Tot baixada

Una altre crònica sense GinTònic i ja van unes quantes. Això de fer vida healthy m’està transformant, però que voleu que us digui, el roiboos no em confereix el mateix grau d’inspiració. 

Ja han passat quinze dies des de l’anterior sortida i, de nou, tenia via lliure per poder pedalar una estoneta dissabte. 

Aquesta vegada era jo qui iniciava les converses pel whats, em refereixo a les converses sobre sortides perquè en Fulgui i el Carles ens han estat amenitzant al llarg de la setmana. 

El primer en respondre va ser el Manolo, que em prometia, com sempre, màxim patiment. Ràpidament en Toni i el Josep s’hi apuntaven. Tocava BTT. 

Personalment trucava al Sebas i a l’Efren per a que m’acompanyessin pel calvari que em volien infringir. Sendos dos tenien compromisos ineludibles. Ostres, podia haver trucat al Flores però se’m va passar. 

Ja estava disposat a fer la gran matinada per a no arribar al PIR3 ofegat quan em digueren la ruta: Sant Ramon, tot baixada, tant d’anada com de tornada. Per fi una ruta a la que no hauria de patir!! 

Com conec a fons la llei d’Abelaira sobre el temps (si no la sabeu mireu la crònica anterior), vaig proposar-me arribar al lloc de trobada amb mitja hora d’antelació. 

Tres esglaons em van faltar per fer el cim del Pont del Diable (ja falta menys), just per veure la particular forma que tenien de baixar les escales del pont uns riders locals (aquí les farmàcies deuen tenir dèficit de trombocid). 

Mentre explicava a uns joves la ruta per anar al Monestir, els meus companys de ruta feien cap. Salutacions ràpides i preníem el camí del riu. 

Un savi va dir que no hi ha rampes dures sinó ritmes inadequats i, avui feia la pinta que em passaria això. Es veu que al restaurant que hi ha a l’ermita de Sant Ramon a partir de les onze els entrepans estan freds i en Manolo i el Toni imprimien una velocitat de creuer no apte per a les meves cames. De baixada cap problema, però l’ascensió a l’ermita i la tornada de ben segur que se m’entravessarien. 

Per si de cas, m’havia amagat un as a la màniga: GoPro pedaleja... No encara no tinc instal·lada aquesta funcionalitat, però si el modo gravació en modus silenci, el camí del riu dóna per moltes converses, algunes que podrien ser molt incòmodes en segons quins àmbits. Com era aquella paraula? Dominatis? Efren espavila que se’t gira feina ... 

Doncs si, començo a tenir una videoteca amb filmacions compromeses que poden sortir a les xarxes socials si els meus companys de ruta segueixen humiliant-me ruta rera ruta. 

A mida que ens anàvem apropant a Sant Boi les bikes anaven enfangant-se cada vegada més, agafant pes per l’ascensió a l’ermita. 

I sí, puc afirmar que el ritme de baixada era del tot inadequat. A la primera rampa clavat, és com si haguessin posat una catifa de velcro que s’enganxava a les rodes. Sort de la companyia del Josep que em vigilava en tot moment. 

Aquest patiment s’esvaí quan, des del cim, es divisaven les vistes de Barcelona i les platges del Prat i Viladecans. Al darrere la serra marcava la ruta que duia a Torrelles, ruta que ja farem en una altre ocasió. 

Per sort encara no havien tancat el forn del restaurant de l’ermita. Van caure quatre tres truites (i és que s’ha d’especificar tot) i un entrepà de pernil, que ens havien de fer tornar a casa a un ritme endimoniat. 

Iniciàvem el descens, no gaire ràpid per que s’havia tapat el Sol i feia fresca. Es veu que un dels claus que havien fet servir per enganxar el velcro s’havia sortit i em perforà la coberta de la tubeless. El líquid no acabava de taponar la fuita, em veia tornant en tren. 

I aquí és quan es veu la solidaritat del grup, entre el Manolo, el Toni i el Josep se les van apanyar per resoldre la pana. A més, per allò de no fer més gran la ferida, no van voler posar massa pressió a la roda. 

Sabeu que és pujar pel camí del riu amb una goma tova? 

Per sort no tornàvem del Cogullò i el desnivell des de Sant Boi no supera els 300 m. 

Arribava bé, per mi havien estat 55 km. que de ben segur serviran per seguir preparant la Hivernal. 

Diumenge, nou Projecte

Bé, estic engegant un nou projecte que de ben segur farà BIKEDEFERRO molt més gran.

El creixement no l'heu d'entendre simplement com a un creixement d'unitats, que també, que si es donen seran benvingudes. Es tracta d'un creixement en altres vessants que completaran les activitats ciclistes del grup.  

I aquest diumenge vaig fer un tast. Disposava de dues horetes curtes, van ser suficients per revisar l’estat de la bike (per veure si calia canviar la coberta) i de fer una passejadeta per escalfar les cames i uns estiraments.  

Una bona conversa, un ritme suau, unes millors vistes. Tant sols 18 km, però el millor va ser el segon temps: Sabeu que hi ha un ioga específic pensat per als que practiquem bike?

Si m'haguessin puntuat, el resultat hauria estat de totxo inflexible (poc a poc). 

On vaig donar la talla va ser a la CFR, tradició que no hem de perdre. A partir d'ara tindrem, com els jugadors de rugby, tres temps.