dilluns, 28 d’abril del 2014

Un bon comiat

Abans d'explicar-vos com ha anat la sortida d'aquest cap de setmana, deixeu-me puntualitzar un esdeveniment que vaig narrar de forma no del tot correcta la setmana passada:

“... A la pujada ondulada de Can Maçana tots vàrem posar el peu a terra... però en Manolo, no satisfet per aquesta circumstància, va recular fins a l'inici de la pujada per aconseguir fer-la d'una tirada...”

I ara si, la crònica:

Ja s'apropa l'hora del canvi i havíem d'acomiadar-nos del ferro fent una sortida que estigués a l'alçada de les darreres pedalades. La idea era anar fins al Castell de La Pobla, una ruta que en Cristòbal no ha fet i volia ciclar.

Lamentablement, i segons fonts no oficials, tant ell com el Bartu van patir sendes caigudes el divendres a la sortida amb els del 18%, i no va poder acompanyar-nos.

Tampoc hi era l'Efren, amb obligacions familiars, ni l'Alessandra, que ara lider un grup de noies ciclistes, ni en Fulgui que havia anat de farra dissabte nit..

Qui si que es va presentar va ser el David, que ja ha acabat la quarantena des del naixement del petitó, i de nou ja té permís per muntar-la (la bici, és clar). A més, es presentava amb un esmorteïdor nou. 

Així que el Manolo, el David, el Dani i el Sebas, com sempre, m'esperaven al PIR. Només en Manolo va proposar una ruta: Cogulló x-trem. Per un moment, totes les mirades es van centrar en el Sebas que respongué: ah, vale!! No ens ho podíem creure, si hi ha un indret al que odia anar és aquest!!

Varem iniciar la ruta abans que s'ho repensés. Tots anàvem amb calça curta i amb maniguets. Feia fred, el ritme ràpid però la sensació de fred no marxava. Els més previsors, que portaven paravent pensant en els vertiginosos descens que ens esperaven, ja el duien posat de pujada.

Collbató, el Bruc i el camí de les batalles només transitat per nosaltres i els quatre excursionistes que volien retre un homenatge a la Montse, la nostra muntanya.

En arribar a la barrera podíem prendre la drecera, però el ferro grinyolà: possiblement seria la seva darrera oportunitat de pujar a Can Maçana. Els ulls vidriosos de tots els riders, atacats per una onada melancòlica va fer que decidíssim de pujar-hi.


En Manolo, alliçonat per la setmana passada, en Sebas, esperonat pel repte del Cogulló i en David amb les hormones encabritades per la quarantena van pujar les ondulades d'una atacada. Al darrere en Dani i jo van posar peu a terra quan només ens quedava una pedalada per fer el cim.


L'esplanada de Can Maçana estava més transitada que el dia de La Portals, una multitud de camacos  arribaven per la diada de la Montse.

Ens vam acomiadar del David que ja havia fet la feina (ja se sap, després d'un temps de llarga inactivitat no dures gaire), i varem prendre la ruta direcció a Maians. No corríem gaire, tot i que el sol ja feia estona que havia fet acte de presència, el cel enteranyinat no deixava pujar la temperatura ambiental.

En Manolo i jo obríem via per la variant de Maians, tots els que l'han fet, malgrat que aquesta variant suposi fer uns kms de més i una ascensió amb una pendent superior, agraeixen les espectaculars vistes de l'Anoia que es veuen pujant pel turó dels Viladers.

Començava la pujada al Cogulló, en Manolo, com sempre, al davant, el seguia el Sebas i en Dani. Jo conservant al darrere per fer el meu atac. Quan la pendent estava al seu punt més alt, vaig canviar el ritme, avenço al Sebas i em poso a l'alçada del Dani, que gira el cap, em mira fixament i em diu: “olaquease” canvia el ritme i em deixa clavat. Quina humiliació!!

Al Cogulló reposem forces, fem les fotos i quasi quasi la X OVER es catapultada a l'infinit (mireu les fotos):
 La Montse!!

 Avorrit d'esperar als caràcols

La teva darrera fita
 
Dons no era tant dur com semblava!!

Foto de conjunt

Ei! que vull tornar a casa!!

La baixada cap a Castellfollit es fa un pel accidentada, quin transit. Si regalaven alguna cosa al cim, ens l'havíem perdut.

En Manolo ens temptava per tornar per Castellolí, però les forces no estaven per tirar coets, així que van decidir de fer la tornada per Can Maçana.
Aquí la segona humiliació, en Dani ens va tornar a deixar al Sebas i a mi clavats només començar. Segons ell, aquest estat físic és el fruit d'una dieta específica amb complements vitamínics (segur que d'un tal Eufemiano). A partir d'ara, en finalitzar la ruta es faran controls antidopatge. En Fulgui recollirà les mostres que amablement la Susanna analitzarà.
Ens reagrupem després de l'avorrida pujada per prendre el rumb cap a Can Maçana. Allí una veu familiar em diu: “aquest cul jo el conec” Era el sherpa, que venia de fer unes antenes. Tot xerrant amb ell m'ha confirmat que aquest any la nocturna estarà carregada de sorpreses (anem-nos preparant). També em va confirmar que ens acompanyarà a la pujada al Turó de l'Home.
La baixada a Collbató no ha estat molt ràpida perquè hem aprofitat per xerrar, així hem allargat per la Vinya Nova, el corriolet i el putxet. Aquí ha estat quan els comissaris de cursa m'han penalitzat pel bloqueig rastrero fet amb el colze i la ma estesa sobre la cara del Dani quan em volia humiliar per tercera vegada (m'han retirat els 2000 punts de bonificació per bici nova).
Des d'aquí cap l'alzina centenària i cap a casa. 
Ens han sortit uns 75 km i 1450 de desnivell acumulat a una velocitat mitjana de 13 km/h.
 
Les bonificacions d'avui:
  • 5% addicional al Manolo per liderar la pedalada
  • 5% addicional al Dani per l'esperit competitiu.
  • 10 punts addicional al Sebas per superar un repte personal
  • 10 punts addicionals al David, Sebas i Manolo per pujar les ondulades.
El meu ferro us dóna les gràcies per aquesta meravellosa sortida (sense adonar-me vaig perdre els rodaments del pedal baixant pel camí veïnal). A partir d'ara el podreu veure passejant per l'avinguda Centenari explicant als bikers novells les fantàstiques rutes de les que ha gaudit: la Bola, el Castell, el Corredor, la Mola, l'Obac, la Creu d'Olorda, el Cogulló...

dilluns, 21 d’abril del 2014

Chuponas y Guarronas

Perdoneu pel titular, però és que no he trobat al Pompeu la traducció al català d'aquesta terminologia ciclista per descriure els problemes mecànics de les nostres bikes (en Pompeu no era de bicicleta, li agradava més el monopatí).

Després de la sortida fallida d'ahir i amb la previsió amenaçant que havien fet els homes del temps, vaig proposar de fer-ne una de ràpida, més que res per treure'ns el neguit de tants dies sense pedalar.

A les set en punt ja hi eren al PIR en Manolo, el Cristobal que havia oblidat de portar el casc i l'Efren amb la roda desinflada. Començàvem bé!!

Per no perdre el costum, m'he presentat passats 5 minuts de l'hora convinguda. Resolt el tema del casc, (pontelo/ponselo) sorgia el gran dubte, on anem a inflar la roda? Estava caient una espècie de xirimiri que no convidava a fer grans rutes (la idea original era fer La Llarga), a la benzinera de La Creu (la BP) la maquina d'inflar rodes estava espatllada, i baixar fins a la Repsol no ens feia gaire gràcia.

Així que l'opció de desviar-nos a Can Dalmases semblava una bona alternativa, i així ens estalviàvem la pujada de l'EADA. Bé, d'aquesta observació en Manolo no ha fet cas, perquè al arribar a la Font del Códol ha enfilat cap amunt fins a l'esplanada del planeta de los simios (així és com anomenàvem de joves a l'esplanada que hi ha a la carena de Serra Alta).

Des d'allà hem baixat per inflar tranquil·lament la 29” de l'Efren, gràcies al Manolo, que era l'únic que portava monedes per la màquina.

Des de Can Dalmases se'ns ha acudit de reprendre la ruta original, fent drecera per camins que habitualment no ciclem. Ha estat una bona idea, camins que transcorren pel mig del bosc, amb la terra humida, amb un parell de trams tècnics en els que ens ha calgut posar el peu a terra, però que, ens han fet sentir l'esperit de la BTT.

Per si ho voleu repetir, aquí us deixo el detall de la ruta:

Quan enfilàvem la pujada des de les granges de Can Cairot (les del costat del gos que no para de bordar) és quan la meva BH s'ha posat melosa i m'ha començat a fer la chupona.

Chupona: acció per la qual la cadena no es desenganxa del plat (queda xuclada) i trava el pedalier al embolicar-se sobre aquest. Normalment es deu a un desgast de les dents del plat que fan una rebava que arrossega les baules. L'efecte s'aguditza en presència d'aigua, que fa una pasta amb el líquid lubricant i el fang.

Com que estat a punt de caure un parell d'ocasions, m'he hagut d'oblidar del plat petit i he fet tota la pujada amb el plat mitjà.

Al coll del Bruc, l'Efren m'ha dit que a la seva 29” li passava el mateix. Impossible, si només té un any! Llavors hem fet l'anàlisi en detall de la transmissió. El veredicte estava clar: li feia la guarrona.

Guarrona: acció per la qual la cadena, pedals, canvi, desviador no funcionen com estaven dissenyats, provocant reaccions inesperades (canvis aleatoris, enganxades de cadena, rodes desinflades, etc.). Aquest efecte es produeix per una manca de manteniment total de la bicicleta, excés de fang acumulat, inexistència de líquid lubricant. Imputable 100% al rider (que hauria de perdre tots els punts a la classificació).

Tot i la pluja, hem fet el corriol que transcorre paral·lel a l'autovia, on la flora autòctona ens ha premiat amb una neteja de cutis i cames.

A les onze del matí, la feina estava feta, només calia rentar les bikes i cap a casa.

A mi m'han sortit aquestes dades:

Distància: 42 km
Ascensió acumulada: 791 m
Velocitat mitjana: 12 km/h

I els punts:
Manolo: 84
Cristobal: 84
Efren: 84

Ferran: 84

divendres, 18 d’abril del 2014

Dejadme solo!!

Sabia que arribaria aquest moment...

Els veus començar, tot just fan les primeres pedalades i de seguida baixen per por a caure. La segona vegada ja els veus més confiats, amb veu tremolosa però decidits a superar aquell escull que semblava inassolible.
De mica en mica la feblesa es va convertint en seguretat, la seguretat que et dóna conèixer els límits del teu cos i de la teva màquina. És aquest moment en el que els més agosarats decideixen abandonar la disciplina del grup per emprendre noves fites en solitari.

No m'estic referint a la sortida que el dijous va fer en Flores, perquè sortir amb 14 riders més no es pot catalogar com d'una aventura en solitari. Aquesta no la penso “cronicar” que ho facin els esquirols que ara s'estimen més sortir amb els del 18%, i no accepto l'excusa que anaven noies i teníeu que deixar el pavelló del Bikedeferro Team ben amunt. Les fotos al feisbuc són aclaridores, jo he identificat al Manolo, al Bartu, al Cristòbal i al Flores. També hi era la Sònia, que si no torna a sortir amb nosaltres, perdrà els punts guanyats.

A aquests els hi donarem 95 punts, tot i que no era festiu vaig donar la meva paraula i com ja sabeu m'agrada complir amb les meves promeses (sobretot la de fer d'assistència a les pedalades).

Continuem amb el tema, ahir ja ens ho havíem d'haver imaginat, l'hora que l'ocellet ens havia proposat per sortir no era l'habitual, es veu que volia sortir sol.

Feia rasca, la brigada tot just acabava de posar els carrers que, s'ha de dir, estaven mancats d'il·luminació. El primer pensament que et passa pel cap és d'escanyar al promotor de tant bonica aventura. Però no, et carregues de l'esperit esportiu que ha perdut el Barça i cap al PIR.

En Manolo també hi era. No vol perdre ni una oportunitat per sumar punts i més punts, es veu que el comitè de premis ha pensat un d'especial per aquell que arribi als 5.000.

Jo estava baldat després d'haver-me patejat unes quantes vegades el recinte de Port Aventura, així que els hi vaig proposar de fer alguna cosa no gaire forta. En Manolo va proposar de fer un Castellolí i varem iniciar la ruta.

Si hi ha una cosa que té l'ocellet és que no calla, això ho va aprendre a les primeres sortides amb en Fulgui, això va provocar que arribéssim a Can Maçana pràcticament sense adonar-nos. La pujada ondulada està “arreglada” per La Portals, però el terreny ofereix poca tracció i tots tres hem hagut de posar el peu a terra (cap punt addicional).

Finalment a Castellolí varem fer el cafetó (osti com el Carles), i tocava tornar a casa.

A les rampes en Manolo va fer una aturada tècnica, moment que l'ocellet aprofità, qual ciclista al Tour, per fer un “demarraje” i escapolir-se de la nostra companyia. Sort que un bon samarità ens ha informat abans d'arribar al Coll del Bruc, on s'amagava. En aquest moment hem posat en pràctica una tàctica envolupant per localitzar-lo i evitar que es tornés a donar a la fuga.

Reagrupats, i amb el temps que havíem invertit a localitzar-lo, no podíem anar a Les Antenes, així que La Bauma era una bona alternativa, a més en Manolo encara no havia estat mai.

La pujada de La Bauma, l'ocellet l'ha feta sense posar el peu a terra, moment que ha aprofitat per oferir-nos un ball a lo Bruce Willis.
No satisfet amb aquesta proesa i decidit per anar-se'n sol, ha dissimulat un defalliment a les rampes de “La trialera del Bruc” per endarrerir la seva posició. Tot just començava a enfilar el descens quan m'he adonat de la seva absència. Sort que he reculat, he trobat l'ocellet fent un fora pistes impressionant . Al veure's caçat per segona vegada ha desistit de tornar-ho a provar.

Encara teníem temps, podíem fer uns italians, però com estava empipat s'ha estimat més punxar la roda, per finalitzar la sortida.

L'hem pogut reparar a Collbató, però Efren, espero que et serveixi de lliçó: si vols anar sol, millor que et compris una bomba d'aire per canviar la roda.

Res més, no tinc imatges de la sortida i el track tampoc l'he gravat (només mitja sortida) pero ens han sortit uns 58 km, i els punts ben bé ronden els 95 (hauria de ser algun més però deixem-ho així)

Diumenge, si no plou, més.

dilluns, 14 d’abril del 2014

Guerra d'estratègies

Tot just estem finalitzant el primer quart de temporada i ja han començat les tàctiques d'equip. 

No és tant posar-se en forma, com veure quina serà la opció escollida pel altres competidors per aconseguir aquells puntets de més que ens faran guanyar una posició dins la classificació.

Les estratagemes són dignes dels equips de fórmula 1, missatges encriptats en el whatsapp, evolucions de bicicletes en la clandestinitat, dades telemètriques poc fiables, ... I per acabar-ho d'adobar a mi em toca fer de Ferrani Team, vaja que escolleixo sempre la pitjor opció.

Alliçonat per la setmana anterior, tant sols podia escollir un dia. Tocava donar un cop de ma als companys del CE LATACA. Demanaven voluntaris per fer assistència durant la cursa i la idea em feia força gràcia.

Dissabte em van dir quina era la tasca que m'havien assignat: cobrir una de les cruïlles de pas per Collbató, que no havia d'abandonar fins al pas del cotxe escombra (una hora i mitja després de la sortida). La veritat és que des de que una empresa ha professionalitzat aquest esdeveniment (amb molt bon criteri), als voluntaris els hi queda una tasca residual i ni tant sols et regalen la samarreta.

El comodí de la trucada de ma filla per que l'anés a buscar a Barcelona em va salvar a última hora de perdre un cap de setmana: no podia fer d'assistència i quedava alliberat per sortir amb els col·legues.

En Manolo, durant tota la setmana ens havia promès amb una “ruta” de més de 100, com les que ell i l'Aniento havien fet les setmanes anteriors. En Flores i el Sebas, mancats de punts de seguida s'hi van apuntar. 

L'Efren va continuar amb la seva tàctica: que surto, que no surto, que estic de guàrdia, que aquesta nit toca i no podré.... (vaja com sempre). El seu darrer missatge (dissabte a les 23:58), nois no m'espereu que no vinc.

Diumenge, resolta la logística familiar, vaig enviar un missatge, ei espereu-me que podré sortir. 3 nanosegons després l'Efren reaccionà tot dient: cinc minuts i arribo. 

Tothom ja havia mostrat les seves cartes, totes? No, el susodicho s'hi va presentar amb una maquina nova, un préstec del Santi segons ell. 

Mentrestant, en Danil, el Bartu, l'Alessandra, el Raül i la Cristina (aquella que havia de venir al grup però que no), ja feia estona que pedalaven els camins de La Portals. Bé un ocellet m'ha dit que el Raül va tenir pana i va tornar a casa per canviar la bici (més de 20 km addicionals).

El que havia de ser la “ruta” em va decepcionar força, tant com el companyerisme dels altres riders, que aprofitaven els meus moments de debilitat per amagar-se a les rotondes per a que fes uns km de més... 

Sort de'n Flores, que em va donar una barreta perquè anava sense res per menjar durant el trajecte. Aquí tinc unes imatges de l'avituallament:





Espectacular la baixada des de Piera de l'Efren i en Flores, que quan creien que s'endurien els punts per culminar primers la pedalada es van veure superats pel Manolo, que havia estat amagant-se durant tot el recorregut. Però els punts addicionals tampoc se'ls endurà ell, sinó en Raül que el ha fet només està a l'alçada d'aquell del otro lado.

La nostra ruta: Esparreguera, Olesa, Martorell, Gelida, Sant Sadurni, Sant Pere de Riudebitlles, San Quintí en medio nà, Capellades, Vallbona, Piera, Esparreguera. De més de 100 res de res. Segons el GPS són:



Distància: 85 km
Alçada acumulada:1.004 m
Velocitat mitjana: 21 km/h
Índex IBP: 104

I els punts:
Raül: 148
Bartu: 141
Dani: 141
Alessandra: 141
Manolo: 101
Efren: 101
Flores: 101
Sebas: 101
Aniento: 101
Fulgui: ?
Ferran: 0 (penalització per desertor)


Demà, quan s'hagin resolt les apel·lacions i recursos, actualitzaré la classificació.
Bona setmana santa Riders!!!

dilluns, 7 d’abril del 2014

És de savis rectificar...

Vaja, mai una crònica havia generat una quantitat de queixes i reclamacions (guatsaperas) per no explicar el que no he fet.

Haig de reconèixer que m'és del tot impossible imaginar les sensacions que els meus companys han gaudit i patit durant les seves cavalcades del cap de setmana. Penseu que els altres ens hem hagut de contentar d'unes efímeres sortides que ni de bon tros ens ha donat per satisfets per la feina feta.

Ara ja disposo de les dades, i seguint els consells legals de l'advocat del grup, em disposo a rescabalar el greuge ocasionat per tan desafortunada crònica.

La cosa podia haver anat més o menys així:

Dissabte, 8:30 del matí. Ja no hi ha risc de trobar-nos amb els caràcoles del Ferran i companyia, i podré fer una sortida a bon ritme. Les costelles encara em fan mal però crec que ho podré suportar...
Valga'm Déu, si el Manolo ha vingut amb la pintura de guerra...
Les 9:10 i ja estem al Bruc, fa fresqueta però s'agraeix, la cambrera de La Llar ens aplaudeix tot animant-nos a continuar amb la nostra fita. La flaire que surt del forn de pa ens convida a aturar-nos per tastar els croissants acabats de fer, però millor no, continuem, avui l'hem de fer grossa.
Comencem a enfilar les primeres rampes del coll del Bruc que ens ha de portar cap el descens cap a Castellolí i sense adonar-nos hem arribat a Igualada. Un dubte existencial se'ns planteja: Carme?, Prats de Rei?... a més el sol ja comença a escalfar, i una llumeta s'encén al cervell del Manolo: ¿I si omplim els bidons amb l'aigua pura i cristal·lina de la font de la plaça de l'ajuntament de Santa Coloma de Queralt?
Davant d'aquesta meravellosa proposta no em vaig poder resistir, així que vàrem emprendre el rumb cap a Santa Coloma.
Dues hores més tard ja estàvem de tornada a Igualada. Ara tocava veure si l'Ultra tornava a fer la modalitat cabrio, així que havíem de tornar per Capellades i Vallbona. Les primeres gotes de suor apareixien, però la fatiga se l'havien dut els caràcoles de Rellinars. La velocitat mitjana rondava els 20 km/h, força bona per a un primer contacte amb la carretera.
Al arribar a Piera, i per evitar de trobar-nos amb el Pali de cara, vàrem prendre el trencall per Can Aguilera, tot recordant els anys que de jove venia a estiuejar. Ja quedava poc per tornar a casa, on finalment vàrem arribat al voltant de les dues (i tot per culpa del semàfor de Can Rial que ens havia fet perdre més de dues hores).

Aquesta és la ruta i el perfil:

I aquestes les dades:
Riders: Manolo i Aniento
Distància: 103 km
Altitud acumulada: 1.518 m
Índex IBP: 125

L'altre crònica, que també podia haver escrit el susodicho que també té drets d'administrador del blog.

Diumenge, 9:30 del matí, per fi, ja ens hem desfet del lastre del Ferran. Ara deixarem que el Raül marqui el ritme per tornar d'hora a casa.
Volíem anar pels camins, però al arribar al trencall de Maians la cambrera de La Llar, tot aplaudint-nos, ens va desaconsellar prendre els camins: el fang i els basalts els feien impracticables. Per carretera, a bon ritme i quasi sense adonar-nos, vam fer el cim a les 10:20 (bé, hi havia algú que ja s'havia pres les postres).

Varem fer quatre fotos per a que les gaudissin el Ferran, l'Efren, en Vives i el David, que s'ho devien estar passant d'allò mes bé a la festa de la Berta.


Però, per a que no sigui dit, baixarem pels corriols, a veure com es comporta la meva doble suspensió.

La tornada se'ns estava fent pesada, i just quan havíem de prendre el trencall cap a Castellolí, una trucada de la Susanna: l'havíem cridat per fer una suplència no programada. Vaja, em tenia que fer càrrec de les bessones. 
El grup va respondre com esperava, no em van deixar sol i van decidir d'acompanyar-me a casa. Un error de navegació del Garmin, veus quina cosa, va provocar que en comptes de tornar pel camí més directe, ens guiés pels camins de La Llarga (por ser si que hauré de parlar amb el Carles...)
Se'ns ha fet curt, però el ritme que marcava en Manolo i el Raül ens ha fet gaudir força de la sortida.

Aquesta és la ruta i el perfil:


I aquestes les dades:
Riders: Manolo, Raül, Dani i Fulgui
Distància: 70 km
Altitud acumulada: 1.333 m
Índex IBP: 111

Ah, i els punts de la sortida de dissabte a Rellinars: 73, al lesionat li haurem de multiplicar pel factor de correcció.


diumenge, 6 d’abril del 2014

Noves definicions

GinTònic sobre la taula, migdia, tot esperant que comencin a rugir els motors al circuit de Barhein per gaudir d'una altre tarda de diumenge. Abans però toca fer la crònica.

Sembla un cap de setmana normal, però no. Els que hem coneixeu sabeu que per dins em corroeix una mena de neguit per no haver pogut patir a sobre de la bici com els meus companys. La culpa ha estat de la inoportuna festa d'aniversari que han organitzat uns pares (als que segur que això de sortir en bici no els hi convenç).

Com no podia fer una sortida llarga, dons dues de curtes.

Dissabte tenia compromís per anar de shopping. A última hora em vaig apuntar a la sortida per carretera amb en Vives i l'Efren. Tot cercant nous riders, el Manolo em va informar que l'Aniento i ell havien planejat una sortida llaaaaarga (a Santa Coloma de Queralt!!!). L'únic que es va apuntar va ser el Sebas, que empalmava sense dormir.

A Rellinars vàrem arribar força bé. I just quan tornàvem, per combatre el ritme cansino que em matxucava el maluc vaig fer una “MANOLADA”

MANOLADA: Acció per la qual un rider que està a la cua del grup, demarra i imposa un ritme endimoniat per arribar primer al cim.

En Sebas va respondre, però em va deixar arribar primer a Esparreguera (és la primera vegada que em passa). En Flores és testimoni d'aquesta fita, que tot just sortia de la benzinera quan jo arribava.

Aquesta és la ruta i les dades (Efren vull les teves dades per contrastar-les).

Distància: 53 km
V mitjana: 16 km/h 

Punts aconseguits
J. Vives:  73 punts
J. Aniento: Pendent de puntuació
Manolo: Pendent de puntuació

Diumenge: En Manolo, el Fulgui, en Dani, l'hormonat (com carinyosament en Fulgui ha batejat al Raul) i en Manolo de la penya del 18%, m'esperaven per sortit. Tocava un Cogulló amb Castellolí i Antenes. Aquesta ruta l'hem batejada com “la mítica 2”, que és la segona megaruta que hem de fer després de fer “La mítica” o “la gran ruta del Fulgui”.

Al arribar a Sant Pau de la Guardia he fet una .... (ho sento Fulgui, no puc dir el nom del nou mot per a que ningú no se senti ofès). Només puc dir que acaba en ___astación.

___astación: Acció mitjançant la qual un rider decideix no anar al Cogulló i fer mitja volta a Sant Pau de la Guàrdia, o a qualsevol altre punt.

En Manolo del 18% m'ha acompanyat. Hem aprofitat per fer allò que tant m'agrada: baixar per tots el corriols coneguts i desconeguts. En particular m'ha agradat força el nou corriol baixant pels italians, del qual m'he sortit en un parell d'ocasions amb la sort de no caure al terra (es lo que té tenir un ferro amb v-brake).

Per cert, aquest Manolo baixa força bé, aquesta Setmana Santa m'apuntaré a una de les sortides del 18% per aprendre noves rutes i camins.


Jo he fet això:
La part inconnexa és culpa del nou software de l'ultra que encara no domino.

Distància: 37 km
Velocitat mitjana: 13 km/h

Punts aconseguits:
Manolo: 111
Dani: 111
Fulgui: 111
Raul: 111
Ferran: 70