La Nocturna d'Esparreguera 2018

Ja ho deia el nom de l’equip, hem tornat, desprès d’un any sabàtic. 

Desprès de l’èxit de l’Hivernal, me les desitjava molt felices per afrontar el repte de la Challenge de Nocturnes. 

La Segarra em posà en el lloc que em toca. Vàrem arribar els últims, exhausts, malhumorats i sense forces ni ànims de fer cap sortida més. 

Renunciava al mallot al desistir de la cita de Campdevànol, però, per principis, no podia renunciar a la Nocturna d’Esparreguera. 

Érem sis els escollits: l’Abelaira, en Cristóbal, el Sebas, en Fulgui, en Pere i el que subscriu aquesta crònica. 

El dissabte no havia començat bé, gens bé i, per acabar-ho d’adobar, al migdia rebia una trucada del David amb problemes metabòlics que l’impedien participar a aquesta pedalada. 

Problemes metabòlics..., si això amb un tap de suro queda més que solucionat!! 

Bé, amb una baixa segura i sense temps de trobar-ne substitut, anava a recollir els dorsals a la plaça del Centre. 

Començava la festa, els del Club Ciclita estaven muntant la parada i és allà on en Toni Cuevas, al veure el meu estat físic, em recomanà canviar de modalitat, l’extrem estava fora del meu abast!! 

Repartia els dorsals tot comentant als companys de canviar la modalitat de la sortida a la que sense gaire desànim acceptaven resignats. La idea era de passar una nit agradable tot fent unes risses. 

A dos quarts de nou, briefing davant de l’església on iniciàvem al Pere en els oficis de Santa Clara i baixàvem directes al punt de sortida. 

Les ordres estaven clares, jo duia el roadbook, en Sebas i el Fulgui controlaven el quilometratge, que havien de posar a zero a cada control. Situació dominada. 

La plaça del centre estava en plena ebullició, si heu participat mai en un acte esportiu aquests moments previs són emocionants. 

Els menjacorriols de la Segarra començaven amb problemes tècnics, sort del Santi que va poder fer una reparació d’emergència al ferro del Genís

 a veure si cola i me la regala 

Ens trobàvem de nou al Toni que a la pregària de canviar de ruta ens va dir que nanai, que havíem de patir el recorregut de l’extrem (de fet aquesta ha estat l’opció que hem pres a les darreres edicions). Començava a estar acollonit.... Arribar a quarts de cinc com que no em feia gràcia..... 

Fotos de rigor i a esperar el nostre torn. 

L’Aniento ens va venir a saludar tot desitjant-nos el millor, també vàrem poder saludar al Salvador, el Ramón, el Bartu que de coneguts s’havien tornat en l’enemic. 

Des de control de cursa ens cridàvem, sortida a tota bufa per la part neutralitzada dels carrers d’Esparreguera (tenim imatges). 

El vídeo està a velocitat real

Aquí ja ens van avançar tres equips. 

Arribàvem al primer control que estava al desguàs del camí veïnal. 

Comptaquilòmetres a zero, segons roadbook i a pedalar. La primera cruïlla estava al final del camí veïnal d’on s’havia d’agafar.. un corriol? 

Primera sorpresa de la nit, pedalant per camins desconeguts, la nit prometia. I de sobte, la paret. Segur que era un homenatge a la Nocturna de la Segarra, quin fart de caminar!!. Claríssimament era un track dissenyat per ebikes. 

Puja i baixa de la bici per unes pendents impossibles. Els que em coneixeu ja sabeu que no soc molt hàbil cavalcant i descavalcant, se’ns van enganxar dos grups pel darrere. 

El maluc començava a molestar-me (uff que patiríem). En Fulgui, el Sebas i el Pere s’havien distanciat, però a la que el corriol es va tornar pla, vaig donar caça als companys. Al darrera en Cristóbal vigilava que no prengués mal. 

Ens distanciàvem dels nostres perseguidors. El camí es convertí en un descens precedit per un amenaçant warning! Vaja que seria un pel complicat. 

Havíem intercanviat posicions, al descens en Pere estava al darrere i davant meu el Sebas i el Cristóbal que va tenir dues caigudes seguides sense conseqüències però que podien haver truncat aquesta aventura. 

Quan de nou el corriol es torna plà, vaig fer la consulta als metròmans, es veu que havien posat a zero els cuenta en un lloc equivocat i anàvem a cegues. Fantàstic!! I ara com reconeixeríem la cruïlla? 

lost!!

Quina pregunta més tonta, desprès d’una baixada extrem la cruïlla et porta a una rampa cardio!! 

Poca tracció i molt desnivell, de nou a caminar. Però no era l’únic, uns quants riders també feien el mateix que nosaltres. Diguem que de cada 10 riders només un la pujava a sobre de la bike, en el nostre cas era el Pere que havia decidit prendre el rol del David. 

NOTA: Toni, quan vulguis venjança de la Nocturna de la Segarra, assegura’t que s’apuntin a l’extrem. 

I desprès de la pujada una baixada no apte per a qui portés frens V-Brake, Els Bikedeferro vàrem demostrar la tècnica del descens descontrol sense caiguda, érem l’enveja dels que estaven encara al cim intentar fer arribar una mica d’oxigen a la sang. 

Gir a l’esquerra i ostres!!! Estàvem als italians. Que bé de tornada a casa, això ja s’acabava. 

Gir a la dreta, entràvem al camí veïnal i sortíem de seguida per tornar als italians (quina volta més tonta, no?), Seguíem pels italians i en comptes de tornar a casa, ens enviaven cap a Can Sedó, on diuen que una organització secreta està experimentant amb embrions de dinosaures.... 

Uns riures, unes gominoles, segellat de full de control, nou roadbook. 

I de nou cap al desguàs del camí veïnal versió puja pels blaus. No, aquesta vegada no ens va avançar ningú, només van intentar que abandonéssim tot tirant-me al terra just quan sortia del control (érem l’enveja de la pedalada). 

Des d’aquí fins al final de la nocturna la podríem titular com La Nocturna és per a monoplats. En Fulgui, en Pere i el Sebas no només anaven al davant, sinó que podien arribar a puestu sense mirar el putu roadbook. L’esperit de l’Abelaira els hi acompanyava. Sort que en Cristóbal m’acompanyava (jo crec que es volia quedar el GPS si per casualitat em passava alguna cosa...). 

Des del control del desguàs ens duien, evidentment pel camí que feia més pendent, al control del planeta dels simis (un altre clàssic de la Nocturna). 

Moments de confusió al següent control per allò que coincidia amb els nenazas que havien fet la clàssica, i... sorpresa!! El següent tram transcorria pels corriols de zona bici. 

Que n’he perdut la forma física, si el feia amb el ulls tancats i d’esquena!! Se’m van travessar totes les alçaleres, ensopegava amb totes les arrels i perdia de vista als monoplatistes. 

Tot i així no anàvem pas malament, des de Can Sedo ningú no ens va avançar, tot el contrari, als que anàvem avançant se’ns enganxaven a roda per no perdre la ruta. 

Bon ritme, bona orientació (els de davant no portaven roadbook) i... punxada!!! 

Vaja, intentona d’inflar la roda sense reparar però claudicàvem i muntàvem la parada per canviar la càmera. 

De tots els llocs possibles escollíem el que tenia major densitat d’ortigues, si s’ha de patir es fa, inclús quan estem aturats. 

El canvi de roda, digne de l’equip del Fernando Alonso. Diguem-ne que ens ho vam prendre amb molta calma, ens van avançar quatre grups. 

Resolt el primer ensurt i a velocitat de creuer tot surant els corriols, segon ensurt, en Fulgui es quedà sense il·luminació. Desprès d’intentar aprofitar inútilment la il·luminació de les llums dels altres finalment l’havia de deixar una lot de recanvi que portava per si de cas... 

Havíem fet el pitjor temps en el tram més ràpid. 

Arribàvem al control, volíem sortir, però en Fulgui no parava d’establir converses amb els altres equips. 

Hi ha rumors que diuen que els agents forestals volen impedir la celebració de cap nocturna més degut a les queixes de la fauna local respecte a un subjecte que portava una bike vermella monoplat que no callava i els impedia el descans nocturn tant necessari per mantenir l’ecosistema del Montserratí. 

Segellat el control i canvi de roadbook i iniciàvem el tram, osti que perdo els papers!! 

Fins a quatre vegades vaig haver d’aturar-me per recollir els papers i les pinces que volaven a la que agafava una mica de velocitat (el roadbook m’era igual, però a casa tenim les pinces numerades). 

Hi havia un punt que no controlava, un corriol amagat que sortia a l’esquerra. 

És en aquest moment on l’entrenament intensiu dona el seu fruit, en Cristóbal l’identificà de seguida (sobre tot per que l’havia fet la nit anterior). 

Signat el Roadbook i només quedava callejear pels carres d’Esparreguera amb un somriure de boca a boca en els que s podia llegir, si l’hem fet!! 

Botifarra, cerveseta, coca i cafè i a esperar l’extrem de l’edició 2019. 

Sort que m'havien aixecat el 155

Ei, aquesta ruta l’hem de fer de dia!!

Cerimònia d'iniciació

Si nois, ja ho sé la setmana passada no va haver crònica, però heu de pensar que som al mes de Juliol i tenim a tot l’equip de cronistes de jornada intensiva i no donem a l'abast. Si de cas us faig un resum:

Dissabte 7

Vàrem fer una sortida BTT amb l’Aniento i el Manolo. Que voleu que us digui, a aquests ja no els puc seguir, les 29” es mouen per corriols de meravella (si tens cames), tota l’estona a rebuf. A les pistes els perdia i a les alçaleres ni els veia.

Com sempre amb el Josep, descobríem nous camins. L’esmorzar s’ho valia.

S’ha de dir que la celeritat de La Llar no és una de les seves millors característiques, desprès ens van explicar que va haver d’esperar que les gallines ponguessin els ous per a les truites que ens havíem demanat.

Desprès d’això se’ns havia fet tard, tornàvem ràpid, però en sortir del corriol de les arrels en Josep Punxà la roda. Us podeu creure que no portàvem cap bomba d’aire?

Per sort estàvem a prop de casa del Gilbert, que ens va deixar inflar la roda a casa seva. 

Diumenge 8

En Pere, el nebot del Sancho que havia vingut una vegada i s’arrossegava, s’apuntà a la sortida, per això de fer caliu abans de la Nocturna.

A veure, que un noiet de 33 anyets (l’edat que va morir vostre Senyor) no pari d’entrenar-se, provoca una petita diferència amb els que tenen més de 50 (i una angina de pit), encara que no et perdis cap sortida setmanal.

Quina ràbia, tirava, tirava i no defallia!!! Jugava amb l’Abelaira i el Sebas (jo al darrera intentant tenir prou forces per poder respirar). 

Fèiem una sortida divertida, la recerca del croissant del KAKAO. Jo us la recomano, la riera d’Abrera no és gaire exigent i canvia moltíssim a cada estació de l’any (diuen que a la tardor s’hi reuneixen les meigues).

Arribava als Hostalets algo així com ofegat. En David i el Pere havien de tornar, en Sebas i jo podíem allargar, desprès de llargues deliberacions que van durar quasi 10 segons decidírem tornar amb els nostres companys de ruta. Això si, vàrem assistir als oficis de la parròquia de Santa Clara.

Dissabte 14

Havia quedat per anar a la platja, només disposava de dues horetes. Flaca i Vacarisses.

Heu vist la pel·lícula Cars? Era com el Rayo McQueen a la cursa final intentant concentrar-me: velocitat, velocitat... i em venien les imatges amb el meu amor, que reduïa la cadència del meu pedalar per cercar a la ment un racó de confort, pot-ser a Arenys o a Olite...

A les baixades se’m va ocórrer d’intentar batre els rècord de l’strava del Flores, però el meu estat de confort m’impedia agafar velocitat. Segueixo darrera a la classificació, això si, només a 5 segons.

La primera part de la pedalada estava travat, però desprès vaig batre tots els records personals i és que havia d’arribar a casa abans de les 9:00. 

Diumenge 15

Avui havíem de fer la cerimònia d’iniciació al nou Bikedeferro, en Pere, que ens acompanyarà dissabte vinent a la nocturna d’Esparreguera.

Ja ho sabeu, tots aquells que voleu formar part d’aquest grup de riders (sé de bones tintes que la llista dels candidats i candidates a Bikedeferro es força extensa) necessàriament heu de fer aquesta ruta. No perquè sigui la meva preferida, no perquè tingui tot allò que hom desitja trobar en una sortida: ascensos cardio, descensos vertiginosos, corriols impossibles, alçaleres desafiants... I una vegetació que et fa un massatge epitelial de 200€ a qualsevol centre de bellesa. 

Dons en Pere no ha vingut, al·legant que havia d’arribar d’hora. Tampoc ha vingut el David, que sortia tot cofoi direcció Cambrils.

Qui ha aparegut ha estat el Fulgui amb la seva spezialliced reconvertida de manera casolana en monoplat. Aquest noi és un manetes, inclús s’ha posat un rellotge als pinyons del mig, que ens marcaven el ritme de la sortida.

Lo que us deia, escalfes pels blaus, t’ofegues per la puda i gaudeixes pel corriol de la carena de la serra del Cairat. Primer obert, però a mida que avances, la vegetació es va tancant fent carícies a les parts del cos poc protegides, fins arribar a tapar la visió per avançar a cegues.

Hi ha una zona de pista des de l’Aeri fins a Monistrol per continuar per una zona mixta de corriols divertits i pista que passa pel Ventaiol fins arribar a l’estació de Vacarisses on comença la part més tècnica del recorregut.

Des d’allà el corriol impossible, on la fita és la de creuar els Plans de Castellet amb el mínim número de peus a terra (avui he acabat només amb un, força bé).

A la baixada el monoplat del Fulgui no donava prou velocitat, tenia presa i decidírem no pujar el Fideué, per compensar-lo la pujada a Esparreguera va ser per Can Corelles (una pujada ideal per tenir un atac de cor...).

Ens ho havíem guanyat i vàrem tenir un bon final de sortida. 

Pere, t’ho has perdut.

Crònica de guerra: han caigut tots !!

A mida que s’apropava la data per a l’inici del que havia de ser el gran esdeveniment els indicadors presagiaven que alguna cosa no aniria bé. 

L’indicador principal és aquell que tenim al lavabo al que t’has de pujar a sobre i una fletxa indica una quantitat exageradament inflada. 

Tampoc diria que anímicament estava preparat per fer la primera de les nocturnes. 

Dissabte l’havia dedicat sencer a preparar la bike per a que no fallés res: una ruixada, neteja i aplicació d’oli i greix. Carregament de bateries del focus , GPS i preparació de tots els estris addicionals. 

Teia temps de sobres, però per variar, arribava tard a l’hora convinguda, l’equipació Bikedeferro s’havia encongit i no havia manera humana de fer-la entrar. 

Un segon indicador presagiava que alguna cosa no aniria bé: érem incapaços de ficar les tres bikes al porta bicis del Toni, les mateixes bikes que ja havia portat per la Hivernal de Cervera. 

Canvi de plans i baixava l’Scott a ca l’Abelaira per pujar-la al seu cotxe. En comptes de sortir a les 8:00 ho fèiem una hora més tard, a les 9:00. 

Arribàvem a Briançó on en Salvador ens esperava amb un somriure d’orella a orella tot dient-nos que aquesta vegada ens havíem superat. Ens havíem perdut l’aperitiu (imperdonable) i el briefing previ, tampoc havíem rodat gens. Només vàrem tenir temps poder fer-nos la foto oficial. 

Aquesta vegada la sortida es feia de forma esglaonada amb un nou sistema de control de pas amb una aplicació de mòbil (dib) que havia de llegir els codis QR i jo que portava el mòbil a mitja càrrega, així que el Toni se la va haver de descarregar. 

En teoria sortíem a les 10:30, però de tots ens ben sabut que els bikers només dominen l’app Strava, la resta d’aplicacions no saben per a què serveixen, resumint, sortíem amb més retard i pràcticament tots els equips sortien enganxats (Genís pren nota). 

Una altre vegada ens tornàvem a uns impresentables increpant-nos perquè ens volien passar en un corriol. 

Si hi ha una cosa que m’agrada d’aquesta nocturna són els corriols naturals que t’hi trobes per la Segarra. Aquesta vegada havien rebut l’ajut inestimable dels organitzadors de la nocturna de Campdevànol per obrin nous corriols. Que voleu que us digui, un terreny amb poca sustentació, amb molta ceràmica amenaçadora pel terre, amb poca ciclabilitat no confereix les sensacions que hom espera per poder gaudir d’una pedalada nocturna. Havíem de baixar i pujar contínuament a sobre de la bike (amb els problemes de maluc a mi això em mata). Per a la propera edició us recomano que us emporteu l’equip de Zona Bici per obrir camins 

En Josep va ser el primer en caure per partida doble, gràcies en part, als amables bikers que ens anaven pressionant. 

S’ha de dir que jo a la pista no tirava, gens ni mica i feia que el grup anés una mica més lent. A més vàrem decidir, amb molt bon criteri, deixar passar als grups que se’ns havien enganxat. 

L’orientació, que conduïa en Josep era força bona i, superats aquells corriols intransitables que van treure de les seves caselles al Toni, començaven a gaudir de la vetllada. 

Per fi arribàvem al primer control, on ja ens deien de canviar la modalitat de la sortida (de llarga a infantil). 

Continuàvem i amb l’ànsia que no ens escurcessin el recorregut abandonàvem les indicacions del Josep per intentar avançar més, culpa meva que era l’encarregat de controlar les distàncies. De fet ens vàrem ficar al mig de lo tros (nosaltres i uns quants equips més). 

I és aquí on vàrem rebre la primera esbroncada de la nit per part d’un home que estava fent la pedalada amb els seus fulls: Coi, que heu de mirar les indicacions del roadbook, que fiu 500 metres i desviament i només n’heu fet 200!!. Vaja no ens va agradar gaire que ens esbronquessin a la primera de canvi. 

I desprès d’un corriol d’aquells xulus arribàvem al següent control, on repartien pizzes. Mentre el Josep intercanviava els papers el Toni, el David i jo tastàvem la de xampinyons i la quatre formatges. I quan en Josep va voler prendre la seva ració, segona esbroncada tot dient que només tocava una per cap ( si ell no havia agafat cap!!). 

Com a compensació la noia ens va fer aquesta bonica foto

Des d’allà pujaven per una alçalera impossible que va llençar al David violentament d’esquenes contra el terre, havia caigut el segon!! 

Ara ja teníem presa, tanta que vàrem tenir un segon error de navegació i una altre vegada pel tema del quilometratge, no vàrem veure l’entrada al corriol, en Josep començava a enfadar-se, no li fèiem cas i perdíem els camins. En Genís, que volia plegar d’hora, passava amb la moto i ens indicava on estava el corriol amagat. 

Al següent control ja ens van donar el roadbook infantil, era un tram curt que vàrem resoldre sense cap dificultat. Arribàvem al que seria per nosaltres el penúltim control. Sortia amb un corriol de baixada. Desprès d’analitzar-lo detalladament vaig veure la traçada ideal. Obria camí i quasi m’obro el cap, relliscada lateral de les dues rodes i la meva habilitat algo així com discutida. Només quedava un. 

Passàvem per sota el pont enfangat que havíem ciclat a la Hivernal i a mitja pujada discutíem amb el roadbook, sobre la ruta. Un altre cop mes en Genís ens digué que havíem de prendre un corriol que uns riders estratègicament tapaven. 

Josep, Ferran i David entràvem per en Toni ensopegà amb els amables riders i també va caure. No quedaven supervivents. 

El corriol ens portava cap a l’últim control que quedava entre nosaltres i l’entrepà de botifarra. 

Ja no ens quedaven bateries, en Josep feia estona que havia de guiar-se per les nostres llums. Jo portava tres i nomes em quedava la de reserva. 

Un últim corriol ciclable al 100% i entràvem a les pistes que ens havien de dur a Briançó. 

Eren les tres de la matinada, quasi quatre hores per fer 25 quilòmetres. 

Vaja desprès d’això tinc molt clar que aquest any no faré la Challenge, Campdevànol pot esperar, però l’any vinent torno a la Segarra. 

PD: Aquest matí em feia mal tot el cos, tenia les cames plenes de blaus.