Tornem a ser-hi.
No sabeu el que costa seure a escriure quatre línies sobre la sortida amb el Bikedeferro aquest cap de setmana.
No, no és que hagi oblidat com es redactaven les cròniques al bloc (que també).
No, no és que l’absència del GinTònic inspirador faci que les idees no flueixin amb la facilitat habitual (que també).
És que literalment no puc seure!!
Acostumat a fer sortides de passeig, a la que pedales per sobre de les dues hores, comences a tenir un lleugera molèstia, allà on comencen les extremitats inferiors, que ciclada a ciclada es va fent cada vegada més insuportable.
El resultat, haver de traure els flotadors de l’armari d’estiu i no poder escriure la crònica fins a divendres nit.
Però d’aquí a dos dies, sant tornem-hi !!
Us preguntareu, quin ha estat el motiu que, desprès de tant de temps tornes a muntar a sobre de la bike?
Dons el culpable ha estat el Carles, que em desafià a fer una sortida plegats (bé, realment no va ser un desafiament, sinó un suggeriment per sortir plegats) i ja coneixeu el meu esperit competitiu...
A mida que s’apropava la fita em trobava més desanimat, osti quin pal això de matinar el cap de setmana. Només buscava excuses per poder-me desdir però no vaig trobar cap.
En Carles, com sempre, arribava puntual. Des d’Esparreguera ja havia sortit el Sherpa, una mica més enrere estava el grup del Sebas, David i Bartu, que anaven a ritme per poder tornar d’hora a veure els Tonis (allò de la festa dels tres tombs). La idea era la de trobar-nos a Can Garrigosa.
Està bé això de tenir un lloc de trobada, però millor hauria estat saber on cony era aquesta masia, l’únic que la coneixia era en David!!
Tot just sortíem de fer els corriols de la iaia (els de la xupa xups) i el telèfon cremava, primer el Sherpa, desprès el David, vaja que no havia manera de trobar-nos. Mira que durant aquests anys he estat donant classes de navegació amb GPS, però si els companys no tenen GPS...,
Per sort, la intuïció de Sherpa va fer que ens trobés just quan preníem la enfangada pista que duia a la maleïda masia. Trucada a la resta per canviar el lloc de trobada. Ara la nova fita era la plaça de La Beguda.
Si quan anava amb el Carles el tenia a roda (perquè desconeixia el camí), ara la parella era la formada pel Toni i el Carles i jo al darrera. Primer els custodiava, desprès els divisava i finalment perdia a la llunyania de l’horitzó.
Definitivament, m’haig de posar en forma. Ho estava donant tot i ells feien tota la pinta d’anar de passeig.
Arribàvem a La Beguda just en el moment que els Bikedeferro havien acabat amb totes les existències de croissants de xocolata del forn de la plaça.
La trobada va ser efímera, ells havien de tornar a Esparreguera, nosaltres havíem de seguir la ruta fins a Can Aguilera. Una foto i a seguir pedalant.
No cal explicar la resta de la ruta fins a Can Aguilera, només comentar que m’esperaven a cada cruïlla per evitar que fes una deserció.
La riera a Can Aguilera anava pleníssima d’aigua. Era l’excusa perfecta per no haver de pujar fins les antenes.
Desprès d’un refrigeri (sense cigaló!!), en Toni continuava l’ascensió i el Carles i jo preníem la ruta cap a Martorell.
La tornada se’m va fer molt dura, no havia manera de seure bé. Només em reconfortava la idea d’una merescudíssima CFR acompanyada de unes viandes d’allò més healthy.
Ara toca anar a fer el Mariner. Deixarem passar un temps prudencial per posar-nos en forma i cap a Arenys.
