dilluns, 29 d’agost del 2016

La Llacuna

Segons els meus càlculs, aquest diumenge havíem de fer la sortida tornada de vacances. Tots els astres s’havien alineat, tothom, més o menys rondava terres catalanes i la tan temuda bàscula havia estat estratègicament eliminada de la fita anual.

Però “fué que no”. Els fins ara principals i únics patrocinadors de l’equipació Bikedeferro van al·legar excuses vàries per no presentar-se, que si estic a Berga, que si estic classificant l’orujo… vaja, que no volien tenir-les amb un dels principals impulsors de la iniciativa.

Trucada al que va pujar la Tina caminant … i tampoc (per un tema d’honor no diré el nom d’aquest rider que porta un specialized doble de color vermell).

Un dels fixes d’aquestes sortides, en Flores, tampoc es presentà, encara no ha superat la separació amb el porc senglar amb el que jugà al camí veïnal.

Mirava qui quedava, la sortida es perfilava en flaca, cada vegada em feia menys gràcia això de sortir: en Cosco, un rider poc amant dels corriols en BTT però maquinon en carretera; en Sebas, que en la versió 5.0 està passant una segona joventut; i en Manolo, del qual ja no tinc qualificatius.

Si això li sumes que el dissabte vaig fer un Fast-Vacarisses, ja sabia que havia de fer: plorar!.

Inultilment vaig proposar un Tibidabo, que va ser contrarrestat per un La Llacuna, si aquella destinació a la que no vaig poder arribar amb la Decathlon Cobra tot i estar ben custodiat per l’Aniento i el Manolo (ara que penso encara deuen estar partint-se la caixa).

Sortíem de La Passió a l’hora concertada (espero que no senti precedent) direcció als hostalets. 

En Sebas començava a tirar del grup (n’estic convençut que es dopa, sinó d’on carallo vé aquesta millora). En Manolo i el Cosco feien de pont, no per animar-me, sinó per assegurar-se que no desertaria.

A les baixades, deixava que el potencial de la Felt donés caça a la Bianchi, a la Wilier i a la bici amb motor del Sebas, però als “descansillos” simplement m’enfonsava. 

En aquesta sortida he descobert que m’estimo més una pendent forta (6-11%) que no una carretera que tingui pendents del (2-5%), és un tema de regulació i de capacitat de patiment.

Poc a poc avançàvem i passàvem per Capellades direcció a Carme per aturar-nos a la font per prendre una barreta reconstituent. 

A Carme es veu que havien robat la font perquè vàrem passar de llarg. El tram de la BV-2131 se’m va fer etern: 9,3 km a una velocitat de 19 km/h (poc menys de mitja hora). Al Sebas només el vaig veure pujant Capellades, però la resta del trajecte seguia al davant (tenia hora de tornada les 13:00 i això també motiva).

Per fi la cruïlla de la C-37 on el cartell informatiu indicava Valls (osti, per uns moments pensava que me l’havien jugada), els 6 km fins a la BP-2121 van ser molt més ràpids. 

El trencall començava amb una pendent moderada que en Manolo aprofità per avançar-se i cercar una font per poder aturar-nos. Pel camí avançàvem a un grupet que circulava en BTT.

Per fi la font, la barreta i un suplement dels que ens van donar a la nocturna. Si voleu un bon raig d’aigua fresca que pugui saciar la vostra sed, coneixem una font a La Llacuna que no us podrà treure aquest desig: un esquifit rajolinet d’aigua calenta amb gust ranci.

Recuperades les forces, que no la sed, preníem el camí de tornada per la vessant fàcil: Rofes, Sant Joan de Mediona i Sant Pere Sacarrera.

El guió el mateix que el de l’anada, jo fent la goma, i els altres tirant. A la baixada a Capellades els hi vaig poder donar caça i treure les pegatines. Aturada per canviar l’aigua dels bidons i cap a Piera per Vallbona.

La B-224 em va fondre, el GPS em va posar en modo supervivència, les cames no tiraven, estava pagant el peatge de sortir quasi cada dia a rodar. En mode automàtic des de Piera fins Esparreguera tot pensant en la merescuda CFR.

Arribàvem just a l’hora de l’Àngelus. Bona sortida i millor companyia. 


Dades: 100 km, 1.600 m de desnivell, velocitat mitjana: 22 km/h, 1 barreta, 1 gel de cola, 1 gel mercadona i tres conatos de rampa

Ara haurem de pensar en una sortida suau pel proper diumenge amb el ple del grup.

I malgrat el silenci de les cròniques durant aquest estiu, no m’oblido: AUPA ATHLETIC!!

dijous, 18 d’agost del 2016

Disseny samarreta (i ja, no?)

Primer de tot, aquest és el logo oficial:


I ara us mostro les fotos del darrer disseny, tot i quedaran condicionades als dissenys i colors de la fàbrica:




Però hi ha més possibles patrocinadors, anem al darrera d'una important empresa subministradora de carburant que té un poste a Esparreguera (no hase falta desir nada mas)

Escollir la talla:




I ara només heu de fer a vostra comanda:


diumenge, 7 d’agost del 2016

Amotinament

Avui en Fulgui ens ha acompanyat.

Si, si, parlo del rider que porta un garmin fixat amb elastòmers que no ens ha guiat encara en cap ruta i que a la nocturna s’amagà sense indicar-nos ni una sola dada que ens fes arribar a destínació (sort de l’equip twonav…).

Aquest fet insòlit ha fet que hagi pogut ensarronar Calamardo Moreneta (en Cosco) i al Cristóbal per a que vinguessin amb nosaltres a la sortida dominical.

En Flores, que se’n va anar al llit tard, s’ha adormit i no ens ha acompanyat. Tampoc l’Abelaira que estava fent de les seves amb la seva parella en un Spa.

Havia promès una sortida dura però no gaire, amb força pista, corriols i un tram massa tècnic per a les nostres possibilitats que hauríem de fer caminant.

Els lectors habituals del blog sabeu que estic parlant de Rellinars en BTT, però amb la modalitat barreta energètica (res d’aturar-nos a esmorzar).


També venien en Manolo i el Sebas que, amb puntualitat germana, esperaven sota la casa del Fulgui la seva aparició, ja que no volien que se’n desdís.

Sortíem a bon ritme, massa bon ritme per al recorregut que havíem de fer. Roques Blaves i Fideuer queien en només una hora i quinze minuts. 

Radio Fulgui despertava tota la fauna que mig endormiscada estava al voltant dels camins, encara tenia alé i força per parlar.

Havien transcorregut cinc minuts des de la coronació del Pla quan enfilàvem els camins de la urbanització Torreblanca. Mitja hora per arribar als Cupots, on la radio s’esvaí. I és que les ones radiofòniques no són compatibles amb desnivells de més del 16%.

El grup ja havia definit la seva posició: en Manolo obrint via, en Sebas i el Toni, a 200 m intentant no perdre l’estela, jo i el Fulgui en terra de ningú i el Cristóbal, al darrera cuidant el ramat. 

NOTA: quan estàvem finalitzant la sortida, a Can Vinyals, en Cristóbal m’ha dit, ara directes, no? al veure’s alliberat de la seva responsabilitat ha sortit disparat com una bala.

Un quart i mig de deu, hora de prendre la barreta als Caus, Quasi tota la pujada estava feta. si no fos perquè en Sebas sabia el recorregut, hauríem pres camí cap a La Mola.

En el descens hi ha un pla on es divisen les dues serres, l’Obac i Montserrat. Fotos, vídeo de suport al Joan i cap a Rellinars.



 Cristóbal

 Sebas

 Manolo

 Ese

 Que bé que he quedat!

Ostis Calamardo t'he agafat d'esquena

Fins al moment cap error de navegació, Anàvem sobre el timing previst, però començaven els imprevistos.

En Toni se n’ha adonat que havia perdut la bossa porta eines a Rellinars, hem hagut d’esperar-lo perquè tenia molt d’apreci a les eines. Pel tems que ha trigat, calculo que com a mínim les havia perdut als Caus.

Ara començava la part tècnica, A l’anima m’havia definit el track a seguir de color verd, va ser un error, perquè el confonia amb les línies de desnivell (això al garmin no passa perquè no tens la possibilitat de canviar de color el track) i, a la primera cruïlla em vaig equivocar (res, ni tres metres i vaig rectificar).

Divisàvem un  altre paratge per fer fotos i tot seguit començava el corriol.

 Ara t'he agafat de front!

Confabulaven!!

Els alertava dels perills i de la tècnica que ens esperava i en aquestes en Sebas ens va fer una demo de com es baixa de la bike assegut: maco, dolorós, però maco. 

El primer tram del corriol, liderat pel Manolo el vam fer sense posar peu a terra,

A la segona part em vaig posar al capdavant. El salt de metre i mig el vaig fer a peu (com tots), però d’aquí fins al tercer tram a sobre de la bici. 

Desprès d’una llarga espera anaven arribant la resta de riders (jo creia que això només passava als corriols de les nocturnes). Aquí, el de la doble, humiliat, comença a despotricar del corriol, del track i del guia.

Començava el tercer tram, massa tècnic. Com que en Manolo no havia vist com baixa el Sebas de la bike, li ha fet una altra demo. segueixo pensant que l'estil és maco, dolorós, però maco.

Només quedava baixar a Monistrol, un altre petit error de navegació i el de la doble, per amagar la seva frustració, incità a tot el grup en contra del guia que els portava a bon port.

No només això, sinó que al camí del riu que et porta des de Castellbell fins a Monistrol de forma segura, va aconseguir l’amotinament (tots van decidir carretera) i per sort lo del cotxe es va quedar en un ensurt.

A camí del riu en Manolo, per refrescar-se es va llençar a un basalt, la vista li va fer una mala jugada perquè el basalt estava sec. Amb aquest, tres cristazos a la sortida.

A la Puda vam veure la noia de la corba que caçava Pokemons. 

L’equip estava masegat, deixàvem les roques blaves per un altre ocasió, tocava Can Sedó. 

De nou deixava que tots s’avancessin per prendre la drecera. Va ser una bona elecció sortia a l’alçada d’en Manolo, però jo estava clavat. També m’avança el Cristóbal, enduent-se una bona part de les pegatines de l’Scott.

Ara tocava la CFR al bar de l’esglesia. S’ha de dir que el de la doble arribà quan ja estàvem a la tercera ronda.


El de la doble no tenia forces ni per fer un AUPA!!