Sant Sadurní

Desprès de dues setmanes quasi aturat (la sortida de Castellolí amb la flaca de la qual no teniu encara crònica no compta), tenia molt clar que volar sortir tant dissabte com diumenge. 

NOTA: Com tots ja sabeu, estem fent, per primera vegada, el test d’un GPS (Le Veló), i la sortida de Castellolí amb la flaca era la primera prova sobre el dispositiu. En breu faré la publicació de les conclusions que traiem d’aquest nou model (tot i que a les futures cròniques trobareu algun spoiler). 

En Manolo proposava BTT, m’afegí a la proposta i poc desprès l’Aniento s’hi va apuntar. 

En Toni (Sherpa) es deixava estimar, que pot-ser surto divendres, que no sé... 

No havia passat bona nit, encara tenia el Jet-Lag del viatge a Navarra i no m’havia recuperat. A l'agafar l’Scott em vaig adonar que no havia pogut muntar el suport del Velo, vaja, sortiria només amb l’Anima.  Feia tard, a l’ascensor al intentar encendre el GPS em vaig adonar que estava sense bateria. Vaja, faria una sortida “a pelo”. 

I ja us puc fer un spoiler: el Velo a casa es comporta com l’Anima sense bateria. 

Arribava a la plaça de l’ajuntament i tres riders ja m’estaven esperant: eren l’Aniento, en Manolo i el Toni. 

Conclave per decidir la ruta i, no se li acut una altre idea al Sherpa que proposar una destinació que em va deixar fora de joc, no era conscient de la ruta: Sant Sadurni. Els ulls del Manolo s’il·luminaren. 

Davant d’aquesta mirada ni jo ni el Josep ens vam poder negar. 

I sortíem direcció La Beguda pel camí curt. Ràpidament ens vam adonar que era una ruta de dos grups, uns que tiraven i els que els contemplàvem. 

Però no sempre era així, a Can Garrigosa els sorpreníem tot prenent l’alçalera mentre ells ho feien per la pista. El que per a nosaltres era un petit triomf només era el despertar de la fiera, em venia al cap les paraules de Chuichi Nagumo a Tora Tora Tora. 

El que venia sent una sortida divertida, passà a convertir-se en un infern. En Manolo varies vegades ens va donar el telèfon de la mare del Fulgui per si calia que passés a recollir-nos. Però no, no volíem perdre l’avantatge que havíem assolit a la classificació de corriols. 

Des de la Beguda, on una noia portava dos dipòsits al seu BMW mentre increpava la seva parella, el camí fa baixada (en Manolo us podrà fer una detallada explicació d'aquest paràgraf) . No era el camí habitual que coneixia però anàvem lleugers fins al riu . 

No se’ns va acudir creuar-lo ciclant, massa aigua, a més, a l’altra banda del riu teníem espectadors i no era qüestió de fer el ridícul. 

Hi havia gana, així que el Sherpa es dirigí a la primera de les caves per esmorzar. Els de Codorniu la tenien tancada, així que ens vam haver de consolar a fer-nos una foto amb els aborígens. 

Prenguérem camí cap a La Masia, on possiblement farem el tant esperat esmorzar Bikedeferro. El sherpa, coneixent el meu historial al·lèrgic, prengué el corriol que passa per totes les plantes urticants del Penedès, així que arribava a puestu amb les cames i braços amb un vermell rabiós. Cava antiestamínic i a esmorzar. 

Tocava tornar, tocava patir. L’strava no ho volia veure i es va marcar un recte. 

Segon spoiler: Es comporta millor el Velo a casa que el putu strava en el mòbil. 

L’únic bo d’anar sense “devices” és que no em preocupava per si sobrepassava l’umbral del 155 (un ocellet m’ha dit que hi ha algú que controla a les cròniques la gràfica de les pulsacions). 

Els del segon grup el conformen riders solidaris, que saben veure quan un company està patint i que, tot i poder superar als del grup del davant, s’estimen més acompanyar-lo fins a destinació. Gràcies Josep per tornar-me a casa sense haver-te fet ni un sol relleu.  

Si, a la tornada vaig estar arrossegant-me qual gasteròpode desprès d’un dia de pluja. Aquesta vegada l’entrepà de truita no va tenir l’efecte miraculós de la sortida a Carme. No tenia cames, només tenia un pensament, que havia fet jo a Olite per estar tant cansat? 

En total van sortir 64 km i un desnivell positiu de 1.053 m.