dimecres, 28 de gener del 2015

Collins, qui és Collins?

Quin diumenge. Perdoneu per la demora de la crònica, però primer havíem de gaudir de la crònica del Carles.

Aquest diumenge tocava el primer Cogulló de l’any, però hi ha dies que el cos no acompanya. Això és el que varen pensar els senderistes que avui prenien la bike desprès d’intentar seguir les petjades del Carles pels vols de Rupit.

També era el que el meu cos em feia sentir al intentar posar el peu a terra després que em sonés el despertador. Diguem que no estic passant pels meus millors moments.

Temptat d’agafar el telèfon per desdir-me de la sortida i més veient el correu del David que pretenia fer una sortida de corriols per arribar d’hora a casa, finalment vaig decidir de no fer un lleig i, com a promotor de la sortida, presentar-me a l’hora convinguda al lloc establert.



Tots hi eren, a excepció del David, del Vives i del mestre dels escacs, també s’hi van afegir el Paco i el Raül, tot discrepant sobre la merescuda tarja vermella del Christiano Ronaldo.

La meva idea era la d’acompanyar-los fins a Can Maçana, inútilment intentava seguir l’estela del grup que, de mica en mica, es perdia a l’horitzó.

Cristóbal, com sempre, es va deixar caure a la cua, per donar-me ànims i per que això de pedalar no se’m fes tant dur.

Havíem passat Collbató i anàvem drets cap el Bruc, semblava que els homes del temps havien errat de nou, feia una miqueta d’aire però ni de bon tros era la gran ventada anunciada.

A partir d’aquí, l’Alessandra començava a patir l’esforç de la passejada de dissabte, i varem continuar plegats el nostre particular patiment.

Només arribar a la barrera es produïa la primera i inesperada baixa: En Sebas inexplicablement renunciava a continuar amb la sortida i girava cua per veure les cues dels cavalls que feien els tres tombs per Esparreguera.

A Can Maçana ens varem adonar que els homes del temps no la havien errat gaire: les rafegues no nomes impedien el nostre avenç sinó que van estar a punt d’enviar-nos al terra en alguna ocasió.

Tot arribant a la cruïlla de Maians se’ns van incorporar dues unitats noves, companys del 18% que desconeixien aquesta variant d’arribar a Castellfollit.

Com que no anava gaire fi, no vaig aturar-me durant la pujada als punts de reagrupament i vaig anar tirant fins a la connexió amb la carretera.

Aquí una ferotge lluita interna entre el que el cap volia fer i el que l’estat físic em deixava fer. Dos possibles rutes: la dels matxaques (fer el cim al Cogulló) o la de Collins (no sabeu qui és?).

A la primera van anar en Manolo, el Cristòbal, en Paco, en Raül i els dos companys del 18%.



A la segona ningú no se’n recorda del nom dels riders..... Ni tant sols els hi van fer una foto!!

En arribar a Montserrat Park em vaig adonar que havia fet una mala elecció, però no era qüestió de tornar enrera, i no esta pas malament arribar un diumenge a una hora decent per poder cuinar per la família.

No hem fet la fita prevista però si que tenim un nou registre del que estar orgullosos:

14 dies sense cristazos!!

Les dades dels oblidats:
 
Distància: 56 km
Alçada+: 1.057 m
Velocitat màxima: 67km/h
 
Ciclistes, les dues properes setmanes no puc sortir, o vaja que sortiré molt lluny i no us podré acompanyar. Espero que els redactors substituts facin els deures i mantinguin actualitzat el blog.

diumenge, 25 de gener del 2015

Dona't un volt per el costat salvatje

Fent cas a la ja mítica frase del nostre Pep, em llevo ben d'hora, ben d'hora per preparar-me per la primera caminada amb els bikedeferro.  Amb la canço del Lou Reed, take a walk on the wild side al cap, preparo la motxilla i arrenco cap a Rupit.

Pecant de "pardillo" aparco a l'aparcament de pagament mentre veig a la llunyania que els meus companys han aparcat a la zona de veïns. Seran residents de Rupit i jo sense saber-ho??

Fa un fred d'aquells que talla. Com diria el Molina del Polonia, d'aquells que arronsa la tita. Un gest tan sencill com aixecar-me la samarreta i colocar-me el pulsòmetre es fa força més difícil entre tremolors.
Ja amb el cos més acostumat al fred, vaig cap a bar on són els meus companys de ruta.

Algunes cares noves per mi. La Dolores, la Marcela, la Cristina, l'Alessandra i les alegres germanes brasileres, Fatima i Maria, acompanyades per el Paco, el Sebas, el Toni Cosco, el Pali i el Dani, tenien ja un ambient molt distès de bon matí.

Comencen a olorarse els croissants i els cafes, i algun cigaló... Creieu-me, el millor per escalfar-se per dins.

Tot i que la sortida era multilanguage, per evitar malentessos, vaig preguntar si tothom entenia el català. 100% d'aceptació. Perque després diguin que l'idioma universal és l'anglès.

Engeguem motors. Encenem gps. Canviem el soroll de les cales col.locant-se als pedals i les cadenes girar per el so de la xiruca i el piolet. Això si, la campana d'en Cosco sona fem el que fem. Crec que hauriem d'incorporar aquell so a frases mítiques.

De seguida es forma un molt bon ambient de caminada. Les converses fan que ens oblidem inclús de mirar el gps i haguem de recular un parell de cops.

Una de les diferencies entre la bicicleta i el senderisme, és que aquesta última permet fer més pinya. És formen grups de conversa perque els ritmes són més similars i no obliga a tanta concentració en el terreny per on passes. Clavar roda al xaragall és molt més perillos que clavar bota.

El Pali s'ens fa enrera a les primeres de canvi. Sembla que la bellesa del poble de Rupit fa que la seva camara no es pugui resistir a disparar sense parar. Tot i que entre nosaltres, crec que el Pali és de "gatillo fàcil". Va deixar anar algunes perles que ja voldria el Hristo.

De seguida entrem al bosc. Ens n'adonem que aquella zona, com moltes altres de Catalunya, és una d'aquelles que la natura no permetrà mai que la mà l'home li tregui el protagonisme. Fa que oblidis les sensacions quotidianes per tenir-ne moltes de totalment noves.

Click, click, click. Arribem al salt del Sallent. Deseguida tots treiem les camares de fotos i disparem sense control. El paisatge és espectacular i no volem que ni l'objectiu ni la retina perdin detall. Però volem més. Volem el salt desde sota. 
 
Veient les caigudes dels cingles sembla que no es pugui baixar per enlloc. Però sempre apareix com per art de magia un caminet que ens permet descendir rapidament.

Un cop sota el salt, treiem les camares de nou. El Paco fa el gest de banyar-se i ens deixa tan parats que no podem ni aturar-lo. Farol! Nomes es treia la jaqueta. Si ens ho torna a fer, el tiro vestit.

 
 
 
 






Seguim baixant i la Marcela i el Sebas m'obsequien amb un fantàstic entrepà de pernil. Gràcies nois! Bonissim!

Gairebé som a la vall del riu per encarar la pujada. El ritme és mitjà/baix.

Fem càlculs. Quan trigarem en arribar? Podrem dinar?
Ens n'adonem que haurem d'apretar el ritme perque la majoria treballem dilluns.

Per sort el camí és molt bo i fa una pendent progressiva. La gana fa que no tinguem temps de distreure'ns.

La panxa de l'Alessandra comença a queixar-se i marca un ritme ràpid que fa que comencin a despenjar-se caminants.

Triguem menys en fer els últims 10 quilòmetres que els 5 primers.

Anem aturant-nos a les cruilles i en l'última decidim deixar el track per endinsar-nos al bosc. Valia la pena aquest últim tram. Amb pont i riu gelat inclossos. Arribem a Rupit i ara la feina es centra en trobar restaurant.

No ens costa massa trobar-ne un que tinguin taula per 12. Seria difícil valorar la qualitat del dinar ja que amb la gana que teniem tot semblava fet per el Ferran Adrià.
 

Sortint del restaurant anem a comprar uns embotits i formatges de la zona i deixem clar que el ví del dinar era "peleon" possant a proba la resistencia del famós pont de Rupit.

Ens despedim ja que la resta tenien els cotxes a la zona veinal.

Gràcies per la primera caminada dels bikedeferro. Esperem que sigui la primera de moltes.

diumenge, 18 de gener del 2015

I arriba el fred...

Quins temassos que tenim aquesta setmana al blog!! Ha estat del tot un encert l’elecció del responsable que ha d'escollir setmana rera setmana la música que acompanya al blog (i si algú té alguna prelidecció, no me l’adreceu a mi sinó al Carles).

Segueix pendent el resum anual del 2014, però tranquils la setmana del 2 de febrer tindré unes 14 hores per actualitzar-la, De fet ni la setmana anterior ni la posterior podré sortir degut a un viatge a l’extrem orient que m’han planificat.
 
A l’hora que he començat a escriure la crònica, el guix del grup (Manolo,Cristina i Dani) han comés la temeritat de sortir a passejar “les flaques” a una temperatura que, segons el meu termòmetre, està sota zero. En altres temps, aquesta fita hauria significat l’atorgament d’una bonificació de 100 punts a la classificació, però va a ser que no.

Tanmateix, l’instigador de la sortida per carretera no s’ha presentat i això si que no pot ser. Quan algú organitza algun acte, ha de comparèixer.

Crec que també en Fulgui i l’Abelaira ja han sortit, però m’ho hauran de confirmar.

Hores d’ara les úniques dades de les que disposo són les del passeig que ahir l’Aniento i jo varem fer. Ensva acompanyar el meu germà, que des de que s’ha comprat la CUBE de carboni només l’ha tret a passejar tres vegades, no sigui que es desgasti.

Ho havia anunciat per WhatsApp divendres al matí, però cap altre rider s’hi va apuntar.

Disposàvem de poc temps, aquest cap de setmana feia de cangur i no podia entretenir-me gaire, amb l’afegit de la punyetera tendinitis als canells que no em deixen ciclar con caldria.

La idea era la de fer un Can Maçana amb les variacions que sempre introdueix l’Aniento als seus tracks. Jo asseguraria que de totes les vegades que hi ha pujat, mai l’ha fet pel mateix camí, i es que es coneix com ningú aquesta la muntanya i els seus corriols:  Can Maçana, Sant Pau de la Guàrdia i ja posats, una Bauma que el camí és pla i sense sotracs que puguin malmetre’m més els canells.

Tot just quan reprenia l’escriptura del blog es confirmen les sortides, ben documentades d’arxius provinents de l’hemeroteca dels 80, del David marcant-se una Llarga estrenant la càmera que li van portar els reis l’any passat (pel Nadal estrenarà l’anima), en Fulgui preparant-se per donar canya a la Núria Picas i el Kilian tot pujant al cim de Montserrat…
Fulgui, d’això de caminar i fer via hi ha un al grup que no l’agafes...

I aqui unes boniques fotos de les aventures d’aquest cap de setmana.
 
 Saturday rider's

Riders on ice, qui feia la foto? l'Alessandra?

 Fulgui's selfie

 és el pas del francès?
 
 detall de dit a la part inferior de la foto

Feia tant fred que no hi havia ni Japos...
 
Caminants, dissabte vinent teniu una excursió per Rupit i per diumenge als supervivents els hi proposo de fer el primer Cogulló de l’any. Ja em direu.

Ah i aquesta setmana buscarem un forat a l’agenda (a una deshora pera que pugueu venir tots) per fer quatre nocions d’ús del Land amb els de Zona Bici.

A falta de que m’envieu els tracks d’avui, aquestes són les puntuacions de les darreres setmanes:

Vacarisses : 60
El Prat: 47
Bauma: 44

dilluns, 12 de gener del 2015

Rodant cap el Prat

Bé, i tal com havíem promès la setmana passada, tocava la sortida rodadora. En teoria es tractava de fer quilòmetres per pista sense cap dificultat. Crec que això ha estat un dels causants que s'hi apuntessin els que darrerament no es deixaven veure (Efren, Vives, etc.). Fins i tot, com això de menjar quilòmetres s'escau per a una 29, en Carles vingué des de Llivia.

Aprofito l'avinentesa per anunciar-vos que els temes que sonaran al blog seran escollits setmanalment pel Carles, això si, per sentir-los haureu d'accedir al blog des d'un ordinador.

Continuant amb la crònica, sorprenentment el redactor del blog es presentà al PIR2 quan només havien passat 3 minuts de l'horari previst. La Cristina , l'Alessandra i el Dani no dinaven crèdit als seus ulls. Temps just per lubricar la bike del Carles i sortir direcció a La Passió on ens esperaven els que no volien fer quilòmetres de més.

Pel camí s'hi va apuntar un Cristòbal que anunciava que hauria de plegar més d'hora per complir amb les obligacions familiars.

A la Passió hi eren els que no volien fer quilòmetres de més: Manolo, David, Efren i Vives. Ja podíem posar rumb cap a Martorell on el Cosco ens esperava.

A la fita hi havia tres grans absències: en Sebas enfebrat, en Flores que segueix en període d'hibernació i en Fulgui que està molt enfeinat donant contingut al seu blog (si no l'heu visitat ja trigueu, és força interessant).

El camí fins a Martorell ja el coneixeu, amb alguna pujadeta, amb pistes no gaire planes i havent de creuar alguna riera, això va fer que el Carles comencés a dubtar de la planitud de la ruta proposada (la setmana passada es va lliurar pels pels de la corriolera de Vacarisses, però tranquil, que ja et farem alguna ensarronada... ).

Ningú no va poder fer totes les escales del Pont del Diable: en Manolo i el David es van quedar només a un esglaó. De totes formes aquesta fita no hauria tingut bonificació perquè l'UCI (unió cervecera interna) ha recorregut el tema de les bonificacions i aquesta temporada no hi hauran.

En Cosco estava a la cafeteria que hi ha al davant de l'estació del ferrocarrils, xerrant amb unes noies molt simpàtiques, que em van convidar a participar a la conversa, però havíem de fer via i vaig declinar la invitació.

Tot seguit començava la pista que ens duia al Prat. Què us haig de dir d'aquesta ruta? la llera del Llobregat?, les vistes? el trànsit?

Com em comentà un del bikers, de les comarques de Catalunya, el Baix Llobregat Sud (excloent el Montserratí) és una de les comarques menys agraïdes per voltar.

A Molins, el David va fer mitja volta i a Sant Boi va haver un reagrupament. Havíem perdut al Cosco!! Gairebé varem estar uns vint minuts esperant la seva aparició, però no donava senyals ni al telèfon.

El grup decidí d'anar fins al Prat per localitzar-lo. En Cristòbal i la Cristina es van avançar, agafant uns metres de distància inassolibles per a la resta dels riders.

Per acabar-ho d'adobar, quan tot just començàvem la cacera del grup escapolit el mòbil començà a sonar i per evitar que els mossos ens multessin per conduir parlant amb el cel·lular, ens varem tornar a aturar.

Era el Cosco que havia trobat una drecera i ja era al Prat veient com aterraven els avions, al meu parer, la millor vista de tot el trajecte (exceptuant la Cristina i l'Alessandra).

De res servia intentar fer la cacera, però el tram final formigonat al costat de la llera del riu el varem fer a un ritme espectacular. El trenet el lideraven en Manolo i el Carles seguits del Dani i d'un servidor.

A l'entrada al mirador del Prat, lloc de reunió, en Cristòbal i la Cristina no hi eren. Em vaig desviar per localitzar al Cosco que seguia flipant amb l'aterratge creuat dels avions per l'acció del vent, mentre la resta intentava localitzar als escapats.

En Cristobal ja havia començat en solitari i a contravent el camí de tornada (havia de tornar d'hora).

Localitzada i trobada l'amazona ja només quedaven dues fites: Fer la foto del mar i un cafetó.

Des del mirador ens varem fer unes fotos tot posant a prova la seva estabilitat (nois que no s'ha de jugar amb les estructures i menys quan estan en ambients marins).

 
 Una a contrallum

 Ara si que ens veiem

 Ep! que fins i tot surto jo
 
 Momento Martini o Pedalo luego existo?
 
 Nens que s'ha acabat el recreo
 
Espera, una darrera foto que surto poc
 
Tocava tornar i el tram del riu se'm va fer etern, tot i l'ajut d'un xute de glucosa dels que portava l'Alessandra vaig esgotar totes les meves reserves energètiques i des de Martorell, on ens deixà en Vives, vaig fer de caràcol, deixant-me arrossegar pel grup.

Les dades:
 
Distància: 88,88 km
Alçada+:  290 m
Velocitat mitjana: 17 km/h


Be, ja em fet una corriolera i una rodadora la setmana vinent, degut a l'elevat nombre de baixes (entre d'altres la meva), es farà una sortida per carretera.

dilluns, 5 de gener del 2015

Quin esmorzar...

La segona sortida de l'any i ja hem anat a esmorzar. El motiu? dons celebrar els 25 24 anys de la Cristina.

Malgrat que la nit abans havia sortit a sopar i prendre unes copes amb els pares del col·legi, així que sonà el despertador em vaig aixecar per complir amb l’activitat proposada. A aquella hora, del grup del sopar, hi havia elements que encara voltaven: un tal Efren, Abelaira i Vives encara cercaven un garito per anar a prendre un altre GinTònic.

El missatge que tot just el Carles acabava d’enviar al grup quasi em fa desistir d’acudir a la fita, però ja que jo havia proposat la ruta, no podia faltar.

Amb a puntualitat que hem caracteritza, quan vaig arribar al PIR2, tothom m’estava esperant. Deu n’hi do quin grup!! Als habituals (Cristina, Alessandra, Manolo, Sebas, Dani i Cristobal), s’hi havien afegit: Bartu, Lluís, Paco, Fernando. Ara ja sabem quin és el leitmotiv dels ciclistes: anar a esmorzar.

Com que els nouvinguts encara no coneixen la filosofia caràcol del grup, van començar a tirar, i a can Sedó van tenir que esperar al reagrupament.

Pujant per la Puda un altre cop el grup es va disgregar fins arribar a la serra del Cairat on varem fer les fotos de rigor.
sdasd
Bartu, Fernando, Manolo, Paco, Lluís, Sebas, Cristina, Alessandra, Dani i Cristobal

I

Trobeu la diferència?

Ara tocava baixar per Can Benet i començava la part de la ruta dedicada al Carles i la Cristina. Des d’allà comença una camí estret (no arriba a corriol) que bordeja la muntanya i ofereix unes vistes impressionants de Montserrat. Hi ha un parell de trams que s’han de fer a peu, i és un bon lloc per trencar la cadena de la bici, oi Lluís?

Reagrupats a la base de l’Aeri, el grup ja demanava per anar a esmorzar, però no. Hauria estat una temeritat. si es aturem a Monistrol la ruta s’hauria acabat, per tant la idea era d’arribar a Vacarisses per fer un moix.

De l’Aeri a Monistrol la ruta seguia per la pista que acompanya al Llobregat. En aquest punt anàvem tots agrupats, queixant-nos del fred i de la humitat i donant noves raons al Lluís per a que completi la primera part de la trilogia de les 9.452 excuses dels riders per posar el peu a terra en una pujada.

Sense temps per trobar una granja enfilàvem per Monistrol Residencial on preníem, ara si, un corriolet que ens duia pels Bacus per prendre la pista de la Serra del Coll de la Portadora. Aquí el guix del grup es queixava, algú deia que estava a punt de morir d’inanició. Havíem de trobar un centre de restauració de forma urgent!!

A la urbanització El Ventaiol no hi havia res, el més proper el de l’estació de Vacarisses, que coincidia amb la ruta prevista. Malauradament, tot i que el restaurant estava obert la graella estava apagada i un esmorzar sense botifarra es com no res. Així que la següent opció era el restaurant Sola de Cal Pere (al costat de l’estació de Vacarisses-Torreblanca. Abans però havíem de passar pel millor tram de la ruta: el corriol dels Plans de Castellet.

No se si els capdavanters van posar peu o no. Jo només en dues ocasions (ja tinc ganes de tornar per fer-lo sense cap peu).

Contents pel tram ciclat, on cadascú ha demostrat les seves habilitats a sobre de la bike, feiem salivera tot pensant en la botifarra, però… el restaurant estava tancat per festes nadalenques.

Desànim generalitzat. Totes les mirades es fixaven en el redactor del blog. Què podíem fer?

En Dani, que és molt observador, ens digué que just abans de pujar al fideué hi ha Cal Mimó, un lloc on van a esmorzar els motoristes. Ja eren dos quarts de dotze i, surant per la carretera cap Olesa, varem divisar el centre de restauració.

El menjar força bo, la temperatura interior no tant: quin fred!!



La Cristina en volia pagar l’esmorzar però només li varem deixar convidar-nos a les begudes i els xupitos.

Des d’aquí, com se’ns havia fet molt tard ja varem prendre la carretera cap a Olesa i Esparreguera (algú va pujar per les hortes i un altre pels blaus).

Les dades:
Distància: 42 km
Ascensió+: 750 m

Bé, aquesta ha estat la segona sortida, penseu en les fites 2015, que encara hi ha que no us heu manifestat.

I ja ho sabeu, si us heu portat bé, aquesta nit els reis us portaran regals i per als més bons, carbó (en el quadre d’una flamant bike).

dijous, 1 de gener del 2015

San Ciclestre 2015

Bé, comença un nou any i una nova temporada per als Bikedeferro. Sí, encara no he fet el resum anual, però nois, se m’acumula la feina i no dono a l’abast. També sé que no sóc l’únic que no ha fet els deures, perquè hi ha bikers que encara no han rebut els diplomes ni el premi en metàl·lic per la seva classificació. Crec recordar que els dipositaris eren la Cristina, l’Efren i el Toni.

També us recordo que no tots heu fet la petició de la pedalada desitjada per al 2015, us queda poc temps per demanar-la, sinó seran la Cristina i el Manolo que ompliran el buits a la pàgina.

Però continuem amb la fita d’avui. Els Bikedeferro creiem que és molt fàcil això d’anar a unes de les múltiples curses de San Silvestre que es fan el 31 de desembre per després arribar a casa i atipar-se desprès amb el tiberi de cap d’any. Nosaltres ho fem a la inversa: ens atipem com porcs i de bon matí sortim amb sobrepès per demostrar que el que ens agrada és fer esport (o arrossegar-nos pels camins com a caràcols).

Pensava que després dels premis que havien rebut els primer classificats del 2014, avui tindríem una assistència multitudinària, però no. Al PIR2 només hi eren el Manolo i en Luis (que ens ha promès que aquest any sí que ens acompanyarà en més d’una ocasió).


Quan estàvem a punt de partir, i jo maleint-me pels companys de la primera ruta, dos angelets encarnats en els cossos de l’Alessandra i el Dani apareixeren.
Estava previst fer un Can Maçana, però com se m’escapa la boca, decidírem de fer una Llarga (aquesta va ser la ruta més ciclada el 2012, sabeu quina és la més ciclada del 2014?).

Tot i que eren les 10:00 ben tocades, encara feia fred i el tímid Sol s’amagava darrera dels quatre núvols que hi havia.

Sense gaire èxit intentava seguir el ritme del Manolo i del Luis, que anaven de passeig. Al darrera els motors diesel del Dani i l’Alessandra encara no havien agafat temperatura.

Tot pujant a la serra de can Dolcet, la màquina de l’Alessandra tingué pana. Estava molt clar el sabotatge del Dani, però els mecànics varem fer com si es tractés d’un desajustament casual del desviador.

Després el grup decidí de no anar pels corriols de San Cristòfol i les Rovires, no era qüestió de prendre mal.

A la baixada des de l’Span cap a les granges de Can Cairot, em vaig posar al capdavant del grup, vés quina cosa. La pujada va ser força ràpida, diguem que no vaig arribar primer....

Se’ns havia fet tard, entre les panes i que a les baixades el fred no convida a agafar molta velocitat ja eren dos quarts d’una i estàvem el Coll del Bruc.

La tornada per carretera fins al Bruc Residencial, al ritme que ens marcava una Alessandra a ple rendiment. A Collbató ens varem desviar per a que pogués felicitar l’any nou a la família que ens oferia unes CFR anticipàdes, però com era tard el gruix del grup va decidir de refusar tan amable ofrena (el Luis i jo encara estem pensant de tornar-hi i prendre les birres de rigor).

Bé aquesta ha estat la primera sortida de l’any. Pot ser no és tan sonada com les campanades de canal sur, però ja forma part de la nostra història (i a més amb puntuació doble !!!)
Les dades:

Puns sortida: 81 x 2 =162 
La classificació queda així:
Posició Rider PUNTS Sortides Rati
1 Manolo 162 1 162,0
1 Ferran 162 1 162,0
1 Dani 162 1 162,0
1 Alessandra 162 1 162,0
1 Luis Pons 162 1 162,0
6 Cristobal 0 0 --
7 Efren 0 0 --
8 Fulgui 0 0 --
9 Sebas 0 0 --
10 David 0 0 --
11 Cristina 0 0 --
12 Raül 0 0 --
13 J. Flores 0 0 --
14 J. Vives 0 0 --
15 Carles 0 0 --
16 J. Aniento 0 0 --
17 Cosco 0 0 --
18 Sebas II 0 0 --
19 J. Sicilia 0 0 --
20 Bartu 0 0 --
21 Toni Cuevas 0 0 --
 
 Bon any bikers!