Siempre positifo, nunca negatifo.

No se com sortirà la crònica ja que no tinc ni ginebra ni tònica (ni tan sols una trista rodanxa de llimona), però he agafat un got alt i hi he afegit gel i crec que n’hi haurà prou per fer sortir alguna cosa que tingui una mica de sentit i coherencia.

Començo recordant la meva proposta d’anar al monestir en carretera a comprar l’espelma que no vaig poder comprar el dia de la montserratina. Però va ser descartada perque el parc de bicis de carretera s’ha vist reduït a dues o tres bicis per falta de temps per rodar, i anar-hi en btt també ho hem descartat perque sembla que l’edat ha fet que l’autonomia de quilòmetres sigui més curta. Inclús algun tram com el mític camí de les batalles no coneix roda bikedeferrenca (almenys rodant en grup) desde fa temps.

Tot i així no patiu ja que per sort o per desgracia seguiré acostant-me de tant en tant per rodar en la vostra companyia perque no es tracta d’entrenar cames, es tracta de fer feliç l’esperit.

Això sí us dic també, el mariner el retallarem una mica o com a mínim suprimirem les pujades més dures perque tot i que faria orelles sordes no vull sentir com em maleïu.

De la mateixa manera que Teruel existe, també unes bicis que t’ajuden una mica i et faciliten la vida per no haver de patir de més.

No crec que sigui el cas de moment però si arriba el dia que ens cal ens ho podem plantejar. No cal patir, només gaudir.

Hem quedat a jirafes a les 8.30.

Com que tenia un compromís matiner he arribat a les 8 i tot fent un café ja teniem al Ferran fent-nos dentetes al grup amb les delicies de la Xina i una cervesa que ens haurem de creure que ho era perque no s’entenia res a l’etiqueta.

Vaig cap a la parada del bus i ja m’esperaven el Sebas, el Barto, el Jose i el David. L’Efren ha arribat poc després i fent el recompte protocolari em tirat cap amunt.

Totalment desconeixedor de la ruta i desconeixedor fins avui el que us comentava fa un moment sobre els canvis a les rutes, vaig seguint el grup i gaudint d’un dia que tot i fred i tapat, tenir Montserrat a tocar es un privilegi que s’ha de gaudir es vulgui o no.

Passem Collbató i la Vinya Nova per arribar fins un encreuament on hem trobat un senglar passejant tranquil. El Jose em recordava que el dia de la Montserratina ja ens en va creuar un per davant (Ni m’en vaig adonar!). Sembla que els hi agrada als senglars fer turisme per la mítica montanya. Algú els hi deu haver parlat del mató o que hi ha una verge negra.

Seguim i arribem al Bruc tot saludant la mítica estatua del timbaler sempre guarnida amb símbols catalanistes.

No se pas que n’opinarà el Ridley Scott del timbaler, però si no l’ha inclós a la seva nova pel.lícula Napoleó, haurà passat per alt un fet històric essent quelcom imperdonable. De fet, sent sincers, una errada històrica més ja no ve d’aquí.

L’aniversari del David fa que l’esmorzar al Bruc sigui rodó ja que ens ha convidat.

Jo que sóc un paio espavilat he aprofitat l’avinentesa i he demanat ensaimada ademés del croissant.

Moltes gràcies David!

Hem seguit cap avall tot creuant l’autovia per tornar per l’altre costat i fer la foto de rigor amb Montserrat al darrera. kjhkjh

Sortim guapos eh!! Perque ho som, caram!

Tot seguint cap avall el David m’anava explicant cada racó de la zona. Hem arribat a parlar de la Rosalia ja que és de Sant Esteve de Sesrovires. Un poble proper conegut per la seva famosa esglesia de dos campanars.

El Sebas, el Barto i el Jose anaven obrint camí mentre el David, l’Efren i un servidor els seguiem una mica endarrerits. Ha estat llavors quan el David ens ha proposat fer uns blaus per allargar una miqueta.

Ho hem comentat als companys de davant però sembla que no anaven massa bé d’hora i finalment hem estat els tres mencionats qui hem allargat tot baixant per un tram que coneixia en David i ens deixava gairebe a Can Sedó.

La dificultat de la baixada ha fet que l’Efren i jo mateix anessim més lents i ens perdessim a la ciclista rossa que es feia selfies que segons en David era digna de veure.

Els blaus s’han fet curts per el bon ritme que portavem i han estat la cirereta a una sortida que com sempre el millor ha estat la companyia.

Res com el positivisme de grans companys/amics per fer passar els moments difícils, que tot i que encara planejen al voltant meu, de ben segur marxaran amb més facilitat si em torno a envoltar de gent que em fa bé. No sempre es pot ja que un s’ha de trobar bé, però un cop et sents a punt de donar coses bones i rebre-les t’ha de faltar temps per buscar a la bona gent que encara que sembla que no hi sigui perque no fa soroll, n’hi ha i molta.

Berga-Santpedor o Montserratina?

L’alineació del astres ha conjurat la impossibilitat de fer les dues fites que enguany teníem plantejades, la coincidència en data feia impossible poder assistir a ambdues.

Una llàstima perquè el gruix de l’equip NP (no PRO), havia estat fent un dur entrenament setmanal: series repetitives de cafè amb llet i ensaïmada de xocolata a mitja sortida (tot emulant la botifarrada de Casserres).

Havíem d’escollir i, us haig de confessar, que jo tenia les meves preferències. I es que si fem la similitud amb el futbol, aconseguir el PIN de la Montserratina és com una pilota d’or per a un futbolista. Tenia set i volia, al igual que el DEU, arribar a les 8.

Però una fita d’aquest tipus no es pot fer individualment, necessites del suport del millor equip i, amb aquesta finalitat, vaig començar a fer gestions per aconseguir la participació dels PRO.

Jo no els hi vaig desvelar l’objectiu d’haver escollit la Montserratina, només els hi vaig demanar la participació i tots, absolutament tots, varen acceptar gustosament.

Els habituals Sebas, Bartu, David, Efrén i José Sicília estaven més que confirmadíssims. malauradament, en Fulgui tenia també la combinació de Saturn, Mercuri i Venus i havia d’escollir entre la bike o veure als seus angelets jugant a bàsquet (no hase falta desir nada más).

Movent fils, millor dit whats, també vaig convèncer al Carles (la fera d’Arenys) i al Manolo, aprofitant que havia d’anar a beneir la seva nova Scott Scale.

La carta comodí de l’Aniento no era segura. Va haver un malentès que malauradament va tenir dramàtiques conseqüències.

Tots preparats, tant que, per assegurar la consecució del PIN avançàrem l’horari al PIR a les 7:30. Havia estat temptat de convocar a tothom a les 5:30, com la sortida de Sitges, però tenia convidats a casa i no volien marxar.

Ja a primera hora rebíem la primera notícia:

L’Efrén, que tornava de la convenció anual d’advocats no va passar el control d’alcoholèmia previ i s’autodescartà.

Al cap de poc minuts en David deia que es demorava uns minuts i que anéssim tirant que ja ens agafaria.

I puntuals, preníem rumb cap el Monestir.

Com el compte del PULGARCITO, jo anava deixant rastre biològic del nostre pas per les pistes del Montserrati (puto refredat), més que res per a que en David i el Josep ens poguessin trobar... Mes tard vàrem saber que en Josep havia estat encisat per les Sirenes de Cal Noio i va perdre el rumb.

Com a una jauria de llops, em vaig quedar al darrera per vigilar que ningú del grup no es perdia. Només em vaig permetre el luxe de liderar el grup una estoneta passat Can Massana (que fos baixada es pura casualitat).

Per cert el David no va fer gaire cas dels senyals i ens havia passat feia estona. Sort de la trucada

I arribàrem al Monestir i vàrem rebre el preuat PIN. Fer un cafè, posar una espelma o comprar una coca era quasi impossible, quina gentada!!
Així que decidírem anar cap a Monistrol.

Quina baixada, 9 quilòmetres sense pedalar, semblava que anéssim amb e-bikes (a aquests suposo que els hi donen PINS virtuals).

Primer bar complet, l’alternativa fer un croissant drets en un forn que coneixia en David. Quasi ja estàvem a punt de demanar que vàrem haver de moure’ns perquè les bikes obstruïen el carrer i, sorpresa, descobríem una terrassa amagada d’una pastisseria que ens delitava amb els seus dolços i pastissos (tots sense gluten). 

Recuperades les forces, empreníem el recorregut tot seguint les indicacions del David, que pensava que la ruta fins al moment havia estat simple i que calia moure-la una mica. 

Fèiem una altra foto abans de deixar Monistrol i, cap a casa?

Veient la cara del Josep Sicília em vaig alegrar de no ser jo qui guiava la ruta. Aquí l’experiència del Josep A. ens hauria anat bé, pot-ser hauríem fet algun corriol més, però en línia directa a casa (maleïdes sirenes en forma de botifarra).

Ningú no va anar a para al riu i ningú no va caure, bé, el 8è aconseguit

Si girem el 8, que tenim?

Dons que Bikedeferro és infinit!!

Us deixo amb les dades de la sortida: 

Aprox. 50 km i 1.000 m de desnivell

PD: de cara a preparar el Mariner el grup ha decidit de els propers dos caps de setmana anar al Cogulló, jo seré fora però us acompanyaré a la distància.