diumenge, 27 de maig del 2018

Dues al preu d'una.

LA LLARGA SE’NS HA ANAT 

Diumenge 20 de maig, desprès de la sortida de Sant Sadurní no tenia cames, però la sortida de diumenge no es pot perdonar. La pallissa que m’havien infringit l’Aniento, el Cuevas i en Manolo encara em feia mal. 

Dissabte tarda havia plogut però el dia es despertà assolejat, ni manguitos ni tallavent. 

Al PIR2 m’esperaven el Sebas i el Bartu i, no se’m va acudir una altra que proposar d’anar a Castellolí (no t’agrada el caldo, dons dues tasses). 

No havíem arribat a Can Roca i ja m’havia adonat que ni de bon tros assoliria la fita que havia proposat. 

El camí veïnal el feia a la velocitat dels darrers riders que acaben la Portals (ritme caràcol). En Sebas i el Bartu em miraven amb la típica cara de pena que mires als malalts terminals, però seguíem amb la ruta. 

A veure que tothom ens avançava pel camí de les batalles, a la barrera em preguntàrem si em veia capaç d’arribar a Castellolí. Jo volia fer mitja volta, però em van convèncer per fer una mica més. 

Estàvem encuriosits perquè el Bartu ens havia comentat que el camí de la Llarga l’havien modificat, així que què millor que veure-ho amb els nostres propis ulls? 

Vaig prendre la iniciativa de camí a Montserrat Parc (no fos que em deixessin penjat pel camí). Quatre basalts sense complicació i fèiem el cim. Coll del Bruc i preníem el camí de la Llarga en sentit invers. Avans unes fotos.




Aquí la pluja de dissabte si que havia fet estralls, en un dels basalts no hi havia escapatòria, o pel mig o pel mig. No vàrem caure, però els peus es submergien a l’aigua a cada pedalada, sort que al final de la baixada ens esperava l’aigua cristal·lina de la riera... 

A les pendents els companys de fatiga se m’escapaven, però desprès esperaven abans de continuar. 

I quan havíem de creuar la riera... la pista ens obligava a desviar-nos de la riera! la Llarga ja no és la Llarga!! 

Aquesta ruta l’únic al·licient que té és el de poder pedalar per la riera quan baixa l’aigua. I com ho faríem ara per treure tot el fang que havíem acumulat pel camí, el Sebas si jo estàvem arrebossats i les bikes encara pitjor (però al Sebas li era igual, ell ja tenia una nova...). 

La cadena de la transmissió del Sebas començava a grinyolar de forma alarmant (però a ell li era igual, ja tenia una nova...). 

Arribàvem a l’ex-Span i continuàvem pel corriol que acaba en dos palets a modis de pont. Estaven trencats, amb risc de trencar-se al nostre pas o de clavar una estella a les rodes (però al Sebas li era igual, se n’havia comprat una bike nova...). 

Ja que en Bartu ens ha ensenyat mols camins em vaig veure obligat de mostrar-li el corriol de l’Aniento (Sherpa, s’ha de fer en direcció contrària al que vas fer tu). 

Ni un sol peu fins la riera, d’aquí dos dies amb els ulls tancats. 

Seguint els consells de l’Abelaira vaig segui recte, però una cosa es que et donin una bici nova i una altre trencar-te la crisma fent el boig pels camis de l’Abelaira, així que el Sebas i el Bartu em van deixar sol. David, el camí no és ciclable, al menys fins que no triguin tota la brossa acumulada a la riera. Tot i així és més ràpid que no pujarà la Font del Còdol. 



Aquesta vegada si que paràvem a fer una CFR, ens l’havíem guanyat. 

Perquè el Bartu no es treu el mocador? Si feia molta calor

I ara la segona, 

CLASE DE DOMA 
Diumenge 27 de maig, en Sebas havia d’estrenar la seva nova bike, volia una sortida de presa de contacte, suau, sense dificultats amb l’objectiu de provar-se. 

Ho havia apuntat la setmana passada i, al veure que estàvem sols, confirmàvem a destinació. 

Ara que penso, és mala idea sortir amb un de 29” per pista plana amb una 27,5”, però la ruta ja estava decidida. Jo hauria fet un Vacarisses, per provar-la per corriols, però clar, una bike salvatge, una pura sang, primer s’ha de domar. 

I pensar que m’havien convidat a fer una cursa solidària a la que segur estaria molt ben acompanyat... 

L’Oiz es mostrà nerviosa a l’inici, s’encabritava a cada revolt, anar pels carrers asfaltats no li agradava. En Sebas decidí relaxar la suspensió per calmar els ànims. 

Va ser trepitjar la pista de la riera Margarola i tota la fúria de l’Oiz es desfermà. La meva Scott contagiada per tant ímpetu no es volia queda r enrere i abans de sortir del terme municipal d’Abrera ja marcava el primer 150!! 

Com és tradició foto al pont el Diable i cap avall. 



Teníem hora de tornada i el ritme no va ser tranquil·let. Vaja ningú, NINGÚ ens va avançar en tota la sortida. 

Tant bona era la conversa, parlant de les relacions, de la feina, de tot menys de política, que ens vàrem saltar el pont per creuar el riu. Un dels riders que vàrem avançar se’ns va enganxar, ni un sol relleu (de ben segur que era un pixapin que no sabia tornar a casa. 

Accelerava i l’Oiz responia instintivament, vaja no tenia gens ni mica clar que pogués tornar en bones condicions. 

I quasi sense adonar-nos fèiem cap a la cafeteria del Prat. Feien la festa de la bici i el riu i totes les taules estaven ocupades. 

Preníem un croissant i un cafè amb llet boníssims tot contemplant com l’Oiz es deixava estimar per tots el riders que paraven a avituallar-se sota l’atent mirada d’un gelós Sebas. Des de la barra se sentia el fort bateig del seu cor quan algú se n’acostava a menys d’un metre... Decidit, haurem de comprar un candau per a les futures sortides. 

Tocava tornar per aquell camí en el que sempre el vent et vé de cara. Ningú ens havia avançat baixant i decidíem que ningú ho faria de tornada a casa. 

Ara, més tard, hi havia més ambient al camí del riu. Tant que tot contemplant el paisatge em vaig menjar literalment una branca. El Sebas i el paisatge hores d’ara encara riuen. 

A l’Orbea encara li falta rodatge, ja que ens va fer posar el peu a terra tot pujant al pont que creua el riu. 

Des d’aquest punt, indignada pel somriure que se li va escapar a l’Scott, imprimí un ritme que amb prou feines vaig poder seguir. 



Arribàvem a l’hora prevista (deu-n’hi-do quin ritme), tant que es va donar temps a gaudir d’una bona CFR. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada