dimecres, 26 d’agost del 2015

Climbdeferro

Bueno, pues ya hemos vuelto de vacaciones y a la espera de mi crónica sobre la Epic trail Extreme 2015 (si, voy a cambiar la larga por esta que el nombre mola más) os voy a contar mi hazaña subiendo el Pedraforca.



Estas vacaciones hemos alquilado una casita en Saldes, y claro, al llegar a la casa lo primero que vi fue una montaña con dos picos y una tartera en medio. La casa estaba muy bien, pero yo ya veía una salida que no me podía perder. Sucedieron los días y cada mañana lo mismo, la montaña estaba nublada. Aunque finalmente, el miércoles salió el sol y el jueves sin pensármelo dos veces cogí mi cortavientos, mis bambas, mi música y mi GPS (Una Dakota 10 de Garmín).

Para llegar al camino del ascenso debemos ir por carretera y pasar el pueblo de Saldes. Un poco más lejos veremos el desvío al refugio de Luis Estasen y de allí hay una carretera que llevará hasta el parking para posteriormente llegar andando hasta el refugio y de ahí a la cima del Pedraforca.



Mi hazaña ha sido subiendo por el Verdet y bajando por la tartera. Que cada cual suba por donde quiera pero subir la Tartera es como bailar con Maria, un pasito "palante", dos paistos "patrás", vamos, desesperante. Los primeros kilómetros se hacen a través de un bosque con un sendero lleno de raíces húmedas que son perfectas para torceduras y caídas aparatosas. En esta zona, corría cual cervatillo hasta que gracias a mi felicidad y mi velocidad me perdí, (y porque no miré antes el GPS? pues no lo sé). Por suerte anteriormente había pasado a una pareja mayor que cuando me vieron por donde me estaba metiendo me llamaron y me señalaron donde estaba el camino. Obviamente yo estaba bien perdido.

Otra vez de vuelta al camino, decidí andar más seguro e intentar no perderme más, así que seguí a un ritmo menor pero siguiendo el camino de mi GPS. Cuando sales del bosque, comienzas a ascender de una forma pronunciada y vas alternando zonas de raíces con piedras en las que es necesario escalar un poco.



Hasta aquí todo bien pero el problema empieza cuando el camino se acaba. Fiándome de un lugareño me dijo que durante la subida tendrás que escalar un poco pero poca cosa. Obviamente este buen hombre tiene un concepto de la palabra"un poco" diferente al mío. Aún quedaban 400m. de desnivel y el camino ya se había acabado (Un poco son 400m. de desnivel??). Por suerte, la gente de montaña es buena gente y descansando en una roca había un grupo de padres e hijos que iban también para arriba, así que pregunté si subían y cuando me dijeron que ya habían subido algunas veces, decidí unirme al grupo por seguridad mía.



Vamos a ver, cuando te dicen que tienes que escalar un poco, no es que la última media hora te la pases agarrado a las piedras y no mirando para abajo para no caerte. Pues eso es lo que es la última parte, escalada pura y dura (amateur, tampoco hace falta pies de gato, pero acojona). Y para rematar, el camino está pintado con unos puntitos amarillos que si coges un camino que no es, nos será muy fácil no encontrar el siguiente.

Finalmente coronamos la cima a las 09:50 y después de un almuerzo en la cima comenzamos el descenso. Hacía un buen día, así que las vistas eran excelentes. Hasta pude ver Montserrat cosa que parecía que estaba más cerca de lo que pensaba. La bajada se puede hacer por la tartera o por un sendero que te lleva hasta Gosol. Este sendero es más sencillo pero mucho más largo y te deja en Gosol, cosa que teniendo el coche en el parking del refugio nos planteaba una buena caminata. Por eso (y porque los que subían conmigo bajaban por la tartera) decidí bajar también por ellos.





Y que es una tartera?? Pues básicamente es una bajada enorme con una cantidad de piedras desmesurada. Y que se necesita para bajarla?? Valor, inconsciencia y plantearte que te vas a caer una docena de veces por lo menos. Pero bueno después de todo la bajada aunque dura se hace bien y solo acabé con un morado en un tobillo por piedras que el de encima mío iba haciendo rodar a su paso. Aunque yo también tiré alguna así que, empate técnico.

Finalmente acabada la tartera, se vuelve otra vez al bosque de raíces, que después de la bajada es como un bonito paseo por el bosque hasta llegar otra vez al refugio.

En total poco más de 7,5km. con un desnivel máximo de 2505m y que yo he realizado en casi 5 horas. Así que si queréis subir es genial para iniciarse en el tema de subir picos, pero no es tampoco ningún paseo digno de cualquier dominguero.


La foto está ausente de photoshop, paint, gimp o de cualquier editor de imágen. Es 100% real y ese tío tan guapo soy yo mismo. 





dilluns, 24 d’agost del 2015

Sortida plana

Aquesta setmana tenia molt clar quin tipus de sortida faríem. El soroll que pujant a Santa Cecilia feia la bike del Cristòbal denotava un greu problema amb el quadre de la seva BTT (d’això en tinc experiència). De fet, hores d’ara, en Santi està buscant un altre ja que no es pot reparar.

L’Efren continuava en terres galegues exhaurint les existències d’orujo casolà i d’en David, dons el mateix retol que té a la botiga: tornem el 24.

Si a això li sumem que en Manolo ja se’n podia estar més i volia estrenar la Wilier, no cal tenir gaires estudis per saber que tocava sortida flaquera.

Dissabte la Cristina proposà d’anar a Begues, però una oportuna tempesta d’estiu, estratègicament programada per a l’hora de la sortida, va obligar-nos a seguir dormint tot sentint el replicar de les gotes de pluja a les persianes.

NOTA: És la millor sensació, aixecar-te per fer la sortida setmanal i tornar al llit al veure que les condicions meteorològiques no et permeten gaudir de la bike. Sense remordiments… jo volia, però ....

Per les xarxes corrien rumors que algú estava preparant una de ben grossa. Vaja que diria que la tramuntana també arriba a Martorell, perquè la proposta d’en Cosco no era una altre que la d’anar fins a Sant Miquel del Fai!!
  • Hora de sortida: 7:00 al PIR18% també conegut com La Passió. 
  • Hora d’arribada: ??
Aquesta proposta s’ha de fer quan l’estat físic és òptim i sobretot quan no estas limitat per l’horari. Per sort jo tenia meeting familiar i havia d’estar d’hora a casa. Així que em vaig autodescartar.
La resta s’ho estava pensant…

Diumenge, les 6 del matí. Sona el despertador. No plou (llàstima!!). Prepara gadgets, equipació, infla les rodes i cap a La Passió.

Inusualment sóc l’últim en arribar. No havia sortit el Sol, però tota l’esplanada davant de la Passió estava il·luminada per la flamant Wilier d’en Manolo. Jo vaig amagar la Decathlon Cobra per no deslluir el moment.

En Manolo i el Cosco ho tenien molt clar, però la resta, amb diferent tipus d’obligacions (fer l’arròs, passejar el canari, anar a treballar, …) varem declinar tant atractiva proposta.

Begues continuava on la vam deixar dissabte, així que decidírem de provar aquesta ruta. Així que en Cristòbal, en Paco, en Campos, el Sebas i jo iniciàvem el camí cap a Sant Boi, envejant, això si, l’aventura dels nostres companys.

No havíem arribat a Abrera que ja m’havia despenjat del grup. Quin ritme!! que hi havia prou d’arribar abans de les dues.

Poc trànsit, només ciclistes i semàfors en vermell (crec que els vam fer tots). A Sant Boi, en Manolo C, va prendre rumb cap a sant Climent del Llobregat. El Garmin d’en Paco i el meu Anima començaren a protestar: aquest no era el cami proposat!! Als dos minuts eren les meves cames les que protestaven: aquesta “xinxeta” (argot d’en Manolo S.) no estava programada!!

Vist que no podia seguir el rumb dels meus companys de patiment, em vaig centrar en evitar que cap rider en BTT m’avancés i en intentar donar caça als BTTeros que em trobés pel camí.

NOTA: quan canvii de flaca ja em plantejaré fites més ambicioses.

Arribàvem a Viladecans i Gavà, un altre cop a nivell del mar, per iniciar l’ascensió cap a Bruguers. En Sebas m’havia promès d’acompanyar-me durant l’ascensió, però la versió carretera d’aquest rider no és la mateixa que la de muntanya. 

A mitja ascensió, a l’alçada de Bruguers, en Paco m’esperava, la veritat que tots dos al·lucinàvem amb les vistes que la carretera ens oferia del delta del Llobregat. En Cristòbal ja havia escalfat el seu motor Dièsel i volia donar caça, primer al Sebas i desprès al Manuel C. 

Per fi feia el cim (like a snail), estava exhaurint les existències de líquid i tocava ja ingerir alguna vianda per no morir d’inanició. Ens aturàvem a un lloc de barbacoes just abans d’arribar a Olesa de Bonesvalls. 


Segons el GPS quedava una altre xinxeta abans d’arribar a Vallirana. Aquesta vegada l’ascensió molt més divertida. La carretera fa tobogans continus que, sense patir excessivament, et porten fins a Les Bassioles.

Ara em tocava a mi, descens fins a Vacarisses on em vaig marcar uns 68 km/h a la revirada carretera (on algú es va marcar un recto). 

La carretera fins passat sant Andreu només va servir per fatigar-nos més les cames i per a que els seient comencés a incomodar-nos. Aturada per refrescar-nos a la font d’aigua no potable que hi ha al davant del Club Palace i cap a casa.

Aquí la frase dilapidadora d’en Manolo C.: “està bé aquesta ruta, amb predomini del terreny pla” vaja, jo ja no podia ni moure les ungles!!


Si observeu el  perfil de la ruta, queda demostrat 
que l'entrepà de truita fa baixar les polsacions. 

Tot i el cansament acumulat, en Paco es va marcar una explosiva ascensió a la rampa de La Tina que va deixar a la resta de riders clavats.

En Manolo C., que havia d’anar a treballar, es va perdre la CFR que varem prendre amb la colla dels rates bikes.

Les dades d’avui:;

Distancia: 97 km
Ascensió+: 1.098 m (l’strava diu 1.765)
Velocitat màx.: 68 km/h (es lo bo que té l’ascensió, desprès arriba el descens)

Ah, i els nostres amics que han fet? Dons això:


out of bounds!! 



PD: la ruta de Begues permet fer variacions, Des d’Olesa de Bonesvalls no cal anar a Vacarisses, sinó que es pot anar cap a Sant Sadurní. Voleu que ho provem?

dilluns, 17 d’agost del 2015

Quatre notes

Dos quarts de nou del vespre. Per fi torno a ser persona i desprès d’una setmana sense crònica engego l’ordino per descriure la sortida d’avui. Trobo a faltar el GinTònic inspirador, però el meu estómac s’estima més unes herbes…

Ja ho sé, em perd la boca, desprès d’una setmana sense haver tocat la bicicleta, no se m’acut una altre idea que la de proposar de fer el tram final de la Travessa, pot ser com a un petit homenatge a la mega-rider que surt al cartell d’enguany.

A aquestes sortides s’apunta en Manolo a "cero punto" (com diuen a la meseta), tot i que podia estrenar la seva Willier, si li presentes una ruta amb ascensos cardio, no se’n pot resistir.

En Carles també s’hi apuntava (li venia de pas), i aquest tram no l’havíem fet plegats. També comptàvem amb en Cristòbal i com no, del Dani i l’Alessandra.

Sortíem puntuals (7:10) i la veritat que una rebequeta no hauria estat pas malament a aquella hora. Els Blaus, Can Vinyals i la Puda. Començava la pujada fins al Coll de les Bruixes.

De seguida es van fer dos grups, els que portaven motor i els que anàvem a pelo. A més, en Carles, portava dues temptadores ampolles d’oxigen. 


Primer “descansillu” i cap amunt, on tocava fer la foto de rigor. Segon “descansillu”, al que alguns ja arribàvem ofegats i… no hi ha foto. La boira tapava la muntanya, i el pitjor de tot, estàvem agafant fred. Ara tocava arribar al coll, les pendents ens van fer posar el peu a terra en més d’una vegada. Poca visibilitat, llàstima el Carles hauria gaudit d’aquest paisatge un pel diferent al del Baix Llobregat.

Reagrupament al cim, on la boira a penes ens deixava veure 20 metres més enllà. Curiós que els cims, un cop fets, no semblen fites tant complicades.

En Carles, per treure’ns el fred de sobre, proposà fer un cafetó a Monistrol. El grup s’hi va afegir de seguida, craso error…Baixada cap a Vacarisses, on en Carles començà a demostrar les seves dots de navegador. 

NOTA 1:Si sou lectors habituals d’aquest blog, recordareu que l’any passat varem fer aquesta ruta i diversos integrants del grup es van queixar dels, segons ells, múltiples errors de navegació (total per fer 35 km de més no hi ha per tant).

Així que tothom anava més tranquil deixant que en Carles ens guiés per la Muntanya, que s’ha de dir, l’ha pujat mes vegades que tots nosaltres junts. 

I a Monistrol, a la plaça de la font gran, verem prendre el cafè promès. Només dic un detall, el meu me’l va donar en Manolo (m’havia semblat que havia posat sucre, però a la poca estona em vaig adonar que no).

Exhaurides les ampolles d’oxigen empreníem la part final de la sortida. Un altre cop es van fer els dos grups.

Al darrera l’Alessandra, en Dani i jo gaudíem dels ocells que ens acompanyaven durant l’ascensió. Bé no eren ocells sinó el pedalier de l’Scott del Dani que demanava una mica més de lubricació. 

Primer descansillo abans de fer front a les rampes de la font de la dona morta i… el verí que en Manolo havia dipositat al cafè comença a fer efecte. Deu meu, volia sortir per tot arreu!!

NOTA 2: No sé qui va posar el nom a la font, però m’estimo més passar una mica de sed que veure de l’aigua que emana.

Des d’allà, caminant fins a la carretera asfaltada. Sort d’en Cristòbal que em va auxiliar al tram final. 

Em vaig mig refer a la baixada per asfalt a sant Cristòfol on, com no, s'em va tornar a recriminar una petita errada de navegació

NOTA 3: Era degut a la velocitat extrema, el GPS no podia refrescar la imatge a la celeritat del meu descens.

Ara cap a Santa Cecília, un camí que no para de pujar però que es pot fer a bon ritme.

S’ha de dir que en aquest tram, en Carles va posar el peu a terra més que ningú. La boira començava a esvair-se i l’estampa era digna de les 400 fotos que li va fer, a cada racó s’aturava i inmortalitzava la imatge.



A Santa Cecília no hi havia cafeteria, algú proposà d’apropar-nos al Monestir, però diguem que jo no estava per gaires alegries.


Així que vàrem anar cap a Can Maçana i directes a Esparreguera, on un caràcol amb una trek de carretera ens estava esperant.

Vaig declinar la CFR, vaig recordar que no havia complert amb la promesa de les palmeres, però al menys a un dels riders li vaig oferir unes postres alternatives.

(si vol ja us ho dirà).

Nota 4: Temes logístics m’impediran fer la nocturna d’aquesta setmana, però la podreu organitzar vosaltres sols…. si no us perdeu es clar.


Les dades d’avui:;
  • Distancia: 54 km
  • Ascensió+: 1.300 m (l’strava diu 2007, com el Garmin del Fulgui)
  • Velocitat màx.: 60 km/h (no crec que fos pujant a Santa Cecília)

diumenge, 2 d’agost del 2015

Alguna cosa esta canviant…

Primer de tot, demano disculpes al Carles (únic lector del blog) per no haver penjat la crònica de la setmana passada. 

Varem fer un Vacarisses i vaig alliçonar a algú que portava una doble sobre com es circula pels corriols. Però això no és important i esperava que els nostres companys ens il·lustressin sobre el desastre la Nocturna d’Esparreguera. Però si no llegeixen el blog com han de voler escriure-hi res!! 

La deducció de que ets l’únic lector l’he tret de que ets l’únic que s’ha adonat del canvi de look.

Avui tocava fer una sortida solidària. La setmana passada se’ns va cremar una de les zones més boniques i més recurrents de les que ciclem.

Si, l’incendi de l’Anòia i del Bages creua una de les rutes insígnia dels Bikedeferro: El Cogulló, així que vaig deixar anar la proposta de fer-hi un tomb.

Des de la Cerdanya, el que hi viu al Meresme no ho va dubtar, va ser el primer en apuntar-s’hi.

En Manolo i el Cristòbal també s’hi afegien a la proposta. De la resta no se’n sabia res. Estem en ple període estiuenc i molts ja han engegat les vacances (Dani, Alessandra, Efren, David, Judit i Carles, …).

Per acabar-ho d’adobar, en Carles proposà de quedar en terreny neutral a les 7:00 del matí. Aquest terreny neutral se’n diu El Bruc, això suposava que l’hora de sortida era les 6:10!!

Tot i que era negra nit, puntual com un rellotge em presentava al PIR2 on ja escalfaven el Raul, en Manolo, en David, la Cristina, el Cristòbal i en Sebas!! 

Si ho heu sentit bé. En Sebas, cinc anys després, tornava al Cogulló!!. Com diu el titular, alguna cosa està canviant.

Quan ja empreníem la sortida, també s’hi va afegir el de la doble vermella que posa el peu a terra. 

Fins a Collbató varem gaudir de l’inestimable companyia del Lluís, que havia quedat amb els companys del CE LATACA per fer una ruta similar a la nostra.

Ni un rellotge suís. a les 7:00 zulú, ens presentàvem al Bruc, on en Carles ens rebia amb un somriure d’orella a orella. Algú fins i tot es va passar de llarg: Deu n’hi do com t’has aprimat!!.

No havia sortit el Sol, però hi havia força claror per no haver de necessitar llums addicionals.

Sense temps a dir-nos res, continuàvem la marxa primer fins a Can Maçana per prendre la pista que ens havia de conduir a Maians.

No tot està canviant… era l’últim en fer-hi cap. Aquest grup comença a fer-me ràbia.

Una boira densa ens acompanyava en el descens a Maians. Si la sensació era poc agradable, pitjor va ser quan travessàvem la hípica que hi ha a mig camí. La devastació de les flames, la boira… un espectacle desolador. Les rialles i les converses disteses es silenciaren fins a Maians.


La carretera va actuar com a talla focs i a partir d’aquí el paisatge tornava a ser l’habitual en un dia de boira (no es veia un carajo). Suposo que aquesta era la causa que provocà que per segona vegada perdés de vista al grup.

Una cosa és segura, els PRO ara ja no tenen POR (Punts d’Obligat Reagrupament), esperava trobar-me al grups als llocs habituals, però no, estaven tranquil·lament a la font de Castellfollit omplint els bidons.

Ara tocava pujar, òbviament la boira ja s’havia esvaït. De nou a la cua del grup. De fet, quan feia el cim, ells ja s’havien pres les postres.

Nosaltres vàrem ser els més matiners, però la idea d’anar al Cogulló per veure l’abast de la tragèdia va ser recurrent. Riders d’arreu del territori s’hi atansaven (del Bages, de l’Anoia, del Baix Llobregat, …).

Cristina 

Els altres amb la Cristina

En un moment d’alineació transitòria se’m va acudir de proposar de tornar per Castellolí. El grup de ple s’hi apuntà. Això de pensar en veu alta té conseqüències nefastes…

Un descerebrats varem optar per baixar pel corriol. L’ensurt que em va donar el Raul em va obligar a reduir la marxa per acompanyar-lo fins a bon port.

Tornàvem a la zona cremada, vam aturar-nos per immortalitzar la fita amb una foto i ens vam adonar que els cendres encara fumejaven…

Sebas, veus que surten bé les fotos!! 

El problema som nosaltres!!

Un refrigeri dispers a Castellolí (l’ombra era un bé preuat amb poca disponibilitat) i a tornar a fer el Coll del Bruc.

Les cames no tiraven. Tots els riders, a excepció del que posa el peu a terra amb una doble vermella, van voler acompanyar-me, durant parts dels ascensos d’avui per donar-me suport, però hi ha dies que les cames no funcionen.

Nomes per la part final de l’ascens, la del corriol, ja paga la pena pujar per aquesta variant. Això si, en David malhumorat per que se li havia enfangat la seva flamant KTM.

Al coll arribàvem sans i estalvis. cap caiguda (veus Cristina!), nous indrets per conèixer (hem d’anar a aquelles coves Carles) i el Fulgui i el Manolo matxucant-me per no voler pujar a Les Antenes (la resta del grup no ho va dir, però m’ho van agrair).

Al Bruc, en Carles, en Cristòbal, el Sebas i jo, per no perdre la tradició, ens vam obsequiar amb una CFR ben fresca. Al primer glop, ja ens havíem oblidat del patiment de la sortida.

Les dades:

Distància: 77 km
Ascensió+: 1.405
Superfície cremada: 1.400 Ha
Velocitat màxima: 68 km/h

D’aquí dues setmanes el Carles torna, voleu preparar una sortida amb la flaca?