Si, estem patint allò que els metereòlegs anomenen canícula d’estiu (calor del copon). I que es pot fer en aquest temps?
- Dons la Cristina s’està fotent unes paelles im-pressionants com a merescuda recompensa a la seva actuació a les 3 nacions.
- En David surant pels camins de La Catllaràs, al que no he pogut acompanyar-lo per indisposició de la meva scott (es veu que se’n recorda de com va anar l’any passat i ha decidit de trobar-se malament).
- En Paco fent una mini-sortida per motius laborals.
- En Fulgui, despistat, buscant acompanyants per fer la Portals a última hora del dissabte quan ja tothom tenia plans.
- En Dani, que cansat després d’una intensa jornada laboral, no ha trobat una millor alternativa que torrar-se per les carreteres de Sant Quintí de Mediona.
- En Carles que ha ciclat els seus darrers 30 km per terres argentines.
- El germà de l’Efren a Tarragona… a no, aquest de moment no és Bikedeferro.
- I la resta hem fet la sortida amb més Bikedeferros: El Tibidabo.
L’horari de la sortida … com que no, ja tornem a ser, he hagut de posar el despertador pels vols de les cinc en cap de setmana (i l’estiu no ha fet mes que començar).
Confiant que els meus companys portessin bomba d’aire i palanques per una eventual punxada, he substituït el bidó porta-eines per un bidó amb 900 cc d’aigua gairebé congelada. Avui es presentava un dia d’aquells de beure mooolt.
No eren les sis i ja sortia direcció el PIR3 (vaja, la Passió), on frisosos m’esperaven en Manolo, en Sebas i l’Efren. Sense temps per poder-nos saludar iniciàvem la ruta cap a Martorell on ens havíem d’ajuntar amb el Cosco.
Tot i que les carreteres canvien, em feia gràcia circular per l’antiga N-II direcció a quatre camins. Aquest recorregut l’havia fet de petit cada cap de setmana, quan tornàvem a Barcelona per iniciar la rutina setmanal.
A Molins ens desviàvem per iniciar la pujada al Tibidabo, on alguns desafiaven a l’autoritat local saltant-se descaradament el semàfor en vermell. A partir d’aquí, els PRO, fent-la petar, mica en mica posaven molts minuts de distància als mortals. A ells no els hi semblava res, però a l’Efren i a mi les primeres rampes ens semblaven el Tourmalet.
De tant en tant divisàvem algun biker amb “ruedas gordas” i acceleràvem la marxa per avançar-lo tot dissimulant que ens estàvem deixant les banyes.
Quan ja s’acabava la pujada, en Manolo i el Cosco, avorrits d’esperar-nos s’havien deixat caure per acompanyar-nos els darrers trams. Fèiem la cruïlla de Vallvidriera i iniciàvem els últims trams d’ascens. De nou ens quedàvem literalment clavats a l’ascens.
Al Tibidabo, intercanvi d’impressions, contemplació de les vistes, que anaven totes acompanyades i descens ràpid direcció Sant Cugat (no cal que us digui ha arribat primer).
A Sant Cugat teníem una fita, anar a la botiga de bicis “Eroica”. Que estrany que els vilatans no coneguin tan important indret de la seva localitat:
ero...que? No els sex-shops estan a Rubi.
Així que varem haver de preguntar per l’adreça.
Els meus companys es van quedar bocabadats contemplant les corbes de les bicicletes esposades, bavejant l’aparador com nens petits davant d’una botiga de llaminadures (a mi m’agradaven més les vistes del Tibidabo).
Un cafetó i empreníem el camí de tornada. Primer Rubí, on dos fèiem la goma. Quasi aconseguim despistar al Manolo i l’Efren en una rotonda però ràpidament es van adonar de l’error de navegació i ens van trobar.
Quan ja veia el camí de tornada, en Cosco ens sorprengué tot pujant a Castellbisbal. Aquí, ja del tot despenjats varem perdre el rastre del Sebas (l’única referència visual que ens quedava). Eren pels vols de les onze, el Sol començava a picar de valent. L’aigua dels bidons s’esgotava i no es divisava la carretera de Terrassa que ens havia de dur a Martorell.
La carretera es desfeia sota els pneumàtics i cada metre que avançàvem era més dur que l’anterior. A aquestes alçades ni bike ni de ferro, la ment només tenia una imatge: una cervesa ben fresca a l’ombra. Aquests meravellosos pensaments van fer que les poques forces que ens quedaven ens dugessin a la carretera de Terrassa a Martorell.
Des d’aqui baixada i a localitzar un bareto per comprar aigua suficient per arribar a casa. En Cosco s’acomiadava i iniciàvem el tram final que varem pujar per la carretera d’Olesa per no castigar-nos més.
La CFR entrà com mai. Un parell de ciclistes veterans van dir una dita que formarà part de les frases mítiques del blog.
“Desprès d’una bona ruta en BTT, el primer glop de cervesa es millor que un polvo” (Eren molt veterans, i potser es que ni se’n recorden del que eren).
Així que varem haver de preguntar per l’adreça.
Els meus companys es van quedar bocabadats contemplant les corbes de les bicicletes esposades, bavejant l’aparador com nens petits davant d’una botiga de llaminadures (a mi m’agradaven més les vistes del Tibidabo).
Un cafetó i empreníem el camí de tornada. Primer Rubí, on dos fèiem la goma. Quasi aconseguim despistar al Manolo i l’Efren en una rotonda però ràpidament es van adonar de l’error de navegació i ens van trobar.
Quan ja veia el camí de tornada, en Cosco ens sorprengué tot pujant a Castellbisbal. Aquí, ja del tot despenjats varem perdre el rastre del Sebas (l’única referència visual que ens quedava). Eren pels vols de les onze, el Sol començava a picar de valent. L’aigua dels bidons s’esgotava i no es divisava la carretera de Terrassa que ens havia de dur a Martorell.
La carretera es desfeia sota els pneumàtics i cada metre que avançàvem era més dur que l’anterior. A aquestes alçades ni bike ni de ferro, la ment només tenia una imatge: una cervesa ben fresca a l’ombra. Aquests meravellosos pensaments van fer que les poques forces que ens quedaven ens dugessin a la carretera de Terrassa a Martorell.
Des d’aqui baixada i a localitzar un bareto per comprar aigua suficient per arribar a casa. En Cosco s’acomiadava i iniciàvem el tram final que varem pujar per la carretera d’Olesa per no castigar-nos més.
La CFR entrà com mai. Un parell de ciclistes veterans van dir una dita que formarà part de les frases mítiques del blog.
“Desprès d’una bona ruta en BTT, el primer glop de cervesa es millor que un polvo” (Eren molt veterans, i potser es que ni se’n recorden del que eren).
Les dades:
Distància: 99 km
Desnivell+: 1.275 m
Velovitat max: 61 km/h
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada