Ja queda poc! Tots estem preparats per al primer gran esdeveniment Bikedeferro de l’any. Nomes ens queden unes poques sessions per entrenar i afinar les flaques per a tan preuada fita.
Aquest finde podia, durant la setmana havia estat netejant i lubricant curosament la felt per no tenir cap excusa per donar el màxim en aquestes darreres jornades.
El grup estava en silenci, sempre podia fer un Vacarisses des de Martorell, no és una gran fita, però ja m’estava bé. A més, en Sebas em va dir que pot-ser m’acompanyaria. I divendres, en Manolo despertà i demanà voluntaris per escalfar el dissabte.
Jo de seguida vaig proposar unes rutes factibles i en línia amb la fita del 26. Sort que tinc uns companys que de seguida saben quan m’he vegut l’enteniment.
Havíem quedat a les 8:00 a l’Ajuntament d’Esparreguera. En previsió, sabent que tenia una estoneta, sortia a dos quarts i mig des de casa.
A mig camí em vaig adonar que m’havia deixat el mòbil, si continuéssim amb les puntuacions de les classificacions m’hauria suposat una pèrdua de 10 punts, quina sort que ja es va acabar amb la meva victòria incontestable (algú se’n recorda?).
La pujada de la Repsol (o de la Flex), per no perdre el costum, se’m va atravessar, arribava quasi a l’hora convinguda (la meva previsió era arribar amb 10 min abans del temps previst, però no).
En Manolo estava preparat per sortir, a la banqueta eren el Sebas i la sílfide coneguda abans com a Sherpa. L’Aniento no apareixia, em recordava a les reunions que fem als Ministerios, que els últims en arribar son aquells que tant sols han de creuar el carrer per ser-hi, els provincianos arribem primer.
Mentre esperàvem, avaluàvem les possibles rutes a fer: la carretera de Monistrol estava impracticable per les obres, el Tibidabo como que no, La creu d’Aragall como que tampoc i..., ostres podíem anar a Sant Sadurní per esmorzar i continuar amb el nostre ranking de bike-restaurants.
En comptes d’anar per Gelida, arribaríem des de Piera (així jo no havia de desfer el camí del matí).
Començàvem i es van fer els dos grups previsibles: Manolo, Toni, Sebas i al darrere en Josep i jo.
Els de davant anaven molt forts i la meva sospita que de ben segur es farien tres grups es complí: Al davant els tres tenors, al mig en Josep i a uns quants anys llum enrere estava jo. Segur que s’han posat un motor amagat al quadre de les flaques, marxaven a una velocitat inusitada, com si això de pedalar no els hi costés res de res.
Puc constatar que s’han fet obres a la carretera de Piera i l’han ampliat en més de 50 km, sinó no entenc com vaig estar tanta estona a sobre de la flaca per arribar a aquesta bonica població.
Ens reagrupàvem (en Cuevas, el Sebas i el Manolo havien tingut temps de fer una becaineta) i preníem rumb cap a sant Sadurní. Ara tocava un terreny favorable, amb més baixada que pujada. De ben segur que no s’escaparien.
Dons no, van tornar a marxar. En Josep es mantenia a una distància de contacte visual, quan no era així, s’assegurava que seguia en ruta al sentir els meus sollozos. Els màquines s’avorrien, es veia de lluny que em miraven tot pensant que cauria desplomat en qualsevol moment.
Una ultima rampa i ja estava a les portes de Tanatori. Ho dic literalment, vàrem passar pel Tanatori de Sant Sadurní, on abans ens preníem unes barretes energètiques abans de tornar cap a casa.
Esperava que ens aturéssim a prendre una suculenta truita ben regada pel cava de la comarca, però no, continuaven tirant.
Per fi deixàvem les carreteres amples i continuàvem la ruta direcció Gelida. Aquesta sinuosa carretera és un regal per als que ens agrada això de pedalar. Per uns moments creia que els meus companys havien pres l’autopista direcció Martorell per que els vaig perdre de vista, i era impossible que m’haguessin deixat tant enrere.
I així era, vaig veure com al Sebas se li queien els tiquets del peatge just quant anava a pagar l’esmorzar. El grup denegà la invitació, en quinze dies, per a la celebració del seu aniversari, ja li deixaríem pagar el dinar.
Ja només quedava el descens des de Gelida a Martorell. En Josep i en Toni anaven reservant forces per a l’esprint especial que havien organitzat a la carretera de les carpes.
Per motius aliens a la redacció d’aquest bloc no tenim dades ni imatges d’aquest tram final de ruta.
NOTA: Tornar a pujar a Esparreguera, encara que estigués esperonat pel Manolo, hauria estat un espectacle lamentable per difícil d’oblidar, a més, jo ja havia fet el pla d’entrenament perfecte per pujar amb èxit al Collformic.
PD; Que trist!! No tenim cap foto de la sortida.
