Sobre el paper, un pla d’entrenament és la millor manera de preparar-se per a la realització de qualsevol esdeveniment esportiu.
M’atreviria a dir que és essencial si realment disposes de poc temps per dedicar-t’hi. Jornades laborals interminables, responsabilitats familiars i les responsabilitats socials, entre d’altres, ocupen molt espai en el nostre limitat temps.
El pla d’entrenament s’ha d’establir amb una línia temporal, marcant les fites a assolir i amb una revisió continuada per corregir les més que probables desviacions que es produiran en el decurs de les jornades. Ha de combinar sèries d’esforç, de rodar i, perquè no, de descans.
Jo ho tenia clar, el meu estat físic, a primers de gener, no era l’òptim per realitzar l’Hivernal amb unes mínimes garanties d’èxit. A l’efecte vaig dissenyar el meu pla d’entrenament: treball amb corró, corriols, pista, BTT i carretera i moltes, però que moltes ganes de pedalar.
Avui, abans de la sortida, tot anant cap a Cervera ben acompanyat de la Diana i el Carles, feia un balanç de les dures sessions d’entrenament: Havia sortit tres vegades.
Però tenia un pla B: durant tot el trajecte vaig estar minant la moral del Carles, li explicava la dificultat tècnica de la multitud de corriols que es feien en aquesta pedalada, quasi impossibles per a gent experimentada com nosaltres, que les ambulàncies feien hores extres recollint membres amputats dels participants, vaja un escenari de tragèdia i desolació digne d’un titular de les notícies de Telecinco. No havíem arribat a Igualada i el tenia convençut: faríem la versió “popular”.
Però no era l’únic que havia fallat al pla d’entrenament, però ell, amb més taules trobà l’excusa perfecte per no haver de pedalar. L’Aniento simulà una malaltia sobtada, la típica que ningú et pot rebatre al passar dels 50. A aquestes alçades sabem posar aquella mala cara que espanta al nostre entorn (l’havíeu d’haver vist unes hores més tard quan es passejava tot cofoi de ruta turística per la universitat de Cervera).
En Manolo i el Sherpa, en canvi, si que havien complert i estaven frissosos per començar a cremar quilòmetres.
Érem a l’aparcament de Cervera i en Salvador no donava senyals de vida. Recollíem dorsals i, per no perdre el costum, a fer el cafè/tallat/cigaló d’inici de ruta. A l’últim moment s’hi afegien el Ramon i el Salvador. En Ramón estava convalescent d’una operació, però volia provar-se.
I iniciàvem la pedalada des de la cafeteria. Feia por veure el ritme dels que anaven al davant, ni que és tractés d’una cursa de MotoGP...
Vaig perdre la funda de les ulleres a les primeres de canvi, sort que el Ramon s’aturà per recollir-la. En Manolo i el Toni s’allunyaven quasi d’immediat, en Salvador també i a mi se m’entravessaven les primeres rampetes del tram asfaltat.
En Carles, resignat s’aturava per acompanyar-me durant el trajecte. No m’havia adonat que en Ramon no em seguia a roda. En Salvador s’havia aturat per esperar-lo, en Ramon no rodava bé i no tenia bones sensacions.
Aquí us haig de dir que tenim sort de tenir al Salvador al grup. Us recomano seguir els seus consells, aconsellant al Ramon d’aturar-se (d’Hivernals podràs fer un cabàs), com a l’edició de fa dos anys, on em recomanà fer-me una prova d’esforç (ja sabeu tots com va acabar la història).
Bé, el Carles i jo seguíem a un ritme de petem la xerrada que segur que arribem a la botifarrada, en Toni i el Manolo seguien la seva challenge particular (fent-se repassades contínues per pistes i per els transitables corriols), en Salvador intentant recuperar el temps perdut i, el Josep i la Diana gaudint de l’arquitectura de la Universitat de Cervera.
D’anècdotes? Puc explicar-vos l’excursió gratuïta que vaig regalar al Carles per lo tros (si de dia amb el camí marcat faig errades de navegació, de nit... ui que patirem a la Nocturna de la Segarra).
En Carles i jo arribàvem sencers, amb un aspecte digne, quasi sense despentinar-nos.
A la poca estona ho feien (per aquest ordre) el sherpa i el Manolo, la cara de satisfacció del Toni al guanyar a l’últim sprint ho resumia tot.
Al post partit vàrem tenir la possibilitat d’entrevistar al responsable tècnic de la nocturna de la Segarra. Aquest any introduiran canvis que permetran una millor navegació, com la de l’ampliació dels gràfics (aptes per als que pateixen presbícia) i d’un tram per lo tros amb pura navegació amb brúixola. No faltaran els corriols impossibles i, possiblement, hi haurà dos recorreguts per a que els més espavilats no xupin roda. Vaja, que aquest any serà una fita ineludible per aquells que ens agrada alguna cosa més que pedalar. Ah i no ens oblidem de la challenge de nocturnes que aquest any celebrarà la segona edició (a veure si les dates ens permeten fer-les).
No vam poder quedar-nos a esperar al Salvador, el Carles havia d’anar a Arenys i primer m’havia de deixar a Martorell, però tinc evidències gràfiques que va arribar a puestu.
Tenim un nou patrocinador al bloc: MAGNARS, ja veieu que això es va animant, amb una mica de sort, amb els ingressos, podrem fer una de ben sonada. Això si, per mantenir-se ens obliga a tenir una major dedicació (mínim una publicació setmanal).
