diumenge, 10 de juny de 2018

Via lliure

Avui us estic escrivint la crònica d’una forma diferent, no estic acompanyat de l’inspirador GinTònic que aguditza l’ingeni i provoca que les paraules flueixin alegrement per quedar-se plasmades al bloc, avui estic a una incomodíssima cadira d’un box de l’Hospital de Martorell. 

Però no deixaré que la situació poc agradable, que la infinitat d’històries tristes que es viuen a la secció d’urgències em facin perdre la línia editorial de bon humor que caracteritza les meves cròniques. 

Pot-ser si que caldria engegar un nou bloc referent al funcionament del sistema sanitari i en concret al servei d’urgències. Si tenim com a referent la televisió, no he trobat cap metge amb la planta del George Clooney, ni l’ambient que tenia el St Eligius... Bé, crec que si que engegaré el nou bloc perquè, qui més qui menys, amb la bike topa amb els seus ossos a terra i, més d’una vegada, ha de fer l’obligada visita al departament d’urgències. I, ara que penso, estic al mateix box que em van portar quan la meva espatlla decidí luxar-se a la sortida amb la flaca. 

Però haig de seguir parlant de metges, dimarts el cardiòleg em va donar una bona notícia: em veia bé, una mica fondón però, tot i això m’aixecava el 155. No, no es diu Pedro Sánchez, se’n diu Guillermo i em permet arribar fins a 220-edat, mola no? 

Eren les notícies que esperava, estava oficialment habilitat per participar a la Challenge!!! 

A partir d’ara BTT a full. Per tant engegava el procés d’entrenament exprés per poder arribar amb dignitat el 30 a Briançó. 

Sort de la meva parella que insistí per a que sortís dissabte, no en tenia ganes però finalment els seus ànims em van fer canviar d’opinió i no em penedeixo. 

Tenia un equip de primera, en Josep amb el que compartiré aquestes fites nocturnes i amb el que calia establir aquests mecanismes que altres anys ens han permès assolir les fites amb total èxit. També ens acompanyava un desconegut Manolo, no sé que li han donat, però no ha fet un màster no, té un doctorat en corriols i alçaleres. Diumenge passat va ser l’únic que no va posar peu a terra en tot el recorregut (bé si quan ens vàrem aturar per fer el cafetó). 

Com sempre, a les sortides de dissabte, el punt de partida era el PIR A, que és el portal de la casa del Josep, ja que en aquestes sortides ell fa de capità. 

Tot i l’alliberament cardíac, esperava que el capità no decidís d’anar a Sant Sadurní, jo tenia cita a l’hospital i no podia arribar gaire tard. I no va ser així, en Josep ideà una ruta pistera de pujada i corriolera de baixada, ideal per provar-nos, ideal per les punyeteres 29” 

Que n’estic de fondon, l’Scott no es volia moure, cruixia com enfadant-se pel sobrepès que havia de suportar. La desintoxicació amb farigola no té sentit si desprès arraso amb les existències de galetes i xocolata... (ups això no ho havia de dir). 

Tot i la baixa velocitat, gaudíem d’un fantàstic dia assolellat, els camins estaven irreconeixibles per la quantitat de vegetació que havia crescut. Pujàvem direcció Can Maçana tot fent un petit rodeig, i la veritat és que costava de trobar els amagats corriols. 

I com sempre passa amb el Josep, un camí que no havia fet mai, no així el Manolo que quasi tota la sortida va estar davant nostre, menjant-se literalment les teranyines que tant laboriosament havien teixit l’anterior nit les aranyes. 

Aquest camí mereix canviar la foto de la capçalera del bloc. 
 29ers

Amagant panxa

La Montse, a tocar...

El bucle nou, ens duia de nou a la barrera per un corriol molt divertit i tècnic. Teníem dos opcions: anar a esmorzar o seguir pedalant. Em van preguntar a mi i ja sabeu quina és la meva resposta en aquests casos. 

No era qüestió de matxucar-nos en excés i em va semblar que fer els camins del Bartu eren una bona opció. Fins i tot en Josep es sorprengué al ciclar per uns corriols que desconeixia (1-1), també ens sorprengué que en Manolo que, sense voler, es distancià d’una forma quasi insultant. 

Ara si, ja havíem de baixar, sobre tot si volíem prendre alguna vianda al forn Alemany. 

Del timbaler del Bruc

Per sort, a l’hora de pagar vaig rebre una trucada de la meva parella i els meus companys van haver de convidar-me (d’això se’n diu estar compenetrats). 

La tornada ràpida, al camí veïnal en Josep i jo demostràvem al Manolo les avantatges de tenir una mica de sobrepès a les baixades, deixant-lo literalment clavat. De totes formes ja hem demanat hora per veure la seva dietista. 



Les dades han estat enregistrades pel Velo (l'Anima es va quedar sense bateria) del quan ben aviat publicaré l'article.

Bé diumenge vinent no podré sortir, a veure si puc sortir entre setmana i organitzar alguna coseta per dissabte. 

PD: Hi ha algú de casa que no li ha fet gaire gràcia això de fer dues nocturnes seguides...

diumenge, 3 de juny de 2018

Menú sorpresa

Divendres em preguntaven que on seria la sortida del cap de setmana. La veritat és que a diferència dels Cicles, nosaltres no tenim res planificat. Les nostres pedalades són com el menú degustació del MOT, desconeixes que et portaran i a les nostres sortides cada pedalada et porta a un nou plat que et farà sentir noves sensacions. 

En el meu cas, les sensacions aquest diumenge eren de patiment, resulta a que a la cita setmanal havia de competir amb dos 29”, la Berria del Manolo i l’Oiz del Sebas. 

Al menú tampoc deia si hauria pluja, una altre sorpresa per descobrir. 

Davant tanta incertesa decidírem iniciar la ruta cap amunt, així si s’havia de tornar, ho podríem fer de forma ràpida. 

Diuen que els animals s’ajunten amb els de la seva espècie i això també passa amb les bikes, com si hagués un imant ocult, en Sebas seguia l’estela del Manolo, de tant en tant es miraven enrere no fora que jo hagués girat cua. 

Al Bruc residencial decidí posar remei, calia fer corriols per veure si aquests deixaven de tirar. Hores d’ara us puc assegurar que la llegenda urbana que les 29” no són per corriols i alçaleres és una gran mentida. 

Al passar darrera de la fàbrica de ceràmica els vaig perdre de vista. Sort que m’esperaven als carrers d’un Bruc que avui celebrava la festa del timbaler. 

Vist que els corriols tampoc, pujàvem per pista fins a la barrera. Mentre el Sebas menjava quatre viandes jo ajustava el Velo, posava la il·luminació manual i el sincronitzava amb la banda de freqüència cardíaca. 

En aquell moment em vaig recordar que havia estat el meu aniversari, així que els oferir baixar per convidar-los a un croissant. I si vàrem baixar, però no al Bruc sinó a Castellolí (en Manolo que és un tiquis miquis i diu que els croissants del Bruc no tenen el punt ideal de cocció). 

Feia dies que no baixàvem per aquella pista, les darreres pluges l’han deixada molt empedregada, l’Oiz es movia bé, tant com la Bèrria. I per fi el rierol. Començava a plovisquejar,



Superat el handicap de l’aigua ja només quedava seure’ns a gaudir del cafetó, semblava que el temps ens respectava. 


En sortir, al prendre les ulleres, es desprengué la patilla de les Spiuk, això sumat a que tenia la banda sincronitzada als dos GPS va provocar una interferència a les ones i els pulsòmetres van marcar sobre de 150 durant tota la ruta de tornada (no era que estava ofegat). 

Quan les cames no van fines, res no surt bé. Els trams de l’alçalera que habitualment supero amb facilitat se m’entravessaven. Masses peus a terra!! 

Arribàvem al coll del Bruc i es sentia retronar el soroll dels trabucaires. L’Oiz estava nerviosa, en qualsevol moment podia descavalcar perillosament al Sebas. No teníem una altra opció, havíem de tornar fent un petit rodeig per les pistes de la Llarga. 

Els basalts que havíem creuat feia quinze dies també ens esperaven. De nou, fang fins les orelles. 

En arribar a l’Spam no em quedaven forces, així que no vàrem fer el corriol de l’Aniento i preníem la ruta més directe a l’àrea de rentat de bikes. 

Tot i fer quasi 50 km, no m’havia guanyat la CFR, a veure si la setmana vinent toca. 




PD: Companys això que he compartit al doodle, es per a que us apunteu a les diferents nocturnes per poder fer la megacrònica de la Challenge de nocturnes.

diumenge, 27 de maig de 2018

Dues al preu d'una.

LA LLARGA SE’NS HA ANAT 

Diumenge 20 de maig, desprès de la sortida de Sant Sadurní no tenia cames, però la sortida de diumenge no es pot perdonar. La pallissa que m’havien infringit l’Aniento, el Cuevas i en Manolo encara em feia mal. 

Dissabte tarda havia plogut però el dia es despertà assolejat, ni manguitos ni tallavent. 

Al PIR2 m’esperaven el Sebas i el Bartu i, no se’m va acudir una altra que proposar d’anar a Castellolí (no t’agrada el caldo, dons dues tasses). 

No havíem arribat a Can Roca i ja m’havia adonat que ni de bon tros assoliria la fita que havia proposat. 

El camí veïnal el feia a la velocitat dels darrers riders que acaben la Portals (ritme caràcol). En Sebas i el Bartu em miraven amb la típica cara de pena que mires als malalts terminals, però seguíem amb la ruta. 

A veure que tothom ens avançava pel camí de les batalles, a la barrera em preguntàrem si em veia capaç d’arribar a Castellolí. Jo volia fer mitja volta, però em van convèncer per fer una mica més. 

Estàvem encuriosits perquè el Bartu ens havia comentat que el camí de la Llarga l’havien modificat, així que què millor que veure-ho amb els nostres propis ulls? 

Vaig prendre la iniciativa de camí a Montserrat Parc (no fos que em deixessin penjat pel camí). Quatre basalts sense complicació i fèiem el cim. Coll del Bruc i preníem el camí de la Llarga en sentit invers. Avans unes fotos.




Aquí la pluja de dissabte si que havia fet estralls, en un dels basalts no hi havia escapatòria, o pel mig o pel mig. No vàrem caure, però els peus es submergien a l’aigua a cada pedalada, sort que al final de la baixada ens esperava l’aigua cristal·lina de la riera... 

A les pendents els companys de fatiga se m’escapaven, però desprès esperaven abans de continuar. 

I quan havíem de creuar la riera... la pista ens obligava a desviar-nos de la riera! la Llarga ja no és la Llarga!! 

Aquesta ruta l’únic al·licient que té és el de poder pedalar per la riera quan baixa l’aigua. I com ho faríem ara per treure tot el fang que havíem acumulat pel camí, el Sebas si jo estàvem arrebossats i les bikes encara pitjor (però al Sebas li era igual, ell ja tenia una nova...). 

La cadena de la transmissió del Sebas començava a grinyolar de forma alarmant (però a ell li era igual, ja tenia una nova...). 

Arribàvem a l’ex-Span i continuàvem pel corriol que acaba en dos palets a modis de pont. Estaven trencats, amb risc de trencar-se al nostre pas o de clavar una estella a les rodes (però al Sebas li era igual, se n’havia comprat una bike nova...). 

Ja que en Bartu ens ha ensenyat mols camins em vaig veure obligat de mostrar-li el corriol de l’Aniento (Sherpa, s’ha de fer en direcció contrària al que vas fer tu). 

Ni un sol peu fins la riera, d’aquí dos dies amb els ulls tancats. 

Seguint els consells de l’Abelaira vaig segui recte, però una cosa es que et donin una bici nova i una altre trencar-te la crisma fent el boig pels camis de l’Abelaira, així que el Sebas i el Bartu em van deixar sol. David, el camí no és ciclable, al menys fins que no triguin tota la brossa acumulada a la riera. Tot i així és més ràpid que no pujarà la Font del Còdol. 



Aquesta vegada si que paràvem a fer una CFR, ens l’havíem guanyat. 

Perquè el Bartu no es treu el mocador? Si feia molta calor

I ara la segona, 

CLASE DE DOMA 
Diumenge 27 de maig, en Sebas havia d’estrenar la seva nova bike, volia una sortida de presa de contacte, suau, sense dificultats amb l’objectiu de provar-se. 

Ho havia apuntat la setmana passada i, al veure que estàvem sols, confirmàvem a destinació. 

Ara que penso, és mala idea sortir amb un de 29” per pista plana amb una 27,5”, però la ruta ja estava decidida. Jo hauria fet un Vacarisses, per provar-la per corriols, però clar, una bike salvatge, una pura sang, primer s’ha de domar. 

I pensar que m’havien convidat a fer una cursa solidària a la que segur estaria molt ben acompanyat... 

L’Oiz es mostrà nerviosa a l’inici, s’encabritava a cada revolt, anar pels carrers asfaltats no li agradava. En Sebas decidí relaxar la suspensió per calmar els ànims. 

Va ser trepitjar la pista de la riera Margarola i tota la fúria de l’Oiz es desfermà. La meva Scott contagiada per tant ímpetu no es volia queda r enrere i abans de sortir del terme municipal d’Abrera ja marcava el primer 150!! 

Com és tradició foto al pont el Diable i cap avall. 



Teníem hora de tornada i el ritme no va ser tranquil·let. Vaja ningú, NINGÚ ens va avançar en tota la sortida. 

Tant bona era la conversa, parlant de les relacions, de la feina, de tot menys de política, que ens vàrem saltar el pont per creuar el riu. Un dels riders que vàrem avançar se’ns va enganxar, ni un sol relleu (de ben segur que era un pixapin que no sabia tornar a casa. 

Accelerava i l’Oiz responia instintivament, vaja no tenia gens ni mica clar que pogués tornar en bones condicions. 

I quasi sense adonar-nos fèiem cap a la cafeteria del Prat. Feien la festa de la bici i el riu i totes les taules estaven ocupades. 

Preníem un croissant i un cafè amb llet boníssims tot contemplant com l’Oiz es deixava estimar per tots el riders que paraven a avituallar-se sota l’atent mirada d’un gelós Sebas. Des de la barra se sentia el fort bateig del seu cor quan algú se n’acostava a menys d’un metre... Decidit, haurem de comprar un candau per a les futures sortides. 

Tocava tornar per aquell camí en el que sempre el vent et vé de cara. Ningú ens havia avançat baixant i decidíem que ningú ho faria de tornada a casa. 

Ara, més tard, hi havia més ambient al camí del riu. Tant que tot contemplant el paisatge em vaig menjar literalment una branca. El Sebas i el paisatge hores d’ara encara riuen. 

A l’Orbea encara li falta rodatge, ja que ens va fer posar el peu a terra tot pujant al pont que creua el riu. 

Des d’aquest punt, indignada pel somriure que se li va escapar a l’Scott, imprimí un ritme que amb prou feines vaig poder seguir. 



Arribàvem a l’hora prevista (deu-n’hi-do quin ritme), tant que es va donar temps a gaudir d’una bona CFR. 

diumenge, 20 de maig de 2018

Sant Sadurní

Desprès de dues setmanes quasi aturat (la sortida de Castellolí amb la flaca de la qual no teniu encara crònica no compta), tenia molt clar que volar sortir tant dissabte com diumenge. 

NOTA: Com tots ja sabeu, estem fent, per primera vegada, el test d’un GPS (Le Veló), i la sortida de Castellolí amb la flaca era la primera prova sobre el dispositiu. En breu faré la publicació de les conclusions que traiem d’aquest nou model (tot i que a les futures cròniques trobareu algun spoiler). 

En Manolo proposava BTT, m’afegí a la proposta i poc desprès l’Aniento s’hi va apuntar. 

En Toni (Sherpa) es deixava estimar, que pot-ser surto divendres, que no sé... 

No havia passat bona nit, encara tenia el Jet-Lag del viatge a Navarra i no m’havia recuperat. A l'agafar l’Scott em vaig adonar que no havia pogut muntar el suport del Velo, vaja, sortiria només amb l’Anima.  Feia tard, a l’ascensor al intentar encendre el GPS em vaig adonar que estava sense bateria. Vaja, faria una sortida “a pelo”. 

I ja us puc fer un spoiler: el Velo a casa es comporta com l’Anima sense bateria. 

Arribava a la plaça de l’ajuntament i tres riders ja m’estaven esperant: eren l’Aniento, en Manolo i el Toni. 

Conclave per decidir la ruta i, no se li acut una altre idea al Sherpa que proposar una destinació que em va deixar fora de joc, no era conscient de la ruta: Sant Sadurni. Els ulls del Manolo s’il·luminaren. 


Davant d’aquesta mirada ni jo ni el Josep ens vam poder negar. 

I sortíem direcció La Beguda pel camí curt. Ràpidament ens vam adonar que era una ruta de dos grups, uns que tiraven i els que els contemplàvem. 

Però no sempre era així, a Can Garrigosa els sorpreníem tot prenent l’alçalera mentre ells ho feien per la pista. El que per a nosaltres era un petit triomf només era el despertar de la fiera, em venia al cap les paraules de Chuichi Nagumo a Tora Tora Tora. 

El que venia sent una sortida divertida, passà a convertir-se en un infern. En Manolo varies vegades ens va donar el telèfon de la mare del Fulgui per si calia que passés a recollir-nos. Però no, no volíem perdre l’avantatge que havíem assolit a la classificació de corriols. 

Des de la Beguda, on una noia portava dos dipòsits al seu BMW mentre increpava la seva parella, el camí fa baixada (en Manolo us podrà fer una detallada explicació d'aquest paràgraf) . No era el camí habitual que coneixia però anàvem lleugers fins al riu . 

No se’ns va acudir creuar-lo ciclant, massa aigua, a més, a l’altra banda del riu teníem espectadors i no era qüestió de fer el ridícul. 



Hi havia gana, així que el Sherpa es dirigí a la primera de les caves per esmorzar. Els de Codorniu la tenien tancada, així que ens vam haver de consolar a fer-nos una foto amb els aborígens. 



Prenguérem camí cap a La Masia, on possiblement farem el tant esperat esmorzar Bikedeferro. El sherpa, coneixent el meu historial al·lèrgic, prengué el corriol que passa per totes les plantes urticants del Penedès, així que arribava a puestu amb les cames i braços amb un vermell rabiós. Cava antiestamínic i a esmorzar. 


Tocava tornar, tocava patir. L’strava no ho volia veure i es va marcar un recte. 


Segon spoiler: Es comporta millor el Velo a casa que el putu strava en el mòbil. 

L’únic bo d’anar sense “devices” és que no em preocupava per si sobrepassava l’umbral del 155 (un ocellet m’ha dit que hi ha algú que controla a les cròniques la gràfica de les pulsacions). 



Els del segon grup el conformen riders solidaris, que saben veure quan un company està patint i que, tot i poder superar als del grup del davant, s’estimen més acompanyar-lo fins a destinació. Gràcies Josep per tornar-me a casa sense haver-te fet ni un sol relleu.  

Si, a la tornada vaig estar arrossegant-me qual gasteròpode desprès d’un dia de pluja. Aquesta vegada l’entrepà de truita no va tenir l’efecte miraculós de la sortida a Carme. No tenia cames, només tenia un pensament, que havia fet jo a Olite per estar tant cansat? 



En total van sortir 64 km i un desnivell positiu de 1.053 m.

divendres, 18 de maig de 2018

Noves definicions

El dilluns no vaig fer pont, tot i que ho tenia previst, però em va sorgir una activitat imprevista a la que no podia renunciar, sobretot per la persona que me l’havia demanat. 

Així que dimarts, sense haver descansat de la pallissa de dissabte i amb el cansament d’una jornada esgotadora el meu cos no estava en les millors condicions. 

Al PIR2 m’esperaven el Sebas i el David que si que havien descansat. 

Per allò d’evitar un Cogulló (que se’ls veia a la cara) els hi vaig fer una proposta irrefutable: voleu fer la ruta que el Manolo i l’Aniento fan sense posar peu a terra? 

No havia acabat de formular la pregunta i ja estaven pedalant. 

No és que la ruta fos extremadament divertida, si hi ha alguna cosa que motiva als riders es poder desmentir les fites dels nostres companys. Si el David o el Sebas no la podien fer, aquells havien mentit. Així jo m’assegurava una sortida tranquil·la. 

La pluja de diumenge ja estava oblidada, la tracció era la ideal, les pulsacions una mica altes, tot el contrari de la temperatura, feia fresqueta tirant a fred. 

L’approach al primer corriol el van fer per Can Salses. A la riera van deixar que liderés l’ascensió fins al rimer escull que tots superaven sense dificultat. 

La 29 del David es divertia, tot provocant al Sebas pel canvi de muntura. Jo tenia algun que altre problema de cames (un agarrotament continu). 

Superades amb èxit les dificultats varen admetre que aquells dos no mentien, ara els hi tocava rebre als que deien que havien pujat els italians amb la cadena trencada i les rodes punxades (dons ho haurem de provar en una altre ocasió). 

A la barrera vàrem creure oportú, per al·lusions, fer els corriols del Bartu, on uns vilatans del Bruc se’ns van afegir tot cercant noves rutes. 

Quan s’afegeixen nous riders, ens agrada demostrar el domini que tenim de la màquina. Jo em vaig marcar un llarg vorderrape, superat això si pel rasderrape del Sebas. 

Si hi ha algun nen que esta llegint aquest bloc, si us plau no provis de fer aquestes tècniques sense la supervisió d’un adult i si ho fas, assegura’t que algun dels teus col·legues ho grava en vídeo, mai se sap si pots guanyar la tele del ZZ. 

Vorderrape: acció de pujar a una vorera oblidant que la roda del darrera forma part de la bicicleta i circular un mínim de 15 metres amb la roda derrapant. 

Rasderrape: similar al vorderrape però en aquest cas deixant que la roda del darrera entri en una rasa (artificial o natural). Diguem-ne que és la versió extrem del vorderrape. 

Ara que ja havíem fet el gallito deixàvem que els del Bruc tiressin del grup a les pujades (els teníem acollonits). 

Fets els corriols del Bartu, baixàvem per l’altra banda de la carretera i fèiem el corriol de l’Aniento. Aquest ha entrat a la classificació de corriols en un dels punts més alts. 

NOTA: Se m’acaba d’acudir que farem una classificació de corriols per a que voteu els que més us agradin per dificultat, per l’entorn, per ciclabilitat. 

Aquest en nou, poc trepitjat, tovet molt ciclable. Al tram final, després de l’esvoranc, el David va perdre l’equilibri fent una cabriola de 180 graus per tornar-lo a intentar. Osti aquest fins i tot quan cau, ho fa amb estil. 



No era tard i teníem temps per poder gaudir de la CFR que el grup va rebutjar tot al·legant que tenia fred. Ostres 3 de 3!! Que no sabeu que els costums s’han de respectar!!

Sentit Gasteròpode

De nou Diumenge, aquest jo destrossat físicament, dissabte m’havien ensarronat i portat a contracor a Carme. Masses quilòmetres... 

Les dones i els homes del temps havien anunciat pluges. No era el millor dia per aventurar-nos a fer rutes històriques. 

En aquests casos la ruta és simple, sortim cap el Bruc i, a la primera gota girem cua. 

I és que els Bikedeferro tenim aquest sisè sentit, detectem la pluja i la seva intensitat abans que sigui massa tard, ens el nostre sentit gasteròpode. 

Se’ns va afegit un rider del Bruc (perdoneu però no me’n recordo del nom) que ens acompanyava fins a arribar a casa seva. 

Com que el terreny encara estava sec, aprofitàvem la pujada i la ciclàvem pels corriols de zona bici. 

Carme m’havia matxucat. No vaig ser capaç de seguir la roda de cap dels meus acompanyants, fins i tot vaig estar a punt d’ensopegar i caure en un parell d’ocasions. 

I, com havíem anunciat, començà a ploure. No massa però suficient com per decidir aturar-nos per veure com evolucionava. 

El cafè i el croissant entraven bé i el ruixat minvava. 

En sortint, ens creuàvem amb un rider de La Taca que no havia tingut tanta sort. Encara en estat de xoc no se’n adonava que tenia tota la cara plena de sang. 

El terreny estava moll i les arrels dels pins rellisquen moltíssim. Decidírem que el millor era marxar a casa, a més jo havia de baixar a Mollet, així que un altre cap de setmana sense CFR i amb una sortida fluixa. 


Una retirada a temps....

Bé s’ha de dir que el David volia allargar una mica mes i se’n va anar pels Windows, moment en el que va caure un xàfec similar al de la Portals (animalico....).

dimecres, 16 de maig de 2018

Carme

De nou ens trobàvem els tres riders amb la flaca disposats a estirar les cames i aprofitar el mati ja que semblava que a l’endemà havia de ploure.

A la plaça de l’ajuntament s’estaven discutint diferents opcions: anar a Castelldefels, Marganell, etc. Només hi havia un problema. En Josep havia llegit la crònica que havia penjat feia 48 hores. Un somriure maliciós es reflectia al seu rostre.

I sortíem direcció el Bruc, vaja es veia que no sortíem direcció a la platja. Com sempre, em toca molt escalfar la màquina, si amigues i amics, la Felt poc acostumada a circular lliurement per la carretera, es resisteix a cada pedalada, res a veure amb mi, que estic en un estat de forma òptim (per quedar-me a casa dormint).

Es meus companys de ruta, imprimint un ritme endimoniat perquè havien de tornar d’hora.

Arribàvem a la cruïlla del Bruc i, en comptes de girar a la dreta seguíem el camí del coll. Comentàvem la sortida de la setmana anterior on semblava que m’haguessin vingut a recollir als Caus, però no, jo no soc com el de la llarga de la Catllaràs, a mi la mamà no em vé a recollir en cotxe.

Les males llengües (del que porta una willier), comenta que inclús quan surt en moto l’han de venir a recollir.

Bé i tota aquesta tonteria era per que no m’adonés que l’objectiu de la sortida era CARME!!!

El pitjor dels malsons es tornava a repetir. A mi les pujades continuades amb un desnivell al voltant d’un 5% de la C37 literalment em fonen.

En Josep, per allò del remordiment de consciencia m’acompanyava. Més endavant el Manolo obria via per verificar el bon estat de l’asfalt.

S’ha d’agrair que, com el dia estava mig ennuvolat, la temperatura era força agradable.

Per fi giràvem per la BV-2131, per començar la baixada cap a Carme on, si o si havia de prendre qualsevol vianda per no morir per inanició.

Tres mitjos entrepans per als tres riders rodejats d’un grup de motoristes destrossa camins als que van servir abans que a nosaltres. Començava a ser tard i ens quedava la part trencacames de la sortida.

El mig de truita havia fet el seu efecte, ara els quilòmetres queien un rere l’altre sense cap símptoma de cansament. Això si, el pulsòmetre començà a fer-me la guitza tot pujant per sobre de les 150. 

A la carretera del tenis que porta a Can Aguilera en Josep ens anunciava totes les corbes curiosament batejades per bolcades, trompos i derrapades espectaculars que havia fet de jove amb el cotxe (tranqui que les teves filles no llegeixen mai les cròniques dels wikiperros).

A part del sorollet del GPS que em comentava que anava passat de voltes, la tornada per la carretera de Piera fou rapideta.

Per assegurar-me que en Josep no es sobre-entrenava el vaig acompanyar fins a la rotonda de les Girafes, tot vigilant que prenia rumb cap el mecànic. 





Un altre dia sense CFR i això comença a ser un mal costum.