No els hi fem ni ombra

Frisosos per rebre la primera crònica de la Cristina sobre la gran gesta que els nostres intrèpids varen fer dissabte i en previsió que aquesta es faci esperar més que la que ens deu l’Ester, deixeu-me que faci un breu relat dels tristos esdeveniments del 26 d’abril.

Els Grans l’havien fet. Els mortals ens ho miraven des de la distància, concretament des dels 207 km que distancien Sariñena d’Esparreguera. Les noticies ens arribaven amb un degoteig de whatsapps on es veien cares felices i rialles, tot i que algú deia que es posaria a plorar.

Els d’aquí, resignats, cercant alguna ruta per, si més no, apropar-nos, encara que sigui un passet a aquests monstres.

Una proposta del Carles va encendre una llum a l’horitzó. Volia provar el llibre de ruta de l’edició d’enguany de La Portals. A aquesta proposta de seguida s’hi van afegir pràcticament la totalitat dels que quedàvem, inclús i depenent de l’hora d’arribada, s’hi afegiria un dels grans…

Però a mida que s’apropava l’hora de sortida els descartes han arribat: Primer, en Fulgui, que al·legant que la Susanna treballava decidí de no venir. Més tard, en David, que havia d’acompanyar a la Berta a una prova a Can Barça.

Així que una mica més tard de dos quarts i no per culpa meva, en Carles, l’Efren, el Sebas, en Vives i el Ferran iniciàvem la nostra aventura. L’objectiu era fer la ruta en un temps rècord, però ja de bon començament hem vist que la nostra fita era del tot inassolible.

Primer, al camí veïnal, un joiós David s’espaiava tot mostrant-nos les meravelles de la seva KTM 29” full carbon, els segons queien inexorablement, i en David no semblava que tenia ganes d’arribar a casa…

A Collbató, els GPS començaven a indicar-nos el camí correcte cap el nostre destí, al mateix temps que la cadena de la Monty de l’Efrén grinyolava queixant-se pel despertar intens després de més de quatre mesos d’hibernació.Tot feia pensar que tindria pana abans d’arribar a destinació, però el destí ens tenia preparada unes altres sorpreses.

A l’alçada de can Salses els salts de cadena eren constants, així que decidírem de baixar una mica el ritme, tot deixant que el Sebas el Carles i en Vives anessin obrint via.

Ens reagrupàvem a la barrera, moment que en Vives aprofità per apretar una mica més la tija del seient. Anava tant sobrat de forces, que es va quedar amb el cargol a la mà. Ja teníem la primera baixa forçada del dia. Suposava donar un pas enrere dels grans. La seva cara de decepció ho deia tot. Va fer un últim esforç per culminar la seva sortida a Can Maçana (això és esperit Bikedeferro).

 Observese la altura del sillin sobre el cuadro

Observese la bike-protección anti-gorron de bocata

L’entrepà del Carles ens feia perdre uns quants segons més a can Maçana, on un rider amb un cabirol a la bike, ens tornava a recordar a aquell dels grans que segur que estava gaudint d’un merescut descans.

 Bikedeferro no va tot junt?

Baixant per la carretera em van deixar liderar el grup, possiblement perquè era l’únic que portava paravent, la boira i la temperatura diguem que tampoc acompanyaven gaire. El descens pel camí ple de grava els superàvem, amb cura i diligència, sense cap dificultat.

Gir de 180º i enllaçàvem amb la part del recorregut de l’edició 2014. Vaig avisar d’un tram un pel perillós però hi ha un que no em va sentir.En Sebas i jo, com una exhalació, suràvem els camins, fins que ens vam adonar que ningú no venia al darrera.

El del cabirol ens ho va dir.

“el vostre amic ha tingut un greu incident. resulta que s’estava marcant la baixada tot fent un caballito, just quan se li ha creuat un porc senglar amb la seva camada. Per no ferir cap de les bestioles s’ha marcat un Footjam Tailwhip amb tan mala fortuna que se li ha sortit la cadena en el moment de màxim esforç i ha anat a topar amb el terra amb una violència inusitada”

En Sebas i jo vàrem creuar les mirades i els pensaments: Pugem a buscar-los o passem d’ells i continuem?

Per evitar tenir que donar explicacions varem optar per la primera opció: l’espectacle era dantesc, la columna vertebral amb prou feines li permetia romandre deu segons a sobre de la seva montura i quan pensàvem que es quedaria al camí per exhalar l’últim sospir, el record dels grans va fer que tregues forces d’allà on no hi havien i mig arrossegant-se i encoratjat pel suports dels companys de ruta, va poder fer cap a la carretera de Marganell.

Ens vam deixar caure fins al bar de l’ajuntament, on amablement, mentre ens preparaven uns cafès i un cigaló, li van practicar unes primeres cures pal·liatives.

El sufrimiento del guerrero. En el fondo la asistente

A la nostra desesperada crida va respondre el de sempre, tant li era haver fet el dia anterior de xofer d'anada cap a Sariñena com haver ciclat la marató dels Monegros. Es va presentar amb un somriure i oferint-se per donar un cop de mà.

Ja havíem perdut més de dues hores i el nostre propòsit s’havia esvaït com la boira de Montserrat.

Els tres supervivents vàrem decidir tornar per carretera, on el Carles va fer una demo del que és humiliar als teus companys de ruta. La seva 29” se’ns feia inassolible i no al pla o a les baixades, en plena pujada!!

De fet fins i tot va caçar abans de Monistrol a un rider que anava amb la seva flaca. Crec que ha batut tots els registres a la pujada de l’Aeri, on ens ha hagut d’esperar més de cinc minuts (a aquest tampoc li podem fer ombra, quina canya!!).

Cristina, et toca a tu fer la crònica.