diumenge, 27 d’octubre del 2013

Més fenòmens paranormals

Era fosc quan he sortit, i només enfilar el carrer direcció al PIR la primera aparició, ej Josep Sicília acompanyat del Raül pujaven amb una cara desencaixada: no hi ha ningú al PIR!!, em comenten. No és possible, si ahir al Blog i al guasap va quedar més que clar, vaig respondre, tornem al PIR!!.

Arribem i era veritat, no hi havia ningú, però com un ànima entre les ombres, l'esperit del David, acompanyat del seu cos apareixia somrient i, segon fenomen paranormal: no havia d'estar d'hora per cap dinar ni celebració especial.

Esperem cinc minuts però no, ningú més. Se sentia estossegar algú proper a la botiga de Zona Bici i a l'instant un missatge dilapidador: No salgo. Ostres Manolo, tu tampoc? 

Dels altres, segur que es van embolicar i en comptes de fer canvi d'horari hauran fet un canvi de parella, havien passat 20 minuts i no donaven senyals de vida.

Que fem, Vacarisses, Castellolí? Jo fidel al blog i a les promeses de la setmana passada proposo d'anar a esmorzar a Sant Sadurní. No gaire convençuts els meus acompanyants veien la meva ferma posició em deixen anar fent i... l'Efren se'ns apareix. Es veu que quan ja era ala porta de casa ha hagut de resoldre un assumpte extremadament urgent, que estrany tot plegat, no?

A l'alçada de la Beguda, el meu GPS s'ha penjat. Masses casualitats, els esdeveniments requerien mesures dràstiques, així que a corre-cuita cerquem l'aigua de la riera per beneir les nostres montures. D'aquest fet tinc aquestes imatges:



Es veu que no ho hem fet gaire bé, perquè el camí a Sant Sadurní estava barrat i llaurat. I per acabar-ho d'adobar, al restaurant on hem parat per esmorzar han aparegut més entrepans que riders.

Veient el meravellós espectacle de truites i botifarres que teníem al davant he trucat al Sebas. La resposta en aquest vídeo de l'Alessandra:


Havien anat a la Bauma a fer un exorcisme del grup per allunyar els mals auguris que voltaven pels nostres caps, però no sobre les nostres cames, perquè al arribar a Piera un dels riders ha demanat el comodí de la trucada, que ha provocat que finalment en Manolo sortís.

Quedaven dues opcions, muntanya o carretera, i aquí és on l'experiència és un punt a favor. Durant tot el camí, pujades, baixades, corriols, en Raül ha anat al davant del grup, no podia ser. Ens hem hagut de jugar la carta Banzai. El descens des de Piera a velocitats de vertigen aprofitant els rebufs i arriscant a les corbes, per fi l'han relegat a la darrera posició.



Les dades (aprox):
- Distància: 60 km
- Alçada acumulada: 800 m
- Velocitat màxima: 68 km/h

A veure, penseu en una sortida per la setmana vinent. Quedarem a dos quarts de vuit (7:30). Dissabte actualitzaré el blog amb les propostes.

dissabte, 26 d’octubre del 2013

divendres, 25 d’octubre del 2013

Dia de curses...

Com sempre, he arribat tard a la cita, al Paddock pràcticament tots els pilots estaven preparats, acabant d'ajustar-se el casc i els guants, els nervis estaven a flor de pell. Només calia esperar les paraules: “Gentlemen Star Your Engines...”

La sortida ha estat suau, no hem tingut temps d'escalfar els pneumàtics, la primera corba a la dreta per girar a l'esquerra i començar la primera ascensió pel circuit.

De res han servit els simuladors i la visualització de les curses, la corba pujant concatena amb la baixada a esquerres, els avançaments són continus, els més lents circulen per l'interior però la pista no està bruta i si surts de la traçada segueixes tenint una bona tracció per avançar.

A la baixada tots posem el màxim desenvolupament de la relació de canvi per aprofitar la inèrcia a la pujada posterior, que ens porta a la recta de darrera del paddock. Queden quatre revols per passar per la línia d'arribada.

Sembla mentida, però des de la pista es pot veure clarament el lloc des d'on l'Albert i jo, asseguts, gaudim de les curses.

Afluixo un moment, prenc aire i accelero. És important traçar be les dues corbes de baixada per entrar a la recta d'arribada amb força velocitat. Creuo la línia. Primera volta feta.

A la sisena volta la pista s'enfosqueix i la majoria de pilots ens veiem obligats a encendre els llums.


El dia havia estat càlid, però a la foscor l'aire refredava els nostres cossos. No quedava gaire temps per continuar i l'absència de líquid per hidratar-me ha fet que a l'onzena volta decidís de posar fi a aquest primer contacte amb els circuits de competició.


Sabeu quin track és, va us dono una pista:

Les dades:
Voltes: 11
Distància: 47,3 km
Velocitat mitjana: 25 km/h

El que no he explicat: Uns putus màquines m'ha tret les pegatines en un parell d'ocasions (un d'ells portava indumentària de Zona Bici).

L'experiència no és que m'hagi agradat, sinó que m'ha encantat. Dimarts torno, però tinc ganes de fer-lo amb grup.


diumenge, 20 d’octubre del 2013

Fenòmens paranormals

Ostres les 8:00 i encara no m'he posat les sabates, avui no arribo ni a un quart de nou...

De presa i corrent m'acabo de vestir, tot maleint a direcció de cursa que ha decidit de desqualificar al Marc per canviar la moto a la volta 10....

Tanco la porta de casa, vaja no me'n recordava que l'ascensor no funciona!! Sabeu lo difícil que és baixar amb les sabates de ciclista per unes escales que rellisquen una barbaritat?

Arribo tot just quan el sete i la seva acompanyant passen per la rotonda tot fent footing. M'esperen frisosos David, Efren, Sebas, els Cristobal i Manolo. M'estranya no veure al Sherpa, que ahir em va assegurar que avui ens acompanyaria (millor, perquè s'està posant en forma i segur que ens humiliaria).
David!! que no és per tant!!

Primer missatge: avui d'hora a casa, ja comencem! Així no es pot sortir! i totes les mirades cap a mi, com si fos l'únic culpable de penjar les rutes a wikiloc!!

Alternatives, ben poques: un can Maçana, una llarga, ... Comencem a pujar tot saludant els grups de l'inserso que surten els matins a caminar (d'aquí poc els joves ens diran que sóm els del inserso que sortim a pedalar), i per canviar de ruta decidim pujar per la Font del Còdol.

Les primeres rampes fan que al arribar al "planeta dels simis" (si així dèiem de joves a l'esplanada que hi ha a Serra Alta), ens traguéssim els maniguets i la roba accessòria.

Tot i així, no fa massa calor. Baixem en dos grups cap a la riera i en reagrupem per fer un primer mos. No ens entretenim gaire, res de fer-la petar, que avui d'hora a casa (grrrrr).

I just abans d'arribar al coll del Bruc (bé quan encara podia seguir el ritme del Manolo), fruit de l'experiència paranormal que va sofrir la setmana passada quan Manolo va veure un xicot corrent tot nu pels vols del coll, se li ha acudit de fer un canvi a la ruta per no tornar a casa amb la sensació de no haver sortit: 
I si baixem a Castellolí per Carretera i tornem pel camí del Gos Blanc? 

Eren les 10:20 i ningú no s'hi podia negar, gran jugada, digna d'un mestre d'escacs. Baixada ràpida per carretera, les passades contínues, Sebas i David fent interiors arriscats, la velocitat màxima superava els 54 km/h. Quins rebufos, i en 4 minuts ja erem abaix.

Ens reagrupem (l'altre grup ha trigat 8 minuts) per creuar la bi-ona i cap amunt. La pujada infestada de motos s'ha fet més dura que en altres ocasions, això i la manca de pluja provocaven les patinades contínues de la roda de tracció: quin patiment!! Ens tornem a reagrupar al trencall. Acabem les viandes i continuem direcció de nou al Coll del Bruc.


Avui no he pogut fer de nou la fita de la setmana passada, i he posat el peu a terra en més d'una ocasió (culpa del David, es clar).

Segon moviment d'escacs, abans que la sang arribés de nou als cervells dels companys els enredo per anar cap al Celler de la Guàrdia. Sols un rider es queixa: donde vais, que tengo que estan en casa pronto, però el gruix del grup decideix de continuar. Aquí ens trobem a una altre grup del inserso, més nombrós, que estava fent el camí de Sant Jaume, jo calculo que hores d'ara ja deuen ser a prop de Santiago.

Be la jugada ha sortit bé a mitges, perquè al arribar a les cases de Montserrat Parc, David i Efren han decidit que ja tenien prou i que prenien la carretera per tornar cap a casa (eren les 11:23).

La resta hem continuat cap el Celler i Can Maçana on hem fet el cim a les 11:39 (hauríem arribat abans si els corriols no haguessin fet descavalcar de les seves màquines als Cristobals).

Baixant de Can Maçana només hem quedat dos, els noms ja els imagineu, ens ha sortit una ruta xula, diferent i força apanyada per estar d'hora a casa, jo he arribat a les 12:30:


Les dades:
- Distància: 54 km
- Alçada acumulada: 980 m
- Velocitat màxima: 58 km/h
- Velocitat mitjana: 13 km/h 

Un aclariment, l'Efren no cobrarà cap quota per les consultes legals que se li facin a les sortides dominicals, la quota s'ha de pagar integrament a l'autor del blog i servirà per pagar els esmorzars, les samarretes i la meva bici nova.

Ah una última cosa:
Segon mot del diccionari del ciclista: Descansillu: dicese de la part de carretera o camí amb pendent nul·la o negativa que permet al ciclista prendre una mica d'oxigen quan està pujant un port de muntanya. No aplica a rampes del 3 al 6% en una pujada del 12%. Cristobal 2, els blaus no tenen descansillus. 

.

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Assignatura pendent

Després d'una mala nit (dormint poc i malament), l'opció de quedar-se a casa gaudint d'un dia de curses de motos i cotxes era realment temptadora. I encara més tot sabent que en Manolo era baixa segura, que el David i Fulgui encara seguien a la UCI (no a la unió ciclista internacional), que el Pali s'havia negat a fer-me de llebre per posar-me a punt per a la Berga-Santpedor i que el Flores segur que es quedava a casa veient al Marc, Jorge i Valentino.
Però no, puntual com un clau, m'he presentat a les 8:10 al PIR. Efren, Sebas, Alessandra i Dani m'esperaven per fer un petit tomb pels vols de Montserrat.

La primera idea d'emular als herois de la setmana passada l'hem aparcada, perquè encara que haguéssim superat el temps, l'estil i la tècnica dels riders de diumenge passat, l'absència de llebres hauria fet poc creïble la fita que segur que hauriem assolit.

Hem començat amb condicionants, Alessandra havia de ser a casa a les 12 i Sebas també havia de fer nosequé. S'obrien poques alternatives i era qüestió de començar la sortida perquè el fred ja començava a calar-se al cos.

El comodí de Castellolí sempre és un valor segur, i tenia reservada una sorpresa a la tornada: la Bauma, a la que es va afegir una petició, una assignatura pendent de l'Efren, el camí dels Italians.

La pujada ha estat lenta ... molt lenta ... qualsevol excusa era bona per aturar-nos i fer-la petar. A més l'Efren pel camí anava resolent i dilucidant els problemes legals que els col·legues li plantejaven (m'ha dit que a partir d'ara cobrarà quotes per consultes).

La sorpresa ha estat a can Massana, on hem fet un canvi de cromos amb un altre grup de bikers, hem canviat l'Alessandra i Sebas pels Cristobal (si els esquirols de La Portals ---zasca). He obert el camí per prendre imatges del punt fatídic, però no, ningú no s'ha caigut (almenys de baixada...)


A la tornada fins al coll del Bruc he fet una demo de la tècnica del molinillo i tot seguit una demo de com seguir un track amb el GPS fins la Bauma on hem fet aquestes fantàstiques fotos:







El camí es pedregós, però paga la pena. A la tornada el grup s'ha disgregat. Hem quedat dos que havíem de resoldre l'assignatura pendent que, un cop resolta ha deixat un pel decebut a l'Efren, que se n'esperava més. Suposo que per aquest motiu el tram final l'hem fet acompanyats per un gos.

Les dades:
- Distància: 50 km
- Alçada acumulada: 933 m



dilluns, 7 d’octubre del 2013

El Andorrano






 


Ayer pensaba que iba a salir solo, había gente que salió el sábado y el grupo de whatssapp no estaba muy animado. Aún así, cuatro valientes, decidimos a dar una vuelta tranquila por los montes ... hasta que apareció el Andorrano. Para aquellos que no lo conozcais, es una persona de cuya procedencia no logro acordarme y que hace unos meses llegó él solo hasta el principado desde Barcelona. Pero aquí no acaba la cosa, detrás de esa mirada fría se esconde la antítesis de nuestro mesias Ferran. Si Ferran, con la ayuda de su GPS de muestra del phonehouse que no marca el rumbo si no lo que él piensa (es como la brújula del capitán sparrow en piratas del caribe)  logra llevarnos sanos y salvos a casa (aunque hay gente que no tenga fé en él), su antíteses, el Andorrano, nos llevo a unas tierras desconocidas por casi todos y muy duras.

A un ritmo en el que el David y un servidor, dábamos gracias a Dios por seguir vivos en cada pedalada, en poco menos de dos horas y media, ya estábamos en Castenyolí. A nuestro paso, dejamos al Sr. Vives en Can Massana, que viendo la que se avecinaba prefirió dar media vuelta, fué sin duda, el más listo del grupo.
Una vez llegamos, el Andorrano puso rumbo a una dirección desconocida por todos. Durante el camino, dudó en varias ocasiones que camino era el correcto, con lo cual David y yo todavía nos hundíamos más. Ambos, llevabamos una barrita y algo de agua pensando que llegaríamos pronto a casa. Pero en ese punto, no sabíamos donde íbamos a dormir.

Después de mucho pedalear (pero mucho) el Andorrano puso pie a tierra, detrás de él, Manolo, que a pesar de todo, tenía fuerzas y ganas para seguir adelante, y finalmente llegamos nosotros con lágrimas en los ojos. Fué allí, cuando el Andorrano nos miró y dijo, "ahora viene lo fuerte" entre risas y caras de regozijo. Si os cuento que en algunas rampas se me levantaba la rueda delantera de lo picadas que estaban os mentiría. Solamente fué un kilómetro y medio, pero Jesús Calleja práctica sus expediciones a las montañas en esas rampas.

Finalmente, llegamos con más pena que gloría a Can Aguilera y desde allí volvimos chino chano hasta Esparreguera.

Mirad la cara del Andorrano llegado a Castenyolí y de su secuaz que tampoco se veia muy cansado, creo que ni sudó.













Esta es una vista de Igualada desde la montaña a la cual ascendíamos, se ve lejos eh?



Y por último las dos caras de la ruta, a la abajo, la de un hombre que seguramente llegó a casa con unas agujetas pero hecho un campeón, y arriba al Manolo haciendo el CLO CLO CLO CLO de Mauricio Colmenero para aquellos que se quedaron en casa durmiendo y perdiéndose esta pedazo de ruta, válida para los muy hombres.






Pues nada, para finalizar la crónica una gráfica de nuestra aventura, id contando la ascencsión total, salen unos cuantos metros. Saludos.






dissabte, 5 d’octubre del 2013

No hem fel cim, però...

Durant tota la setmana hem estat manegant les diferents alternatives que teníem per sortir per carretera aquest dissabte.

Al grup se n'havia afegit el Carles i en deferència als nous l'havíem deixat escollir: Montserrat (ostres, que les rampes des de Monistrol  són  dures, tot i que pujar al Monestir, menjar una coca i comprar mel i mató ja s'ho mereix).

Però les tempestes anunciades pels homes del temps i el xàfec que va caure divendres van fer que molts dels anunciats a la sortida es donessin de baixa: Aniento, Cuevas, Manolo, Dani, Alexandra i Carles.

Com que hi ha un que amb això de la carretera és principiant (ja veus quina excusa), hem decidit de fer una sortida mes suau. A Sant Sadurní feien la fira Cava-Tast i era qüestió de fer país.

Us haig de confessar, que parlant ahir amb uns dels que no ha vingut el comentari havia estat: "tan de bo que demà plogui i m'hagi de quedar a casa", però no, ha estat un dia fantàstic per sortir. 

A les 8:10 en punt m'he presentat al PIR (volia veure com acabava el qualifyng de Corea) on m'esperaven Sebas i Efren. Flores havia tingut un problemes amb els llençols però també s'ha afegit al grup.



El descens fins a Olesa a un ritme molt suau, el just per a que el binomi bicicleta-rider vagi trobant la posició, la cadència correcta, sentir les sensacions de la carretera, despertar la musculatura adormida durant tota la setmana laboral. 

A Olesa encara perduraven els vestigis de la tempesta i hem hagut d'entrar per un lloc alternatiu. Des d'aquí cap a Martorell. llàstima de no portar la càmera de  vídeo, sinó algun conductor de turisme se n'hauria dut a casa una denúncia. Com em comentava Sebas, el dissabte hi ha molt de trànsit.

De camí cap a Gelida, just després d'una aturada tècnica de re-agrupament, uns riders en BTT ens han avançat a un ritme endimoniat, en veu que estaven de cursa. No m'he pogut estar i he demarrat amb la flaca fins a superar-los. Sort que he tingut que de seguida deixaven la carretera per endinsar-se cap a la muntanya. 

A Sant Sadurni hem pres un petit refrigeri i cap a Piera on ens hem fet les fotos de rigor.
 (a lo Rossi)



La part més divertida ha estat la baixada des de Piera, quin ritme, en Flores m'ha arrossegat a una velocitat de 64 km/h sense pedalar, quins piques, quines passades, quins quiebros (si, hauré de fer una nova entrada al diccionari del ciclista...). 

Les dades:
km: 68
Velocitat mitjana: 18 km/h 

Res més, demà ja veurem qui pot sortir...

Salut, no he trobat nou moscada però la crema estava boníssima i bici 

PD: Ja només queda una plaça lliure al cotxe