La 2a Montserratina

Sembla que això de la flaca es va consolidant (Fulgui, espavila), i com no érem pocs els que estrenàvem muntures, tocava pujar i beneir les bikes.

La pujada ha estat dura, de fet, un autocar que s’ha inserit dins de la trupe que pujàvem. Ens ha estat obsequiant amb uns fums rics en CO2, frenava de cop,  he estat a punt de caure al terra un parell de vegades (que no han estat les últimes).

A la que podíem, els riders  l’avançàvem, aquí he perdut el contacte amb el gruix del grup (tenen millor pistonada que jo).

Un cop superat era qüestió de pujar com bonament podia, per cada rider que avançava, em passaven 5. Els darrers metres se m’han fet eterns fins que per fi, he aconseguit la preuada recompensa.

Aquesta pedalada li feia molta gràcia al Carles, que no coneixia gaire la muntanya… diguem-ne que quan el pare abat (el majordom de Montserrat segons l’spiker de la FCC) anava a fer la pregària de benedicció, ha baixat de l’atril per saludar-lo.

Són suposicions perquè no hi era, de fet entre la multitud de ciclistes (4000 segons l’organització, 2500 segons el mossos i 25 segons el Mundo), només he estat capaç de trobar a l’Efren, que feia lluir la seva Wilier davant d’una ragatzza que anava de triatló.

Hem pujat al Monestir, hem penjat una selfie, hem preguntat pel whats, hem volgut trucar, però cap resposta. 

A la colla se’ls havia engolit la multitud com si fos un sunami (hores d’ara fan a la tele Lo Imposible). Tornàvem al lloc de lliurament de pins. Res, no donaven senyals de vida.

Davant d’aquesta situació, decidírem de baixar fina a la barrera. a mig camí per fi sona el telèfon. Era en Carles, que ens deia que ens esperaven a la barrera mentre conversaven amb en Pali que havia vingut amb la colla de Piera.

La sorpresa ha estat que a la barrera només hi eren el Cosco, el Carles i en Manolo. I els altres? on són? què ha passat?

Dons res, que com volien baixar, ja havien fet via, deixant penjat a l’Efren que havia manifestat clarament i pel whats, senyor jutge aporto proves, que volia baixar d’hora.

Nois i noies, que voleu que us digui. No em sembla bé. No em sembla gens ni mica bé. Heu deixat a un Bikedeferro penjat.

Aquest no és l’esperit del grup. De fet ja fa dies que veig coses que no m’agraden i que realment em desmotiven.

Riders que queden per sortir sense comunicar-ho a la resta, per això varem muntar el calendari?

és molt fàcil estar callat com un puta durant tota la setmana i apuntar-se a la sortida que més et convingui.

No, no era aquest l’esperit que esperava. Aquí diem per fer una sortida obertament, es plantegen alternatives i es decideix. Qui vol venir bé i qui no, no ve.

A veure, dissabte m’hauria fet gràcia sortir, però ningú no va dir res, així que em vaig quedar a casa. Ei, les fotos del Facebook del que vàreu sortir molt xules, ja he posat el like…

Ara bé, pensant-ho bé, per sortir només em cal la bike. Ja us ho fareu.

4a marxa Zona Bici - Groundhog Day

El dia d’avui em recorda a aquesta pel·lícula protagonitzada per Bill Murray a la bonica localitat de Punxsutawney, on una vegada i una altre es repetien els esdeveniments del dia de la marmota.

No sé com convèncer als meus companys de fatigues per què s’animin a una pedalada organitzada a les nostres contrades pels amic de Zona-Bici. Durant tota la setmana han estat amb un silenci sepulcral, ningú no deia res, ningú no deia de fer rutes alternatives, ningú tenia res organitzat… (bé, si mireu el whats veureu que el sector femení si que tenia una fita, però la feien en privat).

Amb l’Efren guanyant-se el cel a Praga, i el Fulgui fent un Montseny en plan independent, semblava que ningú més no sortia (com l’any passat). 

Només dos esbojarrats quedàvem per surar els corriols i senders que ens havien preparat.

Un altre any només en David i jo (bé la Judit també hi era però no val perquè s’ha saltat un ben tros del recorregut).

Un selfie

Un altre any tots els riders intentant agafar les primeres posicions als carrers d’Esparreguera per poder fer un tap al primer corriolet (i no hi havien pocs).

Un altre any esquivant als que es quedaven encallats tot pujant a la Vinya Vella (i per això correu tant a l’inici?).

I per fi el primer corriol. Era fer un metre i aturar-nos uns minuts. Un altre metre més. una mica més, espera que fins i tot puc pedalar. un, dos tres, vinga que tinc via lliure, apreta !!

Un altre any que la cadena decidí de trencar-se quan volia fer un atac demolidor a la penya que tenia al davant.

Aquesta vegada havia sortit sense eines, en David tampoc en portava. Osti que hem fet salat!! Però no, un bon samarità ens deixà en tronxacadenes per poder-la reparar.

Un altre any a la cua del grup per avaria mecànica, un altre any a gaudir dels corriols tot avançant als riders més cautelosos i demostrant la tècnica dels Bikedeferro.

No sorprenc a ningú si dic que David, amb la 29” no ha trobat cap escull que li fes posar el peu a terra (que maquinon). Llàstima de no haver agafat la càmera de vídeo, és que ho puja tot!! i ho baixa a una velocitat de vertigen. 

La ruta era un pel trencacames, amb poca pista (bieeen!!) que et permetés recupèrar. Quina currada!!.

Repetíem els corriols de l’any passat però en sentit contrari, cosa que trobo que ha estat un encert de l’organització ja que els feien més ciclables, Gaudíem dels nous corriols, 

Un altre any, uns malparits es van dedicar a treure les indicacions del recorregut i vam fer uns metres addicionals.

A mitja pedalada, ja havíem escalfat prou i la maquina començava a tirar. Algun grupet es picava amb nosaltres (curiosament era als trams de baixada amb poca pendent on ens avançaven), Però els vam poder donar esquinazo abans d’arribar a la Plana.

Deu-n’hi do com vàrem acabar, força sencers (si no fos per la cadena….).

Botifarra, cerveseta i cap a casa amb el caldo Aneto i la samarreta recordatòria.

M’ho he tornat a passar molt bé, però que molt bé, tot i estar desentrenat amb la BTT. No us ho podeu perdre, si voleu que la farem tots plegats en una sessió privada, perquè el recorregut s’ho val i si no us creieu, fixeu-vos-hi bé:

Mireu el cardio: s'em sortia el cor de dins

Diumenge vinent pujarem amb la flaca al monestir, no?

Un ministrol

Sembla que hi ha gent que no han tingut prou amb la fita de la setmana passada.

El Carles per celebrar que avui feia quaranta ha decidit de tornar-hi, aquesta vegada tot sol, a lo  turó  (ens ha explicat unes collonades d’un pique amb un altre rider però crec que és més per la falta d’oxigen que dels fets reals).

La parelleta, de la qual no tenim imatges del cim del Turó, ens han enviat unes boniques imatges del coll de la creueta (sense track no hi ha punts).

L’Abelaira ha hagut de fer penitència, i l’Efren ha hagut d’anar a veure al senyor jutge per mostrar-li les amígdales.

Total, érem quatre per fer un ministrol, segons el Fulgui.

Aquest matí, mentre en canviava feia recompte: Manolo, Sebas, Fulgui i jo, Ostres quina mala companyia, aquests porten un ritme un pel més accelerat que el puc seguir, potser al·legar indisposició transitòria…. Bé, és igual, la ruta és la meva preferida, patiré però estarà bé.

Així que a l’hora convinguda, per primea vegada puntual, sortíem direcció Can Vinyals,

Fins a Can Roca, ens acompanyà en Fabian, que havia de fer no se què amb la família i no podia entretenir-se gaire.

Tot pujant per La Puda, ja hem vist qui era l’objectiu d’avui, fer el mínim de fiascos (mal anomenats com a ferrans pel Fulgui).

El primer se l’ha marcat en Sebas, encara domesticant la Mendiz que no volia pujar. En Fulgui també l’ha fent dient que no podia passar. No ho entenc per que jo he passat la mar de bé…

hem fet el cim fins al corriol que ens havia de portar a la carena.

De camí a l’aeri només hem posat peu als llocs obligats, intransitables per al nostre nivell, també hem aprofitat per decorar les nostres cames i braços d’’esgarrinxades per els esbarzers i flora en general.

Tot i ser una de les meves rutes preferides, l’excés de carretera ha fet que oblidés el camí i les referències, sorprenent-me que anéssim fent via tant ràpid.

Fins a l’estació de Vacarisses ha estat un non-stop, res de magnesi ni barretes: entrepà de xoriço que s’ha fotut en Fulgui, al que amablement NO ens ha convidat.

Ara començava la part tècnica. Els tres de davant s’han marcat un ferran a les primeres de canvi. que si l’esglaó és massa alt, que si ratllaré la bici nova, que si això no és per a 26”...

Començava la lluita. Llàstima d’un raig de Sol que m’enlluernà i vaig haver de posar peu a terra. Al darrera, començaren les crítiques del Fulgui i el Manolo que la portaven un ben tros caminant.

El primer i únic de la pedalada, tot seguint a un il·lusionar Sebas que al·lucinava amb el comportament de la ja domesticada Mendiz.

Desprès de lo Turó, fer el Fideué és una passejada. Reserves forces i quan te n’adones ja has fet el cim.

En Fulgui ens havia anunciat que ens deixaria clavats a la baixada, però la multitud de gent que transitava els camins l’impedí deixar-nos enrera (excuses…).

Només quedava els Blaus. Sebas i Manolo lideraven la pujada, jo al meu ritme i en Fulgui atenent la multitud de trucades rebudes no em va poder seguir.     

Res, de tornada a la BTT, que voleu que us digui. la trovava a faltar.

I per fi Lo TURÓ

Diumenge, les 6 del matí. Corre, apaga l’alarma del mòbil abans que desperti tota la família. Ràpid, ràpid que està amagat entre els coixins del sofà…

Sempre em passa el mateix, la vesprada d’una gran fita la passo fatal, dormint malament. Sembla mentida que aquesta alçada encara tingui nervis… Com si això ajudés a aconseguir els reptes.

Sigui com sigui, avui he aprofitat el temps, els cargols dolços ja estàn al forn i d’aquí poc llestos per posar a la carmanyola.

Esferificació de cargol al pensament de ketxup

El cafè entra com mai, mentre m’entretinc tot llegint els missatges de la penya al whatsapp. El primer, el més matiner el del Carles (ja patia per si ens ho repensàvem), però mica en mica tots anaven contestant, en Dani, la Cristina, el Paco, en David, ... 

Encenc en mòbil de la feina per si de cas i apareix un missatge de la Judit, on diu que desprès d’un primer contacte amb la flaca, declinava la seva participació.

Teníem baixes sonades, però tranquils, de sortides ens queden moltes, aquí hi ha patiment per a tot el grup.

Com un clau i aquesta vegada a l’hora convinguda, baixo carregat de tots els estris (sweet cargols inclosos) a esperar al David. 

No veia pràcticament res, tot estava ben fosc, però una noia rossa amb el seu cabell il·luminava tot el carrer, era la Cristina, que tot riallera pujava a donar un cop de ma al Dani per muntar les bicis.

Als pocs minuts arribava en David i junts, en cotxe, preníem rumb cap al PIR3.

Deu n’hi do quina concentració de riders, algú fins i tot ja portava el casc posat. Eren els patanegra.

Arenys la nuit

Sense entretenir-nos gaire per no fer esperar al Carles, preníem rumb cap a Arenys, on arribàvem puntuals, quasi al mateix temps que en Cosco que havia sortit de Martorell. 

En Carles baixava amb dues màquines, la flamant wilier i la felt, que us haig de dir que és una meravella. 

Amb l’humor que el caracteritza, en Pali em va esbroncar per haver-me presentat amb les sabates sense les cales (avui ja m’estic adonant del meu terrible error).

Segons el Carles no feia fred i no calia abrigar-se gaire, però el paravent era equipació obligada (sobre tot per als que volíem recuperar el temps que perdíem a la pujada).

Sense encara estar tots a sobre de les màquines, el més golafres (que ja havien devorat la reserva de sweet cargols) havien sortit a la cerca d’una cafeteria on poder prendre unes magdalenes i un cafetó.

Ens reagrupem, però faltava un, el Cristòbal tot marcant-se un striptease entre el contenidors per alleugerir-se de l’excés de roba.

Per fi, i ara si amb una petita demora sobre l’hora prevista per l’organització, enfilàvem la carretera que ens havia de dur a Arenys de Munt i al Collsacreu.

Comentaris, rialles, els que portaven càmera avançant, deixant-se caure, inmortalitzant l’esdeveniment en format AVI.

Més o menys, coronàvem el Collsacreu en grup. Més o menys. Un grup de riders ens contemplaven tot analitzant les màquines de cadascú de nosaltres: mira una Scott, aquest amb una Wilier Cento, osti quina trek, i aquest? Que porta aquest? Al·lucinaven amb la vintage que portava l’Abelaira...

Per a que no comencessin els piques amb aquest riders (per no deixar-los en evidència) ens reagrupaven a la benzinera que hi ha una mica més avall.

Descens fins a Sant Celoni tot passant per Vallgorguina on els firaires començaven a muntar les parades. En Pali va estar a punt d’agafar un dels pollastres a l’ast que s’estaven rostint.

Fins aquí no semblava gaire dura la pedalada. Ara, segons paraules del Carles començava una ascensió similar a la carretera de l’aeri però una mica mes llarga.

Cadascú va agafar el ritme que millor li anava. En Carles però, per evitar que ningú no es despités, s’aturava a les cruïlles per indicar-nos el camí.

Realment el desnivell i el tipus de carretera és similar a la de l’aeri. És qüestió d’agafar ritme i anar fent, ara bé, no s’acaba mai.

Quan li vam assegurar al Pali que no deixaríem a ningú sol, va començar la seva cronoescalada. Fonts ben informades em diuen que va coronar primer (tenia presa perquè havia clavat els ulls en els pollastres de Vallgorguina).

Sagan

La carretera bestial, el paisatge millor. Corbes tancades a la penombra amb la pinassa amb un to ocre que ens recordava que ja érem a la tardor. La temperatura ideal, feia una mica de fresca, i  dos bidons de líquid era més que suficient per arribar al Turó.

Aquest paisatge tant bucòlic s’esguerra de sobte al trencall de Santa fe. El betum que lligava els àrids que conformava la catifa asfàltica que ens duia a la cima havia desaparegut per trams, deixant en el seu lloc uns esvorancs impracticables per a les estretes rodes de les nostres bikes. A més, la pendent pujava exponencialment, a cada corba un grau més...

Les alarmes dels pulsòmetres començaven a trencar el silenci de la muntanya. Osti si silenci!! Ja deia jo que trobava a faltar alguna cosa. Ni l’Efren ni en Fulgui havien pogut venir.

Ja es veia, un pel lluny, les antenes que marcaven la fi de l’ascensió, però el cap deia que millor girar cua, que no pagava la pena continuar. 

I la veritat és que vaig estar temptat de girar-hi, sobretot quan veia que la resta de col·legues ja iniciaven el descens.

El niño, como sube, me encantan las motos.... 

Pali s'ha de pujar a sobre de la bici, no amb la bici a sobre !! 

 Contador

A tocar de la mà 

A l'esquerra riders, a la dreta semàfor

Sort del Cristòbal que va decidir d’acompanyar-me, i així recoronar el Turó. Em va ensarronar ben ensarronat, deia, ja està a la següent corba, i a la corba apareixia una rampa llarga, no eterna, que es perdia en la boira. 

 A la dreta l'evidència, a l'esquerra el comodí de la trucada, sense ell no arribo

De nou vaig haver de posar peu a terra per recuperar forces, baixar pulsacions i intentar arribar-hi.

Finalment apareixia Lo PUTO amb les seves antenes desafiants. En arribar el primer pensament que em va venir al cap, vaja, dons no era per tant ...

Ara tocava el meu moment, era la baixada. Tallavents i cap avall a interceptar a la penya.

Deu meu! La baixada pedregosa encara era pitjor que l’ascens. Al mal de cames s’hi afegia el mal de dits, mans i canyells.

No hi havia manera d’evitar els forats i els cotxes que emergien en els pitjors llocs. Un Golf vermell, d’aquests que contaminen, ens va avançar just abans de l’enllaç a la carretera bona.

Plat gran, pinyó petit i a pedalar (diuen que així s’elimina l’àcid làctic que s’ha generat pel sobre esforç). Les mans bé, els frens reaccionaven i el Golf que no s’apartava. La felt es començava a encabritar!!

Perquè la muntura era nova (al menys per a mi) i no sabia com fer rafegues, que si no...

A la font que hi ha a la plana del Coll ens vàrem reagrupar (de no ser pel Golf segur que els intercepto), omplim els bidons d’aigua del Montseny i cap avall, ara en grup.

En Campos va punxar roda, que va ser reparada pel servei d’assistència d’en Pali digne d’un equip de F1, quina celeritat.

Jo, per trobar alguna excusa, em vaig auto-lesionar amb el pedal, però quan el nivell de dolor tornà a ser raonable, vaig decidir que seria dels primers en arribar a Sant Celoni.

Només em va avançar la sombra de Sagan que pujava al Montseny, no ara en serio, la companyia del Carles, en Cosco i l’Abelaira (que no va fer cap relleu) va fer que baixéssim a un ritme fregant la conducció temerària.

(Si hi ha algun mosso que estigui llegint la crònica, es tracta d’una realitat augmentada, baixaríem a 20 km/h com a molt...)

Reagrupament a Sant Celoni per a que el Pali i en Paco es perdessin. Jo els volia deixar tirats però en Cristòbal em va convèncer d’anar-los a buscar.

La pujada fins al Collsacreu la vam fer a ritme, intentant que no es perdés ningú, ni gran ni petit (per cert, la purito, al seu ritme sense dir paraula).

Per fi arribàvem al restaurant on un Efren mig content de veure’ns, mig decebut per no haver pogut acompanyar-nos, ens esperava amb un somriure d’orella a orella.

En aquest punt, els germans Campos s’acomiadaven de nosaltres i tornaven cap a casa.

I que feia aqui l’Efren, dons havia orquestrat una petita juguesca per al Carles. Setmanes abans de l’esdeveniment, quan les angines encara no havien afectat el seu raciocini i estat anímic, va decidir d’engegar un univers paral·lel de whatsapp, tot creant un grup anomenat cumple Carles (tot el grup, els que venien i els que no, ens hi vam apuntar).

Ei, en aquesta surto però que molt bé i ben acompanyat

Manolo, quan comença la sortida?, no sé Pali, l'escalfament ha estat bé 

 Paco i fill (màquines)

 Ja vindreu a Berga, ja...

 El vino que tiene Asunción...

 .. ni tiene color...

quin goig que fem...

La confabulació havia d’arribar al seu clímax en el moment de demanar les postres, on tots havíem de demanar el mateix: Tiramisú del Collsacreu. Suposo que va ser l’ambient distès, o els acudits en eslovac del Pali (molt bo el de la monja budista) que va fer que bona part del grup oblidà la consigna acordada: que si crema catalana, que si limoncello, que postres de músic,... En aquest moment havíeu d’haver vist la cara de l’Efren, ell estava malament, però nosaltres estàvem pitjors...

Com érem els últims en demanar, vàrem poder arreglar la papeleta.

 Sorpresa!!!

Crema catalana, crema catalana... ja us donaré crema

Crec que li vam donar una bona sorpresa. Desprès d’això, xupitos més acudits en eslovac i algun de l’Eugenio (que no hi ha manera que recordi) i cap avall.

Una mica marejat al prendre les corbes (culpa del Tiramisu) i al punt de partida que ara tocava la fi.

Ningú no ha pres mal, tots hem fet la fita. Els que no heu pogut venir, no patiu que repetirem. 

Crec que desprès d’aquesta sortida el grup ha crescut, ja no ens cal un e-roadbook per arribar a bon port, i jo m’ho he passat molt bé (com crec que tota la resta).

Abans d’acabar, només comentar-vos que en David ja ens té preparada la fita flequera de la primavera del 2016, coneixeu Castell de l’Areny?

Per últim només em queda fer la llista dels que van venir i no tindran diploma (perquè aquest any no ha hagut classificació):

Alessandra, Cristina, Raül, Carles, Pali, Dani, David, Manolo, Toni C., Paco, Cristòbal, Javi Bejarano, Manolo Campos, José Campos i l'Efren.

Us deixo amb el gràfic alçada vs temps que s'explica per si sol:

Lo TURÓ - Part 3

Menys de 24 hores per a la fita que proposa el Carles...

Si es tractés d'unes eleccions avui seria la jornada de reflexió (ara bé mai he entès que cal reflexionar el dia abans, o potser es per oblidar la quantitat de bajanades que han dit els que ens han de representar).

Tornant al tema que em perdo. sí, toca reflexionar, mentalitzar-se, fer una llista de tot el que toca, preparar l’equipació, ultimar els detalls logístics, transport.

Toca decidir quin maillot farà més conjunt amb el tortuós asfalt, toca anar a comprar el valuós magnesi que evitarà que les rampes ens deixin literalment clavats a la carretera.

Toca suportar les gracietes dels sobrats…

Però que voleu que us digui, m’agrada aquesta sensació. Forma part de l’aventura!! 

Som conscients de les nostres limitacions, de ben segur que la nostra gran fita no formarà part del anals de la història, però és nostra i el nostre objectiu es fer-la tot gaudint de bona companyia.

M’he mirat el recorregut una i una altre vegada.

El primer escull, el Collsacreu, no sembla gaire difícil, però en servirà per conèixer l’estat real de les forces. Tot depenent de com el coronem haurem de dosificar forces per l’ascensió des de Sant Celoni.

A partir d’aquí puja, deu n’hi do com puja. No puc identificar el que en Cristòbal anomena descansillo (desnivells positius que permeten baixar de les 200 pulsacions). 

Aquí, els caràcols tenim el gran repte, arribar al cim abans que els pro iniciïn la baixada per poder arribar a l’hora al dinar.

Desprès ve la baixada (a lo Sagan pujant) de tornada a Sant Celoni i una altre vegada el Collsacreu on, abans d’arribar al cim, ens aturarem per fer el dinar de germanor (els que aquesta vegada no portem cotxe farem un concurs de xupitos).

N’estic convençut que patirem, però també que ens ho passarem de conya. 

Per la propera gran fita (encara per programar) esperem poder comptar amb l’Aniento, en Cuevas, en Flores, el Fulgui i en Vives. 

PD: L’organització no farà lliurament de cap diploma degut a les irregularitats que van succeir a la darrera edició.