Dona't un volt per el costat salvatje

Fent cas a la ja mítica frase del nostre Pep, em llevo ben d'hora, ben d'hora per preparar-me per la primera caminada amb els bikedeferro.  Amb la canço del Lou Reed, take a walk on the wild side al cap, preparo la motxilla i arrenco cap a Rupit.

Pecant de "pardillo" aparco a l'aparcament de pagament mentre veig a la llunyania que els meus companys han aparcat a la zona de veïns. Seran residents de Rupit i jo sense saber-ho??

Fa un fred d'aquells que talla. Com diria el Molina del Polonia, d'aquells que arronsa la tita. Un gest tan sencill com aixecar-me la samarreta i colocar-me el pulsòmetre es fa força més difícil entre tremolors.
Ja amb el cos més acostumat al fred, vaig cap a bar on són els meus companys de ruta.

Algunes cares noves per mi. La Dolores, la Marcela, la Cristina, l'Alessandra i les alegres germanes brasileres, Fatima i Maria, acompanyades per el Paco, el Sebas, el Toni Cosco, el Pali i el Dani, tenien ja un ambient molt distès de bon matí.

Comencen a olorarse els croissants i els cafes, i algun cigaló... Creieu-me, el millor per escalfar-se per dins.

Tot i que la sortida era multilanguage, per evitar malentessos, vaig preguntar si tothom entenia el català. 100% d'aceptació. Perque després diguin que l'idioma universal és l'anglès.

Engeguem motors. Encenem gps. Canviem el soroll de les cales col.locant-se als pedals i les cadenes girar per el so de la xiruca i el piolet. Això si, la campana d'en Cosco sona fem el que fem. Crec que hauriem d'incorporar aquell so a frases mítiques.

De seguida es forma un molt bon ambient de caminada. Les converses fan que ens oblidem inclús de mirar el gps i haguem de recular un parell de cops.

Una de les diferencies entre la bicicleta i el senderisme, és que aquesta última permet fer més pinya. És formen grups de conversa perque els ritmes són més similars i no obliga a tanta concentració en el terreny per on passes. Clavar roda al xaragall és molt més perillos que clavar bota.

El Pali s'ens fa enrera a les primeres de canvi. Sembla que la bellesa del poble de Rupit fa que la seva camara no es pugui resistir a disparar sense parar. Tot i que entre nosaltres, crec que el Pali és de "gatillo fàcil". Va deixar anar algunes perles que ja voldria el Hristo.

De seguida entrem al bosc. Ens n'adonem que aquella zona, com moltes altres de Catalunya, és una d'aquelles que la natura no permetrà mai que la mà l'home li tregui el protagonisme. Fa que oblidis les sensacions quotidianes per tenir-ne moltes de totalment noves.

Click, click, click. Arribem al salt del Sallent. Deseguida tots treiem les camares de fotos i disparem sense control. El paisatge és espectacular i no volem que ni l'objectiu ni la retina perdin detall. Però volem més. Volem el salt desde sota. 

 

Veient les caigudes dels cingles sembla que no es pugui baixar per enlloc. Però sempre apareix com per art de magia un caminet que ens permet descendir rapidament.

Un cop sota el salt, treiem les camares de nou. El Paco fa el gest de banyar-se i ens deixa tan parats que no podem ni aturar-lo. Farol! Nomes es treia la jaqueta. Si ens ho torna a fer, el tiro vestit.

 

 

 

 

Seguim baixant i la Marcela i el Sebas m'obsequien amb un fantàstic entrepà de pernil. Gràcies nois! Bonissim!

Gairebé som a la vall del riu per encarar la pujada. El ritme és mitjà/baix.

Fem càlculs. Quan trigarem en arribar? Podrem dinar?
Ens n'adonem que haurem d'apretar el ritme perque la majoria treballem dilluns.

Per sort el camí és molt bo i fa una pendent progressiva. La gana fa que no tinguem temps de distreure'ns.

La panxa de l'Alessandra comença a queixar-se i marca un ritme ràpid que fa que comencin a despenjar-se caminants.

Triguem menys en fer els últims 10 quilòmetres que els 5 primers.

Anem aturant-nos a les cruilles i en l'última decidim deixar el track per endinsar-nos al bosc. Valia la pena aquest últim tram. Amb pont i riu gelat inclossos. Arribem a Rupit i ara la feina es centra en trobar restaurant.

No ens costa massa trobar-ne un que tinguin taula per 12. Seria difícil valorar la qualitat del dinar ja que amb la gana que teniem tot semblava fet per el Ferran Adrià.
 

Sortint del restaurant anem a comprar uns embotits i formatges de la zona i deixem clar que el ví del dinar era "peleon" possant a proba la resistencia del famós pont de Rupit.

Ens despedim ja que la resta tenien els cotxes a la zona veinal.

Gràcies per la primera caminada dels bikedeferro. Esperem que sigui la primera de moltes.