Mortirolo

Ha estat un dia de moltes emocions. 

Com sempre davant d’una gran fita, com ho és una sortida Bikedeferro organitzada pel Carles, havia passat mala nit. 

Havia dedicat la tarda de dissabte a fer una neteja a consciència de la flaca i a preparar la cargolada que ja s’ha fet habitual en aquest tipus de sortida. 

NOTA: Vale, la darrera i única cargolada va ser la de la sortida al Turó, però ha estat també l’única que hem fet amb flaca des d’Arenys. 

Tenia un repte, al dinar post-sortida vindria una convidada especial, no acostumada a aquestes tradicions catalanes i, malgrat les possibles reticències culinàries, havia de tastar els cargols que protagonitzen el nostre emblema. 

Però no vull avançar-me als esdeveniments, això de cuinar et fa tastar de forma continuada les viandes que vas preparant i si a això li afegeixes el truño de partit del Barça, diguem que la indigestió estava servida. 

Per allò de l’atzar del destí, tenia un company de penes, en Vives havia anat a visitar en més de 53 ocasions al senyor Roca. 

Ell va prendre la decisió correcta, renunciar a la sortida, jo, en canvi, ni em plantejava aquesta possibilitat. 

Amb puntualitat suïssa, el David i el Sebas em recollien a l’hora prevista, no teníem noticies de l’Efren, la seva participació no estava assegurada... 

Amb aquesta incertesa que ens neguitejava partíem direcció Arenys, per arribar a l’hora convinguda. 

Apareixia en Carles i l’Efren, que donà senyals de vida, havia anat a un PIR equivocat, al PIR de les BTT. Tot i aquest petit enrenou, sortíem a l’hora prevista per l’organització. 

NOTA: Si hi ha un esportista mentider, és el putu ciclista, és pitjor que un futbolista simulant una falta o una trepitjada inexistent. No si tothom deia: jo no he sortit, estic fatal, no entreno, tinc la cadena oxidada i la direcció tremola... I un bé negre amb pates roses!! No havíem deixat Arenys i ja estava a la cua del furgó. Quin ritme!! 

El quilòmetres anaven caient (en el meu cas se’m multiplicaven), el Collsacreu era història al poc d’haver començat. Les baixades emocionants, malgrat que l’humit asfalt no ens permetia masses alegries. 

Arribàvem a Vallgorguina i, malgrat l’olor a croissant cruixent acabat de fer que sortia de les fleques, seguíem direcció Sant Celoni. 

Aquí, al Carles se li va encendre una llumeta: i si fem el Mortirolo? El grup ni ho va dubtar, un si unànime (però si jo ja estava plorant feia estona!!) 

A l’alçada de Santa Maria de Palautordera, intentava localitzar la casa del Jaume i la Carme, per allò de trobar una excusa per quedar-me, però el poc oxigen que m’arribava al cervell no m’hauria permès identificar-la encara que estigués anunciada amb llums de neó. 

En Carles anava anunciant les corbes, els desnivells, que dur que s’estava fent l’approaching al Mortirolo... 

Els hauríeu d’haver vist, semblava que l’Efren, el David i el Carles estiguessin regant simultàniament el Montseny, l’efecte òptic de l’escena m’havia fet dubtar dels meus companys (haureu de veure el vídeo). 

Un segons per prendre una mica d’oxigen i cap amunt. La meva teoria de l’amplada es confirmà: encara que sigui dura la rampa, quan més estreta, menys esforç mental per pujar-la. Aquesta màxima és aplicable tant a carretera com a BTT. 

El “anomenat Mortirolo català” és molt xulo, es pateix (jo) i es gaudeix (els altres). 

Arribàvem a la cruïlla on havíem de decidir com continuava la ruta, seguir pujant o baixar i anar a prendre el millor iogurt del món. 

A mi no m’agrada el iogurt i molt menys la mel, però baixava com si fos la darrera vianda que ingeriria a la meva vida, que curt se’m va fer el trajecte!! 

A veure aquest iogurt....

Bonississim 

Des d’avui, addicte al iogurt amb mel. Cercava qualsevol excusa per no haver de tornar a pujar a la bike, que si tastar el millor formatge de Catalunya, que si fer-nos una selfie amb la fauna local, però ens esperaven per dinar.

L'efren, tirant la canya a les vaques

Ara només quedava tornar a Sant Celoni, Vallgorguina i, de nou, el Collsacreu. 

Vaig convèncer als meus companys per que em deixessin patir en solitari, no era cansament, era l’al·lèrgia a la floració dels pollancres que inundava la carretera. Reservava forces per al Collsacreu i sense adonar-me es va acabar. 

Els Joseps i el Manolo pujant al Collsacreu

En aquesta sortida hem descobert perquè en Carles vol que vinguem des del Montserratí a pedalar per les seves contrades: de tots és conegut que mai plou a Arenys, l’única manera que plogui és la d’importar-la des d’altres vagueries de Catalunya i, quina millor que la del Montserratí? 

Si, benvolgudes lectores del bloc, se’ns va posar a ploure. No podríem gaudir d’un ràpid descens.... no? A més d’un se li va encendre el semàfor a l’entrada d’Arenys de superar els 50 km/h. 

Feina feta, be quasi tota. Ens quedava l’àgape. 

S’hi afegí una de les dues noves incorporacions Bikedeferro, la Diana (d’aquí poc ens traurà les pegatines de la bike). 

PD: L’altre incorporació ja la coneixereu en properes sortides. 

Gaudíem del dinar al Vintage quan vaig recordar que havia oblidar els cargols al cotxe i, a més, plovia!! 

Una bona estona recollint-los, s’havien escampat per tota la rambla, però l’esforç va pagar la pena, a la taula ni els vegans es van poder resistir a tastar-los. 

La cirereta del pastís la posà en Sebas, al bufar les espelmes del seu 53 aniversari.

Com sempre, moltes gràcies per compartir, encara que només sigui una estoneta, el vostre temps plegats.

I ara què? 

Doncs en Carles ja ha preparat la ruta del Mariner, una ruta BTT a la que hi afegiré algun corriol més (tinc contactes per la zona) i de la que no tindreu excusa per no venir

Ja no queda res...

Ja queda poc! Tots estem preparats per al primer gran esdeveniment Bikedeferro de l’any. Nomes ens queden unes poques sessions per entrenar i afinar les flaques per a tan preuada fita. 

Aquest finde podia, durant la setmana havia estat netejant i lubricant curosament la felt per no tenir cap excusa per donar el màxim en aquestes darreres jornades. 

El grup estava en silenci, sempre podia fer un Vacarisses des de Martorell, no és una gran fita, però ja m’estava bé. A més, en Sebas em va dir que pot-ser m’acompanyaria. I divendres, en Manolo despertà i demanà voluntaris per escalfar el dissabte. 

Jo de seguida vaig proposar unes rutes factibles i en línia amb la fita del 26. Sort que tinc uns companys que de seguida saben quan m’he vegut l’enteniment. 

Havíem quedat a les 8:00 a l’Ajuntament d’Esparreguera. En previsió, sabent que tenia una estoneta, sortia a dos quarts i mig des de casa. 

A mig camí em vaig adonar que m’havia deixat el mòbil, si continuéssim amb les puntuacions de les classificacions m’hauria suposat una pèrdua de 10 punts, quina sort que ja es va acabar amb la meva victòria incontestable (algú se’n recorda?). 

La pujada de la Repsol (o de la Flex), per no perdre el costum, se’m va atravessar, arribava quasi a l’hora convinguda (la meva previsió era arribar amb 10 min abans del temps previst, però no). 

En Manolo estava preparat per sortir, a la banqueta eren el Sebas i la sílfide coneguda abans com a Sherpa. L’Aniento no apareixia, em recordava a les reunions que fem als Ministerios, que els últims en arribar son aquells que tant sols han de creuar el carrer per ser-hi, els provincianos arribem primer. 

Mentre esperàvem, avaluàvem les possibles rutes a fer: la carretera de Monistrol estava impracticable per les obres, el Tibidabo como que no, La creu d’Aragall como que tampoc i..., ostres podíem anar a Sant Sadurní per esmorzar i continuar amb el nostre ranking de bike-restaurants. 

En comptes d’anar per Gelida, arribaríem des de Piera (així jo no havia de desfer el camí del matí). 

Començàvem i es van fer els dos grups previsibles: Manolo, Toni, Sebas i al darrere en Josep i jo. 

Els de davant anaven molt forts i la meva sospita que de ben segur es farien tres grups es complí: Al davant els tres tenors, al mig en Josep i a uns quants anys llum enrere estava jo. Segur que s’han posat un motor amagat al quadre de les flaques, marxaven a una velocitat inusitada, com si això de pedalar no els hi costés res de res. 

Puc constatar que s’han fet obres a la carretera de Piera i l’han ampliat en més de 50 km, sinó no entenc com vaig estar tanta estona a sobre de la flaca per arribar a aquesta bonica població. 

Ens reagrupàvem (en Cuevas, el Sebas i el Manolo havien tingut temps de fer una becaineta) i preníem rumb cap a sant Sadurní. Ara tocava un terreny favorable, amb més baixada que pujada. De ben segur que no s’escaparien. 

Dons no, van tornar a marxar. En Josep es mantenia a una distància de contacte visual, quan no era així, s’assegurava que seguia en ruta al sentir els meus sollozos. Els màquines s’avorrien, es veia de lluny que em miraven tot pensant que cauria desplomat en qualsevol moment. 

Una ultima rampa i ja estava a les portes de Tanatori. Ho dic literalment, vàrem passar pel Tanatori de Sant Sadurní, on abans ens preníem unes barretes energètiques abans de tornar cap a casa. 

Esperava que ens aturéssim a prendre una suculenta truita ben regada pel cava de la comarca, però no, continuaven tirant. 

Per fi deixàvem les carreteres amples i continuàvem la ruta direcció Gelida. Aquesta sinuosa carretera és un regal per als que ens agrada això de pedalar. Per uns moments creia que els meus companys havien pres l’autopista direcció Martorell per que els vaig perdre de vista, i era impossible que m’haguessin deixat tant enrere. 

I així era, vaig veure com al Sebas se li queien els tiquets del peatge just quant anava a pagar l’esmorzar. El grup denegà la invitació, en quinze dies, per a la celebració del seu aniversari, ja li deixaríem pagar el dinar. 

Ja només quedava el descens des de Gelida a Martorell. En Josep i en Toni anaven reservant forces per a l’esprint especial que havien organitzat a la carretera de les carpes. 

Per motius aliens a la redacció d’aquest bloc no tenim dades ni imatges d’aquest tram final de ruta. 

NOTA: Tornar a pujar a Esparreguera, encara que estigués esperonat pel Manolo, hauria estat un espectacle lamentable per difícil d’oblidar, a més, jo ja havia fet el pla d’entrenament perfecte per pujar amb èxit al Collformic.

PD; Que trist!! No tenim cap foto de la sortida. 

100% corriols

Aquest dissabte de nou tocava, ja ho diu la dita: sabado, sabadete …. 

Vaig fer la crida a voluntaris al grup, però ningú no contestà. Es clar, ja ni se’n recorden de qui soc. 

Vist que la crida en grup no funcionava i, seguint els consells de Fèlix Rodríguez de la Fuente en el capítol de l’apareament dels Becerros Salvatges, vaig optar per una crida personalitzada. 

Res, no hi havia manera, però finalment en Aniento respongué la meva suplica. Quasi per efecte dominó, s’hi afegien en Manolo i un irreconeixible Cuevas. 

Sortida amb l’Aniento, uhmmm.... si és ell qui marca la ruta es donaran els tres efectes que fan d’una sortida una experiència única: 

• 0 pista / 0 asfalt 
• 100 % corriols 
• Esmorzar 

Havia d’haver sospitat que alguna cosa no anava bé quan quedàvem a peu del Pont del Diable, que en aquells moments estava en plena transformació per a l’espectacle que al vespre havia de fer la Fura dels Baus (impressionant!!!). 

Des del pont nomes surt pista... I si, fèiem el pont i rodàvem per la pista direcció El Prat. Culló, si aquesta ruta ja me la conec. Però no, a l’alçada de l’estació de Castellbisbal, maniobra del loco ivan, gir brusc a l’esquerra i, desprès d’uns minuts dubitatius, tornàvem enrere per una pista paral·lela. 

Però la pista de mica en mica augmentava el desnivell, anava direcció a Santeugini tot fent-nos descavalcar en més d’una ocasió a tots els participants. Si nois si, també en Sherpa, amb 12 kg de menys va haver de posar peu a terra i també en Manolo, que es veu que no li entrava el plat gran. 

Des d’allà, torna a baixar a la riera i torna a pujar, ho tenia clar, en Josep volia revenja de les dures acusacions de la darrera crònica. Em volia fer patir i plorar, però no sabia que jo ja n’estic curtit d’aquestes malifetes i que vaig poder resistir durant 10 minuts abans de posar-me a plorar like a nenaza. 

El grup, per intentar consolar-me, es va aturar a Ullastrell, a un lloc de reconegut nom: Cal Taiet. 

I es aquí on se m’ha acudit encetar una nova secció per a puntuar els locals de restauració aptes per a ciclistes. Serà la nova guia Michelin (que és això que m’ha aparegut a la panxa de forma sobtada) Bikedeferro. 

Valorarem temes com simpatia del servei, varietat de la carta, celeritat (temps d’espera), preu, facilitat de gestió, servei postvenda i d’altres coses que se’ns vagin acudint. 

No cal que els restauradors pateixin gaire, si els bikedeferro son capaços de menjar-se els meus cargols dolços, amb una mica de carinyo ens tenen guanyats (per saber la puntuació haureu de obrir la pàgina de la nova secció). 

I tocava continuar, la pista anava cap avall, ara segur que arribaria el corriol, però no. Una riera amb aigua no ens deixava veure per on seguia el camí. 

Els exploradors (Aniento i Sherpa) s’avançaven, mentre el Manolo comprovava el servei postvenda del Cal Taiet. 

De seguida anàvem a cercar-los quan tot just giraven cua tot veien l’error de navegació. I desprès de la riera, la immensa pujada per la immensa pista. Els meus plors despertaven la fauna local. 

Jo i uns amics

I per fi van fer una gran troballa: vàrem trobar l’eslavó perdut del quart cinturó, aquell que connecta Abrera amb Granollers i que es va aturar perquè no sabien on l’havien deixat. Tranquils nois que ara passaré aquesta informació a les autoritats i de ben segur l’any vinent ja podrem utilitzar aquesta important via de connexió del montserratí. 

Se’ns feia tard i havíem de continuar la ruta. La presbícia és fotuda per navegar amb un GPS i, els error amb molt desnivell com que no fan gaire gràcia. La freqüència cardíaca a nivells que feia anys que no arribava, els bessons queixant-se de l’esforç, el quadre de l’scott queixant-se pel sobrepès... 

I a una rotonda, vida civilitzada. Havia trobat la llum!! M’acomiadava dels meus companys de ruta, ells seguien pujant i a mi, el camí que em quedava, era de baixada. 

Arribava petat, com feia temps que no em sentia i només amb un pensament al cap: Això ho hem de repetir!

El millor de la sortida? quan m'ha dit, m'agrada el Ferran que surt en bike!!

Popular (crònica des del califato)

Sobre el paper, un pla d’entrenament és la millor manera de preparar-se per a la realització de qualsevol esdeveniment esportiu. 

M’atreviria a dir que és essencial si realment disposes de poc temps per dedicar-t’hi. Jornades laborals interminables, responsabilitats familiars i les responsabilitats socials, entre d’altres, ocupen molt espai en el nostre limitat temps. 

El pla d’entrenament s’ha d’establir amb una línia temporal, marcant les fites a assolir i amb una revisió continuada per corregir les més que probables desviacions que es produiran en el decurs de les jornades. Ha de combinar sèries d’esforç, de rodar i, perquè no, de descans. 

Jo ho tenia clar, el meu estat físic, a primers de gener, no era l’òptim per realitzar l’Hivernal amb unes mínimes garanties d’èxit. A l’efecte vaig dissenyar el meu pla d’entrenament: treball amb corró, corriols, pista, BTT i carretera i moltes, però que moltes ganes de pedalar. 

Avui, abans de la sortida, tot anant cap a Cervera ben acompanyat de la Diana i el Carles, feia un balanç de les dures sessions d’entrenament: Havia sortit tres vegades. 

Però tenia un pla B: durant tot el trajecte vaig estar minant la moral del Carles, li explicava la dificultat tècnica de la multitud de corriols que es feien en aquesta pedalada, quasi impossibles per a gent experimentada com nosaltres, que les ambulàncies feien hores extres recollint membres amputats dels participants, vaja un escenari de tragèdia i desolació digne d’un titular de les notícies de Telecinco. No havíem arribat a Igualada i el tenia convençut: faríem la versió “popular”. 

Però no era l’únic que havia fallat al pla d’entrenament, però ell, amb més taules trobà l’excusa perfecte per no haver de pedalar. L’Aniento simulà una malaltia sobtada, la típica que ningú et pot rebatre al passar dels 50. A aquestes alçades sabem posar aquella mala cara que espanta al nostre entorn (l’havíeu d’haver vist unes hores més tard quan es passejava tot cofoi de ruta turística per la universitat de Cervera). 

En Manolo i el Sherpa, en canvi, si que havien complert i estaven frissosos per començar a cremar quilòmetres. 

Érem a l’aparcament de Cervera i en Salvador no donava senyals de vida. Recollíem dorsals i, per no perdre el costum, a fer el cafè/tallat/cigaló d’inici de ruta. A l’últim moment s’hi afegien el Ramon i el Salvador. En Ramón estava convalescent d’una operació, però volia provar-se. 

I iniciàvem la pedalada des de la cafeteria. Feia por veure el ritme dels que anaven al davant, ni que és tractés d’una cursa de MotoGP... 

Vaig perdre la funda de les ulleres a les primeres de canvi, sort que el Ramon s’aturà per recollir-la. En Manolo i el Toni s’allunyaven quasi d’immediat, en Salvador també i a mi se m’entravessaven les primeres rampetes del tram asfaltat. 

En Carles, resignat s’aturava per acompanyar-me durant el trajecte. No m’havia adonat que en Ramon no em seguia a roda. En Salvador s’havia aturat per esperar-lo, en Ramon no rodava bé i no tenia bones sensacions. 

Aquí us haig de dir que tenim sort de tenir al Salvador al grup. Us recomano seguir els seus consells, aconsellant al Ramon d’aturar-se (d’Hivernals podràs fer un cabàs), com a l’edició de fa dos anys, on em recomanà fer-me una prova d’esforç (ja sabeu tots com va acabar la història). 

Bé, el Carles i jo seguíem a un ritme de petem la xerrada que segur que arribem a la botifarrada, en Toni i el Manolo seguien la seva challenge particular (fent-se repassades contínues per pistes i per els transitables corriols), en Salvador intentant recuperar el temps perdut i, el Josep i la Diana gaudint de l’arquitectura de la Universitat de Cervera. 

D’anècdotes? Puc explicar-vos l’excursió gratuïta que vaig regalar al Carles per lo tros (si de dia amb el camí marcat faig errades de navegació, de nit... ui que patirem a la Nocturna de la Segarra). 

En Carles i jo arribàvem sencers, amb un aspecte digne, quasi sense despentinar-nos. 

A la poca estona ho feien (per aquest ordre) el sherpa i el Manolo, la cara de satisfacció del Toni al guanyar a l’últim sprint ho resumia tot. 

Al post partit vàrem tenir la possibilitat d’entrevistar al responsable tècnic de la nocturna de la Segarra. Aquest any introduiran canvis que permetran una millor navegació, com la de l’ampliació dels gràfics (aptes per als que pateixen presbícia) i d’un tram per lo tros amb pura navegació amb brúixola. No faltaran els corriols impossibles i, possiblement, hi haurà dos recorreguts per a que els més espavilats no xupin roda. Vaja, que aquest any serà una fita ineludible per aquells que ens agrada alguna cosa més que pedalar. Ah i no ens oblidem de la challenge de nocturnes que aquest any celebrarà la segona edició (a veure si les dates ens permeten fer-les). 

No vam poder quedar-nos a esperar al Salvador, el Carles havia d’anar a Arenys i primer m’havia de deixar a Martorell, però tinc evidències gràfiques que va arribar a puestu. 

Tenim un nou patrocinador al bloc: MAGNARS, ja veieu que això es va animant, amb una mica de sort, amb els ingressos, podrem fer una de ben sonada. Això si, per mantenir-se ens obliga a tenir una major dedicació (mínim una publicació setmanal). 

Tot baixada

Una altre crònica sense GinTònic i ja van unes quantes. Això de fer vida healthy m’està transformant, però que voleu que us digui, el roiboos no em confereix el mateix grau d’inspiració. 

Ja han passat quinze dies des de l’anterior sortida i, de nou, tenia via lliure per poder pedalar una estoneta dissabte. 

Aquesta vegada era jo qui iniciava les converses pel whats, em refereixo a les converses sobre sortides perquè en Fulgui i el Carles ens han estat amenitzant al llarg de la setmana. 

El primer en respondre va ser el Manolo, que em prometia, com sempre, màxim patiment. Ràpidament en Toni i el Josep s’hi apuntaven. Tocava BTT. 

Personalment trucava al Sebas i a l’Efren per a que m’acompanyessin pel calvari que em volien infringir. Sendos dos tenien compromisos ineludibles. Ostres, podia haver trucat al Flores però se’m va passar. 

Ja estava disposat a fer la gran matinada per a no arribar al PIR3 ofegat quan em digueren la ruta: Sant Ramon, tot baixada, tant d’anada com de tornada. Per fi una ruta a la que no hauria de patir!! 

Com conec a fons la llei d’Abelaira sobre el temps (si no la sabeu mireu la crònica anterior), vaig proposar-me arribar al lloc de trobada amb mitja hora d’antelació. 

Tres esglaons em van faltar per fer el cim del Pont del Diable (ja falta menys), just per veure la particular forma que tenien de baixar les escales del pont uns riders locals (aquí les farmàcies deuen tenir dèficit de trombocid). 

Mentre explicava a uns joves la ruta per anar al Monestir, els meus companys de ruta feien cap. Salutacions ràpides i preníem el camí del riu. 

Un savi va dir que no hi ha rampes dures sinó ritmes inadequats i, avui feia la pinta que em passaria això. Es veu que al restaurant que hi ha a l’ermita de Sant Ramon a partir de les onze els entrepans estan freds i en Manolo i el Toni imprimien una velocitat de creuer no apte per a les meves cames. De baixada cap problema, però l’ascensió a l’ermita i la tornada de ben segur que se m’entravessarien. 

Per si de cas, m’havia amagat un as a la màniga: GoPro pedaleja... No encara no tinc instal·lada aquesta funcionalitat, però si el modo gravació en modus silenci, el camí del riu dóna per moltes converses, algunes que podrien ser molt incòmodes en segons quins àmbits. Com era aquella paraula? Dominatis? Efren espavila que se’t gira feina ... 

Doncs si, començo a tenir una videoteca amb filmacions compromeses que poden sortir a les xarxes socials si els meus companys de ruta segueixen humiliant-me ruta rera ruta. 

A mida que ens anàvem apropant a Sant Boi les bikes anaven enfangant-se cada vegada més, agafant pes per l’ascensió a l’ermita. 

I sí, puc afirmar que el ritme de baixada era del tot inadequat. A la primera rampa clavat, és com si haguessin posat una catifa de velcro que s’enganxava a les rodes. Sort de la companyia del Josep que em vigilava en tot moment. 

Aquest patiment s’esvaí quan, des del cim, es divisaven les vistes de Barcelona i les platges del Prat i Viladecans. Al darrere la serra marcava la ruta que duia a Torrelles, ruta que ja farem en una altre ocasió. 

Per sort encara no havien tancat el forn del restaurant de l’ermita. Van caure quatre tres truites (i és que s’ha d’especificar tot) i un entrepà de pernil, que ens havien de fer tornar a casa a un ritme endimoniat. 

Iniciàvem el descens, no gaire ràpid per que s’havia tapat el Sol i feia fresca. Es veu que un dels claus que havien fet servir per enganxar el velcro s’havia sortit i em perforà la coberta de la tubeless. El líquid no acabava de taponar la fuita, em veia tornant en tren. 

I aquí és quan es veu la solidaritat del grup, entre el Manolo, el Toni i el Josep se les van apanyar per resoldre la pana. A més, per allò de no fer més gran la ferida, no van voler posar massa pressió a la roda. 

Sabeu que és pujar pel camí del riu amb una goma tova? 

Per sort no tornàvem del Cogullò i el desnivell des de Sant Boi no supera els 300 m. 

Arribava bé, per mi havien estat 55 km. que de ben segur serviran per seguir preparant la Hivernal. 

Diumenge, nou Projecte

Bé, estic engegant un nou projecte que de ben segur farà BIKEDEFERRO molt més gran.

El creixement no l'heu d'entendre simplement com a un creixement d'unitats, que també, que si es donen seran benvingudes. Es tracta d'un creixement en altres vessants que completaran les activitats ciclistes del grup.  

I aquest diumenge vaig fer un tast. Disposava de dues horetes curtes, van ser suficients per revisar l’estat de la bike (per veure si calia canviar la coberta) i de fer una passejadeta per escalfar les cames i uns estiraments.  

Una bona conversa, un ritme suau, unes millors vistes. Tant sols 18 km, però el millor va ser el segon temps: Sabeu que hi ha un ioga específic pensat per als que practiquem bike?

Si m'haguessin puntuat, el resultat hauria estat de totxo inflexible (poc a poc). 

On vaig donar la talla va ser a la CFR, tradició que no hem de perdre. A partir d'ara tindrem, com els jugadors de rugby, tres temps.

Mitja volta

Ostres quina pluja aquest diumenge!! Així no es pot sortir!! 

Fi de crònica. 

Que noooo, tontus, que si que hi ha crònica. I és que encara no m’he fet amb la meva nova situació i, fins que no tinguem tot consolidat, hauré d’aprofitar tots aquells moments que pugui per intentar gaudit pedalant. 

Resulta que el grup de la Hivernal proposà de fer una passejada aquest dissabte, jo m’hi afegí de seguida, total segur que sortirien per carretera i passarien per davant de casa per anar cap a la platja... 

Però no. Hi havia previsió de fred, de baixada de temperatures, d’ambient hostil per als ciclistes, d’estalactites enganxades al nas i el grup decidí de canviar la muntura de carretera per la de muntanya. Cap problema, segur que decidirien fer el camí del riu per estirar cames i obtenir una tonificació òptima per a futures pedalades. 

Però tampoc. De fet ni es van en recordar que jo m’hi havia afegit. Manegaven alternatives com el Cogulló, El Castell de Claramunt, Sitges i, alguna que altre bajanada... Això no em va tirar enrere, jo estava disposat a sortir si o si. 

A última hora vaig poder canviar l’hora de la sortida amb prou marge per assegurar que arribaria a l’hora al PIR3. Previsor, dissabte em llevava dues hores abans de l’hora convinguda per no forçar la màquina. 

Només m’oblidava del primer principi de la llei d’Abelaira (aquell que domina el temps): “El temps s’encongeix proporcionalment a la quantitat de temps disponible”. I així passà. No havia encara esmorzat i ja havia dilapidat una hora. 

A corre-cuita em canviava, inflava les rodes de l’Scott, atenia a unes inoportunes trucades i sortia de casa. Havia cremat mitja hora més!! Ara aquell ritme suau per trobar als col·legues es convertia en una contrarellotge o cronoescalada que em torbava la ment. 

L’ànima m’avisava que, amb el ritme que portava, passaria el de sempre, que arribaria tard. I així va ser. 

El que no esperava era la multitudinària rebuda que vaig tenir, no només estaven el Fulgui i els companys de l’Hivernal (Manolo i Josep), també hi eren el Paco, el Dani i l’Alessandra. Si, aquests tres no paren de sortir i es troben en un estat de forma envejable. 

Encara no m’arribava l’aire al cervell de l’esforç, que només una idea se’m repetia constantment: per què no he anat a fer el camí del riu en plan tranqui? 

Res, iniciàvem la ruta per anar a trobar l’altre de l’Hivernal que ens esperava, el Sherpa. 

El ritme era suau, vaja no semblava que havia de patir tant... Només estaven escalfant la maquinària. Va ser trepitjar la sorra de Can Roca i el grup accelerà. A les Alzines ja estava traient el fetge per la boca. Ho tenia clar. En arribar a Collbató, mitja volta i cap a casa. 

Els companys no m’havien dit que durant tot aquest temps que no he sortit, han allargat el camí veïnal 3 kms més, quin patir!! 

A Collbató decidí de provar de fer una mica més, apropar-me a casa del Bob i mitja volta. Però el grup decidí de trobar corriols (eso me pone!!), quasi sense adonar-me arribava al Bruc, on tenia molt clar que faria mitja volta (era l’últim i feia ralentir innecessàriament el grup). 

Però una acció de bon samarità del Josep, tot recollint un guà perdut d’una excursionista, em va fer continuar la rura. Sentir la noblesa d’aquest esport tant altruista, de companyerisme, de ... i un bé negre, aquí quan menys t’ho esperes et fan una ganivetada trapera, et deixen en evidència i t’humilien tot esprintant a l’últim moment, el que passa és que ja no m’arribava sang al cervell i no sabia el que feia. 

A la barrera ja volia tornar. Havia pres una decisió ferma. A més, en Paco, l’Alessandra i el Dani tornaven a casa. Però en Josep, amb un discurs convincent, em va convèncer per fer una mica més: anem al coll i tornem? No vaig saber dir que no. 

Era un tram de carretera, nomes havia de tancar els ulls i pedalar. Les rampes se’m feien eternes, les baixades servien per oxigenar-me, malgrat el fred. Visualitzava el cafetó a Montserrat Parc, el desitjava, era la meva fita... 

Però al Sherpa no se li acut una altre idea que la de prendre un corriol. El cafè s’esvaïa, el món s’ensorrava, la vida havia deixat de tenir sentit.... 

Desesperat vaig cridar: TINC GAAAANAAA!!! Van ser paraules màgiques. L’actitud del grup i la ruta canvià radicalment, ara teníem un objectiu i una fita concreta, quantificable, tangible, digna d’una certificació (ostia perdoneu, se m’ha anat la pinça a la feina). 

Res, que anàvem per fi a restaurant de Montserrat Parc, on en Fulgui ens deixà perquè havia d’anar a casa. 

La truita de pernil amb poc gluten i la cocacola zero compensaven el mal que em feien les cames. En Manolo reia tot veient el meu patiment, en Josep intentava esbrinar perquè s’havia quedat sense bateria a la Xiaomi i el Sherpa i jo contemplàvem la particular manera que en Josep té de baixar de la bike. 

Ara si, eren les dotze ben tocades. En Manolo i el Toni continuaven cap a Can Aguilera i el Josep i jo tornàvem a casa. 

Fèiem tard i en Josep va tirar de mi com si s’acabés el món. Crec que no havia baixat en BTT mai tant ràpid. Ens acomiadàvem a Esparreguera i continuava, quasi al mateix ritme, el camí fins a Martorell. 

En total van sortir més de 56 km. No està pas malament per a una mitja volta.