Cursa de descartes

A l’espera de que els cracks ens facin arribar la crònica de les tres nacions, i per no avorrir al personal, deixeu-me que descrigui el petit passeig que varem fer els riders que encara no hem passat al otro lado.

Dissabte el meu canell no em va deixar fer una sortida flaquera amb el Josep i el Sherpa, però aquest diumenge semblava que el dolor es podia suportar bé. En Fulgui ens havia promès guiar-nos per un Cogullo XXL, ruta a la que el senyor Abelaira s’havia adherit quasi d’immediat (fantàstic, “habemus rutaem!!”). 

Però a l’hora convinguda (7:10) no hi havia rastre de la fletxa vermella. Al PIR2 estava l’equip KTM oficial (en David i el seu cunyat Josep) i en Raul. A la poca estona arribava l’Efren, feia cara de no tenir bones sensacions amb la BTT.

No havia dit ni bon dia quan l’equip KTM anuncià que havia de plegar d’hora per fer activitats promocionals. 

Només sortir, vaig divisar un rider amb l’equipació del zona bici amb una velocitat de creuer baixa, molt baixa. No em vaig poder estar, a la pujada de Can Roca li vaig treure les pegatines. Era en Fabian, que s’afegí al grup. 

Aquest petit sprint havia provocat un petit distanciament del grup, així que ens vam aturar a l’hípica per reagrupar-nos. La sorpresa és que ja teníem una baixa: la BTT de l’Efren no acabava de rutllar adequadament, i decidí fer mitja volta a Can Roca.

Tornàvem a ser cinc riders, amb ganes de fer la ruta una mica més amena.

Varem agafar el corriol que circula a la dreta del camí veïnal, l’excés de confiança, el manillar ample i un canell que no permetia que agafés el manillar de la bike amb suficient força van ser els causants de la caiguda tonta de la setmana. Una llàstima que en David no em pogués enregistrar perquè hauríeu rigut de veritat. 

Val la pena que us fixeu en el camí de pujada fins a Can Maçana: un camí 100% BTT, re-descobrint corriols ocults. 

A la barrera el següent descarte. en Fabian també havia de marxar. L’equip KTM tenia com a finalitat fer Can Maçana i tornar-se. En Raül després de dos mesos sense activitat física (a sobre de la bike) s’ho començava a plantejar també.

Sort que encara tenia el comodí de Castellolí. Aquesta empresa li resultà més assolible, però a mi la baixada em va semblar inteminable. El canell cada vegada estava més inflamat (i no per la caiguda). A Castellolí, barreta energètica, selfie i sant tornem-hi.

Al Coll del Bruc varem girar a la dreta, per uns instants se’ns va passar pel cap de finaltzar la sortida tot fent les antenes, però una piscina plena d’aigua esperava al Raül a la Font del Códol, així que simplement vàrem tornar per l’Span Deck.

Una sortida clàssica feta de forma diferent. A més en Fabian em confirmà que la forquilla de l’Scott està malmesa i que calia passar pel taller, així que crec que estaré sense BTT un mínim de dues setmanes (em perdo la Catllaràs, la sortida a Sitges del CC Esparreguera i una possible Mola).