Dia Zero

És Nadal i aquest any és el primer des de fa molts anys que no dinaré sopa de galets, carn d’olla i capó al forn. 

Aquest any no tinc cap compromís familiar, no he quedat amb ningú per dinar, vaja diríem que el puc dedicar allò que més em satisfaci, però tampoc, perquè la resta del mon si que té compromisos. 

Resumint, avui és el dia zero. Avui puc començar de nou a cavalcar a sobre de la bike i intentar tornar a l’estat físic que tenia fa dos anys o si més no, a primers d’any. 

Però no faré com desprès de l’ensurt, vull començar piano-piano. El Pastoret va deixar molt clar les meves facultats actuals i intentar forçar seria massa agosarat. 

Per tant, el primer que haig de fer és enfortir les cames i tornar a fer el callo. 

Si, ningú en parla, però el pitjor de deixar aparcada la bike durant una temporada és la pèrdua del callo. Les rampes a les cames se’n van amb ungüents i uns bons massatges, però el callo, passats 20 km ja no sabia ni com seure. I ara estic escrivint la crònica i m’aniria molt bé un flotador per seure. 

Avui, havia decidit d’anar a veure el mar. Podia haver agafat la flaca, però corria el risc de trobar-me als dels cicles i deixar-me arrossegar per la seva desenfrenada cadència. La millor opció era anar xino-xano amb la BTT. 

A més, em venia de gust prendre un roibos (m’estic tornant més healthy) i un croissant de xocolata (bé, no gaire healthy) al Prat. I amb aquesta idea sortia de casa al voltant de quarts de 10 del matí. 

Aquesta ruta només té dos petits esculls: el pont del Diable i la tornada amb el vent en contra. El primer representa el primer repte que m’he marcat per al 2019, pujar-lo sense posar el peu a terra i, m’he quedat a quatre esglaons (lo tengo en el bote!!!). 

Començava la ruta amb no gaires bones sensacions, sense ritme, sense trobar la postura (aquesta no l’he trobat en cap moment) i gairebé sense ningú al voltant. 

Recordava el camí en millor estat. Fins a Castellbisbal hi ha moltes zones enfangades, amb roderes dels cotxes i has d’anar vigilant per no sortir per les banyes. Ni de bon tros és una zona tècnica, es pot pedalar, xerrar i contemplar l’ambientarro del Baix Llobregat (com el Montserratí no hi ha res). 

M’anava reservant, no volia patir a la tornada. Portava bona cadència i només m’aturava en una ocasió per atendre una trucada especial. Moment que aprofitava per fer una foto 

Lo Baix Llobregat

Arribava al Prat, ja estava olorant el suculent croissant i..., ostres és Nadal!! Avui està tot xapat!! 

Només portava aigua, res per menjar, quina decepció. Però no deixaria que això em malbaratés l’objectiu de veure el mar. 

Continuava la ruta, ara un xic més transitada. 

Perdoneu, però trobar-me individus que porten una e-bike per fer el camí del riu ho trobo com molt exagerat. Culló que no ni ha un desnivell superior al 3% en tota la ruta!! 

Aquesta sortida de to ve motivada per la següent imatge: 

Lo Cartell

El camí al mar està barrat només quatre dies l’any!! L’alternativa era fe un parell de quilòmetres més i apropar-me a la platja del Prat, però havia una part del cos que no em deixava seure amb comoditat i, per a una primera sortida, ja estava bé.

Lo camí de tornada

Jo

Tornava per la zona assignada a les bikes que hi ha al Prat, no està malament, no es pista, és un petit corriolet que et porta distret fins arribar al pont de Sant Boi (repeteixo, gens ni mica tècnic). 

Lo riu

Només em vaig aturar a Castellbisbal per fer aquesta foto i, sent sincers, arribava a casa amb les cames força carregades. 

Demà toca descans. Ja veurem que fem la resta de la setmana. 

Lo Pastoret

Bé, més que un pastoret, la figura fruit de la pedalada Bikedeferro d’enguany, tenia la fisonomia d’un tauró blau. Blau perquè tot eren baixades. 

Les més espectaculars les que ens duien des de Vallgorguina fins al Santuari del Corredor o la que teníem per finalitzar, des de Cal Víctor a Canyamars fins a can Subirans.

Però no ens avancem als esdeveniments... Semblava que tindríem una nombrosíssima sortida pel Montnegre, quasi tots els Bikedeferro havíem confirmat l’assistència. Bé gairebé tots, l’Abelaira està en plena campanya nadalenca i una sortida en dissabte como que podria malbaratar tot l’esforç de la temporada. Tampoc s’hi havia apuntat en Vives, que per motius de laborals, té els caps de setmana molt ocupats.

Qui menys clar ho tenia era el qui edita aquesta crònica. Tres mesos sense pedalar seriosament tiren enrere, encara que es tractés de la pedalada Bikedeferro amb menys dificultat.

I m’haureu de perdonar, però les darreres setmanes he estat mol embolicat amb viatges a l’extrem orient (intentava, sense fortuna, trobar als reis màgics) i amb nits d’insomni patrocinades pels amics de Vueling. S’anava apropant la data senyalada i res de res, ni un whats per concretar, cap ressenya al bloc per motivar la penya.

Sort d’un whats desesperat del Carles preguntant sobre qui confirmava per reservar taula a Cal Víctor. Pedalar no se, però la teca, això si que ens agrada.

Per desgràcia en Fulgui tenia deures parentals aquest cap de setmana i també es donava de baixa. Una llàstima perquè tot el grup estava frisos per veure com deixava plantat al Manolo a les dures rampes que la pedalada ens deparava. 

I a mida que s’apropava el cap de setmana comença, per no perdre el costum, el degoteig d’abandonaments, primer l’Efren, desprès en Cuevas, en Flores també des de l’hospital ens ho comunicava i... Ostia!! No havia dit res al Cosco ni al Cristòbal!!!

Negociacions fins a darrera hora, amb l’aigua per sobre dels talons deguda a una inoportuna inundació, aconseguia el compromís del Cristóbal i del Cosco. Si us haig de ser sincers, a aquella hora vaig trucar al Carles dient-li que renunciava a la sortida, estava empapat, traient aigua de tot el pis, sense esma de llevar-me d’hora i menys de pedalar.

Però que carallo, de sortides així només fem una a l’any i, si ens hem de deixar l’anima, ens la deixarem.

Havent dormit a penes quatre hores, sortia amb el Cristòbal i el Cosco des del PIR 4 (també anomenat نقطة الخروج) i preníem rumb a Can Subirans

Érem els primers en arribar, però de seguida ho feia el Manolo i en Josep, seguit de dos que venien en bike: el Carles i el Roc, un nou Bikedeferro.

Jo vaig cometre un error de principiant, vaig mostrar que la GoPro es controla per veu.

Sense cafè i sense barretes (però amb totes les drogues que em van tocar a la Nocturna) engegàvem la sortida amb el primer incident, en Cosco travat per un sot assassí impactava violentament contra el sauló. No havíem ni sortit del aparcament.

Les sortides que proposa el Carles tenen un denominador comú. Sobre el paper són tot baixades però no pares de pujar durant tot el trajecte.

La primera part de la ruta la vaig dissimular força bé, en Roc només fa quatre dies que ha començat a sortir en Bike i dissimulava la meva falta de forma física.

En Manolo i el Cosco, crec que van fer el doble de quilòmetres, perquè contínuament es despenjaven per comprovar que ningú no girava cua.

Al darrere estàvem ben custodiats pel Cristòbal, pel Josep i per Dani, que ens donaven ànims per no defallir.

Aquest any teníem un corriol!! De tanta emoció l’Alessandra imprimí una accelerada que la seva cadena es trencà, possiblement per un manteniment deficient del Dani.

Qualsevol altre grup de bikers hauria girat cua (sobretot els que van en allò amb bateries), però nosaltres no, davant de les adversitats ens creixem. Una reparació amb quatre eines improvisades que ens oferia la natura i llestos per continuar l’aventura.

A Vallgorguina els més espavilats ens escalfàvem interiorment tot prenent un bon cafè. 

En Roc s’acomiadava de nosaltres i començava el patiment.

Més d’una hora per fer els vuit quilòmetres que em separaven del Santuari del Corredor. Això si, en arribar, dissimulant perquè els bikers i muntanyencs que estaven a la concorreguda ermita no se’n adonessin.

Començava el descens, a mida que anava avançant unitats, se sentien les veus d’ànims dels meus companys: GoPro apagaté!!

Va haver una baixada que del fang acumulat a més d’un li van fer posar el peu a terra

tots els altres van posar els dos 

Final de baixada i cap a Can Víctor, va haver un gos que em va entretenir i quasi em quedo sense poder dinar.

Ei, el menú dissabte, espectacular. Crec que de tots els anys aquest ha estat el que millor hem dinat.

Només quedaven 10 quilòmetres de baixada fins al cotxe. Les pulsacions per sobre de 165, i vaig fer el que no he fet a cap sortida: aturar-me. Ja no podia més. Minuts de reflexió, de recuperació i a fer els darrers metres que em separaven de l’últim descens.

No havíem baixat de la bike i ja estàvem parlant de les edicions del 2019, perquè tornarem a fer el Turó de l’home en crt i la sortida en BTT es promet espectacular. 

Volia feu un megavídeo de la sortida, però em serà impossible, amb aquest grup de dròpols hauré de desconnectar el controlador de veu de la càmera, m’han tallat tots els putus vídeos!!