Ja heu votat?

Desprès de vàries setmanes amb un ritme frenètic, per fi els monstres de la bike decidiren fer una sortida tranquil·la, amb esmorzar inclòs.

La veritat és que des de les terres del nord ens havien proposat pujar a lo puto Turó, però la coincidència amb les eleccions feia que molts tinguéssim disponibilitat reduïda (el meu cas) o nul·la (com la del Cosco).

No penseu que això significà una aturada en el programa d'entrenament de les 3 Nacions, aquesta setmana han sovintejat les sortides diàries i fins i tot el dissabte algú s'ha marcat una ruta de més de 125 km.

Per la meva part, tenia previst fer un mig Cogulló x-trem, amb el telèfon connectat per, al primer avís, tornar ràpid cap a casa. Dissabte el vaig dedicar a posar a punt la bike, havia tingut una setmana molt enfeinada i calia una neteja i un greixatge de la bike. Prèviament ja havia estat preparant-me prenent els agents estimulants per augmentar el rendiment a la ruta. A mitja tarda se'm van girar els plans, encara disposava de menys temps per poder sortir. L'opció flaquera del Manolo i el Paco podia ser una bona alternativa (l'únic problema, seguir el seu ritme).

A dos quarts de 8 del matí, al PIR3, també conegut com a Solmania, en Manolo, la Cristina, l'Alessandra, el Javi, l'altre Javi, el Dani i en Paco tenien a punt les seves montures que ens havien de fer arribar a Rellinars.

Feia menys fred que el que esperava, amb el manguitos hi havia prou i em vaig permetre accelerar el ritme tot baixant a Can Sedó (la setmana anterior em refugiava darrera l'estela de l'Aniento per intentar no refredar-me massa). De seguida vaig fer la captura de l'equip Sky que intentava demarrar.

El meu lideratge ràpidament quedà neutralitzat a les rampes que ens conduïen a Ca n'Estruc. No ho he dit abans, però els Javis fan encara més ràbia que els habituals, accelerant com aquell que no vol la cosa i deixant-me literalment clavat a l'asfalt.

Però no era l'últim del grup. La nostra companya Alessandra patia més de l'habitual per poder moure la seva bike. Ella ho atribuïa a la pallissa que el dia anterior, en Santi (aquell que saluda quan vol), li havia infringit.

Sort que darrerament m'he estat documentant sobre les tècniques de millora del rendiment esportiu i de seguida he reconegut els símptomes del seu defalliment: no eren la conseqüència d'una setmana jornades de 10 hores continuades de feina i sortides esporàdiques amb la flaca, no era degut a una ruta de 125 km a un ritme de 24 km/h del dia anterior, els símptomes eren clavats als que et produeix una transfusió de sang que no ha conservat bé la cadena del fred o a un pastís de Yuca mal digerit.

Sigui com sigui, vaig decidir d'acompanyar-la durant l'ascens, així el grup no s'adonaria de la inusual millora del meu rendiment. Vaig gaudir com mai de les vistes que ofereix la carretera que porta des de Rellinars als Caus, tot fent una amena xerrada amb l'Alessandra.

A pocs metres del cim, en Manolo es va deixar caure per acompanyar-nos, moment que vaig aprofitar per fer una petita esprintada.

Ara tocava el descens i no volia que ningú em fes ombra, així que, quan el grup estava despistat, vaig llençar una quants claus a terre que provocaren alguna punxada. Via lliure, accelero. Com una exhalació en Paco se'm posa a roda i iniciem el descens a tota bufa. La primera corba quasi me la menjo, derrapada, pla la roda i per sort puc tornar a lloc. 

Sense mirar enrera, deixant tota l'ànima a la baixada (a la flaca monto l'ultra) penso en relaxar el ritme, però una presència en seguia de ben a prop. Era en Paco.

Dolgut, freno al semàfor. Al poc temps arriben les nostres amazones entre rialles, recriminant-nos la poca solidaritat amb el Javi de la roda punxada (beneïts claus...).

Amb molt bon criteri varem decidir d'anar cap al restaurant d'avituallament, on només se'm va permetre prendre un tallat (gràcies al grup que em va convidar).

Sense que els companys de ruta em fessin enveja al demanar les suculentes torrades que tenien previst ingerir, vaig prendre via cap a casa.

El descens encara més ràpid. No hi ha més motivador que veure un grup de riders davant teu. També anaven amb la flaca, però la baixada fins a Olesa me la conec al dedillo i els hi vaig agafar les pegatines, vaja, que podríem dir que fins i tot he tastat el tipus d'asfalt.

Pujada ràpida per Can Sedo i per fi a casa, on els plans havien tornat a canviar i em comentaven que ja no calia que tornés d'hora.

Per acabar-ho d'adobar, els guasaps de l'esmorzar dels companys em mostraven que m'havia perdut el millor de la sortida.

 A la dreta el grup sky

 Al centre, típic article català que es dedica en grans ocasions

 a l'esquerra l'equip Saxo Bank

Un com aquest vaig  muntar a casa quan em van dir que què feia tan d'hora

La setmana vinent, tornem. I la sortida toca entre en meu sant i el meu aniversari. Quina ruta em regalareu?

Lo puto Turó

Per un servidor, el Turó de l'Home sempre ha estat el màxim. No es pot fer res més dur que pujar el colós del Montseny. Comentant la setmana passada de fer-lo, semblava que la gent s'animava, però les eleccions i el cangelo han fet que finalment l'hagi fet sol.

Em llevo ben ben d'hora. El despertador sona a les 5 del matí. Potser era massa d'hora i dormo una horeta més.

Amb tot apunt, entrepà i 3 platans inclossos, arrenco cap amunt.

La primera dificultat seria el coll de Collsacreu. Un coll no massa llarg ni dur, però que no s'ha de menysprear.

Sortint d'Arenys ja comencem a pujar suaument cap a Arenys de Munt.

Un cop allà la pendent ja comença a notar-se i passat el poble tenim les primeres rampetes de l'ascenció a Collsacreu.

Fem la pujada controlant molt les pulsacions per no cremar-nos massa d'hora. L'objectiu és arribar. I no pas arribar al Turo de l'Home, sino arribar a casa, ja que un cop baixat el Turó hem de pujar a Collsacreu per l'altre costat.

Arribem a Collsacreu i comença la divertida baixada cap a Vallgorguina on intentem fer pujar una mica la velocitat mitja.

La seguent població és Sant Celoni a la que arribem per una carretera molt ràpida amb lleugera pendent descendent.

Comença la pujada molt progressivament. El millor es marcar-se objectius per anar agafant moral i que no se'ns faci massa llarg: Rotonda Santa Fé/Turó, Mosqueroles, La Costa del Montseny, Fontmarina, mirador i cim.

A la rotonda hi arribem fàcil i a partir d'allà comença la dificultat. Una carretera de bosc ens porta a Mosqueroles fent-nos veure que per assolir la fita haurem de patir.

Passat el poble veig sortir d'un caminet uns 40 btteros. Aprofito per parar i fer un plàtan i vaig a la seva cerca.

Els vaig trobant mica en mica i tots i cada un d'ells intenten, almenys de paraula, apoderar-se del meu entrepà. He hagut d'estar ràpid al avançar-los o em quedava sense premi al cim. 

Es pot ben dir que he pujat gràcies a ell!!

Arribat a la Costa ja toca pujar les primeres rampes de més del 10%.

Fontmartina és la seguent fita assolida i no he tingut ni temps de gaudir del paisatge que ha començat el tram de les 4 corves de ferradura. Duríssim!

És fantàstic com canvia el paisatge de cop al anar canviat d'alçada. Un bosc preciós de castanyers ens envolta abans d'arribar al mirador.

Parem a deleitar-nos de les vistes i de pas descansem una mica. O era el revés?

Ja amb forces renovades ens disposem a afrontar els últims i temuts 6 quilòmetres. L'infern fet pujada.

Cal recalcar ademés el pèsim estat de l'asfalt. Plè de forats, gravilla i pedretes. Quan aconseguim trobar un tramet ben pavimentat ens dona la sensació que volem.

Vaig trobant companys que baixen que molt amablement em saluden i em donen ànims.

Als últims moments de la pujada m'en adono de la manera tan diferent que tinc de pujar ara en comparació a fa anys. Sobretot mentalment: Realment l'experiencia compensa totalment els anys i els quilos i fa que assolim la fita amb menys forma que ençà.

Un cop a dalt descansem un xic, fem l'entrepà, i cap avall.

Molt prudent a la baixada per la poca qualitat de l'asfalt arribo al mirador on la carretera millora i baixo molt rapidament.

Arribat a Sant Celoni toca pujar de nou fins a Collsacreu.

He tingut la sort de picar-me amb d'altres ciclistes i ha fet més distreta la pujada.

Un cop al coll, tot baixada fins a casa.

Repte assolit!

Ara em toca un repte molt més complicat del que també espero sortir-ne vencedor.

Like a rolling stone

Així de fins hem anat avui. Com pedres que rodolen.

Comentant per waxap que volia fer un Turo de l'Home amb la flaca, els meus companys bikeferristes m'informen que sortiran per carretera també. Anar amb ells sempre és la millor opció.

El dietista em va dir que si pensava fer un esforç important podia menjar hidrats per sopar el dia abans. Una pizza de verdures per exemple. Ben content d'haver escollit aquest dietista, em menjo la molt desitjada pizza i vaig a dormir.

 

A les 5 del matí ja em preparava per anar cap a Esparreguera. Em planto allà faltant 10 minuts per les 7. La cita era a l'hora en punt.
Em sorpren la baixa temperatura però esperava que l'intensitat de la sortida fes que oblidés aquell moment de baixar del cotxe i que m'en penedis de no haver portat més abric.

Descarrego i miro cap a l'estació de bus. Ja teniem allà a la Cristina i el Paco.
M'acosto i en breu van arribant riders. Manolo, Sebas i Josep Aniento.
En Fulgui i en Ferran amb la btt??? No venien amb nosaltres?? Sembla que tenien compromisos i havien de ser d'hora a casa.
És curiós que precisament ahir pensava que mai havia fet cap sortida amb els bikedeferro que no hi fós en Ferran. El meu nexe amb el grup. Sempre se'l troba a faltar però en cap moment m'he sentit fora del grup, al contrari! He tingut l'oportunitat de saludar a l'Enrique, el germà de la Cristina. Un plaer!

Falta algú? Sembla que si, l'Alessandra. Anem a buscar-la i problemes amb el despertador o els llençols enganxats fan que sigui baixa d'última hora.

Decidim. Anem a Castelldefels.

El grup posa un ritme sostenible que fa molt distesa la sortida. Pendent lleugerament cap avall i tenim un suau vent de cua. Cosa que fa pensar que la tornada no tindrà res a veure amb l'anada.

En Josep ens abandona. La familia... (Llegir amb accent de El padrí)

Un servidor no acostuma a tenir aquest tipús de compromisos però inclús així valoro molt la voluntat que teniu de sortir encara que sigui una estoneta. Potser em direu que us va bé per fugir una mica de la rutina i cremar adrenalina, però si ho deixem així queda la mar de bé.

Uns quilometres més i arribem a Castelldefels. Em sorpren el bonic passeig del poble.
Per cert... Déu beneeixi les malles!!!

Després d'haver anat a terapia de grup d'aquelles de, Hola sóc en Carles i sóc adicte al waxap, no em vaig assabentar que al grup internautic van comentar que parariem a un bar a fer un entrepà i porto el meu desde casa. No era dolent però feia riure al costat dels entrepans de truita ¿amb pernil?

Tornem-hi cap amunt.
Pujem amb més soltura del que em pensava i a l'alçada de Pallejà algun borinot encara per identificar no té altra pensada que dir, nois, no em feu venir mai més desde Arenys per ser una sortida tan suau com aquesta. (Nota de l'autor: Substituim "suau" per el terme emprat per no ferir la susceptibilitat de cap lector)

En Manolo crec que esperava un comentari així perque ràpidament ens ha ofert una variant per la tornada.
A Martorell girar cap a Gelida i Piera.

Ole! Ara si que si!
Anem pujant a molt bon ritme i en Sebas amb molt bon criteri m'adverteix de la duresa del que queda i que guardi forces. Ni cas, escolti. Cap amunt a ritme!
 

En Paco demostra el seu bon estat de forma i el tenim sempre davant apretant de valent.
En Manolo com a bon lider va controlant que tothom segueixi el ritme i ningú es quedi.
 

 

Omplim bidons i ens fem unes boniques fotos a Sant Llorenç i seguim per fer l'últim esforç fins al final.

En Manolo i un servidor parem per esperar a la resta i la Cristina ens demana seguir per no perdre el ritme. M'uneixo a ella perque no vagi sola.

Em sento desubicat. Tornem direcció mar i Esparreguera l'anem deixant a l'esquerra. Espero estar seguint la ruta que toca. Tot i això disfruto com un nen de la baixada.
 

Gir a l'esquerra i encarem Esparreguera amb unes pujadetes d'última hora on donem tot el que ens queda consients de la màgnifica sortida realitzada.

A la rotonda de l'entrada del poble em despedeixo de la Cristina i en una estona arriba la resta. Anaven una mica endarrera perque el Sebas s'havia quedat ajudant un rider que anava justet de forces...

Gràcies a tots per una sortida fantàstica!

Hem comentat de fer El turo de l'Home el diumenge vinent.
Espero que es porti a terme la sortida perque ens ho passarem d'allò més bé!

Solo, triste y desamparado

Que feu demà? .... y un silencio se hizo en el guasap del grupo, solo una pequeño comentario de Manolo, abrió un poco de luz a mi pregunta, aunque la respuesta era tan ineficaz como el silencio. Por ello, abatido frente a esta gran desbandada, pensé ... y ahora que hago? Puse el despertador a las seis y empecé a maquinar donde iría a mañana.

Seis de la mañana, con la música de Trón sonando en el móvil, lo apagué, me cambié cual ninja sigiloso por un dojo enemigo y me fuí a la calle a prepararme. Destino, pues como siempre, una de mis rutas diferentes e interesantes. Mi meta era hacer muchos kilómetros, con un buen desnivel, pero rodadora y sin subidas espectaculares, ya pensando para lo que nos depara este verano.

Siete de la mañana, era el primero y puntual (es lo que tiene estar solo, puntualidad máxima, te esperas a ti mismo) ritmo a Can Massana para llegar allí cerca de las 08:20, no está nada mal. Miradita a la multitud que se agolpaba en la parking con ganas de pasar un día de montaña y caida por la carretera de ca la iaia. Quiero hacer un inciso, y por mucho que me lo reprochen, la carretera de ca la iaia es mucho más entretenida en moto que en bici, ni punto de comparación. Desvío de tierra y bajada tranquila hasta el pueblo de Maians.

Antes de llegar a Maians, el primer susto del día. Habían unas vacas pastando a cada lado de la carretera, pero una de ellas estaba en el lado que no correspondía, vamos, al otro lado de la valla. Con cara de sorpresa miraba a la vaca preguntándole con la mirada ... que haces a este lado? Pues bien, no hagaís esta práctica en la vida, la vaca me escuchó y antes que pasara se puso a cruzar la carretera de tal forma que ya pensaba yo, como iba a contar a la gente que había sido atropellado por una vaca.

En Maians cogí el camino que hay entre dos casas y dirección a Castellfollit del Foix. He de decir que esa subida me encanta, las vistas son muy buenas y la subida, aún siendo algo dura, se hace amena. Finalmente llego a la carretera que va al pueblo y una vez allí, en vez de entrar el pueblo, me hago la bajada de carretera otra vez a Maians. Podría haber subido al Cogulló, pero no era mi intención hacerlo.

Y ahora? ya para casa? en absoluto, la música de los podcast de Hardwell y Steve Aoki (recomiendo a todo el mundo que se aficione a los Podcast, manera fácil y gratiuta de tener siempre música y programas diferente) me daban ese buen ritmo, así empecé a subir la subida de la muerte y al llegar a la Masia, desvio a la derecha y rumbo a Castellolí.

Diez minutos pasaron hasta ver el pueblo de Castellolí, tranquilo como siempre, aproveché para comerme una magdalena y mirar al cambio que no quiere subir al último piñon. Obviamente cuando acabé de tocar la cosa fue a peor, ahora ni sube y se sale la cadena si bajas al último piñon. Jesús dedícate a esto que llegaras lejos.

Después de toparme con la realidad y con mis limitaciones como mecánico, me fui destino al gos blanc y de ahí cogí un divertido camino lleno de subidas con piedras, corriols y árboles bajos. Todo lo necesario para hacer la ruta aún mejor. Finalmente llegué al cruce de caminos. Volver por carretera o seguir montañeando. Sonaba Hardwell en mis auriculares, así que si cogía carretera, con el viento no escucharía la música (me la pongo floja para estar enterado de mi entorno) así que no tuve alternativa, volver por montaña y acabar de escuchar el Podcast.

Y bueno, esta zona ya la conoceis, llegada a la cementera, y caida por carretera hasta Collbató, donde organizaban la cursa del Alba.

Pues nada, os dejo los datos, obviamente manipulados y ampliados por la gente de Garmin, que me han chivado que la titan desert es un paseo por la playa si los haces con un twonav, pero que lo patrocina Garmin para que parezca más dura jejejeje.

Senyor, sí senyor!!

De tots és conegut que en una situació límit, si s’ha de prendre una decisió, s’empre s’escolleix l’opció errònia, d’aquí que les empreses inverteixin milers de diners en la realització de simulacres per tal que no calgui pensar i que les decisions siguin una reacció automàtica.

Dissabte al vespre vaig tenir aquesta tessitura: resulta que increïblement no havia una sortida en BTT organitzada, de fet no era segur que cap rider sortís en BTT: en Fulgui que volia cremar benzina i roda, en Vives de rodríguez amb torn de tarda, el Dani de cangur, en Sebas desaparegut, l’Aniento reconeixent el terreny de les 3 nacions. L’únic que estava disponible, i tot depenia de la nit del Pau, era en David amb la KTM, en David i el meu germà petit que volia iniciar-se en el mon de la BTT.

D’altra banda, els herois de los Monegros, volien fer una sortida ràpida per carretera amb l’objectiu d’arribar a les 11:00 a casa.

Tenia dues opcions, havia d’arribar d’hora ja que aquest finde feia de cangur, però volia sortir ja que la setmana vinent em toca donar un cop de mà al McLaren de l’Alonso: Sortida amb els Pro’s o amb el David? El Pau amb febre…ostres unes antenes sol amb el gos malparit … va, agafo la flaca (craso error).

Sortia del camp base amb l’atenta mirada dels firaries que tot just començaven a muntar les paradetes. No feia fred, i això que el cinc primers quilòmetres fins al PIR3 eren de baixada, avui tocaria patir calor!!.

I al lloc de trobada, sorpresa, el líder del costat fosc que orquestrava la sortida.

Us dic els noms del què es una sortida x-trem (patiment x-trem): Pali, Manolo, Paco, Manolo C.., Cristina i Alessandra.

Us recordo que tres dies abans el meu genoll no em deixava no caminar, així que futilment vaig proposar una ruta assequible i curta. Res, el grup decidit a pedalar i intentar tornar a les 11 a casa.

També, i abans que algú em faci rectificar la crònica, un parell dels que hi eren al PIR, conjuntament amb el de Martorell, es van cascar el divendres la brutalitat de 0.38 km (dades de l’endomondo de la Cristina, segons Compe eren 150 ).

Vàrem sortir direcció Piera on en Manolo C. va sofrir la primera punxada del dia. Per desgràcia per mi, no vaig trobar el comodí de la cartera perduda per poder girar cua, així que em tocava continuar direcció Sant Sadurní.

És una carretera que bàsicament baixa, amb dos petites pujadetes que en Paco va aprofitar per accelerar la seva bike.

No havia coronat el cim, quan el Mariscal el va fer caça, tot advertint-lo que la seva maniobra l’havia posat en perill.

Tocava baixada, el meu terreny, així que senzillament, em vaig deixar portar. De nou en Pali se m’apropà per alliçonar-me sobre com s’ha de circular en grup per carretera.

NOTA1: No entenc aquesta norma. Al terreny pla i a les baixades s’ha de rodar en grup i als ports que cadascú es busqui la vida. Per al meu estil de ciclisme hauria de ser a la inversa!

Reagrupats i disciplinats sortíem direcció Sant Quintí de Mediona, port o mig port, o sigui que els de sempre al davant i jo a la cua amb l’Alessandra fent-nos companyia mútua, ben arropats, això si, pel Pali.

Ja havia exhaurit les meves existències de líquid, la temperatura segui pujant i apareixien els primers simptomes de deshidratació quan em vaig trobar de cara al Manolo que ens venia a buscar. Als pocs metres, Manolo C, Paco i Cristina xerrant com si es tractés d’un simple passeig.

Se’ns havia fet tard, calia tornar ràpid cap a casa, així que en comptes d’anar cap a Capellades vàrem escurçar per la carretera de Canaletes. Quina troballa!! ciclar per aquesta carretera pagava la pena l’esforç fet.
 

 

Vàrem poder recarregar aigua, una mica d’aliments sòlids i de tornada cap a Piera on el grup es va acomiadar.

Des d’aquí cadascú va tornar al ritme que precisava o que podia moure. Diguem que les úniques senyals de vida intel·ligent que vaig trobar eren la dels Manolo arreglant l’enèssima punxada de roda del dia.

Faltava ben poc per a les dotze i feia cap a casa, però havia de pujar encara a Collbató. Mai se m’havia fet tant agònica aquesta pujada…

 

Al final un total de 91 km i més de 1300m de desnivell positiu. No està pas malament si tenim present que dos dies abans no podia pràcticament caminar.

NOTA 2: Sí , tinc un ferro, però jo l’any vinent m’apuntaré a una pedalada a la que no podreu venir, es diu “pedals de click” (bé en Flores crec que si que es pot apuntar).