Sol

Malgrat les indicacions del meu equip mèdic, avui he sortit sol. El que havia de ser la primera sortida èpica des de l’ensurt de fa un any s’ha quedat en un no res. 

Fa un moment he penjat el track a l’strava i ni un sol RP, res de res. Estant sol no dono res de mi. 

Tenia moltes ganes però l’anima avui no m’ha acompanyat. I mira que he tingut motius per gaudir, a la riera brollava l’aigua, els corriols estaven amb el nivell de tracció perfecte, no feia fred, la visibilitat magnifica... 

Pel matí estava exhaust, ahir vaig tenir una jornada molt intensa, de les que si es repeteixen no dures dos dies seguit. Però havia de sortir, estrenava la nova banda cardíaca i volia veure si era efectiva. 

M’havia oblidat de portar la bici al Santi per que acabés d’ajustar el canvi, ja no estava sol, el soroll del fregament de la cadena amb el desviador m’ha acompanyat durant tota la sortida. 

No tenia cap ruta definida, el Cogulló era una fita massa ambiciosa per fer-la en solitari, així que només era qüestió de pedalar: Can Roca, el camí veïnal, Collbató, el Bruc Residencial... anava avançant a un ritme, a la vista de l’strava, suau. 

Decidí de fer la llarga, no estava mal fer aproximadament 40 km, total, no havia de fer res millor. 

Res de corriols, sortir sol ja era massa arriscat. Com us he dit anteriorment, a mida que m’apropava a la riera sentia el soroll de l’aigua corrent per la riera. 

Es increïble el relaxant que arriba a ser sentir l’aigua, les onades del mar, el crepitar d’una cascada o simplement el rumor de l’aigua del riu. 

No vaig estar-me de fer una foto, no vaig estar-me de ficar-me de ple malgrat estrenar la transmissió. Que subidon!, però estava sol. 

Fins i tot el gos de les granges de Can Cairot no em va fer ni cas. Abans d’arribar al coll del Bruc m’avançaven uns motoristes. Tocava baixar. 

No volia l’asfalt, i se’m va ocórrer tornar pels corriols del Barto. Tirant de memòria vaig voler reproduir el camí que vaig encertar en un 95%. El 5% restant era una temerària baixada pedregosa que acabava en una rassa impossible de superar. 

Baixada per la Vinya Nova que estava petada de kamakus, d’aquells que estan ocupant tota la pista i no s’aparten i, quan ho fan, amb desgana (ningú no els hi ha dit que a la muntanya no hi ha carrils bici). 

He fet un pic màxim de 148 polsacions, bé, tot controlat

Al final no han caigut 40, només 38,8, però segur que en farem més.

Dies de pluja

Ostres quin dissabte de pluja. No hi ha res pitjor que estar tot el dia enclaustrat sense poder gaudir de l’entorn. Només se m’acut una proposta que m’han fet al feisbuc per poder salvar-lo. 

Plovia, plovia i plovia i, a estones, també plovia. Però els homes i dones del temps (me too) havien anunciat un diumenge tranquil. 

Pel matí, tot i el mal temps, anava tot cofoi a cal Santi per recuperar la meva estimada Scott. Havien estat dues dures setmanes separats, dues setmanes a les que el weekend s’havia tornat inacabable, etern, insuls (l’únic bo havia estat el concert del Joel al Tarraco Plaza). 

Si, d’acord, havia sortit amb la Felt amb l’Abelaira, però les sensacions que em tramet pedalar pels corriols de la muntanya son indescriptibles. Tant m’és si són els de Montserrat, els de la Segarra o del Corredor. Parlant de Corredor, Carles com tenim la pedalada d’enguany? 

Tornant al tema, havia de trobar més víctimes que volguéssim acompanyar-me a la proposta de sortida: En Sebas ni ho va dubtar, va ser el primer en apuntar-se. Més tard l’Abelaira s’hi afegí. 

Quan el mètode oficial de comunicació no funciona cal iniciar el contacte individual. L’Efrén tenia plans (uns bons plans que no es poden explicar al bloc). En Flores també s’hi apuntava, tot i que a altes hores de la matinada se’n desdeia. 

Bé érem tres, suficient per petar la conversa. 

Tot just estava inflant les rodes de la bike quan l’Aniento m’envia un missatge per a que l’esperéssim, a més havia enredat a una nou rider: en Pere. 

La veritat és que quan vàrem veure que es presentà amb una 29” monoplat ens vam acollonir. Per sort, tot just comença i no ens va humiliar com pensàvem. 

L’Abelaira no arribava, de ben segur estava enllestint els seus bons plans. Així que iniciàvem la ruta. 

Amb allò de que segur que el David ens havia de caçar, portàvem un ritme tranquil (de conya!!!!). 

La primera part del recorregut estava força humida però no enfangada, anàvem fent via. Una aturada abans d’arribar al Castell per l’agrupament de tots plegats i cap a Can Maçana. 

Aquí el camí ja estava mes malmès, per no relliscar i caure a la barrera vàrem girar direcció al coll del Bruc. A la carretera havíem de decidir la ruta però la majoria del grup havia de tornar (Diumenge de rams....). 

La meva idea no compartida de fer un Castellolí es veia frustrada, però vàrem acordar de, el proper divendres, fer un Cogulló a ritme tortuga (als que heu de fer La Portals us anirà de conya) 

Com que el Sebas, l’Aniento i jo disposàvem de més temps gaudíem d’un cafetó i un croissant al Bruc. 

En sortir, plovisquejava. Així que decidíem tornar cap a casa, però per no empassar-nos l’aigua de l’asfalt ho fèiem per les pistes de l’EADA. 

Abans però, rentada de la bike i ¿cap a casa? ¿on està la tradició de la CFR? 

Com hauria desitjat estar a prop de l’ALE&HOP i gaudir d’una bona cervesa artesanal... però res, viure a comarques és lo que té. 

Abans que m’oblidi: 

1. Pere, ja ets de la colla
2. Divendres Cogulló 
3. Hem de preparar un dinaret Bikedeferro (el que no vàrem fer per Nadal), així que proposeu lloc i dates.

Tres hores

Una setmana té 168 hores. Estem tot el dia immersos a la feina, amb els problemes del dia a dia, quasi bé sense poder pensar en el que realment ens importa. Tres hores no semblen gaires, però tres hores dedicades a allò que més t’estimes poden ser molt plenes. 

Imagineu-vos, tres hores dedicades, gaudint de cada segon de la millor companyia, d’algú que saps que no et retraurà res de que facis perquè espera que donis el millor de tu, encara que no sigui gaire, encara que no arribis a la fita, perquè sap que has donat tota la teva essència. 

No arriba a un 2% del temps, però realment paga la pena. Pots fer petits provatures entre setmana, però tres hores plenes, dedicades, sense interrupcions, t’omplen de vida. 

Només hi ha un problema, en vols més. No en tens prou, demà voldràs quatre i, per què no, tota la vida. 

Encara tinc present l’eufòria de la pedalada de la setmana passada (només m’he trobat en una de les fotos dels 23 que han publicat). 

Encara tinc present la cara que se’m va quedar quan vaig veure, al rentar la bike que havia perdut una pastilla de fre i que havia trencat la patilla del canvi. Era dijous i no tenia temps material per reparar la bike de cara al cap de setmana. Què podia fer? Sortir amb la flaca? 

Anar amb el Cicles, como que no, el meu estat de forma no em permet ni plantejar-los que em deixin venir amb ells. Si, havia fet escarceos setmanals amb el rodillo (corroling), però ni de bon tros tenia el nivell d’aquests craks de la bike. 

I els fidels Bikedeferro, nosaltres som de BTT, de corriols, de fang, de caure al terra i aixecar-nos tot somrient. No els hi podia demanar aquest sacrifici (però ho vaig fer). 

L’Efren s’hi va apuntar dissabte, on gaudíem de tres hores de bona conversa a un ritme tranquil (excessivament tranquil) tot fent un Vacarisses. 

No sé que es millor, la pedalada o la conversa. Relativitzant tots els problemes de la societat i de la classe política mentre les gotes de suor impactaven l’asfalt que, escalfat pel Sol, fumejava i li conferia una olor típica del Montserratí (Si Carles, això no és el Baix Llobregat, és el Montserratí). 

Van ser tres hores ben bones. No podíem fer res millor, en tot cas complementar-les. 

El problema es presentava per diumenge. Quan ja estava quasi tot organitzat, en Flores va dir que per un compromís ineludible havia de dedicar les tres hores a assumptes familiars. 

Sortia direcció al PIR2 amb la flaca amb l’esperança de trobar algú. En Sebas no hi era, l’Aniento tampoc. Però vaig divisar la figura de l’Abelaira que, com sempre somrient, em digué que només disposava de tres hores. 

Diguem que en David no estava en el seu millor moment, segons ell es tractava d’un virus estomacal però les males llengües diuen que era l’efecte de tres hores ben aprofitades (vaja n’estic convençut). 

Sortíem direcció Gelida a bon ritme, tot deixant que els maquinorros ens avancessin. Culló si que entrena aquest jovent, ens avançaven a una velocitat insultant (la Felt s’ha quedat sense pegatines). 

Només vàrem poder agafar una bona roda de tornada cap a Piera a l’alçada de Can Canals que ens portà als Hostalets a un ritme superior al nostre. 

De nou i, de baixada, ens va avançar fins a l’apuntador. Si no toca no toca, llavors a patir i a intentar dignament a casa. I això és el que vàrem fer. 

Van ser tres bones hores. Vàrem riure, vàrem patir, vàrem conversar i vàrem gaudir. 

La Roser ens va oferir, en arribar a casa del David, dues birres fresquetes que varen ser el millor colofó de la sortida. 

Apunteu un nom a l’agenda: Pau Abelaira. Aquest la farà grossa!! 

Si, han estat tres hores però en vull més i les vull cada dia. Us imagineu 24 hores? 

Hivernal de Cervera

Pop-u-lar, S-trella o X-trem?, som a dissabte, un dia abans de la cursa i m’estic fent aquesta pregunta. 

L’any passat, abans de l’ensurt, vaig fer la mitjana sense quasi despentinar-me. Però ara les coses han canviat. Seria tot un desgavell no poder arribar a temps al punt de tall i haver-me de conformar amb la pedalada infantil. 

Vinga Ferran, no siguis negatiu. De ben segur arribaràs... i perquè no fer el circuit X-trem? Seria capaç d’arribar al punt de tall? Total son 62 km amb 1500 de desnivell. Més o menys com el Cogulló. 

Tinc l’encàrrec de fer moooltes fotos de la pedalada, però si faig moltes fotos no arribaré al punt de tall, però paga la pena compartir aquest moments. 

Miro al mòbil intentant cercar un missatge d’ànims però avui esta totalment callat. Bé quasi callat. 

Me’n vaig a dormir d’hora que demà tenim feina. 

És Diumenge, he dormit força bé. Que estrany, quan tinc pedalades no dormo bé. Pot-ser saber que no tinc res a fer és el millor sedant. 

Surto a l’hora (que estrany!), en Cuevas m’espera per muntar les bikes al cotxe i sortir cap a Cervera. 

En Manolo, l’Aniento i el Salvador ja havien donat de dinar a les girafes de la rotonda i estaven frisosos de sortir direcció Briançó on ens esperava el Presi Ramon. 

Nota: deixo pel final la foto de Briançó amb el comentari per a la Nocturnes Challenge. 

Ja estàvem a Cervera, molt d’hora, molt tranquil, com si aquesta vegada això de pedalar no anés amb mi. La setmana passada ja havia vist que el pla de preparació no funcionava i no tenia cap expectativa per avui. 

Primer hem anat a buscar el dorsal 

Desprès els companys han hagut de fer una aturada tècnica (ells si que estaven nerviosos). 

Havíem de fer un cafè, el meu descafeïnat i amb sacarina. Quasi se’ns passa l’hora i ràpids a posar-nos a la cua del pelotó. 

Sonava Thuderstruck d’ACDC a la plaça la universitat de Cervera, tot un himne premonitori. La sortida era neutralitzada, sortíem en grup, la vaig fer al costat del Ramon, però era baixada i, sense voler em vaig deixar caure. Avançava unitats de ciclistes més cautes. 

Nomes tenia un objectiu, no quedar-me al primer punt de tall. En Manolo se’m va posar al costat, així que decidí seguir el seu ritme, un pel (per dir algo) més exigent que el meu. 

No marxava, vale, ja m’estava bé. Seguia avançant riders, la pendent no era excessiva i, com que el pulsòmetre no em funcionava, anava totalment despreocupat. 

Mica en mica en Manolo ha marxat, però jo portava un bon ritme i el punt de tall el passava amb força marge. Objectiu assolit!! 

N’estava fart de tanta pista, però divisava una retenció de riders, per fi un corriol!!. L’espera no va ser com la de la Berga-Santpedor, anàvem fent. Vaig veure al Ramon al darrera que no va voler avançar fins la meva posició. 

L’experiència de les caigudes de la Catllaràs de fa tres anys em va servir molt (gràcies Abelaira) evitava totes les arrels del corriol, tot veient com davant meu els menys experimentats impactaven brutalment contra el terra. 

No m’ho creia, tothom em deixava passar. Avançava a bon ritme. No se perquè (o si) però sentia de fons la música de Jorge Drexler (que no Toni) i pedalava amb il·lusió. 

Avançar pels corriols era dur, el terreny estava molt enganxós però es podia pedalar. Les alçaleres ja costaven més, no havia canviat la goma i feia moltes pedalades inútils. 

I per fi el primer avituallament. 

Ho tenia molt clar. No volia continuar sol. M’estimo més patir amb el meus companys. Així que vaig esperar als meus companys que no van trigar gaire. 

Primer en Toni, seguit del Ramon, del Salvador i del Josep. 

Vam fer una aturada excessiva, els del control ens van haver de fer fora (ens estàvem fotent totes les viandes). 

En Salvador anuncià una alçalera mortal. Sense pensar-hi continuàvem. Liderava el grup el Sherpa seguit del presi, jo a roda. I al començament de l’alçalera vaig passar-los perquè es van aturar (ostres, no era tant dolent el meu pla d’entrenament). Un crit del Salvador aturà la meva ascensió, en Ramón havia trencat la cadena. 

Vàrem intentar inútilment posar un buló d’una cadena de 10 en una cadena de 9, però no. Crec que tothom ens va passar. En Toni va seguir, en Josep es va voler quedar. 

Reparació provisional i seguíem la ruta. 

El terreny ara estava molt trepitjat i realment era difícil pedalar, però el millor estava per arribar: els corriols de la Segarra. 

Vàrem deixar que el Salvador i el Ramon s’avancessin per poder gaudir dels corriols a l’estil Bikedeferro: COM M’AGRADA LA SEGARRA!!!! 

Vaig cometre un error infantil, havia neu al marge i no me’n vaig poder estar de trepitjar-la. El fang que vaig acumular va malmetre la transmissió i els frens de la roda del darrere. 

Això no va ser un impediment per gaudir de cadascun dels centímetres dels elaborats corriols que l’organització ens havia preparat (una carcher m’hauria anat be però). 

Quan la sang m’arribaxa al cervell (al trams de pista), seguia sentint la música d’en Jorge Drexler que intentava xiuxilejar. 

Desprès de l’últim corriol, on desprès d’una baixada suïcida ens esperava una ambulància per si de cas (ni un peu a terra), ens trobàvem al Ramón amb problemes de nou amb la cadena. 

Passàvem per sota d’uns ponts sense il·luminació molt enfangats i al final estava en Salvador preocupat, relativament, pel presi. 

Ja hi érem, nomes quedava la pujadeta final. En salvador em recordà que em va tocar la loteria fa un any. Si, aquesta va ser la darrera pedalada abans de l’ensurt. I aquesta és la pedalada del meu retorn. 

Ara hem de gaudir, com jo he gaudit d’aquesta pedalada. El temps que hem trigat no importa, la companyia sí i jo l’he fet amb una gent collonuda. 

L’any vinent repeteixo i, per què no, pot-ser l’extrem. 

Ah, m’oblidava dos apunts: 

• Algú m’ha comentat quan anàvem cap els cotxes que pot-ser en Fulgui encara no hauria arribat. 
• I el segon. A l’entrada de Briançó ens en trobat amb un cotxe cremat encara fumejant... 

Sabeu que faran als riders que vagin a fer la nocturna en e-bike? 

Apa que tingueu una molt bona setmana. Jo l’espero amb moltíssimes ganes.