Cala bobos

Dues semanetes i els nostres pro aniran a terres càntabres per fer “la soplao”. Han estat uns durs mesos de preparació física i mental per poder fer front a un repte només a l’abast d’uns pocs privilegiats (els que no tenen càrregues familiars).

Els mortals, ens acontentarem amb fites més properes i un pel menys exigents.

Aquest cap de setmana ha estat capritxós. Els homes del temps no l’han acabat d’encertar al 100%. Havia de ploure més dissabte i no gens diumenge. Dons no, ha estat tot el contrari. Dissabte nomes plovia a Barcelona, però aquest diumenge, que havíem d’anar a veure les vistes del camí de les aigües, ens l’hem hagut d’empassar, això si, amb aigua, força aigua.

Aquesta pluja, ben anomenada calabobos, no molesta gens ni mica, tot el contrari, fa gràcia. La humitat que el terreny va prenent mica en mica, li atorga una tracció que be desitjaries els dies assolejats.

Donada la imposibilitat de visitar el Barcelonès, decidírem ciclar pel Monserratí. Qualsevol sortida mitjana quedava descartada, la idea de que un xàfec ens deixés completament xops diguem-ne que no ens acabava de fer el pes.

En David, que ha fet els camins amb tot tipus de vehicles (bike, moto, cavall, quad, patinet i quasqai) s’oferí com a sherpa d’avui. 

Nous i vells corriols i el temps que de moment es mantenia tranquil, però amenaçant. Però en arribar a l’SpanDeck, la pluja esguerrà la sortida.

No era forta, però s’anava filtrant per la roba i la sensació no era gaire agradable. Em feia gràcia pujar a les antenes però el cel més al nord estava fosc, així que cap avall, això si, cercant corriols i camins per no tornar amb mal sabor de boca.

A Collbató ens vàrem fer un petit homenatge: uns croissants i un cafetó feien recuperar una mica de la temperatura que havíem perdut.

Pot ser aquest petit àpat provocà un comentari del David que ens vam haver d’empassar: “ostres avui crec que es podrien pujar bé els italians!” El plugim havia amainat i, desprès de baixar-lo, mitja volta i cap amunt. Dons si David, avui es podia pujar (jo vaig fer dues escales, una relliscada i una parada tècnica de 180 pulsacions), però l’hem pujat!

Feta la fita només quedava rentar les bikes, que estaven plenes de fang. Dons no, què hi ha més maco que baixar pel camí de la font del violí? 

Molt maco el camí, els que no ens havia explicat era que desprès tocava pujar pel blaus. Però fer els blaus desprès d’una passejada no és el mateix que fer-los desprès de La Portals. 

Pujada a bon ritme (estrany que l’strava no em marqui record personal).

Provarem d’apropar-nos la setmana vinent al Barcelonés ja que tenim tres dies de festa i segur que no plourà els tres. Això si, haurem d’anar amb cura perquè darrerament els de can fanga estan molt sensibilitzats pels “brètols de la bike”.

I per la setmana següent estrenarem la versió del Bikedeferro 5.0 amb aturada per fer esmorzar de forquilla i ganivet (si el Carles té la versió 2.0, nosaltres tambe podem tenir la nostra).

Si no sabeu de que va, traieu el punt entre el 5 i el 0 i ho entendreu.

AUPA ATHLETIC