Siempre positifo, nunca negatifo.

No se com sortirà la crònica ja que no tinc ni ginebra ni tònica (ni tan sols una trista rodanxa de llimona), però he agafat un got alt i hi he afegit gel i crec que n’hi haurà prou per fer sortir alguna cosa que tingui una mica de sentit i coherencia.

Començo recordant la meva proposta d’anar al monestir en carretera a comprar l’espelma que no vaig poder comprar el dia de la montserratina. Però va ser descartada perque el parc de bicis de carretera s’ha vist reduït a dues o tres bicis per falta de temps per rodar, i anar-hi en btt també ho hem descartat perque sembla que l’edat ha fet que l’autonomia de quilòmetres sigui més curta. Inclús algun tram com el mític camí de les batalles no coneix roda bikedeferrenca (almenys rodant en grup) desde fa temps.

Tot i així no patiu ja que per sort o per desgracia seguiré acostant-me de tant en tant per rodar en la vostra companyia perque no es tracta d’entrenar cames, es tracta de fer feliç l’esperit.

Això sí us dic també, el mariner el retallarem una mica o com a mínim suprimirem les pujades més dures perque tot i que faria orelles sordes no vull sentir com em maleïu.

De la mateixa manera que Teruel existe, també unes bicis que t’ajuden una mica i et faciliten la vida per no haver de patir de més.

No crec que sigui el cas de moment però si arriba el dia que ens cal ens ho podem plantejar. No cal patir, només gaudir.

Hem quedat a jirafes a les 8.30.

Com que tenia un compromís matiner he arribat a les 8 i tot fent un café ja teniem al Ferran fent-nos dentetes al grup amb les delicies de la Xina i una cervesa que ens haurem de creure que ho era perque no s’entenia res a l’etiqueta.

Vaig cap a la parada del bus i ja m’esperaven el Sebas, el Barto, el Jose i el David. L’Efren ha arribat poc després i fent el recompte protocolari em tirat cap amunt.

Totalment desconeixedor de la ruta i desconeixedor fins avui el que us comentava fa un moment sobre els canvis a les rutes, vaig seguint el grup i gaudint d’un dia que tot i fred i tapat, tenir Montserrat a tocar es un privilegi que s’ha de gaudir es vulgui o no.

Passem Collbató i la Vinya Nova per arribar fins un encreuament on hem trobat un senglar passejant tranquil. El Jose em recordava que el dia de la Montserratina ja ens en va creuar un per davant (Ni m’en vaig adonar!). Sembla que els hi agrada als senglars fer turisme per la mítica montanya. Algú els hi deu haver parlat del mató o que hi ha una verge negra.

Seguim i arribem al Bruc tot saludant la mítica estatua del timbaler sempre guarnida amb símbols catalanistes.

No se pas que n’opinarà el Ridley Scott del timbaler, però si no l’ha inclós a la seva nova pel.lícula Napoleó, haurà passat per alt un fet històric essent quelcom imperdonable. De fet, sent sincers, una errada històrica més ja no ve d’aquí.

L’aniversari del David fa que l’esmorzar al Bruc sigui rodó ja que ens ha convidat.

Jo que sóc un paio espavilat he aprofitat l’avinentesa i he demanat ensaimada ademés del croissant.

Moltes gràcies David!

Hem seguit cap avall tot creuant l’autovia per tornar per l’altre costat i fer la foto de rigor amb Montserrat al darrera. kjhkjh

Sortim guapos eh!! Perque ho som, caram!

Tot seguint cap avall el David m’anava explicant cada racó de la zona. Hem arribat a parlar de la Rosalia ja que és de Sant Esteve de Sesrovires. Un poble proper conegut per la seva famosa esglesia de dos campanars.

El Sebas, el Barto i el Jose anaven obrint camí mentre el David, l’Efren i un servidor els seguiem una mica endarrerits. Ha estat llavors quan el David ens ha proposat fer uns blaus per allargar una miqueta.

Ho hem comentat als companys de davant però sembla que no anaven massa bé d’hora i finalment hem estat els tres mencionats qui hem allargat tot baixant per un tram que coneixia en David i ens deixava gairebe a Can Sedó.

La dificultat de la baixada ha fet que l’Efren i jo mateix anessim més lents i ens perdessim a la ciclista rossa que es feia selfies que segons en David era digna de veure.

Els blaus s’han fet curts per el bon ritme que portavem i han estat la cirereta a una sortida que com sempre el millor ha estat la companyia.

Res com el positivisme de grans companys/amics per fer passar els moments difícils, que tot i que encara planejen al voltant meu, de ben segur marxaran amb més facilitat si em torno a envoltar de gent que em fa bé. No sempre es pot ja que un s’ha de trobar bé, però un cop et sents a punt de donar coses bones i rebre-les t’ha de faltar temps per buscar a la bona gent que encara que sembla que no hi sigui perque no fa soroll, n’hi ha i molta.

Berga-Santpedor o Montserratina?

L’alineació del astres ha conjurat la impossibilitat de fer les dues fites que enguany teníem plantejades, la coincidència en data feia impossible poder assistir a ambdues.

Una llàstima perquè el gruix de l’equip NP (no PRO), havia estat fent un dur entrenament setmanal: series repetitives de cafè amb llet i ensaïmada de xocolata a mitja sortida (tot emulant la botifarrada de Casserres).

Havíem d’escollir i, us haig de confessar, que jo tenia les meves preferències. I es que si fem la similitud amb el futbol, aconseguir el PIN de la Montserratina és com una pilota d’or per a un futbolista. Tenia set i volia, al igual que el DEU, arribar a les 8.

Però una fita d’aquest tipus no es pot fer individualment, necessites del suport del millor equip i, amb aquesta finalitat, vaig començar a fer gestions per aconseguir la participació dels PRO.

Jo no els hi vaig desvelar l’objectiu d’haver escollit la Montserratina, només els hi vaig demanar la participació i tots, absolutament tots, varen acceptar gustosament.

Els habituals Sebas, Bartu, David, Efrén i José Sicília estaven més que confirmadíssims. malauradament, en Fulgui tenia també la combinació de Saturn, Mercuri i Venus i havia d’escollir entre la bike o veure als seus angelets jugant a bàsquet (no hase falta desir nada más).

Movent fils, millor dit whats, també vaig convèncer al Carles (la fera d’Arenys) i al Manolo, aprofitant que havia d’anar a beneir la seva nova Scott Scale.

La carta comodí de l’Aniento no era segura. Va haver un malentès que malauradament va tenir dramàtiques conseqüències.

Tots preparats, tant que, per assegurar la consecució del PIN avançàrem l’horari al PIR a les 7:30. Havia estat temptat de convocar a tothom a les 5:30, com la sortida de Sitges, però tenia convidats a casa i no volien marxar.

Ja a primera hora rebíem la primera notícia:

L’Efrén, que tornava de la convenció anual d’advocats no va passar el control d’alcoholèmia previ i s’autodescartà.

Al cap de poc minuts en David deia que es demorava uns minuts i que anéssim tirant que ja ens agafaria.

I puntuals, preníem rumb cap el Monestir.

Com el compte del PULGARCITO, jo anava deixant rastre biològic del nostre pas per les pistes del Montserrati (puto refredat), més que res per a que en David i el Josep ens poguessin trobar... Mes tard vàrem saber que en Josep havia estat encisat per les Sirenes de Cal Noio i va perdre el rumb.

Com a una jauria de llops, em vaig quedar al darrera per vigilar que ningú del grup no es perdia. Només em vaig permetre el luxe de liderar el grup una estoneta passat Can Massana (que fos baixada es pura casualitat).

Per cert el David no va fer gaire cas dels senyals i ens havia passat feia estona. Sort de la trucada

I arribàrem al Monestir i vàrem rebre el preuat PIN. Fer un cafè, posar una espelma o comprar una coca era quasi impossible, quina gentada!!
Així que decidírem anar cap a Monistrol.

Quina baixada, 9 quilòmetres sense pedalar, semblava que anéssim amb e-bikes (a aquests suposo que els hi donen PINS virtuals).

Primer bar complet, l’alternativa fer un croissant drets en un forn que coneixia en David. Quasi ja estàvem a punt de demanar que vàrem haver de moure’ns perquè les bikes obstruïen el carrer i, sorpresa, descobríem una terrassa amagada d’una pastisseria que ens delitava amb els seus dolços i pastissos (tots sense gluten). 

Recuperades les forces, empreníem el recorregut tot seguint les indicacions del David, que pensava que la ruta fins al moment havia estat simple i que calia moure-la una mica. 

Fèiem una altra foto abans de deixar Monistrol i, cap a casa?

Veient la cara del Josep Sicília em vaig alegrar de no ser jo qui guiava la ruta. Aquí l’experiència del Josep A. ens hauria anat bé, pot-ser hauríem fet algun corriol més, però en línia directa a casa (maleïdes sirenes en forma de botifarra).

Ningú no va anar a para al riu i ningú no va caure, bé, el 8è aconseguit

Si girem el 8, que tenim?

Dons que Bikedeferro és infinit!!

Us deixo amb les dades de la sortida: 

Aprox. 50 km i 1.000 m de desnivell

PD: de cara a preparar el Mariner el grup ha decidit de els propers dos caps de setmana anar al Cogulló, jo seré fora però us acompanyaré a la distància.

CFR o CCMR?

Quin fred!!!

Els homes del temps no es van equivocar i la setmana dels barbuts està sent, de molt, la setmana més freda de l’any.

El que toca és quedar-te a casa, arrecerat darrera d’una tassa de xocolata calenta tot veient per la finestra com els descerebrats surten a practicar esport.

Però mira que dissabte no se que em va donar, tot i haver advertit que si no hi havia neu no sortiria, que se’m va ocórrer preguntar al grup qui tenia ganes de passar fred.

Només contestà en Manolo, preguntant per l’hora. Aquí em vaig acollonir. Només veia una solució, engrescar al seu germà per a que ens acompanyés (segur que així seria més benèvol). En Josep em va explicar que encara estava de recuperació i que, si tenia problemes amb el seu germà, que jo m’ho havia buscat.

En Sherpa també deia que tenia problemes tècnics amb la bike i que no sortiria (entre nosaltres, si venia tampoc era garantia per no acabar fos).

Per fortuna el Sebas i el Bartu eren dos valors segurs, que podríem fer-me de coixí durant la travesa.

Aquesta vegada si que havia posat bé el despertador, havia preparat la roba d’abric (descansos, abric de neu, etc.), camelback. I m’aixecava a l’hora prevista.

Només un petit problema, la vàlvula de la roda davantera m’està fent la guitza i he hagut de buidar dos dipòsits de CO2 per poder-la posar la roda a to.

Petó preceptiu i dret cap el PIR. Feia fresqueta, vaja fred, però l’esperava més intens. Les quatre capes de roba feien la seva funció. Abans d’arribar al PIR em trobava al Manolo. Cercava les figures del Sebas i del Bartu i només veia un grup de jubilats a punt d’iniciar la seva sortida (això si, sense bike) i, amagats al darrera, els meus salvadors.

Aprofito aquestes línies per replantejar-nos la ubicació del PIR, quasi tots venim de sota la rotonda de la Plana. Convocarem una reunió de l’òrgan de govern del grup les properes setmanes.

Ja érem a Collbató, moment que decidí hidratar-me. Inexplicablement la Camelback, per molt que xuclava no rajava. Aquí s’inicià una conversa “made of riders” sobre les possibles solucions per resoldre el problema, la llista de voluntaris i voluntàries per xuclar es va fer inacabable. Crec que ja arribàvem al Bruc i encara seguien amb la conversa, i això que ja la tenia mig buida (la Camelback).

Per cert, la ruta del Mariner no està descartada, haurem de reemprendre la organització de cara al bon temps (Carles, ja ens ho diràs).

Mentre el Manolo i el Sebas augmentaven el ritme per pal·liar el fred, ara si, cada vegada més intens, el Bartu i jo aprofitàvem per parlar dels viatges que ha de fer a curt termini. Ja ho diuen, el que no fas pels teus fills ho fas pels teus nets.

I a la rotonda del Bruc de dalt en Manolo preguntà per si aquesta vegada també tocava cafè, concretament CCMR (Cafè i Croissant al Mig de Ruta). I és que aquesta qüestió és que no té debat, ara amb el fred que fa, la CFR és com que no ve gaire de gust (no crec que el negoci dels del Trèbol es vegi gaire afectat per aquest canvi).

En Bartu s’acomiadava per que havia quedat amb la seva parella per celebrar el seu sant i nosaltres de cap al Toro.

El cafè ens esperava a “La Cassola”, sí, sí, el lloc aquest on fan l’oferta dels torreznos i birraca de litre (TBMR) per a les rutes d’estiu.

Terraceta, sol, cafetó i a moure’ns de puesto perquè es veu que ocupàvem la línia de vista del Ramón Ferré (Paperam).

Ens convidà el Manolo (la propera em toca a mi) i cap a casa. Ara si que feia més fred i les cames estaven agarrotades, però era tot baixada.

En definitiva, segona sortida consecutiva, millors sensacions (al menys el primer minut) i desitjant que arribi de nou el cap de setmana.

NOTA: Per aquells que esteu en baixa forma i voleu reenganxar-vos, aprofiteu ara i veniu a les sortides que d’aquí dos mesos estarem imparables.

I ja he resolt el tema del GPS (fins que tornim a actualitzar-me l'antivirus bloquejador):

 

32 km a una mitjana d'11km/h (i es que fa massa fred per correr) 

 Bona Setmana!!

Dons no, no s'ha acabat el mon i això continua...

Això d’escriure cròniques és com tornar a muntar en bici desprès d’un llarg període d’activitat: s’ha d’anar a poc a poc.

Intentarem que aquest 2023 sigui un any ple de cròniques i pedalades, si més no, avui posem el primer granet.

I ja ho se, han estat milers els lectors d’aquest bloc que han trobat a faltar l’esperada crònica de la sortida de l’1 de gener. No ha estat per falta de ganes, simplement un refredat barrejat amb una COVID indetectable i per la grip A, B C i J que m’han deixat fora de joc quasi quatre setmanes.

Però avui ja hem vist la llum. Concretament la llum del mòbil que em deia que no havia sonat l’alarma.

I es que, tot i haver posposat 30’ l’hora de sortida m’ha estat impossible arribar puntualment. Han estat un cúmul de despropòsits:

• La flamant Camelback que els reis màgics de l’orient m’havien portat estava bloquejada, vaja no sortia ni un sol rajolí d’aigua. En aquest moment, davant la meva inusual manca de recursos, la recerca del bidó se m’ha fet imprescindible. He hagut de regirar mitja casa i he despertat inclús als veïns. Envàs en un prestatge, la tapa en una caixa... digne d’una prova d’escape
• Ple el bidó d’aigua (perquè no he trobat la ratafia) tocava inflar les rodes de la bike. Més torpe que l’assistència del Carlos Sainz al Dakar. Se m’ha desinflat tot el pneumàtic davanter. Per sort no s’ha destalonat i amb calma i molta paciència hem pogut carregar-lo a 2,5 bar.
• Petó a la parella, que amb un somriure a la cara m’ha desitjat una bona sortida (no me la mereixo), i sortida al carrer. He deixat la bici desatesa un microsegon per tancar la porta del barri i ha aprofitat per fugir per no haver de suportar el sobrepès nadalenc. Finalment li he pogut donar caça a la plaça de l’ajuntament...
• Ja que hi era, He pujat pel carrer gran (ara direcció contrària per les obres que estan fent) i de cara, els municipals. Per sort no eren els de Collbató ni estava acompanyat pel David i han decidit deixar-me estar.

Aquesta és la raó per la qual els Bikedeferro han hagut d’esperar-me 10 minuts més de l’hora establerta.

Però la sorpresa era l’equipàs que m’estava esperant: En Bartu i el Sebas eren segurs, en David m’havia dit que aquest diumenge volia sortir, l’Efren que estava de reten i que depenia dels malefactors de Martorell, tots hi eren, però no m’esperava trobar-me al nou plusmarquista local de maratons Fulgui i molt menys al Manolo.

És en aquest moment en el que penses: i per què no m’he quedat a casa tranquil·lament?. Era tard i com deia Juli, alea jacta est! Jo ja em veia morint a les rampes del Cogulló, despenyant-me pels penya-segats de la Mola o alguna cosa pitjor. Però no, la ruta era la que darrerament estem fent per poder guanyar adeptes (Josep Sicilia, això va per tu).

Mentre el camí pujava decidí fer com els líders a la jauria, quedar-me al darrera per evitar desercions. Quan baixava dons passar al davant per demostrar que “no estamos tan mal!!”. 

Ha estat divertit, fins i tot la primera gran aturada, a prop de can Jorba, on ha començat una entretinguda conversa arran d’un programa del Clapés que parlava de 13,5 cm. En Manolo se’n feia creus de que aquest fos el tema de conversa.

Dins de la travessa, he compartit uns moments amb dos riders per poder meditar i gaudir del silenci: en Fulgui i l’Efren. Bueno, ben bé no ha estat així, hem estat a punt de descavalcar varies vegades i de morir d’un atac de risa.

I, qui ho havia de dir, el que va fer la llarga del Catllaràs al·legà que havia de tornar ràpid i que no ens acompanyava al Toro.

I desprès del Toro, dons un cafetonet, en previsió del fred que tindrem aquesta setmana dels barbuts.

Una molt bona, curta, però bona sortida. A veure si tenim sort i la setmana vinent fem la sortida a sobre la neu.

Per problemes tècnics no puc posar les dades de la sortida, però han estat poc més 30 km. a veure si els puc resoldre la setmana vinent.

Bona setmana!!