Obrint via

Ha estat una setmana dura, molt dura. Uns hem estat de metges, altres encara arrossegant el refredat de la setmana passada. D'altes enfeinats i el maleït temps que no millorava i amenaçava esguerrar la tant esperada sortida setmanal.

Tan poc eren els ànims que ja planificàvem amb l'Òscar la sortida del proper dissabte.

NOTA:  Esperem que durant aquesta setmana no plogui i que els camins es puguin eixugar, sinó és una temeritat fer la ruta corriolera.

Bé, quasi sense ganes, tot coneixent la baixa del David (tocava els tres tombs i se li girava feina) dissabte, enviava un missatge per cercar companys de ruta. De seguida en Sebas i l'Oliver respongueren i també l'Aniento, que condicionava la seva assistència al seu estat físic.

A les 8:30 hi érem tots al PIR original, sense haver pogut fer corroling durant la setmana, deixava que la resta del grup prengués la iniciativa. Els croissants del casal dels Hostalets (que estan boníssims) declinaren la ruta a realitzar.

A toro pasado la ruta és xula, diferent perquè comences baixant, però desprès no para d'anar cap amunt i el tram des de Masquefa als Hostalets comença amb una rampa cardio 100%.

Per la riera d'Abrera les nostres bikes anaven agafant pes. El fang d'aquesta riera té una densitat de 4000 kg/m3 (no ha hagut laboratori que hagi pogut desxifrar el seu contingut) i les gotetes i gotasses que s'anaven adherint a les rodes i al quadre, feien més dur l'avenç de les nostres bikes.

Per acabar-ho d'adobar, uns motoristes simpàtics ens van obsequiar amb un bany de fang.

Sortíem de la riera i el Sol feia desaparèixer la sensació de fred que havíem patit fins al moment.

Cel descobert, Sol radiant, temperatura fantàstica per sortir, això és el mateix que han pensat l'allau de runners amb els que avui ens hem creuat i, és que hi havia mono per practicar esport. Llàstima del fang que impedia que poguéssim avançar a un bon ritme.

Als Hostalets, la simpàtica cambrera ja ens havia obert la porta del pati per desar les bikes. Els croissants im pressionants, la música un conyàs (el regeton hauria d'estar prohibit).

Els Joseps

En aquest punt el grup es dividia: en Sebas i l'Oliver tornaven per carretera i l'Aniento prenia el comandament absolut de la tornada.

Provàvem nous corriols, bé més que corriols alçaleres. començaven amb un desnivell dur que s'anava incrementant fins a nivell temerari. L'aigua, el trànsit de bikers i de motoristes havien generat un solc al centre que provocà que poséssim peu a terra en més d'una ocasió. El camí finalitzava a la pista principal de Can Martí. 

Des d'allà directes a les antenes. La transmissions de les Scott grinyolaven per l'efecte del fang. Patíem per a que la tensió no acabés trencant els bolons, així que ens ho vam prendre amb calma. Sense fer el cim preníem rumb cap a l'Span, on ens creuàvem amb uns integrants del grup Ciclista Esparreguera. 

Tant esforç té un premi: la riera que passa per les granges de Can Cairot estava plena d'aigua.

L'aigua netejava les cadenes que, per art de màgia, deixaven de grinyolar. Ja havíem completat la triatló!!

Era tard, així que des de l'Span vàrem anar sense desviar-nos a Esparreguera.

Bona Sortida, 48 km i 1.097 m d'ascensió i amb trams amb un desnivell superior al 30%

Ara, a preparar l'hivernal de Cervera i, quan volgueu, podem tastar La Portals 2017. 

AUPA!!

Lo crònica (m'han censurat el títol alternatiu)

E, com fom en el PIR, no passaren pocs dies que el nou rider dels Cicles , ab lo Martorellenc Cosco, amic nostro, e ab tota sa Cort, venia ab quatre galees. 

M'he crescut, això de dir-me cronista ha fet que se'm pugin els fums (perdona Pere per plagiar-te). Lo que deia, que avui ens ha acompanyat en Manolo i el Cosco, aquest últim si més no, fins a Can Maçana.

Rememorant temps passats, he arribat amb més de cinc minuts de retard al PIR (l'original), Allà m'esperaven en Sebas, l'Abelaira, en Josep O., el Fulgui, el Cosco i en Manolo.

Com ja ve sent habitual, alguns dels integrants havien de tornar d'hora. Havíem de decidir quina ruta preníem i el capità, en Sebas, delegà la seva responsabilitat al grup.  

El més lògic hauria estat fer una Beguda i antenes per a que, qui volgués arribar d'hora, pogués tornar-se'n per carretera, però no, se'm va acudir d'anar-hi a Castellolí.

Ja de bon començament liderava a cua del grup. En un error de càlcul se'm va acudir de pujar per la Vinya Vella, Diguem-me que el gruix del grup estava a la Font del Códol quan jo feia les darreres rampes de la maleïda masia.

Les sortides amb el Manolo és lo que tenen, marica l'últim, i jo m'he tornat una nenaza.  

Al planeta dels simis (EADA per als neòfits), em van deixar prendre el lideratge . Escollia el corriol de la ZB5 per arribar a l'Span Deck. Un peu a l'inici fruit d'una rebrincada de la bike però la resta amb un ZERO que ningú no ho va superar (Aniento, si tu no vens, sóc el putu amo).

A mig camí ens trobàvem amb el Fabian que ens va voler acompanyar fins a Can Maçana. 

Em sentia com Pere I el Cerimoniós, mica en mica anava perdent als meus escuders. Primer en Sebas que en arribar al Bruc de Dalt girava cua. A la barrera de les batalles (la d'abaix) era l'Abelaira crowd qui també em deixava a les mercès del Manolo i el seus sequaços. Tota una fita a resoldre en solitari.

Seguia anant l'últim, però amb la idea de no posar peu a terra. 

A les ondulades patia com mai però les superava amb un punt d'honor digne dels grans conqueridors. Un error de càlcul provocà un segon peu a pocs metres de la barrera de Can Maçana.

Aquí, en Fabian i el Cosco ens abandonaven, era un partit a tres. 

La baixada a Castellolí no va tenir cap incident. Bé, en Fulgui va fer algun peu més i en Manolo canvià la bike per la Duatló.  

Tocava ara la pujada. Quin patir. Mai no se m'havia fet tant dura la pujada al Coll del Bruc. Els meus companys d'aventura començaven a estar farts d'esperar-me. Si no t'agrada la pista, quan aquesta té un desnivell del 12 al 15% resulta odiosa.

Acabava la pujada i començava l'alçalera. Deixava que el Fulgui i en Manolo anessin al davant, per no malmetre el seu ritme. I només començar, zasca, relliscada i peu a terra. Continuava pujant i feia cap amb els meus companys que caminaven per la part tècnica del corriol...

Diguem-ne que el veure'm derrotat però capaç de pujar sense baixar de la bike els va motivar. Fins al coll ni un sol peu de cap dels integrants de la sortida. 

Quatre fotos per immortalitzar la sortida i drets cap a casa per carretera.

M'hauria apuntat a qualsevol alternativa, però vaig agrair la drecera. Avui no tenia esma.

Es girava mal temps. No vam fer els oficis. directes cap a casa.

M'acomiadava del grup tot dient;
-Senyor, jo us faç tal resposta, que vós, encontinent trametats per el senyor Fulgui, vostra sor, que vinga a vós per veure-us, e si lo biker, en Manolo, no ho vol que vinga a vós, que la'n façats venir o per força o per grat, car, com ell, senyor, serà ab vós, ell us dirà lo fet de la veritat. AUPA!!

 Nomes 47 km i 1.233 m de desnivell

Cercant lo caloret

Si ens queixaven del fred que fins ara hem passat, el que ens espera les properes setmanes ens farà patir de veritat.

Desprès de la gèlida sortida a Vacarisses, buscaven alguna sortida més càlida. Podíem anar a Castelldefels en BTT, però no podríem fer un cafè per que el club dels Cicles té totes les cafeteries ocupades (van més ràpids i arriben primers).

L’alternativa havia de ser un pel més corriolera, apropar-nos a la Beguda semblava una bona opció. Així que, desprès d’esperar més d’un quart d’hora la presència del Sherpa, en Josep i el David que compartien capitania, en Sebas i jo empreníem la pedalada.

No havíem passat per l’església que els capitans ja havien acordat que avui faríem un cafè. 

De baixada a Abrera ni les 29” anaven ràpides, piano piano no fos que prenguéssim mal (o fred si mes no).

Les quatre rampes que ens duien a la riera no van ser prou dures com per agafar caloreta. Per sort, els fluids que transcorren per la riera són exotèrmics, així que la sensació era bona malgrat la ferum. Tant sols havíem d’evitar caure: 

"Segons la llegenda, una xicota va desaparèixer al intentar creuar-la amb la seva bike i de vegades, els dies de boira i fred pots trobar-te-la al ben mig del camí..."

Com no era el capità, el grup no em va voler seguir a la variant, així que jo seguia per un divertit camí alternatiu, paral·lel a l’avorrida senda que feia la resta del grup. La rampa final si que ens va fer agafar temperatura. Ara ja estàvem preparats per a la resta de la senda.

A Can Garrigosa els capitans pujaven temeràriament pel corriol, mentrestant els de la 27,5 patien a la pista.

En aquest moment decidiren d’exercir el lideratge, així que van improvisar una variant. Ostres! Camins nous, aquesta variant em va agradar, corriols i alçaleres en comptes de pista. Fantàstic.

El següent escull era la pujada que ens havia de dur a la pista cap als Hostalets. No cal que us digui qui anava al darrera... (hauré d’augmentar les sessions de corroling).

Als Hostalets teníem una àrdua missió, trobar un joc idoni per fer un cafè i alguna cosa més. Finalment ens quedàvem al casal, on amablement ens van obrir les portes del pati per poder deixar les bikes. Nens, quins croissants de xocolata!! Ara ens haurem d’aturar cada vegada que hi passem!!

Se’ns havia fet tard, la meva idea de fer el corriol del senglar no va tenir cap recolzament (com no era el capità de l’equip....), així que prenguérem ruta cap Esparreguera a un ritme de petar la xerrada.

Tampoc vaig prosperar en finalitzar tot fent la part no ciclada de la 5a de Zona Bici, així que directes a la CFR a una hora decent.

40 km i 800 m de desnivell en poc més de 3 hores.

AUPA!

Vacarisses 0,0

Hola companys, com haureu observat ara ja podeu gaudir des d'aquest bloc de la guia d'utilització dels dispositius GPS (des de mòbil no hi ha accès).

Espero poder migrar tota la info a al blog el més aviat possible i també la descripció de les rutes (tracs, e-tracs i e-voice-tracs) que habitualment fem.

Segueix fent fred, però molt fred, així que la carretera la deixem per als pro dels cicles. Els mortals teníem dues possibilitats: anar amb els amics de ZonaBici per la sortida de germanor (amb esmorzar inclòs) o fer una ruta un pel més canyera.

Que voleu que us digui, ens agrada la canya (si pot ser dins d'un GinTònic) i avui no volia tornar a fer la de Zona Bici (18 vegades són suficients).

Dissabte, desprès de reis era l'Efren qui reclamava activitat al grup que, per l'excés de torrons, estava amb un endormiscament induït.

A partir de la crida desesperada vaig començar a moure'l. En Sebas, el David, l'increïble Fulgui i l'inesgotable Aniento respongueren a la primera crida, Ja érem prou colla, no com els dels Cicles, però suficient com per passar una bona estona a sobre de la bike. Llàstima de l'Efren, que no ens ha pogut acompanyar.

La ruta definida era un Vacarisses. Si no l'heu fet, us la recomano, té de tot, pistes, corriols tècnics però gens perillosos, pujades i avui gel, força gel.

Era la tuta ideal per veure si no havíem perdut l'agilitat a sobre de la bike i també ho és per aquells que encara estan adaptant-se a la nova montura.

Vaig deixar que el grup anés al davant fins a Monistrol, craso error, en un dels descensos vertiginosos vaig perdre el bidó amb suc de barrufet i ningú no ho va veure.

A les pujades, al meu ritme, sense perdre la connexió visual. Bon ritme, sense aturades i fred, molt fred. A la carena tots vam posar el peu a terra per fer l'esglaó i, de pas, una foto.

Osti, ja m'han fet posar peu a terra!!

Ei, quina planta que fan

Per què les selfies surten invertides?

En arribar a l'aeri i fer el descens que els bojos de la moto el fan a sobre d'elles començava el tram puntuable. Des d'aquí es tracta de fer el recorregut sense posar el peu a terra.

Puc avançar-vos que ha hagut dos 0. Vaja un 0,0 (l'Abelaira i el que escriu la crònica). No em faig gaire el xulo perquè desprès de veure els progressos del de la 29" doble, d'aquí ben poc em passarà la maneta pel davant.

Ràpid, hem anat força ràpid, només ens hem aturat per fer una barreta a l'estació de Vacarisses, 

Tots hem gaudit tant com abans d'ahir els nostres fills gaudien dels regals dels reis magics. Ningú no ha pres mal (físic si més no) i, en arribar al desviament de Can Mimó, l'Abelaira i en Sebas prenien la drecera de la carretera per arribar a l'hora acordada.

La resta patíem la pujada del fideué i la paret de Can Sedó (per on havíem baixat) que proposà de fer-la per veure si encara hi era el meu bidó.

El bidó no hi era, sort que l'Aniento em convidà a una refrescant birra per consolar-me les penes /(la birra no era 0,0).

La setmana vinent jo no escolleixo el trajecre, però en comptes d'anar cap a el Bages o el Vallés, hem d'anar cap el Penedès on no fa tant fred. vale?

La primera de l'any ja és al sac

Per una vegada que els de TV3 venen al poble per fer un reportatge de les campanades i no surt cap de la colla i això que som ferms devots de la parròquia de Santa Clara...  

Comença una nova temporada i no l'hem pogut començar millor, des de fa una quants anys en Manolo i jo fem "una estirada de cames" per treure'ns la mandra del primer dia de l'any.

Avui hem fet quasi un ple. No només hi havia el Manolo, també hi eren el Sebas, el Fulgui, l'Aniento i en Bartu, que vol batre tots els rècords de sortides consecutives. Eren les 10:00 del primer dia de l'any.

Ens han fallat l'Abelaira, l'Oliver (darrer fitxatge), en Vives, l'Efren (de guàrdia amb els petits), el Sherpa (encara de operació retorno), el Cristóbal i en Flores (encara hivernant).

La veritat és que feia molta mandra. Ens havíem inspirat en Can Barça i la sanció era de euro per gram, sort que a darrera hora el comitè Bikedeferro decidí eliminar el control de bàscula obligatori 

(pagar mes de 1.000,00 € no em feia cap gràcia). 

La ruta d'avui era coneguda (La Llarga d'any nou), però vista l'habilitat que en demostrà l'Aniento amb la seva Scott, hem decidit fer alguna variant.

Ens ha sorprès en Fulgui que ha sortit com un posés, enganxat amb el Manolo marcant un ritme només a l'abast de pocs privilegiats, al darrera l'Aniento i jo ens ho miraven a distància. En Sebas i el Bartu feien de pont.

A la pujada del centre de rehabilitació s'ha deixat caure fins a la meva posició, segons ell per intercanviar sensacions.

A sobre de l'EADA ens hem reagrupat i aquí he pres la iniciativa. Volia arribar a l'Span tot prenent corriols. Aquí de nou en Fulgui ens sorprengué: ja no és aquell rider temerari que surava els corriols, s'ha menjat tots els arbres, queia contínuament davant l'atònita mirada del Manolo, Bartu i Aniento (quien te ha visto y quien te ve!!). 

S'acabava el corriol, algun al·leluia s'ha sentit, i havíem d'enfilar la pujada de sorra megarelliscant de l'Span. 

• Sabeu qui la pujat sense despentinar-se? Si, el de l'Scott 29".
• Sabeu qui s'ha menjat els esbarzers? Si el de l'Specialized vermella.

En aquest punt en Sebas ens ha deixat. Es veu que ahir a la nit va deixar alguna cosa a mitges i tocava enllestir-la.   

Hem continuat cap a la riera, els corriols els hem practicat en Fulgui, l'Aniento i jo. De moment encara soc, sense tenir en compte al boig de l'Abelaira, el que baixo millor per corriols (tot i que en dos dies el de la 29" doble en deixarà enrere).

La pujada de nou, un monòleg del Manolo. En Bartu es distreia a la cua del grup tot donant-nos conversa (avui no ha volgut humiliar-nos).

Al Coll del Bruc ja era tard i hem decidit baixar de forma ràpida. Carretera fins al Bruc i desprès els camins que ens portaven directe a casa.

Sortida entretinguda que, per començar l'any, no està pas malament: 38 km i 750 m de desnivell acumulat a una velocitat mitjana de 13 km/h.