Lo TURÓ - Part 2

Davant aquest ambiciós repte, quina és la recompensa?

Segur que a nosaltres no ens espera una multitud victorejant els nostres noms, empenyent-nos les darreres rampes, acompanyant-nos corrent per a que fem el cim. No és just i hem de posar-hi remei: El premi per fer el cim el portarem des de casa.
 

Si sou seguidors del blog o del whatsapp, sabreu que hi ha tres pilars sobre els que es sustenta el blog:

1. Sortides èpiques (plantejades pel Cosco, l’Alessandra o la Cristina)
2. Crítiques al GPS del Fulgui (per no dir la marca per a que els de Garmin no s’enfadin)
3. Concurs culinari (sense culot)

El primer pilar ja el fem, el segon no pot venir dons, que ens queda?

Sí, portarem alguna cosa en base a pasta fullada, xocolata i poma.

De ben segur ens donarà forces per poder baixar a la velocitat que puja en Sagan per arribar a dinar a temps…

Demà, més (i més seriòs per començar a preparar la logística de la sortida)

PD: Si algú li sobra una flaca, al Raül li aniria bé...

Lo TURÓ - Part I

Bé, ja queda ben poc, quatre dies i a patir tot pujant al Turó de l'Home.

Aquesta vegada el gruix del grup ha respost a la convocatòria del Carles (ja veurem si diumenge hi ha desercions), inclús aquells que no tenen flaca s'hi han apuntat (el David, la Judit i el seu Carles). Llàstima de les baixes de l'Aniento, del Sherpa (recordem que a la bat es va quedar blanc) i la esperada d'en Flores que no ha arribat a recuperar-se a temps.

La Cristina i l'Alessandra, que han entrenat en secret, estan preparades per donar la campanada. 

Seran dos ports el Collsacreu (aquest per partida doble) i el Turó, però la il·lusió no ens la treu ningú. 

Tinc ganes de veure (bé que m'expliquin) qui corona primer. Les apostes estan 100 a 1 a favor de Sagan, Contador té molts números, tants com el Carles i el Cristòbal. I que em dieu del David, del Paco o del Sebas?

Al darrera la lluita serà ferotge per no ser el farolillo vermell. L'equip Wilier no permetrà que ningú dels seus arribi últim. N'hi ha que tenen previst fer un canvi de montura d'última hora. Comença la guerra tàctica..., 

La previsió del temps no es gaire bona, però suficient per no malograr aquesta sortida,

Demà més.

El Zorro (la guineu)

Ja queda ben poc per a la gran fita de la temporada: Lo puto Turó i mica en mica ens hem de posar en forma.

Dieta especial puja al Turó (by Carles)

N’hi ha alguns que ho volen fer per lliure: l’Alessandra, la Cristina i el Dani vren decidir de matxucar-se tot pujant a Begues el proppassat dissabte i avui han fet una sortida planera.

Els altres, dissabte a banda (l’Efren i jo varem fer un Vacarisses a ritme explica’m com es fa un pollastre al curry o sigui passeig total), teníem la sortida programada pel Cosco i en Manolo.

A l’hora convinguda, al PIR3, predomini de wiliers. Això vol dir: nois suareu la cansalada!!

Fa goig fer aquestes sortides nombroses, qui érem, dons en Manolo, el Cosco, el Cristobal, l’il·lustríssim Sherpa, en Sebas, l’Efren, en David amb el ferro de l’Efren (que ha demostrat que no és tant ferro) i el que subscriu aquesta crònica.

Esperàvem al Paco, però per problemes tècnics no ha vingut i a l’iniciar la ruta ens hem creuat amb l’Alessandra i el Dani que no han volgut acompanyar-nos. Tampoc hi era l’Aniento, amb el que m’hauria agradat compartir el sofriment.

Sofriment perquè ahir el mal de maluc es despertà desprès de sis mesos d’oblit. A sobre de la bici no es nota, però quan baixo semblo John Wayne (paraula de rider).

La ruta ha estat bé, molt bé. Sortíem d’Esparreguera direcció Ca n’Estruch vell, desprès Monistrol i cap a Castellbell. Bones sensacions, rialles, en David acoplant-se a la nova/vella montura, en Cosco controlant el grup, el temps bestial i algun conductor italià d’autobús una mica malparit, per sort la sang no va arribar al riu (el Llobregat ja porta prou contaminació com per afegir-hi més).

A Sant Vicenç de Castellet deixàvem les vies principals per endinsar-nos en carreteres menys transitades. Anàvem direcció Rocafort, com la carretera no tenia pèrdua el grup es dividí. Al davant (i no sé en quin ordre perquè no hi era) en Cristòbal, el Manolo el Sherpa, en Sebas i el Cosco iniciaven un ascens vertiginós. 

Al darrera, l’Efren, un David inquiet i jo a un ritme més pausat. Feia goig veure com el Cristòbal es deixava caure per acompanyar-nos un tram a l’ascensió, amb un somriure a la cara ens animava a pujar la freqüència de pedaleig.

A Rocafort, reagrupament, els del Club ciclista Esparreguera gaudint d’un bon tiberi i nosaltres cap a Mura.

Aquesta vegada, en Sherpa no em va deixar arribar primer abaix, com baixa!! (a les rectes).

Començava l’ascensió a Mura. els mateixos grups d’abans, ascensió continuada que només es fa un pel dura als 100 metres finals. Aqui havíem de prendre una decisió: com tornem? Segons el organitzadors, el millor i més ràpid era seguir la ruta fins a Terrassa. Només calia superar el coll d’Estenalles.

I sense suar, nen

La veritat és que hauríem arribat abans de les dotze a casa, però una guineu es creuà al nostre camí i l’Efren li va dedicar un book.

Rapaz esperando que el rider lance algún alimento 

 Igual que antes, pero más mosqueada

A cagar, aquest només vol fer fotos

Varem intentar recuperar el temps perdut tot baixant a Matadepera, el Sherpa liderava de nou el descens (massa trams rectes), amb prou feines podia acostar-me, com a molt podia refugiar-me al seu rebuf,.

A Terrassa una simpàtica cambrera ens servia uns entrepans reconstituents, ens feia unes fotos i de nou empreníem el camí ja cap a casa.

Imagineu-vos tots uniformats

 El meu entrepà no era així!!

Definitivament aquests s'han colat

La pujada als quatre vents a més d’un se li va travessar i durant el descens a Martorell un cotxe va esguerrar l’atac que el Cosco i jo havíem confabulat contra el Manolo i el sherpa.

A la carretera de les carpes va quedar palès que sóm un grup de BTT. No és qüestió del maillot, és que no hi ha manera que anem en grup plegats. Cadascú fa la lluita pel seu compte (paraula de Pali).

Passat Olesa el grup finalment es dividí en dos, els pros que pujàvem per can Sedó i les nenazas que ho feien per la carretera.

No ha hagut CFR però, per sort en el meu cas, tampoc BFR (bronca final de ruta)

observeu que aquesta vegada no he pujat de 175 polsacions!!

Les dades:

Distància: quasi 100 km

Alçada+: 1445 m

Velocitat max: 66 km/h

Bocadillo

Bocadillo? Quin tipus de titular és aquest?

La veritat és que, des de que he tornat a casa, he estat donant voltes a com titularia la crònica d’avui i quan menys m’ho esperava, els de Compe m’han tornat a inspirar: que hem dieu d’aquesta imatge?:

És la típica que il·lustrava els diàlegs dels còmics de l’Ibàñez (que grans Mortadelo y Fiilemon).

També m’ha servit per no titular la sortida d’avui com a: “arrossegat”, “el biker del vòmit” o “el último de la fila”.

Teníem fita, teníem equip, teníem bikes i en Cosco ens havia preparat una ruta: 

• Hora de sortida? les 8:00 (ostres de dia!!).
• Qui hem anat? Dons en Raül, l’Efren, el Dani, en Cristòbal, el Manolo, el sebas, en Cosco, l’Agus, el Javi i jo mateix. 

Aquesta vegada he arribat a l’hora al PIR3, l’últim ha estat en Dani (que també ha arribat a l’hora).

La sortida molt caòtica, de fet a Can Sedó hem hagut de fer el primer re-agrupament, i aquesta ha estat la tònica de la sortida. Proposo d’apuntar-nos al curset: “ciclisme, la força del grup”.

Fins a Rellinars les coses anaven força bé, un bon ritme, cansat però no gaire, diguem que anava amb la penya del davant. El descans, però fatídic. Crec que el mig entrepà bikini, els dàtils i les avellanes (que porten molt de magnesi) trobaven a faltar un xupito d’orujo i s’han començat a barallar tot just quan enfilava cap els Caus. Quin patiment!! Sort d’en Cosco que ha vingut a acompanyar-me els darrers metres de l’ascensió.

Abans que comencessin les desercions ens hem fet una foto de grup. Hi havia tres tipus de riders: el Cristòbal, el Cosco i en Manolo, que feien pinta que només havien estirat les cames. En Javi, l’Agus, en Raül i el Sebas, amb bona força cara (aguantando el tipo). I el tercer, que amb prou feines feiem arribar l'oxígen al cervell.

Amb molt bon criteri, els organitzadors decidíren fer una alternativa a la ruta prevista. No coronaríem el Tibidabo, pagava la pena fer la ruta tots plegats ara que érem força colla dat (una equipació de grup hauria estat l’òstia).

La baixada a Terrassa, espectacular. Per intentar eliminar les molèsties estomacals vaig fer un descens ràpid (molt ràpid), però tot i que vaig arribar primer, el patiment continuava.

Ara teníem un nou repte, creuar Terrassa sense equivocar-nos, i és que sempre que intentem creuar aquesta vila agermanada amb Sabadell, hem d’acabar preguntant el camí de sortida (oi Sebas?). Per sort, al Cosco no li calen GPS (ja parlarem quan surti el Veló) i ens va guiar quasi tant bé com un e-roadbook.

A excepció d’una petita rampa de 300 m el camí fa tot baixada o planeja. Tocava fer un cafè i qui pogués, menjar alguna vianda. 

En comptes de tornar per Castellbisbal, que hauria estat el lògic si tots estiguéssim bé, preníem el camí de la fundició, molt més suau. 

A Martorell en Cosco i en Javi s’acomiadaven i només calia tornar pel polígon de la Seat. Tenia bones sensacions, però al tram del pont al haver de posar el peu a terra, diguem-ne que les avellanes foren nominades.

Si algú hagués portat una pala només li calia fer el forat, ja queia tot solet. Reagrupament a Abrera i a fer l’ultim esforç (jo juraria que en Cristobal i el Manolo no havien suat ni una gota).

CFR final de ruta i cap a casa a temps suficient per veure la victòria del tro de Cervera.

Les dades:

Distància: 81 km

Alçada+: 861 m

Velocitat màx: 64 km/h (suposo que baixant)

Les d'Strava:

Distància: 81 km

Alçada+: 1.762 m (més del doble!!)

Ara si que hem de començar l'entrenament en serio, el carles ja s'ha posat les piles:

No és la crònica de Sitges

Qui més qui menys aquesta setmana ha posat fi a les vacances...

Torna la parelleta del Brazil, l’Efren acaba les guàrdies, en Fulgui ja ha atès les sortides promeses amb els compis de la feina, en Cristòbal crec que ja ha escarmentat de sortir amb els del CC Esparreguera desprès de la segona pujada al Rap Penat, en Flores torna a pujar a la bici … 

I com sempre, a les darreries de la temporada, es donen moviments d’equip: l’equip Willier ha fitxat dos figures (Manolo i Carles) i un rockie (Efren). L’equip felt m’ha fet una oferta temptadora (esperem que no em passi com al De Gea).

Diguem-ne que menys per al Manolo i en Cosco (equip 1), el Paco, l’altre Manolo i el Xavi de Martorell (equip 2), aquest cap de setmana ha estat un cap de setmana de transició.

Els d’abans s’han marcat una mega sortida i una gran sortida de 160 km i de 120 km respectivament. 

Els mortals, ens hem fixat fites més terrenals, per poder arribar a casa amb una mica de dignitat i sobretot, per mitigar els efectes de la depre postvacacional.

Només per a que quedi testimoni, el dissabte vaig anar amb el Sebas i l’esperit del Manolo (materialitzat en la seva bike) a fer la llarga.

Manolo's spirit per una vegada darrera de la flamant Scott

Equip Catllaràs, quin goig tot dos uniformats

NOTA: crec que podríem canviar el nom de la ruta, només 35 km (com ens hem fet de Grans….)

Una passejada per estirar les cames, tot xerrant però a un bon ritme (14.6 km/h i això que a les baixades ens deixàvem portar).

Diumenge, quan el sol començava a il·luminar els carrers, els mateixos actors, ara sense l’esperit, fèiem cap cap a Rellinars, Terrassa i Martorell amb la flaca. Una sortida normaleta, però que he acabat bastant tocat, tant sols una mitjana de 19 km/h (sort que vaig decidir de no acompanyar al megacracks, sinó encara estaria pedalejant). Per cert, el trànsit de motos per la carretera de Rellinars bestial, suposo que hi havia una concentració. I a la baixada cap a Terrassa ens hem creuat amb un grup de ciclistes amb el que crec que m’apuntaré per fer les sortides dominicals. 

Des d’aquí vull donar les gràcies al Sebas per acompanyar-me en el patiment d’avui i no girar cua per seguir la ruta amb aquell grup.

Equip2 fent la tradicional CFR

Com no tinc gaire material, deixarem que la crònica bona la faci en Cosco, espero poder publicar-la abans que acabi la setmana.

Abans però de llegir-la, hem de resoldre uns petits serrells:

1. Hem de batejar els nous equips de carretera, i tots sabeu que això s’ha de fer tot pujant al Turó de l’Home. En Carles proposa d’anar-hi el 4 d’octubre (això es confiar massa en el Santi...). És un Diumenge, que opineu? La idea es de fer una pujada multitudinària de d’Arenys, el Sherpa i l’Aniento ja han confirmat la seva assistència.
2. Ja s’han obert les inscripcions per a la Berga-Santpedor. La farem enguany?
3. També s’han obert les inscripcions de la pedalada Zona-Bici, amb nous corriols i trams per estrenar. David, la fem?
4. El Cabrerès, la Batpedalada, …

Ja direu, però us heu de mullar. Us deixo amb el mini-recorregut del cap de setmana:

Una altre cosa, on ets Cristina? i  Toni, comença a escriure la crònica.