els pocs Bikedeferro que quedem (en Manolo també encara que hagi sortit del grup) volíem fer una cosa plegats. Llàstima del Fulgui que fins a darrera hora no obrí boca.

Ja sol passar que l’hivern qui més qui menys fa una floresada (nova definició) i que som pocs els que ens animem a pedalar amb les nostres bikes. Però aquest any és especial. Sense voler i sense raó, s’ha creat un mal rotllo que, quan planteges una sortida dominical, tens la sensació que aniràs sol.

La proposta era fer un Castelldefels. Fantàstic per cremar l’excés de calories nadalenques.

Aquesta vegada si, puntual a les 8:30, em presentava al PIR3 on ja eren l’Efren i en Manolo. Salutacions i començàvem la ruta.

Fred a primera hora del matí, la samarreta tèrmica i el buff no estaven de més. La velocitat de creuer fins a molins força acceptable. Els torrons no havien fet tan mal…

Suposo que això és el que se li va passar pel cap a l’Efren, que en un acte d’insconsciència, a quatre camins, decidí de canviar la ruta direcció al Tibidabo.

Les rialles desapareixeren amb les primeres rampes, i el raconet dels torrons que estava ben amagat ens presentà la crua realitat. No havíem cobert el primer quilòmetre d’ascensió i ja estava maleint la punyetera tèrmica i l’empipador buff.

Només un pensament al cap mentre vèiem com s’esvaïa la figura del Manolo per l’horitzó: ritme, agafa el teu ritme…

Pujàvem lents, i als pocs trams de baixada s’havia d’anar amb molta precaució, l’asfalt estava moll i no era qüestió de tenir un cristazo.

L’ultima rampa se’m va travessar, moment que l’Efren aprofita per demarrar. 

Tant esforç es veié compensat per les meravelloses vistes fent running que ens oferia la muntanya màgica. També es veia Barcelona sota un tènue mantell de contaminació.

El grup declinà la meva oferta de tornar per Sant Cugat i desfèiem la ruta que havíem ciclat. 

Curiós que el defalliment anava per moments, primer l’Efren i es recuperà. Jo vaig enfonsar-me a Pallejà, però al arribar a Martorell ja tornava a estar bé.

Ara a preparar la sortida del dia 1 (la nostra particular san Silvestre) i la del dia 3 amb el Carles.

Les dades: 83 km i 1100D+ (1800 segons strava)

La ruta obligada

Semblava que, a diferència del Carles que tenia compromisos per la muntanya, aquest dimarts festiu tocaria sortir sol. En Dani i l’Alessandra havien quedat per fer una caminada per Montserrat, en David ultimant els preparatius per a la campanya nadalenca, la resta dels que seguiu connectats sense obrir boca i els desconnectats, la veritat és que no els havia trucat.

Però de vegades les obligacions familiars, dels que les tenen, afavoreixen les sortides en bici.

L’Aniento estava de cap de setmana d’esqui i gràcies al bàsquet de la Laura es veié obligat de baixar ahir al vespre, així que em proposà de sortir. En Cuevas no s’hi va apuntar per problemes amb el buff.

Sort d’això, perquè sinó no hauria sortit aquest mati. Jo diumenge havia proposat fer una Portals, però aquesta idea la vaig descartar durant el dilluns. Així que havíem de decidir quina sortida fèiem.

Pista o corriols? Cogulló? Castelloli? Si sou lectors habituals podeu intuir quina ha estat l’elecció.

De totes les rutes gravades als nostres Twonav havia una coincidint: 4a pedalada Zona Bici: Fantàstic per provar les nostres dots com a navegadors i la nostra pericia com a riders.

Ha estat un dia gris, a estona mig plovisquejava i tot feia pensar que hauríem d’avortar en qualsevol moment la sortida. Tanmateix, la humitat ens proporcionava un punt de tracció que a la pedalada vaig trobar a faltar.

Tot i que ell diu que no, en Josep està en forma, jo parava peu a llocs on ell surava amb la doble. I ara que no em sent ningú, quins corriols!! Sembla mentida els camins que han obert aquí, al costat de casa i val la pena fer-los en bona companyia lluny de l'estres de les pedalades organitzades.  

NOTA: No patiu que aquesta tots els que us dieu Bikedeferro la fareu, i tant!!
Com a navegadors diguem-ne que tenim el titulin, ens repartíem les errades democràticament. Carles, haurem de fer un curs de Patró de GPS.

Força bé i força divertit fins a l’Span, aquí sentíem cada vegada més a prop les ràfegues dels caçadors que estaven de batuda dels senglars. Tornar a casa amb les marques de les postes no ens feia gaire gràcia així que decidírem de deixar el tram que queda per a futures ocasions i passar a fer una CMR a La Llar.

Culló, es veu que a La Llar hi havia concentració de riders, segons ens explicà la cambrera que segueix cada setmana les nostres cròniques.

Havíem de tornar, per on? carretera? Que va, per camins que encara no heu ciclat (dic camins per dir alguna cosa perquè no hi havia rastres de que ningú mai hagués trepitjat els llocs per on transitàvem).

Diguem-ne que vaig haver de posar peu a terra en més d’una ocasió, alguna forçada…

Finalment fèiem cap a una hora decent per acabar d’aprofitar el mati amb la família i, com sempre passa amb en Josep, m’ho he passat teta.

La setmana vinent no surto, estic d’escapada a Andorra, però vaja no sé si algú de la colla sortirà.

AUPA ATHLETIC!!

PD: CMR=Cervesa al Mig de la Ruta 

De Mica en Mica

Mentre el Carles està ultimant els detalls del proper gran repte pels vols del Montnegre, altres estem intentant agafar un pel de forma física per no fer el ridícul a les properes sortides en grup (si les fem).

I és que amb el fred, els viatges i els mals rotllos (de la feina), l’artritis ha tornat amb més força que mai i la veritat és que donar una volta en bike no és gaire temptador.

Volia fer una barrera dissabte i alguna cosa més, depenen de qui s’apuntés, diumenge.

Dissabte no em vaig aixecar gaire fi, així que decidí d’avortar la sortida en solitari. 

Al vespre, en Manolo em trucà per sortir en carretera, però la veritat és que no volia fer nosa. Li vaig dir que si sortia seria BTT, però el ja s’ha venut la seva.

En Flores tenia obligacions, el Cristòbal sortia amb els del club ciclista, en Fulgui amb el mòbil en silenci… només l’Abelaira sortia en plan llampec.

Aquest matí, al PIR2 no hi havia ningú, m’ha semblat veure una fletxa negra baixant a tota velocitat, una estona abans havia vist com el Dani baixava per fer el camí del riu. 

He sortit suau, per veure si el mal afluixava … Ha estat pedalar i s’ha esvaït. Això si que és una bona medicina.

A la rotonda de Can Roca, m’he trobat al David xerrant amb la Laia que pujava cap al Bruc. Com dos bons gentlemen, ens hem ofert en acompanyar-la un bon tros del camí, fins que hem vist un corriol molt temptador que no n’hem pogut estar.

Ja en solitari hem començat a fer el cabra i en aquest casos els cristazos solen acompanyar-nos.

La veritat és que em trobava força bé, però l’Abelaira està que se surt. Ni un sol peu pujant a Can Maçana. 

Allà ens hem acomiadat, ell havia de tornar i jo volia provar una mica més, no gaire però. Les pujades se’m fan eternes i el ritme caracol no ajuda gaire.

El problema d’anar sol és que no pots prendre gaires riscos, així que res de corriols i fes pista. 

M’he quedat amb 39 km i escaig, demà faig pont i pot ser surto una mica per … voleu fer dimarts una Portals?

Si no surto, si el Carles em passa el track, prepararé el voice-e-roadbook del colibrí.

AUPA ATHLETIC!!