Desprès de vàries setmanes amb un ritme frenètic, per fi els monstres de la bike decidiren fer una sortida tranquil·la, amb esmorzar inclòs.
La veritat és que des de les terres del nord ens havien proposat pujar a lo puto Turó, però la coincidència amb les eleccions feia que molts tinguéssim disponibilitat reduïda (el meu cas) o nul·la (com la del Cosco).
No penseu que això significà una aturada en el programa d'entrenament de les 3 Nacions, aquesta setmana han sovintejat les sortides diàries i fins i tot el dissabte algú s'ha marcat una ruta de més de 125 km.
Per la meva part, tenia previst fer un mig Cogulló x-trem, amb el telèfon connectat per, al primer avís, tornar ràpid cap a casa. Dissabte el vaig dedicar a posar a punt la bike, havia tingut una setmana molt enfeinada i calia una neteja i un greixatge de la bike. Prèviament ja havia estat preparant-me prenent els agents estimulants per augmentar el rendiment a la ruta. A mitja tarda se'm van girar els plans, encara disposava de menys temps per poder sortir. L'opció flaquera del Manolo i el Paco podia ser una bona alternativa (l'únic problema, seguir el seu ritme).
A dos quarts de 8 del matí, al PIR3, també conegut com a Solmania, en Manolo, la Cristina, l'Alessandra, el Javi, l'altre Javi, el Dani i en Paco tenien a punt les seves montures que ens havien de fer arribar a Rellinars.
Feia menys fred que el que esperava, amb el manguitos hi havia prou i em vaig permetre accelerar el ritme tot baixant a Can Sedó (la setmana anterior em refugiava darrera l'estela de l'Aniento per intentar no refredar-me massa). De seguida vaig fer la captura de l'equip Sky que intentava demarrar.
El meu lideratge ràpidament quedà neutralitzat a les rampes que ens conduïen a Ca n'Estruc. No ho he dit abans, però els Javis fan encara més ràbia que els habituals, accelerant com aquell que no vol la cosa i deixant-me literalment clavat a l'asfalt.
Però no era l'últim del grup. La nostra companya Alessandra patia més de l'habitual per poder moure la seva bike. Ella ho atribuïa a la pallissa que el dia anterior, en Santi (aquell que saluda quan vol), li havia infringit.
Sort que darrerament m'he estat documentant sobre les tècniques de millora del rendiment esportiu i de seguida he reconegut els símptomes del seu defalliment: no eren la conseqüència d'una setmana jornades de 10 hores continuades de feina i sortides esporàdiques amb la flaca, no era degut a una ruta de 125 km a un ritme de 24 km/h del dia anterior, els símptomes eren clavats als que et produeix una transfusió de sang que no ha conservat bé la cadena del fred o a un pastís de Yuca mal digerit.
Sigui com sigui, vaig decidir d'acompanyar-la durant l'ascens, així el grup no s'adonaria de la inusual millora del meu rendiment. Vaig gaudir com mai de les vistes que ofereix la carretera que porta des de Rellinars als Caus, tot fent una amena xerrada amb l'Alessandra.
A pocs metres del cim, en Manolo es va deixar caure per acompanyar-nos, moment que vaig aprofitar per fer una petita esprintada.
Ara tocava el descens i no volia que ningú em fes ombra, així que, quan el grup estava despistat, vaig llençar una quants claus a terre que provocaren alguna punxada. Via lliure, accelero. Com una exhalació en Paco se'm posa a roda i iniciem el descens a tota bufa. La primera corba quasi me la menjo, derrapada, pla la roda i per sort puc tornar a lloc.
La veritat és que des de les terres del nord ens havien proposat pujar a lo puto Turó, però la coincidència amb les eleccions feia que molts tinguéssim disponibilitat reduïda (el meu cas) o nul·la (com la del Cosco).
No penseu que això significà una aturada en el programa d'entrenament de les 3 Nacions, aquesta setmana han sovintejat les sortides diàries i fins i tot el dissabte algú s'ha marcat una ruta de més de 125 km.
Per la meva part, tenia previst fer un mig Cogulló x-trem, amb el telèfon connectat per, al primer avís, tornar ràpid cap a casa. Dissabte el vaig dedicar a posar a punt la bike, havia tingut una setmana molt enfeinada i calia una neteja i un greixatge de la bike. Prèviament ja havia estat preparant-me prenent els agents estimulants per augmentar el rendiment a la ruta. A mitja tarda se'm van girar els plans, encara disposava de menys temps per poder sortir. L'opció flaquera del Manolo i el Paco podia ser una bona alternativa (l'únic problema, seguir el seu ritme).
A dos quarts de 8 del matí, al PIR3, també conegut com a Solmania, en Manolo, la Cristina, l'Alessandra, el Javi, l'altre Javi, el Dani i en Paco tenien a punt les seves montures que ens havien de fer arribar a Rellinars.
Feia menys fred que el que esperava, amb el manguitos hi havia prou i em vaig permetre accelerar el ritme tot baixant a Can Sedó (la setmana anterior em refugiava darrera l'estela de l'Aniento per intentar no refredar-me massa). De seguida vaig fer la captura de l'equip Sky que intentava demarrar.
El meu lideratge ràpidament quedà neutralitzat a les rampes que ens conduïen a Ca n'Estruc. No ho he dit abans, però els Javis fan encara més ràbia que els habituals, accelerant com aquell que no vol la cosa i deixant-me literalment clavat a l'asfalt.
Però no era l'últim del grup. La nostra companya Alessandra patia més de l'habitual per poder moure la seva bike. Ella ho atribuïa a la pallissa que el dia anterior, en Santi (aquell que saluda quan vol), li havia infringit.
Sort que darrerament m'he estat documentant sobre les tècniques de millora del rendiment esportiu i de seguida he reconegut els símptomes del seu defalliment: no eren la conseqüència d'una setmana jornades de 10 hores continuades de feina i sortides esporàdiques amb la flaca, no era degut a una ruta de 125 km a un ritme de 24 km/h del dia anterior, els símptomes eren clavats als que et produeix una transfusió de sang que no ha conservat bé la cadena del fred o a un pastís de Yuca mal digerit.
Sigui com sigui, vaig decidir d'acompanyar-la durant l'ascens, així el grup no s'adonaria de la inusual millora del meu rendiment. Vaig gaudir com mai de les vistes que ofereix la carretera que porta des de Rellinars als Caus, tot fent una amena xerrada amb l'Alessandra.
A pocs metres del cim, en Manolo es va deixar caure per acompanyar-nos, moment que vaig aprofitar per fer una petita esprintada.
Ara tocava el descens i no volia que ningú em fes ombra, així que, quan el grup estava despistat, vaig llençar una quants claus a terre que provocaren alguna punxada. Via lliure, accelero. Com una exhalació en Paco se'm posa a roda i iniciem el descens a tota bufa. La primera corba quasi me la menjo, derrapada, pla la roda i per sort puc tornar a lloc.
Sense mirar enrera, deixant tota l'ànima a la baixada (a la flaca monto l'ultra) penso en relaxar el ritme, però una presència en seguia de ben a prop. Era en Paco.
Dolgut, freno al semàfor. Al poc temps arriben les nostres amazones entre rialles, recriminant-nos la poca solidaritat amb el Javi de la roda punxada (beneïts claus...).
Amb molt bon criteri varem decidir d'anar cap al restaurant d'avituallament, on només se'm va permetre prendre un tallat (gràcies al grup que em va convidar).
Sense que els companys de ruta em fessin enveja al demanar les suculentes torrades que tenien previst ingerir, vaig prendre via cap a casa.
El descens encara més ràpid. No hi ha més motivador que veure un grup de riders davant teu. També anaven amb la flaca, però la baixada fins a Olesa me la conec al dedillo i els hi vaig agafar les pegatines, vaja, que podríem dir que fins i tot he tastat el tipus d'asfalt.
Pujada ràpida per Can Sedo i per fi a casa, on els plans havien tornat a canviar i em comentaven que ja no calia que tornés d'hora.
Per acabar-ho d'adobar, els guasaps de l'esmorzar dels companys em mostraven que m'havia perdut el millor de la sortida.
Dolgut, freno al semàfor. Al poc temps arriben les nostres amazones entre rialles, recriminant-nos la poca solidaritat amb el Javi de la roda punxada (beneïts claus...).
Amb molt bon criteri varem decidir d'anar cap al restaurant d'avituallament, on només se'm va permetre prendre un tallat (gràcies al grup que em va convidar).
Sense que els companys de ruta em fessin enveja al demanar les suculentes torrades que tenien previst ingerir, vaig prendre via cap a casa.
El descens encara més ràpid. No hi ha més motivador que veure un grup de riders davant teu. També anaven amb la flaca, però la baixada fins a Olesa me la conec al dedillo i els hi vaig agafar les pegatines, vaja, que podríem dir que fins i tot he tastat el tipus d'asfalt.
Pujada ràpida per Can Sedo i per fi a casa, on els plans havien tornat a canviar i em comentaven que ja no calia que tornés d'hora.
Per acabar-ho d'adobar, els guasaps de l'esmorzar dels companys em mostraven que m'havia perdut el millor de la sortida.
A la dreta el grup sky
Al centre, típic article català que es dedica en grans ocasions
a l'esquerra l'equip Saxo Bank
Un com aquest vaig muntar a casa quan em van dir que què feia tan d'hora
La setmana vinent, tornem. I la sortida toca entre en meu sant i el meu aniversari. Quina ruta em regalareu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada