Definint estratègies

A menys d’una setmana vista de la gran fita Bikedeferro, qui més qui menys, ha estat preparant-se per, si més no, per fer un bon paper per la ruta que en Carles ens ha preparat per aquesta edició 2016.

No és cap secret, jo he estat anant al DiR des de fa quasi sis mesos. D’altres han estat més subtils, deixant la feina per poder-s’hi dedicar en cos i ànima les 24 hores del dia (oi Flores?).

Algun podríem dir que s’ha despistat, apuntant-se a triatlons que no tenen res a veure a les sortides amb BTT (o pot ser si per poder nedar en el mar de llàgrimes dels desesperats de la primera part del recorregut i córrer després per fer un sinpa al restaurant...).

Que el dia 2 s’organitzi “La Travessa”, que els del DiR organitzin un megaevent d’spinning a l’hotel Vela, no traurà les ganes dels Bikedeferro d’assistir a l’event que anualment organitzem. 

Volia proposar a Twonav que fes ressò de l’esdeveniment: navegació amb e-voice-roadbooks sense conflictes, però desprès dels fets d’avui, como mejor que no. 

El millor entrenament pel Colibrí era anar a La Mola, però el grup decidí de fer una Portals. Concretament l’edició 2016 (tova, molt tova).

Les estratègies estaven definides, al grup capdavanter hi aniran en Manolo, en Sherpa fent de llebre, el Cosco, els dos companys d’Arenys (el Carles i l’Oscar), en Sebas, el David i en Flores. Més endarrerits l’Alessandra i el Dani, i tancant l’expedició l’Aniento i jo.

En Fulgui i l’Efren es dedicarien a despertar la fauna i flora local, hores d’ara es desconeix quina ruta faran…Però tranquils perquè segur que sentir-los, els sentiran.

I començàvem l’entrenament. Avui ens ha passat de tot. L’ordre d’equip era: pararem a esmorzar a Marganell (i que consti senyor lletrat que ningú concretà on s’havia de fer l’àpat). 

El dissabte vaig estar fent bricolage ciclista i vaig posar massa pressió a les rodes (per això d’assegurar que el líquid arrabava arreu), per pujar bé, però a les baixades patia per l’excés de rebot i la poca tracció.

Això provocà que el grup es distanciés a la baixada de Marganell. En Flores m’acompanyava tot petant una bona xerrada i a l’arribar la cruïlla de la carretera, seguint les indicacions del track giràvem a l’esquerra. La boira no ens deixà veure que els col·legues havien girat a la dreta per fer l’esmorzar a Cal Jaume. 

En Flores i jo, perplexos per que el grup no ens esperava, avançàvem a bon ritme pujant cap a La Francesca i baixant a tot drap a Sant Cristòfol. De tot, els hi vam dir de tot (per decència i censura no puc reproduir les paraules que els hi vam adreçar).

A Sant Cristòfol, ens vam adonar que alguna cosa no anava bé. Sort d’una rider de carretera que ens avisà que hi havia un grup de ciclistes que ens buscava.Trucada i, després d’una llarga espera, ens reagrupàvem.

El bareto on podíem esmorzar a Marganell

Diguem que el silenci es podia tallar amb un ganivet (quines cares!!). 

Empreníem la ruta direcció a Monistrol, el grup tenia gana i tirà de valent. Al darrera, practicant el Colibrí l’Aniento i jo, acompanyats pel Flores que volia provar posicions alternatives.

Tot i haver fet més quilòmetres que els meus companys, em trobava bé. El mig entrepà de Monistrol em dóna forces addicionals per seguir la ruta prevista, ruta que el gruix del grup escurçà al·legant límit d’horari. 

Només tres valents seguíem la ruta proposada (en Manolo, l’Aniento i jo). Ens esperàvem trobar el camí del riu força enfangat, però la pluja del dia anterior no omplí els basalts i el trajecte era força transitable.

A la pujada de la Puda vaig fer el màxim de pulsacions (170 ei, que es nota el corroling!!) i la pujada pels blaus no va ser gaire dura.

A sis dies vista, nomes comentar unes cosetes: 

• En Flores porta la furgo on hi caben quasi totes les bikes. En Manolo portarà el cartrons i els del trèbol diuen de portar un dispensador de cervesa (serà veritat?, com s’enrrollen, que guais!!) 
• L’hora de quedada és dos quarts de sis (5:30 zulú) al PIR3 (La Passió).
• Algú haurà de portar cotxe, concretem-ho per whats abans de dijous.

Aupa Colibrí!!

Setmana de la mobilitat sostenible

No sé perquè, però crec que aquest cap de setmana la millor sortida l’ha fet el Carles i això que no sortia en bici :D.

Però no ens podem queixar, nosaltres també hem tingut unes bones sortides. Setmana de la mobilitat, una oportunitat per passejar pel poble amb les nostres famílies i fer una CFR sense haver suat ni una gota (osti, demà sessió doble de rodillo).

Com que diumenge no havia sortida familiar, la sortida séria la deixàvem per dissabte: un Tibidabo, res per tonificar cames. Quins nassos!! el ritme que en Manolo, el dopat (Sebas) i el Toni van imposar feia que, només acabar, em retorcés pel terra de l’escala amb rampes als abdominals, no sé si no n’heu tingut mai, però no us les recomano.

La ruta és molt xula i et permet tenir bones converses amb els companys. Aquesta vegada el Toni decidí afluixar el ritme i acompanyar-me durant l’ascensió al Tibidabo.

Només ens vam deixar avançar per dos màquines (que de ben segur anaven dopats) i quasi sense voler, fèiem cap al Tibidabo.

Els núvols permetien que la imatge de Barcelona fos bestial, fotos, selfie, barreta i cap avall.

A la cruïlla que hi ha a la sortida, de nou, en Sebas torna a equivocar-se. Resolíem la situació ràpidament i fèiem cap a Sant Cugat.

L’excusa de veure la botiga nova de Sant Andreu (en Sebas es volia comprar uns guants) va fer que la tornada fos molt suau en quant a desnivell, que no ritme.

A la carretera de les carpes un nou rider s’incorporà al grup. Pel pinganillo les ordres eren que li deixéssim portar el pes de la persecució d’en Manolo que s’havia escapat. En vàries ocasions, aquest rider s’obrí per deixar-nos passar, però la fermesa del Sebas de “xupar roda” manava sobre el grup.

Quan la pendent s’enfilà, l’atac va ser demolidor (crec que encara estan treballant amb el desfibrilador al cos del agosarat rider), el vam deixar CLAVAT!!.

NOTA: que  tingués més de 70 anys no treu mèrit a la nostra proesa.

Desprès d’això, CFR i rampes als abdominals.

Dades:
km: 82 km
Distància+: 953 m (1,700 segons strava)
Vmax: 61 km/h

Diumenge era el dia de la mobilitat sostenible.

Ens acompanyaven les autèntiques heroïnes, les dones que fan que, cada diumenge, podeu gaudir de les cròniques d’aquest grup d’aficionats a les dues rodes sense motor.

Que us haig de dir, sortir amb canalla és una escola de maniobres d’Ivan el loco.

Els nens s’ho han passat molt bé, les mares ens han acompanyat, hem fet una birra (o dues), i hem tingut la visita del Sebas.

Com a resum tenim que s’ha constituït la secció “Bikedeferro kids”, que organitzarà, com a mínim dos cops l’any, una sortida familiar per una via verda amb dinar inclòs.

Tots hi sou convidats (a la sortida, no al dinar). Si no teniu fills aquesta és l’excusa per posar-vos a la feina...

AUPA vies verdes!!.

Avui ha vingut en Carles. No sé a vosaltres, però a mi la idea de que algú de fora d’Esparreguera faci un munt de quilòmetres per anar amb nosaltres, em posa però que molt,

Vale, m’acabo d’adonar que el Toni (Cosco) també ha vingut i és de Martorell, ei, que també m’agrada molt que vingui

Tornant al tema, avui tocava fer una ruta diferent, que estigués al nivell del Carles. Anar a la Mola com que no, massa dur per a la primera sortida multitudinària desprès de Vacances, La segona de la llista era la de la del Castell de la Pobla de Claramunt i així ho hem fet.

Val a dir que el grup no coneix l’argot judicial, perquè hem estat més de 20 minuts esperant que el nostre lletrat fes compareixença. Però no s’ha presentat. Whats per evitar qualsevol tràmit judicial i engegàvem la sortida. 

L’Aniento, avui amb maillot de gala, es dedicà a trobar alternatives per fer la pujada cap a Can Maçana, ha estat divertit, però a la tornada ha pagat l’esforç.

La pluja dels darrers dies ens donava una molt bona tracció que, ha fet que arribéssim a Can Maçana sense haver de posar el peu a terra.

Bones sensacions, el grup estava preparant el Colibrí. Algunes reflexions com que pot-ser millor no reservar restaurant i dinar un bon entrepà el dia D, més que res perquè la sortida oficial Bikedeferro es presenta com alguna cosa més que durilla.

Enfilàvem les rampes que ens duien cap el corriol del senglar on en Toni es començava a preocupar per la freqüència del pulsòmetre, quedant-se, per primera vegada, a a la cua del grup (els que estem acostumats que pugi per sobre de 170, no fèiem ni cas).

Al corriol deixava força espai amb el grup capdavanter per poder marcar una bona marca a l’strava, però malauradament vam trobar força transit en direcció contrària.

Aqui, en David, s’acomiadà per que havia d’anar a l’aplec de Berga.

La baixada fins a la Pobla, tranquil·la (no hi era el David), tot i el descens pronunciat. Engegàvem l’ascens al castell en grup, però les ordres del pinganillo per portar bidons d’aigua trencà el grup. Fèiem de gregaris del Manolo, Carles i Sebas que lideraven l’ascensió.

Nosaltres per la diada hem posat la senyera al Castell!!

 Plantada de la senyera

 Ullet a l'Efren, te'n recordes?

Fotos i cap a la font a omplir els bidons. La font estava seca, i vam haver de recular per trobar un bar on comprar el líquid tan preciat. Mentre saciàvem la nostra sed, gaudíem de la música festivalenca que havien organitzar a la Pobla per la diada.

La tornada fins al coll del Bruc va ser un martiri per a més d’un dels components del grup. Tanmateix el camí estava força net, no vaig haver de posar peu a terra en cap moment (fet que no tothom del grup pot dir…).

Al cor de Catalunya, gaudint de la diada al Montserratí

Diguem que la novetat era que no era jo qui patia, de fet no m’ha calgut fer servir els gels revitalitzadors que portava per si de cas.

Arribàvem a Esparreguera amb la sensació d’haver fet una molt bona sortida (aquesta és de les anomenades classe màster), però una foto enviada pel Sherpa ens oferí una visió millor diferent de les sortides dominicals (el comentari del Carles entra de ple a les frases mítiques).

El Carles i el Toni, que no confesen la nostra religió, es van perdre els oficis del Sebas a la parròquia de Santa Clara (avui van caure dos per cap).

Dades (que ara feia temps que no les reportava):

km: 63 km

Distància+: 1.380 m

CFR: 2/rider 

AUPA tatuatges.

Maniobra del loco Iván

Algú havia de ser el primer. Cony i m’ha tocat a mi!!

Si, aquest dissabte anàvem a fer una sortida per estirar els músculs, però quasi estiro la cama. I és que encara que hagis fet cursos d’estratègia, els “baffle cleaning” et sorprenen quan menys t’ho esperes.

Però no tothom es capaç de fer-los amb precisió, cal tenir l’habilitat dels grans mestres d’escacs per saber el moment oportú, primer fent maniobres de distracció per que quan baixes la guàrdia, donar aquest cop mestre que et deixa literalment fora de joc. 

Encara que ho hagués gravat amb a càmera de vídeo (gràcies Vueling per la putada, amb la indemnització no tinc ni pel suport de la Go-Pro), les imatges haurien declarat indemne a l’autor de la maniobra que ni tant sols va tocar-me i, els comisaris, haurien resolt retirar els punts de Nico Rosberg al premi de Monza per atorgar-los-hi a Lewis Hamilton.

Però centrem-nos, que se me va la pinza (segur que son les seqüeles de la caiguda…)

Dissabte, sortia amb aquella prepotència que et dóna saber que estàs mig punt per sobre dels teus companys de ruta.

Marcava un ritme, suau, molt suau, deixant que tiressin i apropant-me i deixant espai (gaudint de la bike sense patir, sense l’Strava, sense cap objectiu...)

Volia imprimir un ritme fort pujant a Vacarisses, així que deixava que l’arribada a la carretera fos una transició. Al davant, l’Aniento i l’Efren mantenien una conversa força interessant.

Va ser quan crèia que podia fer una aportació de mèrit a la conversa quan em sorprengué la maniobra del loco Iván. 

Al desplaçar-me vaig contactar amb la bike de l’Aniento que, tot i voler sortir de la trajectòria, no va evitar la meva pèrdua d’equilibri i el terrible impacte contra l’asfalt.

Per sort la velocitat era baixa (no gaire més de 15 km/h) i la musculació aconseguida durant les vacances esmorteí l’impacte: Un fort cop al cap, una rascada i quatre blaus.

Laceraciones múltiples de proóstico reservado

L’Efrèn em va oferir uns glaçons de gel que portava per evitar inflamacions, però la idea no em resultà atractivan (si voleu saber més detalls els hi haureu de preguntar a ell).

No deixaria que aquest incident (lances del juego) malbaratés la sortida en BTT a saco que teníem planejada per diumenge.

Però diumenge el profeta de la BTT vermella doble es va rajar amb l’excusa que volia provar el Garmin a la Ducatti. 

Amb el David de verema, el Manolo amb permís condicional i l’Efren de proves de triatló, es plantejava una sortida diferent. Escollíem la flaca i s’apuntaven l’Aniento, en Cosco, en Vives i l’incombustible Sebas (Manolo ens acompanyà fins a Can Maçana).

Repetíem sortida amb la flaca i, durant la pujada, la Felt em feia saber que s’havia desajustat per la caiguda del dia anterior. En dues ocasions la cadena es desengranà i la roda anava un pel frenada. Sort que el Josep m’acompanyava per assistir-me, sinó hores d’ara encara estaria penjat a la carretera.

A Can Maçana ens reagupàvem, en Manolo es despedí i preníem la carretera cap a Marganell i Rellinars.

Aquesta segona part del trajecte no era la bike sinó el GPS que es bloquejava, però jo ja em sentia recuperat, tot i que el meu ritme no era “rodó”.

Barreta i foto a la parada de Bus i cap a Terrassa. Desprès de la moguda del dia anterior em vaig quedar al darrera per poder contemplar com tracen les corbes els meus companys: es nota que en Vives porta una Kawa, té estil. 

House of cards

Des de Terrassa cap a Viladecavalls i Olesa, on el Toni prengué destinació a Martorell.

Els quatre que quedàvem només teníem un objectiu: arribar a la parròquia de Santa Clara per a què en Sebas fes els oficis i ens donés la benedicció.

Ara ens hem de preparar per al colibrí i les properes setmanes les dedicaré exclusivament a sortides amb BTT (la flaca es queda pel corrioling).

El Colibri

Colibri es un gènere d’aus apodiformes pertanyents a la subfamília de los troquílins (Trochilinae) i anomenades comunament colibrís.

És l’ única especie d’au que pot volar en totes les direccions, incloent cap avall a cap enrere.

I això és el que passa amb aquesta sortida, que tira enrere: 64 km i mes de 1800 positius. Però som BIKEDEFERRO i no hi ha res que hores d’ara ens espanti (bé, pot-se algun porc senglar, si).

L’1 d’octubre fem la clàssica sortida pels vols del Montegre i el dinar de germanor. Presentarem el disseny definitiu de la nova equipació i intentarem preparar alguna sorpresa més (com cada any).

Ara només cal que us apunteu. Indiqueu si teniu navegador GPS, si no es així, intentarem que ens deixin un per a que la cicleu cadascú al seu ritme.

Necessitem la vostra confirmació abans de l’11 de setembre per poder reservar al restaurant.