dimecres, 16 de maig del 2018

Carme

De nou ens trobàvem els tres riders amb la flaca disposats a estirar les cames i aprofitar el mati ja que semblava que a l’endemà havia de ploure.

A la plaça de l’ajuntament s’estaven discutint diferents opcions: anar a Castelldefels, Marganell, etc. Només hi havia un problema. En Josep havia llegit la crònica que havia penjat feia 48 hores. Un somriure maliciós es reflectia al seu rostre.

I sortíem direcció el Bruc, vaja es veia que no sortíem direcció a la platja. Com sempre, em toca molt escalfar la màquina, si amigues i amics, la Felt poc acostumada a circular lliurement per la carretera, es resisteix a cada pedalada, res a veure amb mi, que estic en un estat de forma òptim (per quedar-me a casa dormint).

Es meus companys de ruta, imprimint un ritme endimoniat perquè havien de tornar d’hora.

Arribàvem a la cruïlla del Bruc i, en comptes de girar a la dreta seguíem el camí del coll. Comentàvem la sortida de la setmana anterior on semblava que m’haguessin vingut a recollir als Caus, però no, jo no soc com el de la llarga de la Catllaràs, a mi la mamà no em vé a recollir en cotxe.

Les males llengües (del que porta una willier), comenta que inclús quan surt en moto l’han de venir a recollir.

Bé i tota aquesta tonteria era per que no m’adonés que l’objectiu de la sortida era CARME!!!

El pitjor dels malsons es tornava a repetir. A mi les pujades continuades amb un desnivell al voltant d’un 5% de la C37 literalment em fonen.

En Josep, per allò del remordiment de consciencia m’acompanyava. Més endavant el Manolo obria via per verificar el bon estat de l’asfalt.

S’ha d’agrair que, com el dia estava mig ennuvolat, la temperatura era força agradable.

Per fi giràvem per la BV-2131, per començar la baixada cap a Carme on, si o si havia de prendre qualsevol vianda per no morir per inanició.

Tres mitjos entrepans per als tres riders rodejats d’un grup de motoristes destrossa camins als que van servir abans que a nosaltres. Començava a ser tard i ens quedava la part trencacames de la sortida.

El mig de truita havia fet el seu efecte, ara els quilòmetres queien un rere l’altre sense cap símptoma de cansament. Això si, el pulsòmetre començà a fer-me la guitza tot pujant per sobre de les 150. 

A la carretera del tenis que porta a Can Aguilera en Josep ens anunciava totes les corbes curiosament batejades per bolcades, trompos i derrapades espectaculars que havia fet de jove amb el cotxe (tranqui que les teves filles no llegeixen mai les cròniques dels wikiperros).

A part del sorollet del GPS que em comentava que anava passat de voltes, la tornada per la carretera de Piera fou rapideta.

Per assegurar-me que en Josep no es sobre-entrenava el vaig acompanyar fins a la rotonda de les Girafes, tot vigilant que prenia rumb cap el mecànic. 





Un altre dia sense CFR i això comença a ser un mal costum.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada