Ostres quina pluja aquest diumenge!! Així no es pot sortir!!
Fi de crònica.
Que noooo, tontus, que si que hi ha crònica. I és que encara no m’he fet amb la meva nova situació i, fins que no tinguem tot consolidat, hauré d’aprofitar tots aquells moments que pugui per intentar gaudit pedalant.
Resulta que el grup de la Hivernal proposà de fer una passejada aquest dissabte, jo m’hi afegí de seguida, total segur que sortirien per carretera i passarien per davant de casa per anar cap a la platja...
Però no. Hi havia previsió de fred, de baixada de temperatures, d’ambient hostil per als ciclistes, d’estalactites enganxades al nas i el grup decidí de canviar la muntura de carretera per la de muntanya. Cap problema, segur que decidirien fer el camí del riu per estirar cames i obtenir una tonificació òptima per a futures pedalades.
Però tampoc. De fet ni es van en recordar que jo m’hi havia afegit. Manegaven alternatives com el Cogulló, El Castell de Claramunt, Sitges i, alguna que altre bajanada... Això no em va tirar enrere, jo estava disposat a sortir si o si.
A última hora vaig poder canviar l’hora de la sortida amb prou marge per assegurar que arribaria a l’hora al PIR3. Previsor, dissabte em llevava dues hores abans de l’hora convinguda per no forçar la màquina.
Només m’oblidava del primer principi de la llei d’Abelaira (aquell que domina el temps): “El temps s’encongeix proporcionalment a la quantitat de temps disponible”. I així passà. No havia encara esmorzat i ja havia dilapidat una hora.
A corre-cuita em canviava, inflava les rodes de l’Scott, atenia a unes inoportunes trucades i sortia de casa. Havia cremat mitja hora més!! Ara aquell ritme suau per trobar als col·legues es convertia en una contrarellotge o cronoescalada que em torbava la ment.
L’ànima m’avisava que, amb el ritme que portava, passaria el de sempre, que arribaria tard. I així va ser.
El que no esperava era la multitudinària rebuda que vaig tenir, no només estaven el Fulgui i els companys de l’Hivernal (Manolo i Josep), també hi eren el Paco, el Dani i l’Alessandra. Si, aquests tres no paren de sortir i es troben en un estat de forma envejable.
Encara no m’arribava l’aire al cervell de l’esforç, que només una idea se’m repetia constantment: per què no he anat a fer el camí del riu en plan tranqui?
Res, iniciàvem la ruta per anar a trobar l’altre de l’Hivernal que ens esperava, el Sherpa.
El ritme era suau, vaja no semblava que havia de patir tant... Només estaven escalfant la maquinària. Va ser trepitjar la sorra de Can Roca i el grup accelerà. A les Alzines ja estava traient el fetge per la boca. Ho tenia clar. En arribar a Collbató, mitja volta i cap a casa.
Els companys no m’havien dit que durant tot aquest temps que no he sortit, han allargat el camí veïnal 3 kms més, quin patir!!
A Collbató decidí de provar de fer una mica més, apropar-me a casa del Bob i mitja volta. Però el grup decidí de trobar corriols (eso me pone!!), quasi sense adonar-me arribava al Bruc, on tenia molt clar que faria mitja volta (era l’últim i feia ralentir innecessàriament el grup).
Però una acció de bon samarità del Josep, tot recollint un guà perdut d’una excursionista, em va fer continuar la rura. Sentir la noblesa d’aquest esport tant altruista, de companyerisme, de ... i un bé negre, aquí quan menys t’ho esperes et fan una ganivetada trapera, et deixen en evidència i t’humilien tot esprintant a l’últim moment, el que passa és que ja no m’arribava sang al cervell i no sabia el que feia.
A la barrera ja volia tornar. Havia pres una decisió ferma. A més, en Paco, l’Alessandra i el Dani tornaven a casa. Però en Josep, amb un discurs convincent, em va convèncer per fer una mica més: anem al coll i tornem? No vaig saber dir que no.
Era un tram de carretera, nomes havia de tancar els ulls i pedalar. Les rampes se’m feien eternes, les baixades servien per oxigenar-me, malgrat el fred. Visualitzava el cafetó a Montserrat Parc, el desitjava, era la meva fita...
Però al Sherpa no se li acut una altre idea que la de prendre un corriol. El cafè s’esvaïa, el món s’ensorrava, la vida havia deixat de tenir sentit....
Desesperat vaig cridar: TINC GAAAANAAA!!! Van ser paraules màgiques. L’actitud del grup i la ruta canvià radicalment, ara teníem un objectiu i una fita concreta, quantificable, tangible, digna d’una certificació (ostia perdoneu, se m’ha anat la pinça a la feina).
Res, que anàvem per fi a restaurant de Montserrat Parc, on en Fulgui ens deixà perquè havia d’anar a casa.
La truita de pernil amb poc gluten i la cocacola zero compensaven el mal que em feien les cames. En Manolo reia tot veient el meu patiment, en Josep intentava esbrinar perquè s’havia quedat sense bateria a la Xiaomi i el Sherpa i jo contemplàvem la particular manera que en Josep té de baixar de la bike.
Ara si, eren les dotze ben tocades. En Manolo i el Toni continuaven cap a Can Aguilera i el Josep i jo tornàvem a casa.
Fèiem tard i en Josep va tirar de mi com si s’acabés el món. Crec que no havia baixat en BTT mai tant ràpid. Ens acomiadàvem a Esparreguera i continuava, quasi al mateix ritme, el camí fins a Martorell.
En total van sortir més de 56 km. No està pas malament per a una mitja volta.
