La ruta ja estava decidida des del Colibrí. Aquella havia estat una travessa dura i llarga, quasi agònica, en la que els Bikedeferro ens vèiem capaços d’assolir qualsevol repte que se’ns plantés al davant. El Dragon Khan? D’esquenes i amb el plat gran!!!
En un atac d’eufòria desmesurada fins i tot havíem avançat la data de la fita al primer semestre de l’any. Ningú no ens podia aturar (jo recordo que en aquell temps l’indicador de la bàscula rondava els 74 kg). Teníem moltes sorpreses preparades, inclús que ens acompanyés el membre honorífic per poder donar una mica de marxa als PRO (els altres ja el veuríem tot prenent unes birres al restaurant).
Però la vida ens depara sorpreses que ens esguerren els plans i dinamiten els ànims (ja sabeu de què estic parlant).
NOTA: Sempre m’ha agradat deixar un punt misteriós a la crònica per a que els lectors facin càbales a allò que m’estic referint.
Si, la tant esperada equipació no arribava i tots havíem fet la promesa a la Creu de Canet que la propera vegada seria amb l’uniforme de gala. Crec que puc recuperar una foto d’arxiu:
Passat l’estiu per fi decidíem la data, el 28 d’octubre, que tot i va ser moguda en varies ocasions per assegurar la màxima participació, finalment fou l’escollida.
Dissabte ens aixecàvem ben d’hora per presentar-nos al PIR3, carregar les bikes i començar via cap Arenys de Munt (on tot va començar).
Totes les sorpreses l’organització havia preparat es van haver de suspendre per temes d’agenda i logístics, però això no va fer defallir l’esperit del grup que, sense dubtar ni un moment partia adormit a gaudir de més de quatre hores de pur BTT.
Aquesta vegada no havia repartiment de GPS, en Carles els va substituir per unes barretes energètiques de Torrons Vicens. Res de gels, el millor per recuperar forces els productes de la terra!!
Començavem l’aventura amb només 20 minuts de retard respecte l’horari establert per l’organització. Feia fresqueta i, al tram de baixada, els companys em van deixar liderar el grup (els cabronassos anaven al darrera ben arrecerats).
Tot canvià a les primeres rampes on, de mica en mica, tots en van avençar. Haig de dir que ni un sol moment vaig ciclar sol, en Sebas, el Manolo, el David, l’Aniento, l’Oliver, l’Efren, el Carles, en Flores i el Fulgui no van permetre que pogués girar cua, volien que patís tant com ells.
La meva càmera no rutllava com calia, però l’Oliver amb la GoPro em va substituir a la perfecció, avançant-se al grup per obtenir les millors panoràmiques.
Abans d’arribar a la cruïlla de la Creu de Canet el Carles indicava, als més agosarats, alternatives corrioleres a la pista, tot un detall.
No havíem arribat a Sant Cebrià i les meravelloses barretes ja volien sortir del cos (culló amb els de Vicens....). A més d’un se’ns va fer insofrible la resta de la ruta i, com a colofó, el Dragon Khan!!
quasi ho aconsegueix!!
Havíem sentit parlar moltes llegendes, però veure’l en primera persona et fa sortir les llàgrimes i no per l’emoció. No estàvem preparats, ningú no portava material d’escalada.
Un any enrere crec que l’hauríem pujat, però dissabte no tocava.
La resta de la pedalada, com sempre per aquest indrets, un puja baixa continuo a unes pistes on tens molt bona tracció però que acaba destrossant les cames dels que, aquesta vegada no anàvem tant preparats. Les rampes, estrebades i pulsacions anaven augmentant, convertint la pedalada en una duathló.
El turó del Cona l’havíem superat, també el Collsacreu. En aquest punt el grup s’aturà, veient l’estat lamentable que teníem, es plantejà de prendre una drecera i escurçar la ruta prevista. L’errada va ser que em deixaren decidir a mi.
Mireu com amago panxa!
I ningú no se’n penedí. Bé en arribar a la Creu de Rupit, quan vaig proposar de fer la cua del Colibrí van suggerir que em callés la boca.
I es que tot just començaven dos corriols que ens duien directe al restaurant. El corriol amagat és, senzillament, sensacional. Val la pena patir per arribar-hi (l’any vinent intentaré que no se m’avanci el Fulgui per no haver de frenar tant).
Carles, gràcies per la jornada, l’any vinent repetiré. I encara que no heu pogut venir, Alessandra, Dani, Cosco, Cristòbal, Toni, Oscar i Vives, vosaltres també hi éreu!!
I m'oblidava, si hem arribat a bon port ha estat gràcies a les indicacions i veus del Biel, del Bruno de l'Aleix i del Ferran que ens han estat guiant durant tot el trajecte.
