M’hauria agradat explicar-vos la sortida multitudinària. que cada diumenge els Bikedeferro realitzen de forma temerària pels vols del Montserratí: corriols indomables, desnivells impensables, ritmes inassolibles.... però no, diumenge tocava el darrer partit de la temporada del Joel i em veia obligat de nou a sortir dissabte amb la flaca.
El meu estat de forma requereix que algú m’acompanyi, si més no, per poder recollir de l’asfalt allò de valor que em queda una vegada em fongui (el GPS i la Bike). Vaig fer una crida desesperada i, quan ja pensava que seria un altre cap de setmana en blanc, en Josep s’oferí per pedalar plegats, total, fer un Vacarisses, és com un estirar les cames.
A les 8:00, aquesta vegada puntual, a la plaça de l’ajuntament em presentava on en Josep estava a posant a punt el GPS. Ens havien llegit el pensament, anàvem amb la mateixa vestimenta la de la Hivernal de Cervera. En realitat és la única que ens podem posar amb els quilos de més. La de Gobik també és elàstica però crec que no tant.
Només saludar-nos vaig veure a la cara del Josep que un Vacarisses normal era una fita massa light per ell i em proposà fer-la en direcció contrària (també em proposà d’altres que vaig descartar perquè la meva idea era la d’arribar a dinar a casa).
I sortíem direcció al poble de la Chanel, tot i l’hora i començar de baixada, no feia fresca, la temperatura era la ideal per ciclar.
I no sé si es que aquesta vila volia celebrar la seva estrella eurovisiva però el fet és que han canviat la direcció de molts carrers. Pujàvem per un carrer amb la idea d’anar a petar a la plaça de l’ajuntament i ens trobàrem amb un cul de sac. Per no recular giràvem per un carrer en direcció contrària i ens vam trobar de cara amb els municipals.
Aquí en Josep tirà de l’experiència i s’aturà a l’aparcament davant d’un edifici com si estiguéssim esperant a algú.
El cotxe dels municipals s’atura i un amable agent ens indicà que estàvem cometent una infracció, a la que vàrem respondre: només han estat uns petits metres, estem esperant que l’Antoniu baixí que avui fa tard. Ja ho sabíem senyor agent, però es que aquest pavo sempre s’adorm.
Es va quedar en un advertiment i tant aviat com vam perdre de vista als municipals vàrem seguir delinquint uns quants metres més.
Arribàvem a Vacarisses amb més facilitat de l’esperada i quins nassos, ens sabia a poc, així que giràvem a la dreta per assolir els Caus.
Si, les darreres rampes se’m van entravessar, però poquet. Allà establíem una entranyable conversa amb un vellet que portava una elèctrica i estava més preocupat per no quedar-se sense bateria que no en pedalar.
La baixada des dels Caus a Rellinars és d’aquelles per fer-se un homenatge, però conscient del meu estat de forma vaig decidir quedar-me a roda del Josep (la darrera vegada que el vaig avançar vaig acabar amb luxació de tercer grau a l’espatlla).
I a l’alçada de Castellbell, em proposà tres alternatives: tornar per Vacarisses, per l’aeri o per can Vinyals. Em veia amb força, però Vacarisses podia suposar trobar-nos de nou als municipals i l’Antoniu no havia vingut, can Vinyals era l’alternativa “nenaza”, així que tot convençut, escollí l’aeri.
Vale, els dos primers quilòmetres són durs i desprès la pujada es fa més facileta, però el Sol començava a apretar, havia exhaurit l’aigua (la conversa amb el vellet dels Caus no em va permetre de reomplir el dipòsit) i vaig perdre totes les forces (no se si em faltava aire, em feien figa les cames o que el seient em matxucava els isquions) així que a la primera ombra em vaig aturar.
Això si, no em va caure ni una llàgrima, la imatge d’una CFR ben fresqueta recompensava tot aquell patiment.
Van sortir un total de 53 km i un desnivell de 890 m i el temps, dons molta calor....
Si hagués baixat l’Antoniu, hauria estat una sortida molt diferent, però ja se sap que amb els d'Olesa...
Bona setmana!!
