Canvi de parella

Que n’és de difícil fer la crònica sense la inspiració d’un bon Gintònic. Més sobretot si n’ha de fer dues i estat literalment rebentat per haver intentat seguir la roda del Manolo que rodava en “modo paseo”. 

Si aquestes dues sortides he fet un canvi de parelles, sona bé eh punyeterus.... 

Diumenge 15, desprès d’un dissabte plujós, sortíem en BTT. 

Tenia ganes de fer una sortida llarga, però la calçotada bikera que es convertí en calçotada no bikera, m’havia limitat en excés el temps que podia dedicar a la sortida. 

NOTA: Ja esteu buscant una data per fer el dinar o sopar de primavera Bikedeferro. 

L’Abelaira estava descartat, havia fet La portals èpica, però un error infantil deixà fora de joc la KTM, estava clavada. 

Espero que ben aviat engeguem una secció de mecànica bàsica al bloc per tal que res no pugui malbaratar-nos la sortida setmanal. 

Si, si tens la bike plena de fang fins als calçotets, una bona dutxa va bé, però desprès l’heu d’eixugar a consciència i posar-hi oli a les parts mòbils i greix a la tija, potència, manillar ... (bé, ja en parlarem). 

Tampoc podia venir l’Efren, que va intentar fútilment seguir el ritme de l’Ester fent running i diumenge no estava per gaires romanços. 

Però teníem el Fulgui, que estava disposat a demostrar-nos al Sebas i a mi les seves habilitats. 

Per no perdre el costum, limitació d’horari. Què podíem fer? Castellolí ple de fang com que no ens motivava gaire. Vacarisses descartat, les arrels mullades t’asseguren acabar com el Sete (estampat), així que ... i si anem a remullar les bikes? 

Dit i fet, preníem el camí de la llarga amb l’esperança de trobar-nos una mica d’aigua al rierol. 

La pujada amenitzada per la inacabable conversa del Fulgui, de tant en tant en Sebas i jo ens miràvem tot enyorant els silencis que ens agraden sentir mentre pedalem. 

I aquesta és una de les raons per les que m’agrada sortir en bike: Tens moments en els que et quedes sol, patint, sentint només la teva respiració, sentint com la teva companya es mou i intentant analitzar cadascun dels sorolls que emet la transmissió, el canvi, el cruiximent del quadre. De nou tornes a sentir-te a tu mateix, la tensió als quàdriceps (jo no en tinc de bessons), de nou et tornes a trobar i és una sensació molt agradable. 

Però que carallo, també és una molt bona sensació sentir la veu del Fulgui comentant la darrera pel·lícula que, al seu criteri, batrà tots els rècords de taquilla. Que sapigueu que ell va ser el descobridor de la saga Sharknado. 

A mida que ens apropàvem a la riera, el crepità de l’aigua a les roques es feia més intens. Si semblava que podríem mullar una mica les rodes i els nostres rostres somrients reflectien l’emoció. El que no esperàvem era la intensitat del cabal de la riera. El pànic esvaí la il·lusió. 

Per tal d’immortalitzar l’esdeveniment m’oferí com a escamot suïcida per poder gravar els meus companys. 

No cal que us digui que, al pedalar, les sabates es submergien a les aigües fins aquell moment cristal·lines de la riera. 

Barreta, eixugament de mitjons i cap a casa, això si, seguint els corriols del Bartu. 

Tot i que ho havia plantejat al final no vàrem fer el corriol Aniento, era tard i la calçotada començava a coure’s. 

El dissabte 21, desprès d’haver patit una tendinitis que no m’havia permès fer el corroling setmanal, em proposaven sortir a fer un tomb amb la flaca, 

Havia fet un canvi de parella, en aquest cas eren el Manolo i l’Aniento que volien passejar (uff, quina por) 

NOTA: Carles, aquesta pedalada plegats s’està fent derogar, quan quedem per ciclar plegats? 

No teníem una ruta prevista, jo només tenia un pensament: que no diguin Carme, si us plau, que no diguin Carme.... I no van dir res, simplement sortíem direcció el Bruc. 

Ells, al davant, anaven a un ritme tranquil. Jo al darrera intentava domar l’encabritament de la Felt, que desprès d’haver passat tot l’hivern fent exercicis indoor (corroling), estava poc acostumada a trepitjar l’asfalt. 

Crec que a l’Hotel Bruc per fi s’estabilitzà i vaig poder establir la primera conversa amb sentit de tota la sortida. No anàvem direcció Igualada, sinó Marganell (bé, Carme estava descartat) 

Un últim patiment i coronàvem el coll de can Maçana, ara era baixada fins a Castellbell. Ens ho vàrem prendre amb calma, sense forçar la baixada perquè no tenia clar quin era la ruta de tornada. 

En Josep en va fer una pregunta: Aeri o Can Sedó?. La pujada de l’aeri només se’m dona bé en moto així que la tria estava feta. El que no m’havia explicat era que per arribar a Olesa havíem de pujar els Caus. 

Crec que durant la pujada ens vam trobar a tot el parc de motos que està censat a Catalunya i Andorra, culló surt el sol i els hi falta temps per cremar rodes. 

Algun desgraciat en moto tampoc té molt clara la distància del 1,5 m (si t’enxampo amb la Kymco et trec les pegatines). 

També ens van avançar els de la penya ciclista Montjuic que, juraria per la velocitat de pas que anaven amb elèctriques. 

En Manolo, per allò d’assegurar-se que no giràvem cua, va fer la ruta tres o quatre vegades. 

Baixada lleugera fins a Olesa i pujada per Can Sedó per anar a cercar la CFR. 

Van ser 65 km que el GPS no em va registrar.