dijous, 26 d’abril del 2018

Canvi de parella

Que n’és de difícil fer la crònica sense la inspiració d’un bon Gintònic. Més sobretot si n’ha de fer dues i estat literalment rebentat per haver intentat seguir la roda del Manolo que rodava en “modo paseo”. 

Si aquestes dues sortides he fet un canvi de parelles, sona bé eh punyeterus.... 

Diumenge 15, desprès d’un dissabte plujós, sortíem en BTT. 

Tenia ganes de fer una sortida llarga, però la calçotada bikera que es convertí en calçotada no bikera, m’havia limitat en excés el temps que podia dedicar a la sortida. 

NOTA: Ja esteu buscant una data per fer el dinar o sopar de primavera Bikedeferro. 

L’Abelaira estava descartat, havia fet La portals èpica, però un error infantil deixà fora de joc la KTM, estava clavada. 

Espero que ben aviat engeguem una secció de mecànica bàsica al bloc per tal que res no pugui malbaratar-nos la sortida setmanal. 

Si, si tens la bike plena de fang fins als calçotets, una bona dutxa va bé, però desprès l’heu d’eixugar a consciència i posar-hi oli a les parts mòbils i greix a la tija, potència, manillar ... (bé, ja en parlarem). 

Tampoc podia venir l’Efren, que va intentar fútilment seguir el ritme de l’Ester fent running i diumenge no estava per gaires romanços. 

Però teníem el Fulgui, que estava disposat a demostrar-nos al Sebas i a mi les seves habilitats. 

Per no perdre el costum, limitació d’horari. Què podíem fer? Castellolí ple de fang com que no ens motivava gaire. Vacarisses descartat, les arrels mullades t’asseguren acabar com el Sete (estampat), així que ... i si anem a remullar les bikes? 

Dit i fet, preníem el camí de la llarga amb l’esperança de trobar-nos una mica d’aigua al rierol. 

La pujada amenitzada per la inacabable conversa del Fulgui, de tant en tant en Sebas i jo ens miràvem tot enyorant els silencis que ens agraden sentir mentre pedalem. 

I aquesta és una de les raons per les que m’agrada sortir en bike: Tens moments en els que et quedes sol, patint, sentint només la teva respiració, sentint com la teva companya es mou i intentant analitzar cadascun dels sorolls que emet la transmissió, el canvi, el cruiximent del quadre. De nou tornes a sentir-te a tu mateix, la tensió als quàdriceps (jo no en tinc de bessons), de nou et tornes a trobar i és una sensació molt agradable. 

Però que carallo, també és una molt bona sensació sentir la veu del Fulgui comentant la darrera pel·lícula que, al seu criteri, batrà tots els rècords de taquilla. Que sapigueu que ell va ser el descobridor de la saga Sharknado. 

A mida que ens apropàvem a la riera, el crepità de l’aigua a les roques es feia més intens. Si semblava que podríem mullar una mica les rodes i els nostres rostres somrients reflectien l’emoció. El que no esperàvem era la intensitat del cabal de la riera. El pànic esvaí la il·lusió. 

Per tal d’immortalitzar l’esdeveniment m’oferí com a escamot suïcida per poder gravar els meus companys. 



No cal que us digui que, al pedalar, les sabates es submergien a les aigües fins aquell moment cristal·lines de la riera. 

Barreta, eixugament de mitjons i cap a casa, això si, seguint els corriols del Bartu. 



Tot i que ho havia plantejat al final no vàrem fer el corriol Aniento, era tard i la calçotada començava a coure’s. 




El dissabte 21, desprès d’haver patit una tendinitis que no m’havia permès fer el corroling setmanal, em proposaven sortir a fer un tomb amb la flaca, 

Havia fet un canvi de parella, en aquest cas eren el Manolo i l’Aniento que volien passejar (uff, quina por) 

NOTA: Carles, aquesta pedalada plegats s’està fent derogar, quan quedem per ciclar plegats? 

No teníem una ruta prevista, jo només tenia un pensament: que no diguin Carme, si us plau, que no diguin Carme.... I no van dir res, simplement sortíem direcció el Bruc. 

Ells, al davant, anaven a un ritme tranquil. Jo al darrera intentava domar l’encabritament de la Felt, que desprès d’haver passat tot l’hivern fent exercicis indoor (corroling), estava poc acostumada a trepitjar l’asfalt. 

Crec que a l’Hotel Bruc per fi s’estabilitzà i vaig poder establir la primera conversa amb sentit de tota la sortida. No anàvem direcció Igualada, sinó Marganell (bé, Carme estava descartat) 

Un últim patiment i coronàvem el coll de can Maçana, ara era baixada fins a Castellbell. Ens ho vàrem prendre amb calma, sense forçar la baixada perquè no tenia clar quin era la ruta de tornada. 

En Josep en va fer una pregunta: Aeri o Can Sedó?. La pujada de l’aeri només se’m dona bé en moto així que la tria estava feta. El que no m’havia explicat era que per arribar a Olesa havíem de pujar els Caus. 

Crec que durant la pujada ens vam trobar a tot el parc de motos que està censat a Catalunya i Andorra, culló surt el sol i els hi falta temps per cremar rodes. 

Algun desgraciat en moto tampoc té molt clara la distància del 1,5 m (si t’enxampo amb la Kymco et trec les pegatines). 

També ens van avançar els de la penya ciclista Montjuic que, juraria per la velocitat de pas que anaven amb elèctriques. 

En Manolo, per allò d’assegurar-se que no giràvem cua, va fer la ruta tres o quatre vegades. 




Baixada lleugera fins a Olesa i pujada per Can Sedó per anar a cercar la CFR. 



Van ser 65 km que el GPS no em va registrar.

diumenge, 8 d’abril del 2018

Aprenent tècnica

Divendres, estava exhaust. No podia moure ni les celles desprès d’una inoblidable maratoniana jornada, la veritat és que quan alguna cosa m’agrada, m’entrego en cos i ànima. 

Amb prou feines podia ingerir unes suculentes carxofes quan el mòbil vibrà de nou. Era l’Aniento que proposava de fer una volta de manteniment dissabte matí. 

Mirava la previsió del temps i, tot i que a aquella hora plovisquejava, semblava que ens respectaria. M’hi vaig apuntar. 

Estava despert des de les quatre de la matinada, però físicament destrossat. Maleïa la rapidesa amb la que m’havia afegit a la sortida quan, la millor opció era quedar-me fent el manta al llit. 

I el pitjor de tot era que un dels que surten a full en carretera també s’hi havia apuntat: el ritme de la sortida prometia. 

Seguint el consum arribava l’últim a la cita, ells estaven escalfant i proposant rutes, que si la mola, que el cogulló, que el castell... Si, l’opció d’haver-me quedat al llit era la millor. 

Per sort per mi, feien conya. 

Així que sortíem direcció al Bruc a l’estil Aniento (cercant corriols) i al ritme Manolo (el pulsòmetre per sobre de 140). 

A Can Roca ja teníem una nova frase mítica: “Em posaré monoplat, si surto amb el Manolo no em cal el plat petit”. Abans del camí veïnal l’alarma del 155 (freqüència cardíaca) ja havia sonar 3 vegades. 

Però malgrat tot, la sortida tenia un caire diferent. La idea era la de intentar superar els reptes que ens hi trobàvem. Quan posàvem peu a un corriol, l’analitzàvem, buscàvem traçades alternatives i hi tornàvem, de vegades amb èxit i d’altres no. 

I deu-n’hi do com anaven aquests dos. Ja us ben asseguro que si hagués anat sol, en més d’una ocasió hauria posat el peu a terra. Era la única 27,5 i ells calcen 29. 

Al corriol de la Vinya Nova superava la barrera del 165, aquí decidí d’afluixar per no tenir cap sustu important. 


Però la sortida estava bé, servia per mantenir la forma (o al menys no perdre-la) i per millorar la tècnica. 

I com no, el croissant i el cafetó per recuperar forces, que s’està tornant un clàssic. 

Desprès del cafetó tornàvem pels corriols, els senzills i els complicats, ostres que en Manolo amb la 29 es defèn força bé. 

Però el millor estava per arribar, desprès de passat pel centre de rehabilitació, unes pedres marcaven l’inici (o final) d’un corriol. 

En Josep proposà i els altres assentírem. El corriol estava tendre, tou, humit, com acabat de fer, com esperant el trànsit dels riders. Recordava als que vàrem fer a la Segarra durant la Hivernal. Dos peus a terra, però la propera vegada crec que la farem amb un peu només. 

Si, tornàvem a casa sense fer la CFR, però es que començava a fer fred, Només han estat 30 intensíssims quilòmetres. Demà toca La Portals, que veure, un any més, des de la barrera. 



Ja tinc ganes que sigui dilluns per viure de nou un altre dia intens.

dilluns, 2 d’abril del 2018

L’instant previ

Dilluns de Pasqua, avui també toca sortida. 

En Sebas ja havia dit que avui no ens podia acompanyar, però comptava amb la presència del Flores i el clan Abelaira-Oliver. 

Tot i no haver-me sonat el despertador (l’alarma de cap de setmana no funciona els dilluns de pasqua), em presentava puntual a la cita al PIR (sí, a l’original). El David just acabava d’arribar i al poc temps ho feia el seu cunyat, en Josep. Ni rastre del Flores. 

Abans de sortir en Josep va inflar una mica les rodes de la bike perquè no tenien prou pressió. Tant va ser la ímpetu que va posar que trencà la bomba d’aire del David, si nois si, aquella que era una edició especial valorada en poc més de 200 euracos (David, a mitges). 


Com que en Flores no es presentava, pujàvem al PIR2 per si de cas. Tampoc no hi era, suposo que avui també les obligacions de pare no li permetien sortir a fer una volta. 

La ruta ja estava decidida, tant el David com el Josep havien de ser d’hora, avui tocava mona i no era qüestió de fer esperar a la canalla, així que decidírem d’anar cap a Masquefa per la riera d’Abrera. 

La idea era la de fer un cafetó i tornar ràpid, però el David ens proposà de passar del cafè i d’anar a una pastisseria dels Hostalets per prendre un suculent croissant. 

Fa uns dies, algú molt especial em va enviar un enllaç a un article de la Tatiana Sisquella referent a l’instant previ. Dons si, tota la ruta fins arribar als Hostalets va estar marcada per aquest instant previ, no teníem fred (però Deu-n’hi do que en feia) no hi havia patiment (que hi va haver), només pensar en tastar el millor croissant que es fa fora del Montserratí posava sentit a la sortida amb aquests dos cracks que avui m’acompanyaven. 

NOTA: L’article el podeu consultant clicant aquí. 

El nou pulsòmetre funcionava de meravella, controlava en tot moment no traspassar la fatídica xifra del 155 (és el nou límit de pulsacions que m’he fixat). A la riera d’Abrera ens divertíem fins que un arbre ens barrà el camí. 


Era el dia de la mona i havíem de fer el mico entre els arbres, però no era un obstacle per a uns riders decidits a tastar el millor croissant.

S’acabava la riera en un rampot d’un 26% durant 20 metres que ens va deixar sense aire als pulmons i a la roda de la bike del Josep. 

Aquí remenant entre les eines vaig trobar el dipòsit de CO2, aquell caríssim també d’edició especial que munten els McLaren del Fernando Alonso i vàrem poder fer una inflada d’emergència que resultà definitiva perquè no va a tornar a perdre aire a la resta de la sortida (Josep ja farem números). 

Aquesta ruta amb prou feines arriba als 800 m de desnivell acumulat, però el problema és que els fa en quatre trams que et deixen sense alè. 

Tot i patir a les pujades em trobava bé, seguia la conversa que mantenien el David i el Josep (culló coneixen a tothom del poble i dels voltants), fins i tot vaig fer l’alçalera de Can Garrigosa que, a misses dites, no és per tant. 

Desafiant les autoritats locals, a la Beguda, circulàvem tots tres en paral·lel, ja s’olorava el croissant. 

NOTA: Aquesta bonica localitat és on la policia local t’adverteix que si circules en paral·lel et denunciaran. Però tots ja sabeu que el David és un Temerari, li agrada viure al límit. 

Sortíem de Masquefa per una rampa que em posà a 143. Ara ja no teníem fred, havíem patit, però ja es divisaven les cases del Hostalets. 


Deixàvem a l’esquerra el casal on podíem prendre un cafetó per anar directes a la pastisseria KaKaU. 


Que voleu que us digui, l’instant previ t’omple d’emoció i d’il·lusió, però qui en té prou amb la prèvia? I, com a l’anterior ocasió, pagava la pena: quin croissant!!! 

Un consell: no us quedeu mai en el què podia haver passat, gaudiu el moment. 

Tot i estar temptats de repetir, vàrem decidir tornar a casa. 

El capità de la sortida, en David, com tenia remordiments, escollí una ruta per perdre als quatre grams que havíem guanyat amb el croissant, a les rampes de Serra Alta superava les 148 amb el molinillo. 

Ha estat una bona sortida, de poc més de 40 km. Ara a tornar a la feina!! 



PD: Em sembla que el dia 15, coincidint amb La Portals, farem calçotada. Ja ho confirmarem

diumenge, 1 d’abril del 2018

CFR

Diumenge, sortida, com m’agraden aquestes dues paraules. 

Quines alternatives teníem: la sortida setmanal de Zona Bici, un Cogulló, la Portals, vaja, un bon grapat de propostes i ganes de ciclar-les. 

Llàstima que estàvem en quadre, només en Sebas i pendents del Flores que en confirmà l’assistència a darrera hora. 

Per culpa del Barça me’n vaig anar a dormir tard, m’haig de desenganxar d’una vegada del futbol... 

Sonava el despertador i, de mala gana m’aixecava per preparar-me per la sortida. Un missatge matiner al whats ens anunciava que en Flores no ens acompanyaria. 

Tot i haver-me llevat una hora i mitja abans de l’horari de sortida, per no perdre el costum,feia tard. 

Al PIR2 estava esperant-me el Sebas i també la colla “élit” de Zona Bici. Si l’opció del Cogulló s’havia esvaït amb el Flores, semblava que seguir el ritme dels de ZB era com una missió impossible. 

NOTA PIR2: Punt d’Inici de Ruta 2. És el segon perquè originàriament sortíem del PIR de la Plana. En els temps convulsos decidírem de canviar, per comoditat, l’origen de les sortides. 

Per sort, vàrem tenir l’excusa d’aturar-nos a l’alçada de les Alzines per saludar al Josep Oliver. 

Se’ns havien escapat... ara no teníem llebres i per tant el ritme es tornà més suau. Simplement pujàvem. 

A l’alçada del Castell ens trobàvem a dos integrants de LATACA, que desprès de la seva refundació, em convidaven de nou a formar-hi part. 


També ens convidaven a acompanyar-los, però ells anaven de dret a fer la BMR, en tot cas ens hauríem apuntat a un cafetó, però omplir la panxa només pujant al Bruc no ens motivà. 

NOTA BMR; Botifarra al Mig de la Ruta, habitualment acompanyada de seques i regada per vi. Si l’hostaler s’estira desprès del cafè t’obsequia amb uns xupitos de fines herbes. 

Ens acomiadàvem a la barrera i decidírem fer uns quants corriols: primer el que passada la Bauma et porta al restaurant de Montserrat Parc. Enllaçàvem desprès amb els corriols del Barto. 

NOTA Corriols del Barto: Els corriols que et porten amunt i avall de Montserrat Park sense trepitjar asfalt.



Barreta i cap avall. En Sebas havia de ser d’hora a casa. Això si el vaig convèncer per prendre una CFR. 

NOTA CFR: Acció de prendre una beguda reconstituent al final de la sortida: Cervesa-Cola-Cafe Final de Ruta 



Males llengües diuen que per altres contrades estaven fent un AFR. Craso error les sortides en bike s’han d’acabar CFR si o si. 

Nota AFR: Aigua? Que no tenies prou amb la del bidó?