Desprès de l’exili forçat per la feina i d’haver-me perdut les dues pedalades de l’any que més m’agraden (la nocturna de la Segarra i la d’Esparreguera), arribava a les terres del Montserratí disposat a pujar un puntet més el límit que, per prescripció mèdica m’havien fixat.
Vale, d’acord, el límit me l’estic fixant jo, cada setmana vaig pujant un punt el límit d’esforç, de manera que arribi a la Bailaora en ple estat de forma.
Bé, des de divendres vaig començar a moure els engranatges per organitzar la sortida. Era una feina àrdua, aquestes dates qui més qui menys està en període pre-vacacional:
- Divendres, en David em comentà que ell no sortiria, vaja en David és un valor segur (al menys les dues primers hores del diumenge).
- L’Efren estava amb els camells i no els que defensa als jutgats, sinó els que et fan pujar al punt més elevat del Timanfaya (Efren, que aquí s’ha de pujar a sobre de la bike com vaig descriure a la meva crònica),
- En Sebas, que desprès de 10 anys de servei ininterromput, s’havia agafat unes merescudíssimes vacances.
- L’Aniento desconnectat, sense donar senyals de vida.
- En Toni que havia marxat a Almeria per netejar la Vespa.
- La carta del Fulgui, com que hem sembla que l’havia perdut.
Vaja, quin panorama, tenia l’esperança que els cicles haguessin aturat la seva activitat però no, en Manolo em confirmava que sortiria amb ells el cap de setmana.
No em quedava ningú, podia haver fet una crida desesperada a l’Oscar que, per cert, encara no ha vingut a fer els corriols de la Zona Bici, però com deia al començament de la crònica, no era qüestió de fer-lo venir per fer una sortida ligh.
Em veia pujant a Can Maçana i tornant tot sol per pistes concorregudes no fos que em donés un jamacuco sense ningú que m’auxiliés... Per fer això, millor posar el rètol de tancat per vacances i fer una bona dormida.
A ultima hora de dissabte una llum verda s’encenia al mòbil: m’acabava d’entrar un whats. Ostres era l’Aniento que s’apuntava a una sortida el Diumenge. Encara faríem alguna cosa de profit.
M’he despertat tot just per canviar-me i sortir amb la flaca, això del jet-lag et juga males passades, ni tan sols m’havia posat crema protectora.
La ruta, un Rellinars. Al arribar als Caus havíem de decidir si allargàvem més la ruta o ja fèiem cua cap a casa.
N’estic convençut que, mentre he estat de baixa, algú s’ha dedicat a allargar les carreteres i augmentar les pendents. Quin patir, el plat petit i el pinyó gran treien fum.
En Josep seguia al meu costat, no marxava i controlava que les meves constants vitals no pugessin més del necessari.
Passàvem de llarg per Rellinars (on m’hauria entrat bé un croissant) i a ritme lent continuàvem fins els Caus. Ens aturàvem a l’obra per contemplar la multitud de motoristes que venien des de Terrassa amb les seves flamants màquines i, com no, per prendre una mica d’oxigen.
També passava algun ciclista, de fet una rider va arribar amb les forces tant justes que en aturar-se, va treure tot el que portava a dins. Li vam haver de preguntar varies vegades si es trobava bé, perquè no responia. Però desprès d’insistir-hi, se’ns va treure de sobre.
Havíem d’escollir la ruta, però jo ja tenia molt clar que a Vacarisses m’esperava un croissant.
No us ho creureu, però la baixada va ser tranquil·la, sense cap risc (ja tindré temps, ja...). Per desgràcia un grups de riders havia acabat les existències de croissants de cal Kiku, així que hem vaig haver de consolar amb un miserable tallat descafeïnat.
Eren les onze el matí, així que ja tocava anar cap a casa, on arribàvem mitja hora més tard.
Han estat (dades de l'strava que l'ultra s'ha marcat un recto): 50 km i 1.200 m d'ascensió+
Com deia Jaume Fuster, de mica en mica s’omple la pica. Un pas més en la recuperació que s’intensificarà d’aquí a quinze dies, quan torni de les vacances. Així que ara si poso el rètol de tancat per vacances, a no ser que algú de vosaltres vulgui escriure la crònica, tot i que coneixent-vos, va a ser que no.
PD: Dani, recuperat aviat.
