Malgrat que la nit abans havia sortit a sopar i prendre unes copes amb els pares del col·legi, així que sonà el despertador em vaig aixecar per complir amb l’activitat proposada. A aquella hora, del grup del sopar, hi havia elements que encara voltaven: un tal Efren, Abelaira i Vives encara cercaven un garito per anar a prendre un altre GinTònic.
El missatge que tot just el Carles acabava d’enviar al grup quasi em fa desistir d’acudir a la fita, però ja que jo havia proposat la ruta, no podia faltar.
Amb a puntualitat que hem caracteritza, quan vaig arribar al PIR2, tothom m’estava esperant. Deu n’hi do quin grup!! Als habituals (Cristina, Alessandra, Manolo, Sebas, Dani i Cristobal), s’hi havien afegit: Bartu, Lluís, Paco, Fernando. Ara ja sabem quin és el leitmotiv dels ciclistes: anar a esmorzar.
Com que els nouvinguts encara no coneixen la filosofia caràcol del grup, van començar a tirar, i a can Sedó van tenir que esperar al reagrupament.
Pujant per la Puda un altre cop el grup es va disgregar fins arribar a la serra del Cairat on varem fer les fotos de rigor.
sdasd
Bartu, Fernando, Manolo, Paco, Lluís, Sebas, Cristina, Alessandra, Dani i Cristobal
I
Trobeu la diferència?
Ara tocava baixar per Can Benet i començava la part de la ruta dedicada al Carles i la Cristina. Des d’allà comença una camí estret (no arriba a corriol) que bordeja la muntanya i ofereix unes vistes impressionants de Montserrat. Hi ha un parell de trams que s’han de fer a peu, i és un bon lloc per trencar la cadena de la bici, oi Lluís?
Reagrupats a la base de l’Aeri, el grup ja demanava per anar a esmorzar, però no. Hauria estat una temeritat. si es aturem a Monistrol la ruta s’hauria acabat, per tant la idea era d’arribar a Vacarisses per fer un moix.
De l’Aeri a Monistrol la ruta seguia per la pista que acompanya al Llobregat. En aquest punt anàvem tots agrupats, queixant-nos del fred i de la humitat i donant noves raons al Lluís per a que completi la primera part de la trilogia de les 9.452 excuses dels riders per posar el peu a terra en una pujada.
Sense temps per trobar una granja enfilàvem per Monistrol Residencial on preníem, ara si, un corriolet que ens duia pels Bacus per prendre la pista de la Serra del Coll de la Portadora. Aquí el guix del grup es queixava, algú deia que estava a punt de morir d’inanició. Havíem de trobar un centre de restauració de forma urgent!!
A la urbanització El Ventaiol no hi havia res, el més proper el de l’estació de Vacarisses, que coincidia amb la ruta prevista. Malauradament, tot i que el restaurant estava obert la graella estava apagada i un esmorzar sense botifarra es com no res. Així que la següent opció era el restaurant Sola de Cal Pere (al costat de l’estació de Vacarisses-Torreblanca. Abans però havíem de passar pel millor tram de la ruta: el corriol dels Plans de Castellet.
No se si els capdavanters van posar peu o no. Jo només en dues ocasions (ja tinc ganes de tornar per fer-lo sense cap peu).
Contents pel tram ciclat, on cadascú ha demostrat les seves habilitats a sobre de la bike, feiem salivera tot pensant en la botifarra, però… el restaurant estava tancat per festes nadalenques.
Desànim generalitzat. Totes les mirades es fixaven en el redactor del blog. Què podíem fer?
En Dani, que és molt observador, ens digué que just abans de pujar al fideué hi ha Cal Mimó, un lloc on van a esmorzar els motoristes. Ja eren dos quarts de dotze i, surant per la carretera cap Olesa, varem divisar el centre de restauració.
El menjar força bo, la temperatura interior no tant: quin fred!!
La Cristina en volia pagar l’esmorzar però només li varem deixar convidar-nos a les begudes i els xupitos.
Des d’aquí, com se’ns havia fet molt tard ja varem prendre la carretera cap a Olesa i Esparreguera (algú va pujar per les hortes i un altre pels blaus).
Les dades:
Ascensió+: 750 m
Bé, aquesta ha estat la segona sortida, penseu en les fites 2015, que encara hi ha que no us heu manifestat.
I ja ho sabeu, si us heu portat bé, aquesta nit els reis us portaran regals i per als més bons, carbó (en el quadre d’una flamant bike).
Mola bona cronica feia un mica de fret pero ha estat mola be habrá que repetir .salud i forma al camut
ResponElimina