Atracción Fatal

Ja ho sé, és molt roí posar al titular noms de pel·lícules per aconseguir més visites al blog, però és que, foneticament, m’ho han posat “a huevo”..

Amb lo caloret, amb la sequera, amb unes rodes amb més pressió del necessari: la tracció, fatal.

Avui havia de ser una de les sortides més multitudinàries degut a que, teníem final feliç. En Lluís ens havia convidat a una bany reparador a la piscina al final de la ruta.

Jo esperava que fóssim uns vint riders (el que ve se costum a les darreres sortides) però que estigueu de vacances a fet minvar notablement el gruix del grup.

De bon matí feia núvol. Molta xafogor, però núvol. Era encalar les sabates i començar a suar, però l’absència de Sol ho feia més suportable.

Els riders que m’acompanyaven: en Manolo, el Sebas i en Josep Aniento que, inesplicablement havia matinat. La destinació era coneguda: Castellolí, però la ruta, pura improvisació.

Vàrem creure adient donar una segona oportunitat a la Berria d’en Manolo per a que es desdís de la humiliació de dijous a la nocturna pels corriols de la fàbrica de ceràmica del Bruc.

Ei, superat amb nota. No hi ha res com tenir perfecta visió dels esculls que s’han de superar per afrontar-los amb garantia d’èxit.

Aquest tram perfecte, però la tracció, diguem que li ha fet tastar el terra un parell de vegades. Jo no he estat menys i, tot i que no he caigut, m’he donat un bon cop amb el quadre de l’Scott.

A petició popular, la pujada a can Maçana l’hem fet per camins poc habituals: des del Bruc hem pres el camí de la riera que ens duia fins a la barrera (on he tingut l’ensurt amb l’Scott). Pel camí ens hem trobat amb dos caràcols amb bicis elèctriques que caminaven per les ondulades. Tot i veure’m, no han tingut el detall d’apartar-se i deixar-me pujar (s’ha de ser cafre!!).

Baixant per carretera a Castellolí un segon ensurt amb uns moteros que ens han avançat just quan anàvem a prendre el trencall que hi ha a mà esquerra (Juan, aquesta carretera és molt perillosa). 

Caiguda de la Berria al corriol (diguem-ne que ha estat un llançament d’un pi) i els dos grups han pres camins alternatius.

Desprès d’avui he arribat a la conclusió que la Berria és com un rellotge automàtic, d’aquells que es carreguen quan els sacseges, perquè ha estat caure i deixar de veure-la, ha sortit disparada i només un atent Sebas ha pogut seguir-li la roda. Pot ser és que es produeix una descàrrega de Sicilio que reactiva al rider...

A Castellolí preníem un merescut cafè servit per una simpàtica cambrera que ha ofert uns croissants de xocolata als dos líders dels descens. 

Corriol del Senglar i corriol nou de descens. Era d’hora, en Lluís no ens esperava fins passades les dotze, així que l’Aniento prengué la iniciativa.

Jo ja l’havia fet, però el camí alternatiu fins a l’Span es fa dur, tot pista, un regal per al Manolo amb pujades anaeròbiques que feien pujar per sobre dels 175 les polsacions. 

Els núvols ja s’havien esvaït i començava a fer calor. Des del Bruc baixàvem drets cap a casa d’en Lluís, on un merecsut bany reconfortava l’esforç de la sortida.

dedicant una salutació als que no han vingut  

¿usted no nada nada?, es que no me traje el traje

 M'he posat al darrera perquè sense maillot perdo molt

En Lluís tenia uns convidats especials, molt especials, la Gabi i la seva família que estava a punt de … Millor ho veieu amb la foto:

I ara una proposta deshonesta, que us sembla tenir una sortida nocturna amb final a la piscina?

Si, si, ja sé que penseu: AUPA!!

Els nostres patrocinadors

Encetem aquesta nova secció per publicitar les empreses compromeses amb la societat i amb l’esport.

Perquè invertir en esport és invertir en salut, Invertir en els Bikedeferro és un aparador que portarà el vostre nom arreu del mon. 

Els riders Bikedeferro enguany hem participat a les mes variades curses del estat: Monegros, Soplao, La Portals, les clàssiques nocturnes de la Segarra i d’Esparreguera i una infinitat de sortides més.

Hem assolit els millors resultats i el nostre nom s’associa al bon rollo i a una gent amb molt bon sentit de l’humor que gaudeix fent esport.

• T’has excedit amb la sortida i la teva parella està enfadada?
• La teva parella comença a tenir gelosia de la flaca o de la gordita?. 

A Joieries Abelaira tenim el regal perfecte per aquesta ocasió. 

A qui no li agrada un detall? De ben segur que desprès d’això tindràs sortides mol més que tranquil·les...

• Però has estat tan garrepa que en comptes d’un diamant has escollit un crisantemo? Que s’ha adonat? Que ho tens xungo?
• Que has trepitjat algú amb la bike o has provocat un accident tot fent la maniobra d’Ivan el loco?

A Marcos & Ferreres Advocats SLP et resolem els litigis amb tota discreció garantint els millors resultats.

• Ja ho sé, entre la dona i l'advocat no tens un duru per benzina? 

No et preocupis a Petrobenzinera et graratim el millor preu del Montserratí i de Catalunya

• Que desprès de tanta bici estàs baldat?... no saps que és patir de valent. 

L’Alessandra t’ofereix un quiromassatge reparador que et farà veure els estels. Si no has plorat a sobre de la bike, aquí segur que ploraràs.

La Nocturna d'Esparreguera 2016

De ben segur que us adonareu que la d'avui és una crònica diferent. D’una banda em sento altament pressionat per poder publicar-la abans que el Carles faci la seva, és l’única manera que tinc per a que algú la llegeixi i de l’altre, la estic fent a “pecho descubierto”. Si companys, a casa no m’han deixat prendre el GinTònic inspirador que m’acompanya a les meves dissertacions, total, només és quart de deu del matí, quin mal em pot fer?

En Joan Francesc, un expert de la comunicació que ens ha estat fent a la feina un curs de presentacions en públic, comentà que existeixen quatre tipus d’estil comunicatius i que cadascú té un predominant tot i que sempre pot adequar-se al que més convingui en funció de l’audiència.

A sobre de la BTT crec que passa el mateix. Tots tenim el nostre estil d’afrontar una cursa, d’enfocar els esculls que van sorgint i de com afrontar-los.

Tenim els maquinorros: Gent amant de la pista. Normalment es mouen molt bé amb la flaca. Són capaços de concatenar quatre curses el mateix dia i aprofitar als habitullaments per relacionar-se amb els de la seva especie. se’ls reconeix pel darrera, perquè mai els pots avançar. Aquí estarien el Carles i en Cristóbal. 

Els cabres boges: Gent amant del risc, de la velocitat, d’anar cap avall sense pensar-s’ho dos cops i sortir indemnes, De fer equilibris in-imaginables i de caure al terra al rodar baixes velocitats. Aquí clarament tenim a l’Abelaira, al Fulgui i al Salvador.

Els tapats: Riders que no parlen gaire, reservats, que no entrenen (ja! i un be negre amb potes rosses), que no saps com s’ho fan però són capaços de mantenir-se a amb els maquinorros sense que se’ls noti gaire esforç. En Sebas, en Flores (m’has d’explicar el teu secret) i Òscar tu també, pertanyeu a aquest grup.

I per últim tenim a Ivan el loco, conegut per les seves maniobres caòtiques que el confereixen com a un rider impossible d’avançar.

Conjuntar un grup tan divers com aquest és un gran repte. Si s’ha de liderar, s’ha de tenir m’ha ferma, diguem-ne quasi dictatorial per tenir el ramat junt i que no es dispersi.

Com ja coneixia l’experiència de fa dos anys amb un grup de 10 on cada avituallament era un festival (més de 20 minuts per poder sortir plegats de cadascun d’ells), abans de sortir vaig posar el grup en vereda. Sí, sentia els irònics comentaris sobre el Führer Bikedeferro, però no permetria que això minvés la voluntat de ferro que ens identifica.

Començava la sortida amb el típic escaqueix del grup. Ningú no volia prendre cap rol per a la navegació nocturna, així que vaig haver de desmuntar l’anima (el GPS) per incorporar la plataforma porta roadbooks versió paper. En Salvador duia l’altre còpia del roadbook, el Carles s’encarregava del quilometratge i el Cristóbal faria d’escombra.

L’Oscar estava nerviós, sortir amb un grup nou, per els desconeguts camins, pistes i corriols del Montserratí (res a veure amb el Baix Llobregat o amb el Maresme). tocava pedalar i descarregar l’adrenalina que s’anava acumulant.

21:57, ens criden al punt de sortida on un somrient Cuevas ens desitja sort per la pedalada (bé, crec que les paraules exactes eren: “foteu el camp ja que feu nosa”).

Sortida neutralitzada pels carrers del poble on els vilatans aplaudien al nostre pas. 

I al pont de La Plana, començava la sortida. Ja als primers metres van coincidir amb molts grups que havien errat en la navegació. Qui anava al davant del grup també errà, però com coneixíem les cruïlles, sabíem on anàvem a petar així que, sense rectificar, buscàvem rutes alternatives (els grups perduts ens seguien al veure la nostra decidida pedalada).

La pujada a la Vinya Vella estirava el grup, els tapats demostraven que podien tirar més i, abans de control ens teníem que reagrupar.

Al Control, primer conat de descontrol. Que si una mica d’aigua, que si ara un pis, que…. Vaja, ens van avançar fins i tot el grup de mutilats. 

Quatre crits i seguíem peu un camí dels clàssics de la Nocturna, el corriol final del windows que et porta a la pista del planeta de los simios (ho dic en codificat per a que l’organització no s’enfadi).

També vam fer de guia dels molts equips que s’havien perdut (quin nivelasso aquest any!!).

El següent control de pas el vam fer més ràpid, però amb la mala fortuna que, sense adonar-nos ens van passar les tortugues ninja que es cauen als corriols. Quin suplici veure que els riders que tens al davant fan tres pedals, cauen i no se’n adonen que el que han de fer es deixar passar als altres i anar un pel més lents.

Diguem que les coses van caure pel seu propi pes (els del riders). Al final del primer tram del corriol ens vam reagrupar i podíem tornar tenir velocitat de creuer.

Segon corriol, més tècnic i divertit i preníem la riera direcció a la pujada del Pla de les Ginestes. Tot i l’esforç de la pujada, seguíem avançant grups. La xafogor feia de les gotes de suor queixessin a sobre del paper-roadbook, cosa que el feia il·legible. Sort que el següent control estava al final de la pista.

I aquí la primera sorpresa de la nit: un corriol fer a mida. Quina baixada, tota la rancunia que s’havia generat en l’ascensió a les Ginestes s’anava diluint metre a metre en un descens tècnic i vertiginós (em sembla que algú va dir de tenir fills amb en Cuevas). 

Com ja se sap que això dels corriols no és terreny de maquinorros, la sortida enllaçava amb la pujada de la llarga cap a l’Span on aquests riders van poder desquitar-se.

En Salvador, un dels pocs que no va posar per a terra (i la seva Megamo no porta frens de disc), va malmetre al cadena. Es va doblar un esglaó i contínuament se sortia de lloc. En aquest moment un parells de grups ens avançaven a la pujada.

Arribàvem al control on desesperadament cercàvem lubricant o quelcom que pogués reparar la màquina del Salvador.

Més de 25’ aturats i quan repreníem la marxa ens havíem deixat al Cristóbal, que estava xerrant amb uns col·legues. Sort del Flores i del Sebas que ens alertaven.  Mentre l'esparavem, fullejant el roadbook vam veure  que anavem, fent volta, a la trialera del Bruc. 

Constatem que molts grups no van fer el recorregut marcat per l’organització, Anàvem sols i de cop, van aparèixer.

El Corriol, de nou ens sorprengué: s’havien currat una variant a pic i pala que no va deixar a ningú indiferent.  Puc constatar i constato que, en acabar el corriol, hi ha un error en el roadbook, ja que s’han de tenir en compte les cruïlles que hi ha en un radi de 10 m (i si l’heu fet amb Garmin de 30 m). Les indicacions ens duien cap a l’esquerra en una cruilla, però ja es veia que no podia ser pel mal estat del camí. Era uns metres més endavant on s’havia de fer el desviament i aquesta primera cruïlla no estava senyalitzada. 

No ens vam tallar un pel, com diu el Marc (vegeu la crònica de la nocturna de Briançó) vam travessar un tros. Coneixíem la destinació i vam anar pel dret.

Vinya Nova, penúltim control. Refrigeri, relaxament i somriures al grup (ja estava al sac). L’Òscar no les tenia totes, ei només portem 800 m de desnivell i l’organitzaciò diu que son 1.300!! (ja et vaig dir que ells són de Garmin).

De camí a l´últim corriol me les vaig tenir amb un rider que em volia avançar en plena baixada. Simplement li vaig barrar el pas, no sé que em va dir que ens veuríem a la pujada (segons el Fulgui es va fondre).

Al corriol va ser maco veure com el Fulgui obria pas sense llums. Deixàvem Collbató i preníem el camí veïnal. A la cruïlla un grup de riders reparava una punxada mentre tapaven l’accés a la variant. No sé si realment és que eren curtets, teníen mala baba o totes dues coses. La majoria de grups tiraven recte, però nosaltres no, si seguim el track, seguim el track.

Va haver algun petit ensurt que no explicaré i ens presentàvem al control final amb un altres grup de riders que ens havien avançat a l’últim moment per culpa de la caiguda del David.

En Cuevas ens rebia a l’arribada, ara si somrient perquè, per sort, quedava un grup menys per poder plegar. 

Botifarra, birra, café i felicitacions mútues entre el grup.

Gràcies Salvador pel suport en la navegació, gràcies Carles pel control del quilometratge i per no deixar-nos en evidència a les parts rodadores, gràcies Cristóbal per mantenir el ramat (ets un mostre), gràcies David i Fulgui per obrir via als corriols, gràcies Sebas i Flores per posar seny durant tota la ruta, gràcies Òscar per acompanyar-nos (a la propera tindràs un altre rol, t’ho asseguro) i gràcies Efren perquè les teves maniobres de ben segur han evitat que els grups que venien al darrere ens avencessin.

ULTIMA HORA:

Mentre el gruix del grup dormia, un Bikedeferro amb una Berria ha fet els quilòmetres i la velocitat que ens caracteritza. Per als més incrèduls ens ha deixat aquestes evidències documentades. 

PD: Aquest rider era dels maquinorros, pero amb la Berria crec que el podem catalogar com a Maquinorro-Cabra Boja

Bikedeferro!!

Comediscos i retrobament

Comediscos

Normalment no faig una crònica de sortides de menys de dues hores, però avui ha hagut un fet que m’ha inspirat per escriure quatre línies del passeig.

La gran sortida la tenim preparada per Diumenge, que farem en BTT. El dissabte per no avorrir-me fent corrioling havia proposat fer un Vacarisses.

S’hi van apuntar l’Efren i el Manolo. Esperava que l’Aniento també s’hi afegís, però pot-ser la quedada al PIRA0 era un pel d’hora.

Passades les 7:00 del matí (Efren, estàs copiant-me els meus pitjors defectes), preníem rumb cap Can Sedó per fer via cap a Can Estruch Vell. 

Feia fresqueta, uns maniguets haurien anat bé, però Vueling, com ja sabeu, me l’ha jugada.

En Manolo, que us haig de dir, s’ho prenia com un joc: ara accelero, ara us espero, us deixo passar al davant, ara no toca….

Al darrera, els mortals patíem com condemnats per fer un paper digne. A la pujada a Can Estruc Vell, encara tenia forces i al veure patir a l’Efren vaig decidit d’apretar (que cabr…!!).

Ens esperàvem a la cruïlla amb la C-55 tot veient passar un grup de 20 riders que anaven a tota bufa: un espectacle, sobretot pel pinyo que s’han fotut els dos del darrere.

Al veure que desprès d’uns moments els caiguts es tornaven a moure i que contaven a suficient assistència, vam reprendre la nostra ruta.

Aquest dissabte feia vent i en un dels múltiples vanos, em vaig despenjar del grup.

NOTA: Dic vanos per no dir la maniobra del loco ivan que l¡Efren ens té tan acostumats.

M’esperaven a Monistrol, on continuaven la ruta.

L’Efren tenia un ritme dispers… ara tiro al davant, ara em despenjo, segueixo despenjat, ara us passo per deixar-vos clavats…

Finalment, en Manolo que és molt observador (jo tinc la teoria que s’avorreix quan surt amb nosaltres), va trobar la causa d’aquest caòtic comportament: la cadència de pedaleig la marca la música que reprodueix el seu aifon!!

Així que la proposta era molt clara, s’havia d’agenciar amb un reproductor blutuz per a que tot el grup conegués que ritme havia de portar. I si no trobava un equip bluethooth que funcionés amb l’iphone, sempre es podria agenciar d’un walkman o d’un comediscos.

Que no sabeu que és un comediscos?

Retrobament

Diumenge tenia pensada una bona sortida. L’entusiasme que vaig transmetre pel whats va fer que fos la sortida més multitudinària que hem fet als darrers mesos.

Puntuals com sempre, en Sebas, el David (amb permís restringit), en Manolo, el Toni, en Flores i el Raül esperaven l’aparició de l’Efren que està copiant una de les meves millors virtuts: fer-se esperar.

Cap d’ells (a excepció del Sherpa que ens havia de fer de guia) coneixia la destinació. La majoria pensava que era un preparatori de la Nocturna de dissabte vinent, però no. Es tractava d’una ruta nova, propera a la serra de l’Obac. A més, havíem de verificar que el terratrèmol de la passada nit no havia causat gaire desperfectes.

Havíem de fer cap als Caus, feia molt de temps que no preníem aquesta ruta. La pujada al pla del Fideué, tot i la fantàstica temperatura, es feia pessada. En David la pujà a ritme perquè havia de tornar (se li acabava el permís).

Jo acompanyava al Flores i l’Efren que tenien una interessantíssima conversa respecte a la compatiblitat de tenir relacions amb la parella abans de sortir en bici, com s’estaven posant tontos, vaig accelerar fins trobar a la resta del grup que ja feia estona que ens esperaven. 

Baixada del pla per la pista per iniciar la pujada als Caus, que el grup em deixà liderar.

Quan ja érem als Caus, comentava amb el Manolo i el Raül que la pujada se’ns havia fet curta, o si més no, més curta del que pensaven. L’Efren ni se’n recordava de la pujada i en Flores s’estava en recordant de la família de l’organitzador de la sortida.

El grup seguia sense conèixer la destinació, nomès un nom: Rellinars. Hi havia conatos de deserció, però la promesa de ruta en baixada i d’un esmorzar va acabar de convèncer als més reticents.

No se’n van penedir de l’elecció. Aquest tram de la ruta, desconeguda per a tots menys per al Sherpa, transcòrre peu una pista i uns corriols força divertits, no gaire tècnics i amb bones vistes, que haurien millorat si hagués fet una mica més de calor (de ben segur que el maillot de les riders que ens vam trobar de cara hauria estat un pel més obert).

Les basses estaven buides d’aigua, així que res de bany i a esmorzar,

Se’ns va fer un pel tard i el Flores i el Sebas van decidir tornar per carretera des de Rellinars.

La resta seguíem, per la variant curta, la ruta prevista. Si m’havia agradat la baixada a Rellinars, l’aproximació a Monistrol la superava. El corriol final massa tècnic i exigent. Però encara que a peu, la sortida s’ho mereixia.

Des de Monistrol, a la pista del riu, les forces començaven a defallir. En Raül, l’Efren i jo feien la goma (la mateixa que en Cristóbal havia fet amb els del club a la seva sortida en flaca).

Al final, en comptes de pujar pels Blaus i sent solidaris amb tots els riders, ho vam fer per carretera. Jo sortia l’últim, però l’Efren encara no s’explica com el vaig avançar, ell assegura que ningú no el va avançar. Un altre misteri més per resoldre a la nau del misteri de l’amic del Fulgui.

Propera sortida: La Nocturna d’Esparreguera, aupa!!

Lo caloret

Amb la calor que fa i me l’han jugat dues vegades!!

Bones riders.

No sé com encara tinc ganes d’escriure la crònica setmanal quan hauria d’estar veient l’etapa catalana del Tour tot fent una migdiada olímpica.

Els homes del temps havien anunciat la canícula d’estiu just per aquesta setmana, coincidint amb la festa major de la nostra vila. Si sabeu sumar l’equació és fàcil: 

caloret+festa+deshores=poques hores de son útil

Arrossegant-me per apagar l’alarma del mòbil tot maleint l’afició a la bike. Però és que aquest cap de setmana coincidia amb en Manolo dissabte i diumenge i, l’esforç, s’ho mereixia.

ja ho sabeu, els dissabtes faig una sortida curta amb la flaca com alternativa al corronet diari. Habitualment faig un Vacarisses (dues hores i cap a la dutxa) però tot sortint per la festa majot, coincidí amb l’Aniento i el Manolo i en un tris organitzàvem una sortida: Gelida.

A priori sortida suau, per estirar cames, just el que volia. També s’hi afegí l’Efren.

Per la carretera de les carpes intentava mantenir una cadència de 80 pdm (com al corroning), no era gaire exigent, per+o es veu que el Josep i l’Efren la van trobar un pel excessiva, així que quan el terreny comença a prendre una mica de pendent, em van fer una repassada digna de comentari del Perico al Tour.

A Martorell ens reagrupàvem direcció a Gelida. Jo em vaig quedar amb l’Efern que anava un pel repercutit (hem de fer classes de dosificació!). Al davant, en Manolo i l’Aniento arribaven a Gelida a una mitjana de 37,4 km/h (màquines!!).

Era d’hora, estàvem pletòrics i, en Manolo digué: voleu anar a la Creu d’Aragall?

Mitja hora de patiment sense descansillus, però a bon ritme. Quan tot just em quedaven 500 m per al cim en Manolo tornava per recollir-me i acompanyar-me al tram final.

Possiblement pel remordiment de la juguesca, en Manolo ens convidà a un refrigeri que sabia a glòria.

La tornada, accidentada, l’Efren no va saber trobar el ritme i anà tot el camí fent la goma. 

S’ha de dir que l’Aniento es va desquitar pujant per can Sedó de la meva ascensió de la creu d’Aregall.

Diumenge ja sabeu, toca BTT. Però en Josep, veient els castellers em digué que sortiria amb la flaca direcció Prats de Rei (nova ruta per mi). Com no sabia qui sortiria, decidí de canviar de modalitat. Pel whats s’hi apuntaven el David, en Manolo i el Sebas.

A les 7:30 rebíem el missatge del Josep desdint-se de la sortida. Ens l’havien tornat a jugar, naltros BTTeros 100% sortint amb flaca.

Feia calor, molta calor per l’hora que era, així que en comtes d’anar a Prats de Rei, decidírem fer un Rellinars - Terrassa - Viladecavalls. Sortida menys exigent, però igualment dura per les condicions climàtiques.

En Sebas, amb una aparatós envenat no anava fi, però deu n’hi do el ritme que porta fins a Rellinars.

Com el dia anterior, en Manolo jugava amb la resta de riders, ara em despenjo, ara accelero, ara m’en vaig… Vaja jo diria que ha fet el doble de quilòmetres que la resta de companys de ruta.

A Terrassa vàrem haver de prendre un refrigeri, on uns riders primer al·lucinaven amb la willier per passar a criticar-la desprès (que dolenta que és l’enveja…).

La tornada a ple Sol. Ja apretava amb força i tots buscàvem les poques ombres que hi havia a la carretera.

Deshidratats vam haver de prendre un altre refrigeri només arribar a Esparreguera. 

En total dues sortides, més de 120 km i, segons l’strava, casi 3000 m de desnivell acumulat (vaja ni en somnis).

I aprofitant que són les festes de San Fermin: AUPA ATHLETIC

Briançó, la nocturna

Aquest any hem fet figa!!

Per fer aquesta fita els Bikedeferro havíem configurat un equip guanyador. A l’expertesa de l’equip de l’any passat havíem afegit dos membres que sens cap mena de dubte ens havien de donar un plus de competitivitat per assolir la fita en molt bona posició.

La maduresa i capacitat d’orientació l’aportava en Josep, el Sherpa la seva capacitat per trobar corriols i organitzar sortides nocturnes, en Sebas la potència de la tècnica (més de 13000 lúmens) i les ganes les portava jo. Què podia fallar?

La setmana no començava bé, els senyors de swissport havien extraviat una de les maletes que me’n vaig dur a Lanzarote. No, no era una maleta més, era la maleta!! Dins d’ella hi era tota l’equipació i gadgets que hom necessita per fer una sortida en bici: el casc, les sabates, el pulsòmetre, els maillots, el maillot de la sort, el suport de la càmera de vídeo, les ulleres noves (aquestes no m’han durat ni una setmana), els bidons, … vaja, tota una vida. Així fent un càlcul ràpid podríem parlar de 2.000,00 € en material i si li afegim el valor sentimental estaríem parlant d’un total de dos mil euracos.

Aquest desastre condicionà l’equipació que els Bikedeferro 5.0 havia de dur a la nocturna. Només disposava de dues samarretes i la imatge de quatre riders en tanga no m’emocionava gaire, així que vaig anar a comprar-me un culote.

La samarreta escollida per unanimitat era la de La Portals 2010 (verd-verd, no la verd-negre del 2011).

Sortíem, per culpa meva, direcció Briançó amb mitja hora de retard respecte a l’horari previst. El Sherpa estava tant emocionat que es va saltar la sortida de l’autovia, i això que és dificil de no veure les indicacions de la localitat. S’acumulaven les demores (osti com a vueling), però tot i així disposaven de prou marge.

L’organització havia habilitat un aparcament a l’era (Salvador, per a l’any vinent estaria força bé posar un focus). Vam esperar que arribés el Sherpa i començàvem a preparar les bikes.

El Sol encara lluïa i feia força calor, perfecte per detectar qualsevol imprevist que ens esguerrés la nit.

El segon contratemps apareixia ben d’hora: un dels focus del Sebas havia decidit fondre’s i deixar-nos amb una paupèrrima potència de 5000 lúmens (us en recordeu quan es feien nocturnes amb petites lots que anaven amb dies piles d’1,5 V?).

Signàvem els papers de la inscripció i decidits a fer una CIR (CIR és uns CFR però a l’inici). Tot i les claríssimes indicacions de la direcció de cursa no vàrem ser capaços de trobar el centre de restauració i avituallament (i volíem fer una cursa d’orientació?).

 Equipasso

Poc a poc els quasi 100 participants a la nocturna començaven a omplir la plaça. En Genís prengué el protagonisme de les primeres hores de la nit. Al Briefing segarrenc, ens explicava les instruccions de com s’ha de llegir el roadbook. Nosaltres ens ho miràvem en la distància, ja són moltes pedalades en la foscor, els d’Esparreguera, que vàrem inventar les nocturnes, de ben segur que sabríem llegir-lo i interpretar-lo mol més fàcilment que la resta de participants.

En Genís al briefing

Començava l’aventura i primera novetat, sortida neutralitzada fins al control 0, Ens ho havíem pres amb molta calma i ens tocava sortir dels últims.

S

No sé si va quedar clar a la crònica de l’any passat, però és que ciclar pels corriols de la Segarra és una passada. No sé si tots els riders tenen la mateixa sensació, per a nosaltres aquest tipus de terreny ens sorprèn, tècnic però molt ciclable, res a veure amb els pedregosos i perillosos corriols del Montserratí.

 Aturada tècnica (això es fa abans de sortir!)

A la primera part de la prova, l’equip de suport que havíem portat s’encarregà de marcar-nos un ritme un pel més fort que el que hauríem desitjat. El 99% del meu sistema reptilià intentava fer arribar oxígen a la sang i l’1% restant estava controlant les instruccions del Josep. Moment de dubte. Ens aturem, consultem les dades i la Núria dels Jabalis ens indicà de continuar tot recte. Ens l’havien jugada i, és que quan una dona ens diu alguna cosa, perdem l’oremus.

50 metres i ens adonem de la juguesca, mitja volta i a retrobar el camí.

No gaire més enllà ens trobàvem de nou amb els Jabalis que anaven perduts en un tros. Amb l’habilitat que ens caracteritza nosaltres sí que vparem reconèixer el camí i, contràriament al que hauríeu pensat els vam il·luminar (vale, no ens va donar temps a pagar els llums).

Només per fer els trams de la nocturna pel tros concatenats per corriols ja paga la pena venir a Briançó.

Continuàvem pel camí que ens duia de nou al punt de partida. Síndria, gominoles, galetes i a continuar.

Al següent corriol vam badar i ens passaren un parell de grups, amb tan mala fortuna que van errar al camí i nosaltres i uns quants grups més també.

Intentàvem desfer el camí però apareixíem de nou a Briançó, on vam demanar el comodí del públic.

Tan perduts com nosaltes

Tot l’error apuntava al tros i finalment en Genís va haver-nos d’indicar el camí (vaja amb els experts d’Esparreguera).

Detall d'el "tros"

Repreníem la marxa, deixant que el Jabalis ens avancessin i alguna cosa deixa de funcionar bé. La bike d’en Josep va estar a punt de descavalcar-lo. Inútilment van intentar fer una reparació d’urgència. Havia trencar dos radis i la cadena s’havia sortit de la patilla. La roda havia quedat deformada i les pastilles de fre també s’havien desencaixat.

Al menys podia pujar a la bike per tornar a Briançó.

Mentre cercàvem la ruta més ràpida per tornar va aparèixer en Genís que s’oferí a remolcar al Josep: “dona’m el braç”. Aquí es desencaixà la cara del Josep tot havent vist com circula en Genís amb la moto.

Rebutjàvem l’oferiment i xino xano fins a destinació on el Ramon ens oferia una merescudíssima botifarra.

En Salvador ens comentà que ens havíem perdut tota la part de Verós, que titllava d’espectacular.

Bé un altre any serà, a no ser que ens convideu a ciclar la ruta plegats que, si la Segara de nit m’agrada, de dia també deu estar bé.

Ara la següent fita és a casa nostra. Segarrencs, Genís, Jabalis, Núria esteu convidats. Tu també Marc encara que aquí no en tenim de “tros”.


i AUPA ATHLETIC