Per un servidor, el Turó de l'Home sempre ha estat el màxim. No es pot fer res més dur que pujar el colós del Montseny. Comentant la setmana passada de fer-lo, semblava que la gent s'animava, però les eleccions i el cangelo han fet que finalment l'hagi fet sol.
Em llevo ben ben d'hora. El despertador sona a les 5 del matí. Potser era massa d'hora i dormo una horeta més.
Amb tot apunt, entrepà i 3 platans inclossos, arrenco cap amunt.
La primera dificultat seria el coll de Collsacreu. Un coll no massa llarg ni dur, però que no s'ha de menysprear.
Sortint d'Arenys ja comencem a pujar suaument cap a Arenys de Munt.
Un cop allà la pendent ja comença a notar-se i passat el poble tenim les primeres rampetes de l'ascenció a Collsacreu.
Fem la pujada controlant molt les pulsacions per no cremar-nos massa d'hora. L'objectiu és arribar. I no pas arribar al Turo de l'Home, sino arribar a casa, ja que un cop baixat el Turó hem de pujar a Collsacreu per l'altre costat.
Arribem a Collsacreu i comença la divertida baixada cap a Vallgorguina on intentem fer pujar una mica la velocitat mitja.
La seguent població és Sant Celoni a la que arribem per una carretera molt ràpida amb lleugera pendent descendent.
Comença la pujada molt progressivament. El millor es marcar-se objectius per anar agafant moral i que no se'ns faci massa llarg: Rotonda Santa Fé/Turó, Mosqueroles, La Costa del Montseny, Fontmarina, mirador i cim.
A la rotonda hi arribem fàcil i a partir d'allà comença la dificultat. Una carretera de bosc ens porta a Mosqueroles fent-nos veure que per assolir la fita haurem de patir.
Passat el poble veig sortir d'un caminet uns 40 btteros. Aprofito per parar i fer un plàtan i vaig a la seva cerca.
Els vaig trobant mica en mica i tots i cada un d'ells intenten, almenys de paraula, apoderar-se del meu entrepà. He hagut d'estar ràpid al avançar-los o em quedava sense premi al cim.
Es pot ben dir que he pujat gràcies a ell!!
Arribat a la Costa ja toca pujar les primeres rampes de més del 10%.
Fontmartina és la seguent fita assolida i no he tingut ni temps de gaudir del paisatge que ha començat el tram de les 4 corves de ferradura. Duríssim!
És fantàstic com canvia el paisatge de cop al anar canviat d'alçada. Un bosc preciós de castanyers ens envolta abans d'arribar al mirador.
Parem a deleitar-nos de les vistes i de pas descansem una mica. O era el revés?
Ja amb forces renovades ens disposem a afrontar els últims i temuts 6 quilòmetres. L'infern fet pujada.
Cal recalcar ademés el pèsim estat de l'asfalt. Plè de forats, gravilla i pedretes. Quan aconseguim trobar un tramet ben pavimentat ens dona la sensació que volem.
Vaig trobant companys que baixen que molt amablement em saluden i em donen ànims.
Als últims moments de la pujada m'en adono de la manera tan diferent que tinc de pujar ara en comparació a fa anys. Sobretot mentalment: Realment l'experiencia compensa totalment els anys i els quilos i fa que assolim la fita amb menys forma que ençà.
Un cop a dalt descansem un xic, fem l'entrepà, i cap avall.
Molt prudent a la baixada per la poca qualitat de l'asfalt arribo al mirador on la carretera millora i baixo molt rapidament.
Arribat a Sant Celoni toca pujar de nou fins a Collsacreu.
He tingut la sort de picar-me amb d'altres ciclistes i ha fet més distreta la pujada.
Un cop al coll, tot baixada fins a casa.
Repte assolit!
Ara em toca un repte molt més complicat del que també espero sortir-ne vencedor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada