Si companys, aquest silenci del bloc ha estat la protesta per passar un altre any desapercebuts dels premis del jocs florals de la Vila d’Esparreguera.
Son més de cinquanta cròniques anuals, totes fetes en un català digne de Pompeu Fabra, però es clar, l’anglicisme BIKE com que no motiva gaire al tribunal del jocs. Son nombroses les aportacions lingüístiques que hem introduït a la nostra meravellosa llengua, conceptes com alçalera, efrenada, sebastació... mai ningú havia fet tant per la llengua a la història contemporània i a les xarxes socials...
Intentar introduir aquest idioma en el mon del ciclisme no és fàcil, aquí les paraules més utilitzades pels companys de ruta son les relacionades amb els anabolitzants, els esteroides, l’efredina i les hormones peptídiques... Clar atorgar un premi a un col·lectiu que consumeix substàncies diguem-ne poc ètiques, no està ben vist. Espero que l’any vinent es dignin mirar mes enllà del seu melic.
Ah si, jo volia parlar i vosaltres volíeu saber sobre la sortida.
Diumenge, eren les vuit passades i les obres havien provocat canvi en el lloc de trobada. Obria els ulls i veia tres figures esperant-me a la parada de bus de l’esquerra que podríem anomenar com a PIR2bis (una altre aportació).
Éren el Sebas i el David acompanyats de l’Antonio Expósito. Desprès de la sortida amb la flaca de dissabte em van deixar decidir la ruta.
El camí del riu no els hi va agradar (era la única opció suau), així que suggerí d’anar als Hostalets via La Beguda per veure si queia un altre croissant.
L’Antonio decidí prendre el rol del Fulgui, així que ens va estar explicant el que havia fet en els darrers dos anys de camí cap a Masquefa.
El corriol de la riera que descobríem en una de les edicions de la Tabascà cada vegada està més divertit. Llàstima que finalitzi en el subidon del 155 (pulsacions).
A excepció de l’Antonio, tots vàrem sortir de la pista per fer la rampa de Can Garrigosa (fa temps ens semblava inassolible i va haver de venir l‘Abelaira per demostrar-nos la tècnica).
A la Beguda no ens vàrem trobar amb els amables agents de la policia local, de totes formes i per evitar tenir problemes, circulàvem en filera.
Aquí l’Antonio ens començà a explicar els seus plans de futur, de com està organitzant el camí de Santiago i com n’és de difícil trobar un bon company de ruta que no s’enfadi a mig camí. I tot això a la pujada cardio que hi ha a la riera de Masquefa!!
Parada tècnica després del sofoco (no tot causat pel desnivell) i cap als Hostalets.
En Sebas ensenyant-nos tècniques de depilació
El David havia de tornar, jo vaig proposar (per allò de poder dir desprès que el grup no tirava) de tornar pels corriols del les antenes. Tant en Sebas com l’Antonio assentiren. Ens quedàvem els riders de més de 50 i faríem una ruta de més de 50!!
Començava a penedir-me de la meva proposta. Però si, pujàvem patíem i arribàvem.
La pujada es dura però, que acabi en una alçalera, mola. Sense voler acceleres el ritme malgrat el desnivell.
Al tram d’enllaç per la pista que et porta al corriol del Senglar em vaig despistar i vaig quedar-me l’últim. El tap que tenia al davant no em deixà batre cap rècord personal a l’Strava.
La baixada pel corriol de les antenes estava perfecta. La pluja havia estovat el camí i esmorteïen els sotracs de les bikes. Finalitzava pel mig d’un bassal incert, d’aquells que no saps si podràs superar o del que sortirà arrebossat de fang. Vaja, bestial!!
Era tard, estàvem feliços però cansats. Així que tornàvem per carretera. Només va fallar la CFR.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada