Ha estat un dia de moltes emocions.
Com sempre davant d’una gran fita, com ho és una sortida Bikedeferro organitzada pel Carles, havia passat mala nit.
Havia dedicat la tarda de dissabte a fer una neteja a consciència de la flaca i a preparar la cargolada que ja s’ha fet habitual en aquest tipus de sortida.
NOTA: Vale, la darrera i única cargolada va ser la de la sortida al Turó, però ha estat també l’única que hem fet amb flaca des d’Arenys.
Tenia un repte, al dinar post-sortida vindria una convidada especial, no acostumada a aquestes tradicions catalanes i, malgrat les possibles reticències culinàries, havia de tastar els cargols que protagonitzen el nostre emblema.
Però no vull avançar-me als esdeveniments, això de cuinar et fa tastar de forma continuada les viandes que vas preparant i si a això li afegeixes el truño de partit del Barça, diguem que la indigestió estava servida.
Per allò de l’atzar del destí, tenia un company de penes, en Vives havia anat a visitar en més de 53 ocasions al senyor Roca.
Ell va prendre la decisió correcta, renunciar a la sortida, jo, en canvi, ni em plantejava aquesta possibilitat.
Amb puntualitat suïssa, el David i el Sebas em recollien a l’hora prevista, no teníem noticies de l’Efren, la seva participació no estava assegurada...
Amb aquesta incertesa que ens neguitejava partíem direcció Arenys, per arribar a l’hora convinguda.
Apareixia en Carles i l’Efren, que donà senyals de vida, havia anat a un PIR equivocat, al PIR de les BTT. Tot i aquest petit enrenou, sortíem a l’hora prevista per l’organització.
NOTA: Si hi ha un esportista mentider, és el putu ciclista, és pitjor que un futbolista simulant una falta o una trepitjada inexistent. No si tothom deia: jo no he sortit, estic fatal, no entreno, tinc la cadena oxidada i la direcció tremola... I un bé negre amb pates roses!! No havíem deixat Arenys i ja estava a la cua del furgó. Quin ritme!!
El quilòmetres anaven caient (en el meu cas se’m multiplicaven), el Collsacreu era història al poc d’haver començat. Les baixades emocionants, malgrat que l’humit asfalt no ens permetia masses alegries.
Arribàvem a Vallgorguina i, malgrat l’olor a croissant cruixent acabat de fer que sortia de les fleques, seguíem direcció Sant Celoni.
Aquí, al Carles se li va encendre una llumeta: i si fem el Mortirolo? El grup ni ho va dubtar, un si unànime (però si jo ja estava plorant feia estona!!)
A l’alçada de Santa Maria de Palautordera, intentava localitzar la casa del Jaume i la Carme, per allò de trobar una excusa per quedar-me, però el poc oxigen que m’arribava al cervell no m’hauria permès identificar-la encara que estigués anunciada amb llums de neó.
En Carles anava anunciant les corbes, els desnivells, que dur que s’estava fent l’approaching al Mortirolo...
Els hauríeu d’haver vist, semblava que l’Efren, el David i el Carles estiguessin regant simultàniament el Montseny, l’efecte òptic de l’escena m’havia fet dubtar dels meus companys (haureu de veure el vídeo).
Un segons per prendre una mica d’oxigen i cap amunt. La meva teoria de l’amplada es confirmà: encara que sigui dura la rampa, quan més estreta, menys esforç mental per pujar-la. Aquesta màxima és aplicable tant a carretera com a BTT.
El “anomenat Mortirolo català” és molt xulo, es pateix (jo) i es gaudeix (els altres).
Arribàvem a la cruïlla on havíem de decidir com continuava la ruta, seguir pujant o baixar i anar a prendre el millor iogurt del món.
A mi no m’agrada el iogurt i molt menys la mel, però baixava com si fos la darrera vianda que ingeriria a la meva vida, que curt se’m va fer el trajecte!!
A veure aquest iogurt....
Bonississim
Des d’avui, addicte al iogurt amb mel. Cercava qualsevol excusa per no haver de tornar a pujar a la bike, que si tastar el millor formatge de Catalunya, que si fer-nos una selfie amb la fauna local, però ens esperaven per dinar.
L'efren, tirant la canya a les vaques
Ara només quedava tornar a Sant Celoni, Vallgorguina i, de nou, el Collsacreu.
Vaig convèncer als meus companys per que em deixessin patir en solitari, no era cansament, era l’al·lèrgia a la floració dels pollancres que inundava la carretera. Reservava forces per al Collsacreu i sense adonar-me es va acabar.
Els Joseps i el Manolo pujant al Collsacreu
En aquesta sortida hem descobert perquè en Carles vol que vinguem des del Montserratí a pedalar per les seves contrades: de tots és conegut que mai plou a Arenys, l’única manera que plogui és la d’importar-la des d’altres vagueries de Catalunya i, quina millor que la del Montserratí?
Si, benvolgudes lectores del bloc, se’ns va posar a ploure. No podríem gaudir d’un ràpid descens.... no? A més d’un se li va encendre el semàfor a l’entrada d’Arenys de superar els 50 km/h.
Feina feta, be quasi tota. Ens quedava l’àgape.
S’hi afegí una de les dues noves incorporacions Bikedeferro, la Diana (d’aquí poc ens traurà les pegatines de la bike).
PD: L’altre incorporació ja la coneixereu en properes sortides.
Gaudíem del dinar al Vintage quan vaig recordar que havia oblidar els cargols al cotxe i, a més, plovia!!
Una bona estona recollint-los, s’havien escampat per tota la rambla, però l’esforç va pagar la pena, a la taula ni els vegans es van poder resistir a tastar-los.
La cirereta del pastís la posà en Sebas, al bufar les espelmes del seu 53 aniversari.
Com sempre, moltes gràcies per compartir, encara que només sigui una estoneta, el vostre temps plegats.
I ara què?
Doncs en Carles ja ha preparat la ruta del Mariner, una ruta BTT a la que hi afegiré algun corriol més (tinc contactes per la zona) i de la que no tindreu excusa per no venir
