Però, per què no callo?

Eren les 8:00 del matí, al PIR2 hi eren en Sebas, el Josep i el David i no se m’acut una altre cosa que dir, voleu fer un Rellinars BTT?

No sé si era culpa de la temperatura, que encara estaven adormits o que aquella nit havia tocat, però ningú no va dir que no, així que sortíem directes a fer una volteta per l’Obac

Sortíem freds, les quatre capes de roba que portava no feien nosa i, a mida que ens apropàvem a Olesa, es divisava una boira baixa que augurava una jornada ben fresca.

Tot i la sobredosi de corticoides, al començament, no tenia bones sensacions. Veia com tot pujant al pla del fideué els meus companys de ruta se’n anaven allunyant.

La boira era intensa, poca visibilitat, però suficient per comprovar que els riders que ens seguien a prop eren els integrants del CE LATACA.

No vàrem prendre la barreta energètica, esperàvem arribar als Caus per tan valuós premi. La baixada fins Vacarisses lenta, la boira no permetia gaires alegries.

Abans de la pujada havíem de creuar una riera plena d’aigua, res que pogués aturar a aquests intrèpids riders just abans de l’ascensió més dura de tota la sortida.

En Sebas i el David pujaven al davant tot petant la xerrada, al darrera l’Aniento m’acompanyava durant el patiment.

Just quan estàvem al tram final d’asfalt, els de LATACA ens passaven de nou. S’ha de dir que ells estaven motivats perquè havien quedat per esmorzar a La Pastora.

Portàvem un ritme tranquil, així que vam aconsellar al David que, si volia arribar d’hora a casa, era millor que girés cua.

Acomiadaments efusius i començàvem el descens Rellinars. Ens vam aturar al punt de foto i tot seguit es vàrem despistar.

Estàvem en una pista que també ens duia a la mateixa destinació, desprès consultar els mapes del GPS decidírem continuar endavant.

Anava obrint via, a bona velocitat, al mig de la pista es divisava una línia multicolors, s’apropava cada vegada més i, de sobte, la vaig identificar: era una tanca que barrava el pas!!. Clavada de frens, massa tard, em precipitava a alta velocitat, em veia al terra i també al Josep que em seguia enganxat. 

Per un moment creia que tant sols es tractava d’una cinta de plàstic, que es trencaria per la pressió, però no, era una cadena ben ferma. Per sort estava un pel destensada i, al contacte amb la forquilla de la meva bike, comença a tibar-se. El fregament de la cadena a l’estirar-se reduí força de l’impacte. 

Sorprès de no haver estat catapultat per les banyes encara vaig poder treure els peus del pedals i no caure. Un petit ensurt. Tot i estar ben senyalitzat vàrem estar a punt de tenir un accident, no vull ni imaginar-me que hauria passat si en comptes de ser una tanca de pas de vehicles hagués estat una trampa de les que alguns indesitjables posen pels camins...

Desprès de comprovar que la bike no tenia cap desperfecte aparent continuàvem la ruta, ara a un ritme més tranquil.

Des de les basses una petita pujada condueix al corriol que acaba a Rellinars, força transitat a aquella hora. Les comparses del Carnestoltes i els tambors, ens acompanyaren mentre preníem un merescudíssim cafè i croissant. 

No ens vàrem entretenir gaire, la pujadeta que hi ha per trobar la pista va fer que de seguida ens oblidéssim del cafè i del sol de la terrassa del restaurant, ara bé, la boira ja s’havia esvaït totalment tel dia era magnífic per sortir en bike.

El corriol que et du fins a la carretera de Vacarisses, espectacular. Els que no tenim prou tècnica ens hem de baixar en tres trams per fer-lo amb seguretat, però tot i així, paga la pena.

El tram de la carretera de Monistrol el fèiem per la pista que circula al costat de riu, i al arribar a Monistrol preníem la primera sortida. Allà un simpàtic gos ens va acompanyar una bona estona, tenia ganes de jugar amb els fèmurs del Sebas i del Josep.

Teníem presa i no ens vam entretenir, la propera vegada ja ens aturarem per acontentar a la pobre bèstia.

En Sebas ens va fer una demo de travessar bassals d’aigua, anava obrint camí i nosaltres al darrera. La Puda i al arribar a la carretera, les meves pregàries van ser escoltades, tot i l’hora ningú no tenia presa, així que vàrem ciclar la part final del recorregut de La Portals.

Hi ha una part que circula per la carretera C55, coneguda per la seva seguretat (aneu amb compte!!). Al arribar a la zona industrial et desvies pel camí que bordeja el Llobregat, passes per La Palanca, i hi ha un parell de sorpreses que el dia de La Portals de ben segur faran saltar més d’un canvi.

Com ens tocava fer els oficis de Santa Clara, al arribar el pont vàrem fer el tram final per carretera.

Distància: 55 km

Ascensió+: 1.220 m

Un dia espectacular per a una molt bona sortida. AUPA!!

Crònica de una cogida

S’acosten els primers esdeveniments de l’any, parlo d’activitat a sobre de la bike és clar, ja que els que corren ja van fer la mitja de Barcelona, oi Fulgui?

Si, ja quasi estem a tocar de l’Hivernal de Cervera (5 de març) i el 2 d’abril podreu ciclar la Portals amb 1.500 riders més.

Si volem participar en qualsevol d’aquestes pedalades no competitives, a les que tothom va a sac, i no volem fer el ridícul, cal fer un pla d’entrenament a consciència.

Dieta equilibrada, sortir cada cap de setmana i, si pot ser, entre setmana intentar fer activitat física (corroling, spinning o simplement sortir a córrer).

Es tracta de ser metòdic i disciplinat. Ara bé, si per algun motiu us heu saltat un cap de setmana no es soluciona fent el doble a la setmana següent.

Això es justament la regla que en Josep no va aplicar. El cap de setmana passat se’n va anar a la neu, a esquiar (tot i el greu accident que va tenir practicant fora pistes). En veure que els mortals fèiem una Portals, aquesta setmana es proposà sortida doble: craso error.

Només en Manolo respongué el dissabte i en dues hores feien una sortida pistera-corriolera a la que habitualment hauríem invertit tot un matí. Eufòric, proposava fer un Cogulló el Diumenge. 

El problema era la companyia: estava en Sebas que faria de llebre degut a que a les onze havia de tornar a casa (en aquests casos imprimeix un fort ritme que ens deixa ofegats abans d’arribar a Can Maçana) i l’altre acompanyant era jo, que porto un xute de substàncies dopants. El Sherpa que és el que hauria moderat la sortida, simplement s’havia adormit.

Si a aquesta equació li afegim una mala nit resulta un còctel explosiu

No havíem arribat al Bruc i el nostre amic ja començava a donar símptomes de fatiga... però el pitjor estava per arribar:

L’Spark ja li havia donat dos avisos materialitzats amb branques entravessades en els radis de les rodes que va poder resoldre fàcilment, però a les ondulades s’encabrità com una fera indomable i el volgué descavalcar tot enganxant-se a una part molt dolorosa.

No penjo el vídeo que no he gravat perquè les imatges son esfereïdores. Més de vint minuts aturat intentant recuperar l’alè.

Aquest fets són fruits de la casualitat? dons no, si no has descansat prou, si encara tens fatiga, comets petits errors de conducció que poden tenir greus conseqüències.

No s’avia acabat la cosa, perquè de camí a prendre la pista que va de Montserrat Park a Maians, se li va escapar el peu del pedal en un sotrac i va a tornar a donar-se un cop a la part malmesa.

Qualsevol humà hauria fet el que en Sebas va fer, tornar cap a casa, però no, en Josep volia recuperar el temps perdut així que seguíem amb la idea original de la ruta.

Desprès del passar el centre de recuperació de cargols salvatges de Maians afrontàvem les rampes que ens havien de dur a Castellfollit. Parada per foto i seguíem la marxa.

Com sempre que passa a les sortides amb el Josep, havíem de provar alternatives. La pista se’ns feia pesada i un corriol a ma esquerra amb un cartell que deia Castellfollit ens va semblar una bona opció.

El camí tot just sortia a Ca l’Andorrà om no ens vam poder estar de parar per reposar forces.

L’adolorit cos del Josep no aconsellava fer el cim, jo estava bé, dopat, molt bé, però ja m’estava bé fer un entrepà tot veient els elefants de color rosa que ens havien acompanyat durant tota la travessa.

Els de ca l’Andorra diguem que no es caracteritzen per un servei ràpid, era tard i havíem de tornar cap a casa.

La baixada per carretera sense pedalar (a trams a més de 60 km/h) divertida malgrat els elefants...

I a la pujada cap a Montserrat Park se’ns va ajuntar en Cuevas, que estava fent una sortida ràpida. 

Ens proposar fer el corriol de Sant Pau de la Guardia, jo aquest no l’havia fet i realment és molt divertit, un pel tècnic però 100% ciclable.

Des d’allà ja directes i a tota bufa cap Esparreguera on arribàvem a quarts de dues.

Distància: 57 km

Ascensió: 1.200 m+

Una sortida de AUPA, (o de agarrate los machos :-D)

The walking dead

Aquest és el sobrenom que aquest dies m’estan donant a la feina. Senzillament em vaig arrossegant per culpa de la maleïda artritis. 

Però curiosament, a sobre de la bike, els mals desapareixen, Segons el metge perquè a la bike només treballo el quàdriceps i, quan ens acompanyen en Fulgui o l’Efren, l’orella.

La setmana passada vaig haver de fer festa forçada, però aquesta, fos com fos, havia de sortir. El dissabte es despertà grisos, no feia fred però presagiava un diumenge plorós. De fet a darrera hora plovisquejava.

Davant d’aquesta situació vaig fer allò que no s’ha de fer, marcar-me un farol: fer la portals 2017. En el fons, esperava que la pluja o que algun dels companys hagués de girar cua per tornar-me’n. 

Així que me’n anava a dormir amb l’esgarrifosa imatge del turmell dislocat de l’Aleix tot esperant unes bones hores de son reparador.

El funcionament del transport públic per als que vivim a comarques diguem-ne que no ajuda a una mobilitat sostenible: des de les quatre del matí en blanc per haver d'anar a buscar al meu fill gracies a l'ineficient servei nocturn de l'Hispano Igualadina.

A mida que clarejava el dia es dilucidaven uns amenaçadors núvols negres tot i que no plovia, vaja, com a mínim canviar-me i fer acte de presència al PIR2 per, de seguida, girar cua.

A la parada de BUS m’esperaven els SS (Sebas i Sherpa). Bé, segur que un dels dos hauria de tornar d’hora, o sigui, Can Maçana i cap a casa.

Intercanvi de paraules: osti que estic fatal, que si el genoll, que si no he sortit cap dia al gener, que si no he dormit, que... la típica conversa dels que tenim més de 50.

Iniciàvem la pujada amb l’alerta de l’ANIMA que m’indicava que estava a 4 km del punt de sortida. 

El petit grup decidí unànimement de saltar-se la part urbana de les localitats de Collbató i el Bruc (som gent que amb la BTT no ens agrada l’asfalt), tot i així seguíem fidelment la resta del track.

Quan preníem la riera de Can Jorba em vaig adonar que portava oberta la bossa de les eines, que de ben segur algun altre rider les trobarà i en farà un bon ús... (colló, estic com per fer regals...).

Arribàvem a Can Maçana havent posat tots peu a terra a les ondulades (culpa meva que els he fet descavalcar). Esperava que algú girés cua, però no, els SS estaven pletòrics amb suficient temps per seguir la ruta (no, si quan el dia no comença be...).

Ens tornàvem a cordar els paravents que ens havien fet nosa durant l’ascensió i cap avall. Ja m’havia oblidat que el Sherpa sap baixar ràpid, avui no el podia seguir.

A Marganell la idea era feu un cafetó i un croissant, però tampoc, uns desalmats vilatans se’ls van cruspir tot just abans de la nostra arribada.

Fins a Marganell el camí és el de sempre. Però en Cuevas (el Pepe que organitza l’event), ja ens té acostumats, com els de Nespresso, a presentar les variacions de la temporada: Aquest any es baixa per carretera fins a trobar el camí que et duu al Pla de les Botges, per baixar desprès fins a Cal Tico i tornar a pujar a Cal Penedès, evitant passar per Sant Cristòfol.

Se suposa que les imatges de la muntanya en un dia assolellat deuen ser espectaculars, però no gairebé no es veia, així que teniu les nostres imatges.

Des de la carretera el recorregut torna a ser el de la primera edició, ja no me’n recordava de les pujades que avui, amb el terra enfangat, es feien un pel més dures.

A Monistrol carregàvem els bidons i directes cap el camí del riu. Esperàvem trobar els bassals plens, però vaja vam poder evitar la major part.

Pujada a la Puda i aquí hi ha una altre variant, que aprofita el nou camí que porta a Olesa evitant creuar la carretera. Tot i que hi vaig insistir, els SS no volien provatures, així que preníem la ruta cap a Can Vinyals.

Tampoc fèiem els blaus, pujàvem per carretera. El Sherpa va agafar una lleugera avantatge i, quan estava a punt de coronar en solitari, una parella de despistats li demanaven indicacions per anar a Barcelona. Moment que vaig aprofitar per avançar-lo i dur-me la recompensa de finalitzar primer.

Per desgràcia per nosaltres, el poble estava ocupat per la fira medieval, així que tampoc vam poder fer els oficis de Santa Clara. Grrrrrrrrrr

Ens han sortit:

• 55 km
• 1500 m de desnivell +
• Vmitjana de 12 km/h
• Vmax de 62 km/h

No està pas malament, AUPA!!