De tots és conegut que en una situació límit, si s’ha de prendre una decisió, s’empre s’escolleix l’opció errònia, d’aquí que les empreses inverteixin milers de diners en la realització de simulacres per tal que no calgui pensar i que les decisions siguin una reacció automàtica.
Dissabte al vespre vaig tenir aquesta tessitura: resulta que increïblement no havia una sortida en BTT organitzada, de fet no era segur que cap rider sortís en BTT: en Fulgui que volia cremar benzina i roda, en Vives de rodríguez amb torn de tarda, el Dani de cangur, en Sebas desaparegut, l’Aniento reconeixent el terreny de les 3 nacions. L’únic que estava disponible, i tot depenia de la nit del Pau, era en David amb la KTM, en David i el meu germà petit que volia iniciar-se en el mon de la BTT.
D’altra banda, els herois de los Monegros, volien fer una sortida ràpida per carretera amb l’objectiu d’arribar a les 11:00 a casa.
Tenia dues opcions, havia d’arribar d’hora ja que aquest finde feia de cangur, però volia sortir ja que la setmana vinent em toca donar un cop de mà al McLaren de l’Alonso: Sortida amb els Pro’s o amb el David? El Pau amb febre…ostres unes antenes sol amb el gos malparit … va, agafo la flaca (craso error).
Sortia del camp base amb l’atenta mirada dels firaries que tot just començaven a muntar les paradetes. No feia fred, i això que el cinc primers quilòmetres fins al PIR3 eren de baixada, avui tocaria patir calor!!.
I al lloc de trobada, sorpresa, el líder del costat fosc que orquestrava la sortida.
Us dic els noms del què es una sortida x-trem (patiment x-trem): Pali, Manolo, Paco, Manolo C.., Cristina i Alessandra.
Us recordo que tres dies abans el meu genoll no em deixava no caminar, així que futilment vaig proposar una ruta assequible i curta. Res, el grup decidit a pedalar i intentar tornar a les 11 a casa.
També, i abans que algú em faci rectificar la crònica, un parell dels que hi eren al PIR, conjuntament amb el de Martorell, es van cascar el divendres la brutalitat de 0.38 km (dades de l’endomondo de la Cristina, segons Compe eren 150 ).
Vàrem sortir direcció Piera on en Manolo C. va sofrir la primera punxada del dia. Per desgràcia per mi, no vaig trobar el comodí de la cartera perduda per poder girar cua, així que em tocava continuar direcció Sant Sadurní.
És una carretera que bàsicament baixa, amb dos petites pujadetes que en Paco va aprofitar per accelerar la seva bike.
No havia coronat el cim, quan el Mariscal el va fer caça, tot advertint-lo que la seva maniobra l’havia posat en perill.
Tocava baixada, el meu terreny, així que senzillament, em vaig deixar portar. De nou en Pali se m’apropà per alliçonar-me sobre com s’ha de circular en grup per carretera.
NOTA1: No entenc aquesta norma. Al terreny pla i a les baixades s’ha de rodar en grup i als ports que cadascú es busqui la vida. Per al meu estil de ciclisme hauria de ser a la inversa!
Reagrupats i disciplinats sortíem direcció Sant Quintí de Mediona, port o mig port, o sigui que els de sempre al davant i jo a la cua amb l’Alessandra fent-nos companyia mútua, ben arropats, això si, pel Pali.
Ja havia exhaurit les meves existències de líquid, la temperatura segui pujant i apareixien els primers simptomes de deshidratació quan em vaig trobar de cara al Manolo que ens venia a buscar. Als pocs metres, Manolo C, Paco i Cristina xerrant com si es tractés d’un simple passeig.
Se’ns havia fet tard, calia tornar ràpid cap a casa, així que en comptes d’anar cap a Capellades vàrem escurçar per la carretera de Canaletes. Quina troballa!! ciclar per aquesta carretera pagava la pena l’esforç fet.
Dissabte al vespre vaig tenir aquesta tessitura: resulta que increïblement no havia una sortida en BTT organitzada, de fet no era segur que cap rider sortís en BTT: en Fulgui que volia cremar benzina i roda, en Vives de rodríguez amb torn de tarda, el Dani de cangur, en Sebas desaparegut, l’Aniento reconeixent el terreny de les 3 nacions. L’únic que estava disponible, i tot depenia de la nit del Pau, era en David amb la KTM, en David i el meu germà petit que volia iniciar-se en el mon de la BTT.
D’altra banda, els herois de los Monegros, volien fer una sortida ràpida per carretera amb l’objectiu d’arribar a les 11:00 a casa.
Tenia dues opcions, havia d’arribar d’hora ja que aquest finde feia de cangur, però volia sortir ja que la setmana vinent em toca donar un cop de mà al McLaren de l’Alonso: Sortida amb els Pro’s o amb el David? El Pau amb febre…ostres unes antenes sol amb el gos malparit … va, agafo la flaca (craso error).
Sortia del camp base amb l’atenta mirada dels firaries que tot just començaven a muntar les paradetes. No feia fred, i això que el cinc primers quilòmetres fins al PIR3 eren de baixada, avui tocaria patir calor!!.
I al lloc de trobada, sorpresa, el líder del costat fosc que orquestrava la sortida.
Us dic els noms del què es una sortida x-trem (patiment x-trem): Pali, Manolo, Paco, Manolo C.., Cristina i Alessandra.
Us recordo que tres dies abans el meu genoll no em deixava no caminar, així que futilment vaig proposar una ruta assequible i curta. Res, el grup decidit a pedalar i intentar tornar a les 11 a casa.
També, i abans que algú em faci rectificar la crònica, un parell dels que hi eren al PIR, conjuntament amb el de Martorell, es van cascar el divendres la brutalitat de 0.38 km (dades de l’endomondo de la Cristina, segons Compe eren 150 ).
Vàrem sortir direcció Piera on en Manolo C. va sofrir la primera punxada del dia. Per desgràcia per mi, no vaig trobar el comodí de la cartera perduda per poder girar cua, així que em tocava continuar direcció Sant Sadurní.
És una carretera que bàsicament baixa, amb dos petites pujadetes que en Paco va aprofitar per accelerar la seva bike.
No havia coronat el cim, quan el Mariscal el va fer caça, tot advertint-lo que la seva maniobra l’havia posat en perill.
Tocava baixada, el meu terreny, així que senzillament, em vaig deixar portar. De nou en Pali se m’apropà per alliçonar-me sobre com s’ha de circular en grup per carretera.
NOTA1: No entenc aquesta norma. Al terreny pla i a les baixades s’ha de rodar en grup i als ports que cadascú es busqui la vida. Per al meu estil de ciclisme hauria de ser a la inversa!
Reagrupats i disciplinats sortíem direcció Sant Quintí de Mediona, port o mig port, o sigui que els de sempre al davant i jo a la cua amb l’Alessandra fent-nos companyia mútua, ben arropats, això si, pel Pali.
Ja havia exhaurit les meves existències de líquid, la temperatura segui pujant i apareixien els primers simptomes de deshidratació quan em vaig trobar de cara al Manolo que ens venia a buscar. Als pocs metres, Manolo C, Paco i Cristina xerrant com si es tractés d’un simple passeig.
Se’ns havia fet tard, calia tornar ràpid cap a casa, així que en comptes d’anar cap a Capellades vàrem escurçar per la carretera de Canaletes. Quina troballa!! ciclar per aquesta carretera pagava la pena l’esforç fet.
Vàrem poder recarregar aigua, una mica d’aliments sòlids i de tornada cap a Piera on el grup es va acomiadar.
Des d’aquí cadascú va tornar al ritme que precisava o que podia moure. Diguem que les úniques senyals de vida intel·ligent que vaig trobar eren la dels Manolo arreglant l’enèssima punxada de roda del dia.
Faltava ben poc per a les dotze i feia cap a casa, però havia de pujar encara a Collbató. Mai se m’havia fet tant agònica aquesta pujada…
Des d’aquí cadascú va tornar al ritme que precisava o que podia moure. Diguem que les úniques senyals de vida intel·ligent que vaig trobar eren la dels Manolo arreglant l’enèssima punxada de roda del dia.
Faltava ben poc per a les dotze i feia cap a casa, però havia de pujar encara a Collbató. Mai se m’havia fet tant agònica aquesta pujada…
Al final un total de 91 km i més de 1300m de desnivell positiu. No està pas malament si tenim present que dos dies abans no podia pràcticament caminar.
NOTA 2: Sí , tinc un ferro, però jo l’any vinent m’apuntaré a una pedalada a la que no podreu venir, es diu “pedals de click” (bé en Flores crec que si que es pot apuntar).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada