dijous, 28 d’agost del 2014

Un martes cualquiera

Parece que todo vuelve a la normalidad, la gente empieza a trabajar y quedar en bici entre semana no es tan sencillo. Aún así, dos bikers quedamos en el pir a las 06:30 para dar una vuelta. Destino, el Cogulló, bonito emplazamiento que esta siendo la estrella del verano con repetidas visitas.
Empezamos fuertes, eramos el Raúl y un servidor, con lo que siendo pocos no había que esperar a nadie y la primera parada la hicimos en la carretera que se dirige a Castellfollit del  foix. La cosa pintaba bien, pero Raúl empezó a venirse un poco abajo moralmente, que si le daba palo subir y esas cosas. Aún así, le convencí para subir hasta el pueblo por montaña y ahorrarnos los cuatro kilómetros de carretera que tan pesados se hacen y no tuve que hacer mucho uso de mi poder de convicción para convencerlo.

Tuve suerte, y una vez en el pueblo, los dos bares que hay, estaban cerrados, con lo que Rául no tuvo ninguna excusa para no subir hasta arriba y coronar la estación meteorológica. Parece ser, que subo demasiado lento o quizás llevar una 29'' hace que subir sea más fácil, porque subí piñones y él me soltó un comentario que me dejó helado ... ya veo que tendré que subir solo, como siempre ...  Y así fué, a la que me dí cuenta, ya estaba solo subiendo por esas cuestas.

Finalmente, coronamos el Cogulló a las 09:30. Echad cuentas, tres horas del pueblo hasta aquí, creo que se merece un aplauso.

La vuelta, más rápido aún, durante nuestro ascenso a Can Massana por esa pista que se hace tan pesada, vimos pasar a tres cervatillos. Si si, seguro que eran ciervos, ni idea que por esta zona habían ciervos. Cuando llegamos a Can Massana, otro comentario me volvió a dejar helado ... pues no se me ha hecho tan larga la subida.... obvio señor Raúl, al ritmo que subimos el tiempo se acorta de manera desorbitada pero puedes acabar con la vida de un servidor.

Finalmente llegamos a Esparreguera a las 11:30.Total, cinco horas subir y bajar por el Cogulló subiendo por montaña y bajando por la trialera, que como comentario dejaré, que este en muy mal estado.

Como siempre os dejo un par de fotos de un mar de nubes y las gráficas pertinentes. Ferrán tiene en su poder el track para que lo pase por si filtro habitual y le quite unos cuantos metros. Ya sabeis que los Garmin llegan más alto que los Twonav jejeje.




Bonita gráfica ...







dimecres, 20 d’agost del 2014

La Portals fi d'estiu

Divendres, 15 d'agost de 2014. Faig una cerca dels companys que volien sortir a estirar les cames abans de la gran fita promesa pel diumenge.

La meva crida, sospitosament, només va ser escoltada pel Fulgui que em proposà alguna cosa més que estirar les cames: fer una portals.

Il·lús de mi, ara caic que ell, com a gestor del grup del guasap, va fer una conversa privada del que creia que era una crida general, amb l'únic objectiu d'anar-se desfent, un a un, dels riders que el precedim a la classificació.

Més content que un ginjo, a les 7:00 del matí sortíem acompanyats de l'astre rei (que maco això de sortit de dia, ja no me'n recordava). Semblava que algú ens perseguia, perquè el ritme fins a can Maçana va ser molt viu.

Ara me'n adono que aquest ritme era per evitar trobar-nos amb algú de la colla que de ben segur m'hauria advertit del malèfic plan que la ment entremaliada del Fulgui anava conspirant.

A Can Maçana varem fer una gran descoberta, ni ell amb el seu Garmin volador, ni jo amb el meu Ultra havíem carregat el track de l'edició 2010. Així que només podíem fer ús de la nostra memòria.

Però que sóc d'innocent, era una treta per a que possés tots els sentits en la cerca del camí i no veiés venir l'engany de la sortida.

A Marganell varem fer el corriol de l'edició 2014. Els esbarcers ens vam fer recordar tot el que ha plogut aquest estiu.

Vàrem cometre l'errada de navegació al arribar a Sant Cristòfol, prenen el camí abans d'hora, com si anessim a fer la ruta 2014. Després de quatre intentones de trobar el camí varem veure que l'opció era tornar a la carretera que de ben segur ens guiaria de nou pel bon camí.

 Un selfie amb la víctima
(quin somriure mes maquiavèl·lic)

Aqui barallant-me amb els esbarcers
 
 
Aquesta vegada els gossos no ens esperaven a la pista de que ens havia de portar a Monistrol per la font de la dona morta? El camí, ara, ja costava de ciclar. Baixada ràpida cap al cremallera i, amb l'excusa de cercar una font per proveir-nos d'aigua fresca, quan menys m'ho esperava, iniciant una tècnica envolupant típica de guerrilles, es va interposar en el meu camí, davant d'un nombrós públic de bikers que tot just sortien d'esmorzar. No vaig poder treure els automàtics i la caiguda a plom va ser espectacular.

El meu canyell cruixí, el maluc es ressentí al impactar contra l'asfalt alhora que sentia una veu de fons tot rient maquiavèl·licament....

Si lo de Contador al Tour es digne de campions, lo meu encara més. Des de Monistrol passant per La Puda i Can Vinyals fins a Esparreguera amb l'escafoides fet miques.

Les dades:

Distància: 57,30 km
Desnivell: 1.669 m
Velocitat màxima: 60 km/k !!
Punts: 98
Ens veiem, no se quan, però ens veiem.

Apa, ara sou vosaltres els que heu de fer les cròniques.

dijous, 14 d’agost del 2014

Per aquells que dubteu de la base científica de la classificació, adjunt us deixo un gràfic il·lustratiu de l'evolució de les posicions setmana rera setmana
 

dilluns, 11 d’agost del 2014

La Mola sitiada pels Bikedeferro


Si no es tractés d'un grups d'aficionats al ciclisme, hom pensaria que avui estàvem donant setge a La Mola, perquè l'atac s'estava fent des de tots els àngles estratègics possibles.

Però anem a pams. El que tots creien que tant sols era una moda estàvem errats. I és que ens agrada sortir de matinada, quan encara l'astre rei no s'ha dignat a aparèixer pel firmament, per poder fer gala de les nostres lupichin adquirides via e-bay.

Les sis del matí, no podia ser, només tres hores dormint i tocava pedalar. La ruta: La Mola, era una petició feta expressament pel Sebas i el Dani, a la que l'Alessandra, el Raül i la Cristina no van poder-se resistir.

L'Abelaira ja havia dit que ens acompanyaria a l'inici i fins a Vacarisses, tenia toc de queda i s'hi jugava quelcom més que el físic. Mentrestant, a l'altre part de la península, un rider de vacances mirava envejós com evolucinaven els missatges del guassap que mica en mica anaven configurant la pedalada.
Com de costum, feia tard a l'hora convinguda. Tanta presa no m'havia deixat fer els preparatius adients per a l'empresa que estàvem a punt d'emprendre. L'scott grinyolava, la manca de lubricant m'ha fet patir durant tota travesia, la cadena es tensava a un esforç proper al seu límit elàstic. No portava llums, sort que les nenes i el Sebas són més previsors.

A les fosques arribàvem a l'esplanada de Can Roca i des d'allà cap els Blaus. Ningú no va agafar cap drecera fins la riera, no era qüestió de prendre mal a l'inici de la sortida. Reagrupament a Can Sedó, on ja començava a aclarir el dia.

Sense adonar-nos ja enfilàvem les primeres rampes del camí que ens portaven al Pla del Fideué. L'Alessandra, ensisada per la bellesa del camí, ha volgut endur-se un record en forma de tatoo a les seves cames.

Quatre fotos de rigor i cap a Vacarisses.


El descens ràpid per a uns i no tant ràpid per als altres (en especial per al guanyador de la crono...).

Tocava pujar al Caus, abans però, el David s'acomiadava tot desitjant-nos una bona pedalada, i anunciant-nos que aquesta setmana estarà de rodriques (no he entés bé si s'oferia per quedar d'hora per anar en bici o tard per anar de vici).

Els de sempre (Manolo, Crstóbal, Raül i Cristina) posaven un ritme endimoniac al que els mortals no podíem respondre (si que anaven forts!!). Els raigs del Sol començaven a escalfar l'ambient. La temperatura, a mida que ens apropàvem a La Mola, s'incrementava a un ritme vertiginós. Ui que partiríem!!

Com que el restaurant La Pastora estava tancat, l'aturada tècnica del bocata la vàrem fer just al trencall de la pista de Matadepera.

Ja quedava poc. La pista ens convidava a còrrer, tot i que alguns, per evitar avançaments, utilitzaven tècniques poc ètiques (ara hauré de portar espinilleres).

Tocava tornar a pujar. De seguida dos grups: el Manólo, en Raül i en Cristóbal que lliutàven per els 10 punts addicionals per fer el cim, al darrera la resta i la Cristina a la que l'escapada li havia agafat a contrapeu (o es diu contrapedal).

Tot i que l'Alessandra portava el seu flamant Sportiva2+ amb el track gravat, a cada cruïlla m'esperava per tal que no erressin en el camí. La Cristina tenia ganes de més marxa, així que li vaig dir ben clar: per la PISTA cap amunt, no té pèrdua.

El Sol ja apretava de valent, quin patir!! Aquí, els pares de famílies nombroses tenim un punt d'aventatge sobre la resta, el nostre umbral de patiment està molt per sobre de la mitjana. Així que amb un ritme constant, de mica en mica, vaig deixar a cada un dels membres del grup per intentar donar caça al grup davanter.

Qui em va sorpendre va ser l'Alessandra, que se'm va apropar quan quasi arribàvem a destí, deixant clavats al Dani i el Sebas.

Una altre cruïlla de reagrupament, amb cotxes mal aparcats que es van dur a casa un regalet dels forestals, dues rampetes i feiem cap a Can Pobla. Que estrany, no hi havia ningú. S'havien amagat?

Al quart d'hora, preocupats vàrem optar pel comodí del telèfon.

La primera trucada sense resposta, però tot seguit aconsegueixo una comunicació de 10 segons amb en Manolo. Havíen utilitzat una maniobra envolvent per pujar-hi, la Cristina també havia seguit un camí desconegut. Estàvem sitiant La Mola!!

Vale, s'havien perdut. Haurem de fer una comanda a l'engròs d'ànimes al Carles, tot i que desprès de l'èxit del Montnegre no ho tinc molt clar.

Reagupats de nou, tocava tornar. La pujada als Caus se m'ha fet insofrible, havent de posar més d'un cop el peu a terra. En aquesta sortida no portava la meva dosi d'aigua de mar

Pel camí ens hem trobat un grupet de ciclistes xinos que xino-xano anavem cap a Rellinars i al Monestir. La furgoneta que els hi feia assistència va desatendre la nostra petició d'aigua fresca. La frase del Cristóbal dilapadora: Nano, l'aigua no s'hi nega mai!! (Sort que hi havia una font, sinó aquell no surt amb la furgoneta).

Havíem de baixar a Vacarisses, mentre estava concentrat firmant el descens del Sebas, el gruix del grup es va tornar a despistar, quin dia nens!!

La calor apretava i si al començament teníem previst de tornar pel Fideué i els Blaus, la temperatura ens va fer dessisitir i ajornar aquesta Mola X-Trem per a properes ocasions.

La Cristina, l'Alessandra, el Dani i jo vam acabar fent una CFR, tot pensant en la propera megasortida del Diumenge.

Aquí el vídeo:



dissabte, 9 d’agost del 2014

Cogulló extrem al cubo

   Antes de empezar la crónica quiero dejar claros un par de rutas y sus nombres. Empezaremos con ir al cogulló, que actualmente consta de un paseo hasta el centre geogràfic sin ninguna complicación. Seguimos con el Cogulló speaks a lot, en la que se añade pedalear con dos maestros de la oratoria, Efrén y un servidor. Pedalear con una constante conversación es un desgaste que al final de la jornada puede pasar factura. Un punto más de dificultad es la Cogulló extrem al cuadrado que consiste en ir al cogulló y volver por Castenyolí. Y por último, la Cogulló extrem al cubo que es la que hoy se va a relatar, poneos cómodos.

Seis y cinco de la mañana un pequeño grupo, se dispone a hacer una salida épica, los elegidos, David, Manolo, Cristina ( la única que se lo ocurrió llevar una luz) y un servidor. Destino, Cogulló extrem. Empezó la mañana subiendo a muy buen ritmo hasta Can Massana en donde por fin, Manolo decidió poner pie a tierra. Los ánimos estaban al máximo, asi que comenzamos con la bajada de 4 km. de tierra hasta la carretera. Una vez allí, era tal nuestra moral que decidimos variar y subir hasta castellfollit del boix por montaña, así de paso, nos ahorrabamos los 4 km. de carretera que tan pesados se hacen. La subida, es quizás más dura por montaña, pero aún así el camino es mucho más ameno y distriado. Llegados a Castellfollit hicimos un pequeño break, para comer comida de canarios ( unas barritas energéticas) y hablar de temas tan dispares como los habitos higiénicos de algunas personas. La subida al Cogulló? Bien gracias, sin imprevistos, una vez la conoces sabes donde apretar los dientes y cuanto queda para la foto  amb la senyera. Cristina era la única que aún no había subido, pero creo que ha dejado claro en otras ocasiones que no hay subida que se le resista. 



Una vez alli y hechas las fotos pertinentes para el blog y para el perfil de facebook, tuvimos una visita improvisada de unos bikers que llegaron, se hicieron la foto, y se fueron. Hay que destacar que venian de Igualada, por lo que no venian muy cansados. Empezamos a bajar, David y yo bajamos por la trialera, sin más percance que unas zarzas que no se quisieron quitar a mi paso y me arañaron el brazo. Hay que decir, que bajar por las trialera es mas rapido que bajar por la pista de subida. En la fuente de castellfollit, nos encontramos con Manolo y Cristina, y sin dudarlo, pusimos rumbo a Castellgalí, la cosa prometía y parecía que hoy sería el día en el que haríamos la ruta que en su día se me criticó.

Sube y baja, llegamos a Castenyolí donde hicimos una foto de rigor, para callar algunos guasaps de otros bikers que habían hecho la friolera de 25 km. Pero donde habían creado vínculos con otros bikers. Parece ser, que las relaciones sociales tambien dan puntos ....

Por cierto, alguna vez habeis visto una foto del Manolo pedaleando?? Tuve que adelantarlo bajando para poderla hacer 


Subida hasta el gos blanc y trialera que se gano dos víctimas, la Cristina, que cayó con el pie malo, malditas calas, es como la ley de la tostada, siempre caerás hacia el lado donde tengas la cala cogida, y un servidor, que dudo donde poner la rueda y cayó hacia unas hierbas y algunas zarzas, una biker de cuyo nombre no voy a nombrar dijo que me tiré a la piscina, pero no vió como quedó mi brazo derecho tras la caida. 

Finalmente llegamos a la bifurcación, a la izquierda vuelta a casa y se acabó la ruta. A la derecha, camino a coronar les antenes y la historia en este gran Blog. David, fruto del cansancio dudo en que camino escoger, pero unas palabras mías le sacaron de toda duda. 

Alguien conoce los nombres de los astronautas que llevaron a Amstrong a la luna y se quedaron dentro del módulo?? La historia, solo recuerda a aquellos que dan el paso, los que rompen con sus límites y siguen hacia delante. 



Ante estas palabras, David lo tenía claro, si quería pasar a la historia, si las juventudes venideras querían que recordaran su nombre, debía acabar la ruta completa. Y así fué, los cuatro, bueno, tres más uno, porque Manolo no se dió cuenta que el camino subía y nos dejó atrás en la primera de cambio. Nos costó subir, pero finalmente lo conseguimos, fotito de rigor y a disfrutar de una merecida y larga bajada hasta la riera del Bruc. 

Y el final ya lo sabéis, subida hasta la cementera y bajada por el Bruc, hasta Collbató y parada en casa, donde una buena ducha y una buena comilona, sería la recompensa de esta ardua batalla. 

Y en homenaje a todos los bikers que se quedan a medias o hacen pedaladas dignas de amateurs, os dejo la foto de los astronautas que se quedaron en el módulo espacial.

Ahora sin más preámbulos los tan esperados datos, observar en el ascenso, que no es poco. No voy a entrar con la fidelidad de los datos de un Garmin de 80 euros, pero ahí están.




   Y para acabar, porque siempre hay que aprender algo de la lectura, os dejo una foto de la tripulación del Apolo XI, la primera misión tripulada con intención de alunizar.



De Izquierda a derecha: Neil Armstrong, Michael Collins y Edwin "Buzz" Aldrín. Michael Collins fué el único de los tres que se quedó en el Apollo mientras los otros dos estuvieron casi dos horas dándose un paseo por ahí.

Siempre que pienses en volver, sin acabar la ruta, acuérdate de Michael Collins. 

diumenge, 3 d’agost del 2014

La Nocturna de la Segarra


Malgrat que els pronòstics del temps eren decebedors, l'equip Bikeferro continuava ferm en la seva decisió de donar suport a una pedalada nocturna d'orientació que tot just iniciava la seva singladura.

Tot i que només el mes d'Agost acaba de començar, les baixes han estat nombroses, qui més qui menys ja havia donat per finalitzada la temporada, uns cap a Galícia, altres cap Andalusia o simplement de cap de setmana a la costa Daurada.

D'altres però, en un intent de no perdre posicions a la classificació, van preferir de quedar-se a casa per poder ciclar un Cogulló x-trem i ampliar així la avantatge de punts. Però d'aquest millor no parlar.

El primer que s'hi va apuntar va ser el Sherpa, que desprès d'organitzar La Nocturna d'Esparreguera (la millor que he ciclat fins al moment), no va dubtar ni un moment en donar suport als de la BTT de la Segarra. És que a més, aquesta està inspirada en la nocturna d'Esparreguera.

Estàvem a mitjans de setmana i encara no havíem fet el mínim per participar, en tenien pre-assignats amb un grup de Barcelona, però les àrdues gestions del Cristóbal amb la seva parella van donar fruit i el dijous ja érem tres.

Tres mosqueters (o caràcols) als que finalment es va afegir a lo D'Artagnan en Dani. Ja teníem l'equip configurat. Ara només calia esperar l'hora D per anar a Briançó.
El dissabte es va despertar amb un sol radiant. Tornarien a haver-la errat els homes del temps? Dons no, perquè al migdia el xàfec que queia era impressionant.

Els missatges que via feisbuc l'organització anava penjant no eren gaire esperançadors:

  • Estem a l'espera del que passa amb el temps per prendre un decisió
  • Ha parat de ploure però ens preocupen els petits. A veure si s'eixuga

Tots fixàvem la mirada cap a les terres de ponent. Semblava que estava aclarint. Més missatges de l'organització:
  • La marxa es fa, lamentablement no en les condicions desitjades, si algú decideix no venir, ho entenem. Que es posi en contacte amb nosaltres i li tornarem els diners.
  • De totes formes esperem que els que vinguin disfrutin, els primers equips ja estan recollint dorsals.
  • Estem adaptant parts del recorregut, en aquest moments s'està fent un reconeixement en moto
Aquest darrers missatges no els vaig compartir amb el grup, no fos cas que s'hi repensessin.

Eren les 19:00, l'hora convinguda per muntar les bicis al cotxe i prendre rumb cap a les comarques lleidetanes. Tots dúiem el maiot sense mànigues que ens havíem guanyat la setmana passada (quan enganxi al dissenyador que se li va ocórrer fer maiots sense mànigues, el convido a fer un Sitges i un Cogulló).

Aquesta vegada no vaig ser jo el causant de la nostra demora en la sortida, sinó ma filla que s'havia ofert per fer de control (que bó que les noves generacions segueixin les tradicions dels seus progenitors...).

Per sort, quan fèiem cap a Briançó encara quedaven els restes de la xocolatada. Feina feta, ja podíem tornar (ah no! Que encara quedava la botifarrada!!).

Quan estàvem fent cua per signar el registre, va aparèixer un noi amb una specialized amb el número 93. Ni les sempre convincents gestions del Cristóbal van aconseguir que es dignés a fer-se una foto amb aquells quatre foranis... Total, que ha fet? Guanyar-ho tot? 
Sabeu qui és, oi?
Bé sortíem dos grups darrera ell. Teníem possibilitat d'enxampar-lo. Abans de sortir de Briançó ja havíem fet cacera del grup que ens precedia. El següent era ell. Però l'emoció d'aquesta petita revenja va fer que, cegats per les ganes d'humiliar-lo cometéssim un error de navegació: ens havíem saltat el corriol.
Craso error!!

Tan preuat temps perdut vaticinava que no només no aconseguiríem enganxar-lo, sinó que possiblement quan féssim la nostra entrada a Briançó, ell ja hauria marxat.

El corriol divertidíssim, varem avançar a dos grups tot fent-lo. Relliscava però no tant com a La Catllaràs.
La temperatura era ideal, a excepció del fredolic del grup, no portàvem el paravents o l'impermeable.

Després del corriol preníem una pista un pel xopa que dificultava la rodadura i acte seguit, pel mig d'un sembrat!! Aquí és quan ens vam adonar que els únic que no coneixíem el recorregut érem els d'Esparreguera, perquè fins i tot un grup de nens sense llums trobava abans les indicacions que nosaltres.

Només portàvem 6 km i semblaven 50. Les rodes, plenes de fang, no paraven de lliscar. Els canvis i desviadors grinyolaven i la cadena, per moments, semblava que es volgués trencar. Més d'un grup es va quedar penjat amb trencadisses de canvis.

De nou a la pista que ens duia al primer control les bikes del Dani i del Cristóbal van requerir una neteja de fang, es lo que té dur rodes de 26”!!

Crec que varem ser el últims en passar pel primer control. Més corriol, aquest més ciclable i de nou la pista. Però ara amb pluja. Preníem el camí direcció a la Rabassa. I des d'aquesta vila la pista que ens duia de nou a un corriol un pel més complicat.

Aquí si que les relliscades sovintejaven, com a La Catllaràs vaig aprendre del mestre David, aprofitava per escapolir-me i fer petites emboscades al grup. Aquest corriols, de dia i sense pluja, deuen ser l'ostia.

Arribàvem al tercer control, on la Mar i ma filla ens oferien gominoles i galetes príncipe, i on l'aigua començava a escassejar. Aquí hi havia la possibilitat de prendre una drecera cap a Briançó o seguir amb la ruta prevista. No vam fer el que la majoria. Així que de dret cap els corriols de la Segarra.

Aquests eren molt més ciclables malgrat el fang. Qual s'acabava el corriol el seguia una pista amb bon estat que ens menjàvem com aquell que res. Ja havíem escalfat les cames. No plovia i anàvem donant cacera als grups que ens precedien.

Al arribar a Timor, començava un corriol espectacular. Molt ciclable i tècnic. Val a dir que alguna cinta més ens hauria tret de dubtes que seguíem el bon camí, però vaja l'any vinent segur que ho milloraran. 
I finalment la pista que ens portava a Briançó. Tot just fèiem l'entrada, el de la 93 sortia cap a casa seva. Encara gràcies que l'havíem vist.
 

El Salvador ens esperava tot somrient i dirigint-nos cap unes botifarres que feien bo l'esforç, la remullada i l'enfangada. L'ambient que es respirava era totalment casolà, un grup d'esparreguerins que es ficava en una sortida d'amics que s'ho estaven passant d'allò mes bé.

L'any vinent, si repeteixen, torno, encara que no vingui el de l'Specialized 93.