Aquestes no me les perdo!!

Arriben les nocturnes:

• 3 de juliol de 2016: La Nocturna de la Segarra
• 26 de juliol de 2016: La Nocturna d’Esparreguera.

Sortir de nit en bike.

Si sou dels que normalment sortiu el cap de setmana, coincidireu amb mi que les sensacions són totalment diferents: els camins canvien, es perden les referències, les pistes i corriols augmenten de dificultat, inclús les nostres màquines funcionen diferents.

Potser som més conscients de nosaltres i de l’entorn. Els sorolls dels animals que difícilment podem percebre a ple dia, amenacen el nostre avenç. La bike grinyola contínuament i aquell sorollet indica que alguna cosa no rutlla del tot bé...

Si, a més, afegim un grau de dificultat com és el de l’orientació amb un full de ruta parcial on desconeixes la destinació, significa q vol dir que hem canviat d’esport. O potser no?

És la mateixa sensació que una sortida amb BTT amb un rider que contínuament vol provar coses noves, nous camins, alternatives... Has de confiar molt en aquest company de ruta i justament per aquest motiu, aquest tipus de sortida són les meves preferides. 

En una cursa nocturna d’orientació s’ha de treballar en equip, t’has d’adequar al nivell de tots els participants, deixes de ser un grup de 3,4 o fins a 6 unitats per passar a ser un únic ens que, de forma síncrona, es desplaça cercant cada una de les fites.

Al final no importa si les aconsegueixes, importa com les aconsegueixes, importa com reacciona el grup davant de cadascun dels handicaps que segur que sortiran a cada metre que hagis recorregut. 

No ho he provat mai, però a petita escala, crec que és comparable a la realització d’una pedals.

Aquest estiu els Bikedeferro tenim dues oportunitats de viure aquesta experiència de ben a prop. 

La primera fita és la Nocturna de la Segarra, a un singular indret de la Catalunya interior anomenat Briançó. És la seva tercera edició i no faltaré. No importa si l’estrella de la primera edició, en Marc Márquez, no pot participar, l’any passat vaig gaudir com mai ciclant amb l'Aniento per camins desconeguts per mi (alguns crec que de dia no els faria). La data ja la podeu marcar al calendari: 3 de juliol de 2016.

La segona fita és la de casa, La nocturna d’Esparreguera el 26 de juliol i d’aquesta, Carles, no te’n salves… (aprofita i li dius al Miguel, al Laurant i al Melcior que s’apuntin amb nosaltres).

Tindreu les cròniques ben puntuals per a que conegueu pel blog, la nostra experiència.

I qui vulgui apuntar-se amb els Bikedeferro que ho faci en aquest enllaç: Soc Bikedeferro!

Els Jocs Florals

Avui la Núria (que no me la mereixo), em recordava el perquè dels joc florals:

A l’época feudal,quan arribava la primavera, els joglars i titellaires il·lusionats per l’aparició de les primeres flors i joiosos entonaven versos i poemes per compartir la seva alegria. 

Aquesta tradició es va perdre, però més tard, a la Renaixença, la recuperaren, convidant als autors a competir i compartir les seves obres literàries, aquesta tradició s’ha conservat fins als nostres dies.

Aquest divendres, al lliurament dels premis dels jocs florals, gaudia com un pare orgullós dels èxits del Guillem. També gaudia de la lectura que feien d’un fragment de les obres guanyadores que t’endinsaven en una atmosfera particular.

Al finalitzar l’acte, vàrem estar comentant amb els organitzadors i el tribunal l’elevada participació, és lo que té viure en un poble, tens l’oportunitat de relacionar-te amb les institucions i forces actives de la societat. M’instaren a participar a la propera convocatòria dels Jocs Florals tot presentant un escrit o redacció, real o de ficció, a poder ser en català. 

La meva resposta va ser molt clara: jo ja em presento cada setmana. Des de l’agost del 2010 publico una crònica setmanal que, com ha quedat molt clar, no deixa a ningú indiferent. A més, hem introduït noves paraules al ja ric vocabulari del Pompeu: cristazo, fulgicidio, ...

M’estimo més fer-la en català, però gràcies a google i el seu universal translator, la poden llegir en tots els idiomes del mon, inclús en eslovac. No ho dic pel Pali, que l’entén i el parla a la intimitat, sinó per la família de l’Igor que, gràcies a les nostres cròniques, seguia en contacte amb el seu fill.

Aquesta setmana hem tingut dues fantàstiques jornades per sortir en bike i gaudir de l’entorn. Neixen les flors i mica en mica surten els riders (només em falta el Flores que encara està hivernant).

La primavera és molt maca (tinc l’índex de sinòfils pels núvols), però té un problema: fas un cop d’ull per la finestra i albires el temps. Has de prendre una decisió: curt o llarg?

Jo n’he fet dos de dos (dos decisions errònies), vaja tres si comptem la de la settmana passada.

Dissabte carretera amb el Cosco i de curt. Ell, molt més experimentat, anava de rigorós hivern, jo de bala del BMC (ja el coneixeu aquest maillot). Fèiem un Rellinars i abans de Can Sedó ja tremolava. 

Com que ell volia fer una sortida molt suau desprès de la pallissa de la Canyon, vàrem ciclar plegats tot el camí. Una bona xerrada, millors sensacions al no haver de pujar les pulsacions per sobre de les 170 (bé en alguna rampa si) i fred.

A Rellinars barreta de rigor, comentaris (l’excès de testoterona primaveral) sobre el cafè que hi ha a la carretera i fotos. El servei meteorològic havia anunciat pluges, però encara no havíen arribat i les imatges del massís de Montserrat o de la serra de l’Obac eren, senzillament espectaculars.

A Olesa ens acomiadaven i jo només havia de aturar-me a comprar la rosa abans d’arribar a casa.

Diumenge tocava la nostra Portals. En David va ser baixa d’última hora (una mala o molt bona nit). Has tingut sort, perquè he hagut d’eliminar a la resta dels riders que avui m’han acompanyat (Dani, Manolo i Sebas).

Avui que érem colla, de nou vaig tornar a fer tard (culpa de l’Oreo que em volia acompanyar). Feia fresqueta, però no tant com per anar en maillot d’hivern.

Escurçàvem la part coneguda de Collbató per no endarrerir més la marxa i enfilàvem directes cap a Can Maçana. No us haig de dir que en tot el recorregut jo vigilava la reta-guàrdia per controlar que ningú no es quedés despenjat.

Les ondulades només van ser superades pel Manolo, els altres em confessaven que havien posat el peu a terra. 

A Can Maçana em vaig entretenir al veure com el vigilant explicava als conductors les raons per les quals havien de fer una petita aportació econòmica si volien deixar el cotxe a l’esplanada.

El grup comentà que era millor la baixada a Marganell de l’edició 2015, menys formigó i més rodadora. 

El problema va ser que quan pujàvem per la carretera de Marganell, m’ha sonat el telèfon. Era la meva parella que em demanava instruccions per poder fer un pagament on-line. He hagut de dir en veu alta la contrasenya, les comptes de Panamà i altres dades confidencials. Aquesta ha estat la raó que hagi inserit una petita dosi de cianur a la beguda que els meus companys de ruta tan alegrement han prés a Monistrol i que, hores d’ara, ha de començar a fer l’efecte.

Com dissabte, avui tampoc ens hem pogut estar de fer fotos. Totes se les ha dut la Montse que estava radiant.

En Dani ens ha fet una demostració del seu estat de forma passat Sant Cristòfol. Al darrera, en Sebas i jo, ens ho miràvem de no gaire lluny.

Només patia per no caure als tolls del camí del riu, però vaja els hem superat amb gran agilitat, quasi tanta com el rider que practicava trialsin a les roques del Llobregat.

Tornàvem a una hora digna a casa i amb les bicis netes.

Només dir-vos que em sap greu lo del cianur i AUPA ATHLETIC!!

Viva Las Vegas

Buajj!! quina setmana que he tingut, he estat massa embolicat amb la feina, plegant a deshores tot veient com el bon temps, com la claror que hi ha a les sis de la tarda convidaven a sortir i gaudir i jo mirant papers i intentant resoldre allò que no té solució.

En aquests moments en ve la imatge de Kevin Spacey a American Beauty deixant la feina i les responsabilitats per possar-se a treballar en un restaurant de menjat ràpid per gaudir del seu temps (en el moment d’escriure aquesta crònica ja tinc la tarda planificada per començar a elaborar informes).

Ara us preguntareu, com que fas la crònica el dissabte? 

No, no he fet la Canyon Cambrils Park, això ho deixo per als PRO. Tinc notícies que la prova l’han superat satisfactòriament, curiós que el registre d’alçada acumulada de l’Strava del Carles és inferior al de la resta. 

Tampoc l’escric per fer-la abans de la crònica del Carles (que ja deveu saber que és de lectura obligada), el motiu es més senzill: demà tinc dinar amb els companys de la feina i no podré sortir en bici, així que la sortida suau del dissabte, diguem-ne que l’hem allargat una mica.

Tinc ganes que els esforços que faig cada mati comencin a donar els seus fruits, però no es així. He perdut una mica de pes (a mig camí del meu objectiu) però el corró (rodillo) m’hauria de donar una mica més de punx que encara no noto. 

L’Efren em comentà que volia fer un Begues dissabte. Em va sorprendre força, segona sortida desprès de quatre mesos d’inactivitat i ja volia enfilar les rampes de Begues. M’hi vaig apuntar, i ho vaig comunicar al Manolo i a l’Aniento per si s’hi volien afegir. 

Havíem quedat un pel tard pel meu gust, les 8:00 al PIR 3 (La Passió). Problemes tècnics amb l’Oreo provocaren que m’hi presentés 5 minuts tard.

Portava roba d’hivern, tèrmica, pantalons i samarreta llargs, els meus companys anaven de curt (la setmana passada se n’havien empenedit només començar, però avui alguna cos em deia que no seria així.

Xino-xano feien cap a Martorell on ens esperava el familiar de l’Efren que sap anar en bike, el seu germà Agus. L’Aniento i jo vàrem creuar les mirades i tinguérem un pensament comú: patirem!!

Des de Martorell a Sant Boi varem complir amb el codi de circulació. Així no es pot agafar ritme!! Es vam aturar a tots els semàfors!!

En arribar a la bonica vila de Sant Boi una mica de Paris-Roubaix, errors de navegació del màquina ens obligaren a circular per les voreres i pels carrers de llambordes.

Per fi trobàvem la carretera de Sant Climent. em sentia bé i vaig decidir de pujar un punt el ritme. Com pujava!! avançava a altres riders que hi havia pel camí. Quasi estava a punt de fer el cim quan una veu del darrera em comentà: és maco pujar tranquil i gaudir del paisatge!!, era el germanet que sense despentinar-se m’havia caçat.

Em proposà fer una parada tècnica per treure’s el tallavents i agrupar-nos, a la que vaig aprofitar per treure’m la tèrmica. 

Tocava baixar fins a Viladecans i començar el dur ascens.

El màquina marcava el ritme seguit d’un recuperat Aniento, que per fí se n’havia pogut desfer de l’alien que parasitava al seu cos. 

Em vaig distanciar per culpa d’un canvi erroni de plat davant d’un cotxe camuflat dels mossos. Desprès de dos reagrupaments coronàvem el port.

La baixada no va ser ràpida i en arribar a Olesa de Bonesvalls els guies em sorprenguérem defugint de pujar a l’Ordal i prenent direcció a Vilafranca. Osti, si que anaven forts!!

Fins a Vilafranca anàvem fent relleus, no penseu que com un equip disciplinat, sino a lo tonto. Ara un se’n va, afluixa per a l’agrupament moment en el que un altre surt...res de tàctiques de grup, res de treball en equip, res de res.

A Avinyó nou tocava omplir els bidons, moment en el que havíem de comentar la ruta de tornada. El maquina proposava tornar per la 340, però no ens va agradar la idea. El més segur era anar fins a Vilafranca i des d’allà a Sant Sadurní. L’opció de l’AP-7 la vàrem descartar perquè l’Efren no portava el teletac.

Començava a tenir gana, les barretes no em semblàvem prou, però si ens entaulàvem hauríem de demanar el comodí de la trucada dient: vine a buscar-me i abans de provar sort, era més segur seguir la ruta fixada. Per més inri l’ultra començava a dir-e que estava low-battery (vaja, com jo).

L’Efren va estar a punt de prendre una drecera per l’autovia, per sort el vàrem avisar a temps (hi havien mossos camuflats per tot el camí…).

De sobte se li va ocórrer preguntar que quan temps faltava per tornar a casa. Era la una del migdia i tenia un dinar familiar!!: cara desencaixada, trucada desesperada (això et sortira car, molt car…).

A Masquefa ens acomiadàvem del màquina que anava direcció Martorell i tots drets cap a casa.

Més de 115 km a una velocitat mitjana de 20km/h tot i les continues aturades de reagrupament (ah i l'ultra no s'ha apagat fins a la rotonda del mercat d'Esparreguera).

Jo he arribat a dos quarts de tres, tot just quan la family començava a dinar. uff salvat per la campana. Només em queden dues paraules per dir de la sortida d’avui:

AUPA ATHLETIC!!

No fer nosa

Bona tarda riders i sobretot perdoneu perquè no tinc excuses per no haver penjat la crònica de la setmana passada. 

Com ja sabeu, vàrem fer un Vacarisses tal com diu l’strava. Era una de les meves rutes preferides, però li estic agafant mania perquè el David la fa sense pràcticament despentinar-se. ;D

Be tornem als fets d’aquesta setmana. De tots es conegut que tocava un dels grans esdeveniments del Montserratí en BTT: La Portals!! (hi han dos més: La Nocturna i la Pedalada de ZONA BICI).

A excepció de l’any que vaig patir la luxació d’espatlla, sempre hi he participat ajudant a l’organització. A més, sempre realitzo l’e-roadbook que, segons els experts de Compe, els clavo (vale, només conec a un de Compe i no és gaire imparcial).

Aquest any, molt despistat, no vaig ser-hi el dia de la presentació, ni el de la gravació de la promoció… (culpa del Luisin que sempre m’informava i ara ha marxat cap Asturies).

Total, pensant que faria lo de cada any, no em vaig inscriure. Es veu que aquest any, degut a la quantitat de voluntaris que s’han apuntat, han decidit que les escombres només podrien ser socis de LATACA (com és lògic), així que m’he quedat amb les ganes de rodar-la donant el meu suport a la penya que tingués dificultats. Fallo meu, l’any vinent no em tornarà a passar.

Tenia molt clar que sense dorsal de l’organització no em ficaria pel mig. Com diu en Pepe Cuevas millor no fer nosa, així que havia de buscar un recorregut alternatiu. 

El dissabte, rodant amb el Josep Aniento i l’Efren, se’m va acudir de fer una ruta del mateix nivell d’exigència (o un pelet més). Per sort aquests riders, desprès d’un llarg descans, tot just comencen a rodar i no em van exigir gaire. Dissabte al migdia ja ho tenia decidit: Faria un Cogulló, encara que anés sol.

El Carles va estar a punt d’apuntar-se, i en Manolo ni s’ho va pensar, s’hi va afegir a la ruta (quan m’ho va dir vaig començar a empanadir-me).

Sortíem d’hora, a les 7:15 per no haver de creuar-nos amb els més de 1.500 riders que feien La Portals. 

Ens va sorprendre la quantitat de gent que ja hi havia a Collbató, però vaèrm pasasr ràpid, molt ràpid, tant que ni l’Isra i la Mar ens van reconèixer.

Intentava articular paraules, però el ritme que en Manolo havia fixat, amb prou feines deixava que la sang m’arribés al cervell.

Enfilàvem les rampes del camí de les Batalles amb l’únic pensament que els cracks no ens donéssin caça. Tot just creuàvem la tanca de Can Maçana a les 8:30, hora que començava La Portals.

A Can maçana, els voluntaris havien acabat de muntar la parada i s’estaven obsequiant amb un merescut esmorçar (amablement em van oferir de participar-hi però hi vaig renunciar, si de cas, de tornada).

Barreta i cap a Maians, la pista estava força bé i sense córrer gaire hi feien cap. Començava el segons ascens. Ja ni me’n recordava, me l’esperava més dur al final i mes tou a la part mitja. A Castellfollit n’estava ja força repercutit, però no podia renunciar a fer el cim.

Si durant la segona ascensió només havia perdut de vista al Manolo a la part final, en aquesta el vaig perdre de seguida (i mira que son llargues les rampes!!). Només patia per no quedar-me clavat. A la part ondulada de nou vaig tenir contacte amb en Manolo, que havia baixat per fer-me companyia al tram final (de fet, no s’hi va quedar al Cogulló pel vent i el fred que hi feia). 

Barreta energètica, foto i cap avall (perquè no vaig comprar el dissabte el tallavents al Decathlon?). 

Vaig convèncer al Manolo de no tornar per Castellolí (hores d’ara encara estaria a sobre de la bici) i vàrem prendre rumb cap a Can Maçana de nou.

Un voluntaris de l’ADF ens van fer sentir com ciclistes d’èlit tot vitorejant-nos i deixant un pas estret en arribar als vols de sant Pau de la Guàrdia.

A Can Maçana ens vàrem creuar amb el nostre Cuevas (Toni), que anava amb la flaca tot cercant un lloc per fer un mos. Creuament de salutacions i nosaltres cap avall. Per cert, a l’avituallament no quedava res, aquests riders son pitjors que la marabunta, una plaga de llagostes o un grup d’avis de l’inserso en un buffet lliure.

Vàrem renunciar a prendre res a Collbató (n’estic convençut que els amics de LATACA, com sempre, ens haurien convidat) i directes a casa pel camí veïnal, on deu-n’hi-do dels riders que encara estaven pujant.

Molt bona sortida amb un molt bon rider (gràcies Manolo per acompanyar-me) i un Cogulló a la saca.

Dues coses: 

1. La primera renúncia que vaig fer a sobre de la bici quan vaig tenir problemes físics va ser un Cogulló, i avui m’he desquitat..
2. M’he quedat amb ganes de fer La Portals, la voleu ciclar la setmana vinent?.

ah, i AUPA ATHLETIC!!